Tempus

Mourinhades

2011-04-28T10:31:00.000+02:00

Aquest home genera tanta animadversió en uns com passió en uns altres. És difícil saber si es tracta d’un il·luminat, d’un geni de la manipulació psicològica, d’un artista de les tàctiques o d’un simple mortal, com tota la resta, que ha aconseguit cobrar un sou milionari dedicant-se a allò que més li agrada (cosa que no sol estar a l’abast de la majoria dels mortals).

Siga com siga, el cas és que ahir a la nit el seu equip va caure amb claredat davant el seu etern rival, mai no va donar la sensació de poder guanyar el partit jugant a casa i empentat pel seu públic, amb un planter milionari i plantejant un matx com si es tractés d’un equip de regional, sense intenció de cercar la porteria rival i esperant una falta, un còrner o una jugada casual que li permetés afrontar el partit de tornada amb un mínim de garanties.

Però aquest dandi ha aconseguit que avui no es parle gens del partit, sinó de l’àrbitre i del suposat tracte de favor que, segons ell, rep el Barça a diari a la Lliga i a la Copa d’Europa. Fins i tot ha arribat a l’extrem de qüestionar la Copa d’Europa aconseguida pels catalans ara fa dos anys.

Aquest home, que vesteix d’Armani i cobra una milionada, justifica els seus fracassos amb excuses barates que, a més a més, són repetides i reiterades pels seus directius. Aquests, que a la seva empresa privada no dubtarien ni un segon en fer fora una persona que creguen incompetent, són capaços de riure-li les gràcies a un home a qui fan multimilionari i que els fa fer el ridícul gairebé sempre amb les seues paraules, els seus gestos, les seues actituds, les seues tàctiques i la seua manera de jugar i de veure aquest meravellós esport que és el futbol.

De tota manera, Mourinho pot seguir parlant, fer ganyotes, reptar a l’apuntador i sentir-se el focus d’una conspiració judeomasònica a escala mundial, però els seus equips fets a colp de talonari no juguen un pimentó i, pel que sembla, aquest any no guanyarà la Copa d’Europa. Una llàstima, no?

Mallorca m'agrada!! I a tu?

2011-02-26T11:28:00.001+01:00

Sentències III

2011-02-26T02:48:00.000+01:00

Quan no tens temps per tu, no tens temps per ningú... i si penses el contrari, probablement t'equivoques

Sentències II

2010-09-19T11:49:00.002+02:00

Molts gats són autèntics humanistes...

perquè entenen perfectament com funciona la ment humana i sovint ho aprofiten.

Sentències

2010-09-18T15:25:00.002+02:00

Les paelles ixen millor si no vas borratxo... però et cauen millor si ho estàs!

Tardor

2010-09-14T23:57:00.001+02:00

La tardor colpeja

com un cigarret mal encès

com una lluna mal posada

com un raig mal il·luminat

com un pols mal pres

com una vida acabada abans de temps

Declaració d'intencions

2010-03-16T17:19:00.003+01:00

Hui m’he agenciat un bon grapat de pots de Cola Cao, eixa delícia dels Déus quan érem uns xiquets que, amb el pas del temps, s’ha convertit en una icona de la corrupció des que es va descobrir que és el lloc més adient per conservar una bona quantitat de diners negres.

Jo, després d’haver vist tot el que està passant a Mallorca, no estic disposat a que un dia vinguen els policies a registrar ma casa i es facen un fart de riure a costa meua. Ho tinc claríssim: he posat un pot a l’entrada de la casa, un altre baix del llit, un més enterrat al llimoner i dos amagats darrere de la nevera. Almenys, tot i no ser un exconseller de turisme, ni exdirector general de res, ni exmilitant d’Unió Mallorquina ni Partit Popular, ni exregidor de cap Ajuntament ni un conegut i respectable empresari, faré que s’esforcen un poc abans de descartar enviar-me a la garjola fins que pague la corresponent fiança...

Neu a Mallorca

2010-03-10T08:41:00.000+01:00

Hui, en alçar-se, una immensa capa de neu cobria completament el terra. El dia olora a manta, llar de foc, un llibre gratificant i, a mitjan matí, gairebé a l’hora de dinar, una bona copa de vi negre acompanyant la lectura.

Però la veritat és que les obligacions parlen més de bufanda, guants, jersei gruixut, barret de llana i abric. I és que l’hivern lluita amb totes les seues forces per estirar-se, per quedar-se una estoneta més amb nosaltres, per no haver de fugir definitivament deixant buides les llars de foc i ben amagades totes les peces d’abric.

Inútil lluita... efectivament.

Ja n'hi ha prou!!

2009-12-17T18:05:00.004+01:00

Al Parlament de les Illes Balears, finalment, hi ha un diputat condemnat per corrupció. És la mateixa persona que el seu partit va fer fora de manera simbòlica quan va ser imputat (cosa que ni s’ha plantejat amb altres membres del seu partit en idèntica situació). La mateixa persona que ha votat en sincronia amb el pacte de govern abans, durant i després de la seva imputació.

Bé, doncs això sembla que no basta per desfer d’una vegada un Parlament viciat i convocar eleccions. Les raons, les mentides de sempre: la crisi, la responsabilitat per treure el país endavant en una situació complicada i bovades d’aquest calibre. La realitat és ben diferent: cap dels que manen vol perdre el seu seient, el seu sou a final de mes, la seua quota de pantalla als mitjans de comunicació i el seu “prestigi”.

Els del PSIB-PSOE s’entesten en defensar un pacte que està mort per la corrupció, els del PSM demanen, dia sí dia també, dimissions que no estan decidits a forçar del tot per mor d’un codi ètic que els importa una p... merda i els d’Esquerra Unida s’omplin la boca de bones paraules, estiren la corda però no la trenquen i, faltaria més, mai no marxaran d’eixe govern corrupte del que formen part, vulguen o no vulguen.

Mentrestant, PP i UM no paren de riure’s. Els dos partits que s’ompliren les butxaques amb els diners de tots la passada legislatura, els dos partits amb més imputats per metre quadrat en una institució pública, els dos partits amb més poca vergonya de l’hemicicle, els dos partits més enfangats i més luxoso alhora, es permeten el luxe de riure’s del pacte, de les institucions i, el que és molt més greu, de tots els ciutadans, conscients com són que unes eleccions els tornarien a donar el poder ara o d’ací dos anys.

I el més lamentable és que tenen raó. Segurament tornaran a governar després d’haver-se burlat de tots nosaltres. Tornaran a omplir-se les butxaques amb els nostres diners. Tornaran a posar en marxa les seues polítiques de beneficiar els seus amics per damunt de totes les coses.

Però, tot i el negre futur que ens espera, hem de demanar per coherència ideològica, per ideologia, per honradesa i per honorabilitat que aquest pacte de centre-esquerra que ens governa acompanyat d’uns socis mesquins i covards siga valenta, deixe de banda el seu afany de poder i convoque eleccions ja. Perquè no es por denigrar més la classe política, les institucions democràtiques que ens representen i, sobre tot, les idees que diuen defensar. Ja n’hi ha prou!!

Polítiques nocives

2009-11-07T19:20:00.004+01:00

Primer el govern va endurir la llei d’estrangeria (ja se sap que quan hi ha crisi als nouvinguts no se’ls rep massa bé). La passa següent va ser ampliar els dies que els immigrants podien passar confinats fins esbrinar la seua identitat i la seua procedència exacta. Un poc més tard varen intentar que gent amb contracte de treball canviara el mes a mes de l’atur per cinc mesos seguits de sou pagats de colp que, evidentment, només podria ser aprofitat per tornar el seu país.

Amb aquestes normes es pretenia deixar buits llocs de feina per la gent d’aquí, per gent de la terra, per treballadors autòctons. I, realment, la societat no s'ha exaltat per tot això, no s’ha manifestat al carrer ni ha deixat escapar un crit sorprenent i colpidor. Com a molt, un sospir en la intimitat, que, de vegades, ja és molt.

Segurament a causa d’aquest silenci, el govern ha fet un pas més en la seva política de buidar Espanya de no espanyols i ha apostat fort per fer fora un col·lectiu ben present a la societat i ben conegut per tothom: els futbolistes. Ara volen que els pobres futbolistes estrangers que cobren l’ínfima quantia de més de 6 milions d'euros a l’any cotitzen un 43% a Hisenda, quan fins ara cotitzaven el 23%.

Serà possible?? Qui ha estat el flamenco que ha urdit un pla tan maquiavèlic per desfer-se d’un col·lectiu tan gran i tan representatiu d’emigrants amb un lloc de feina sòlid i amb ingressos segurs? Qui ha estat capaç de deixar en la ruïna milers i milers de famílies tatuades que porten els nins a col·legis privats? Qui ha estat capaç d’intentar fer fora el col·lectiu més mediàtic de la nostra societat? I si per culpa d’açò ja no tenim futbol de qualitat? I si per culpa d’açò ja no podem gaudir de bicicletes, xilenes o folhes seques? I si per culpa d’açò tanquen les discoteques més prestigioses de les principals ciutats de l’estat? I si per culpa d’açò dones com Núria Bermúdez no poden progressar a la vida? I si per culpa d’açò Laporta no pot fer el bot a la política o Florentino aconseguir més obres públiques? I si per culpa d’açò convertim la lliga suïssa o l’andorrana en la lliga més potent del món?

Si jo fóra membre del govern m’ho repensaria... segur...

Temps de retorns

2009-11-05T17:56:00.003+01:00

Han passat gairebé 5 mesos des de l'última vegada que vaig escriure una línia a aquesta bitàcora. Han estat 5 mesos intensos, 5 mesos de feina, 5 mesos de conéixer gent amb unes experiències vitals terribles i, a la vegada, excepcionals, han estat 5 mesos de gaudir d'un treball que quasi ni ho era ni ho semblava precisament per que el gaudia.

Però també han estat 5 mesos de sol, de visites agradables (i algunes sorprenents), de noves presències, d'amistats amagades, de dies llargs, d'arroç casolà, de paelles casolanes, de viatges imprevistos i fascinants, de cerveses en terrasses, de vins dins quatre parets, de converses màgiques i de molt d'aprenentatge.

Però res no és etern i aquests 5 mesos ja han passat. Ara comença altre temps... o no, o tal vegada no és més que una continuació vestida d'una altra manera. El cas és que, siga com siga, és temps de retorns.

Kakas i Cristians

2009-06-13T14:33:00.004+02:00

Aquest home costa 94 milions d’euros. Una quantitat un poc elevada, però res que un monstre de les finances acostumat a signar contractes multimilionaris amb la connivència dels poders públics i privats no puga aconseguir.

El tal Florentino Pérez ha desembarcat al Reial Madrid com el paquiderm que és i en només 10 dies ha trasbalsat tot el mercat internacional de jugadors. Ha signat ja dos pagarés al portador que sumen 162 milions d’euros per dos futbolistes. Un es diu Cristiano de nom i Ronaldo de cognom, però curiosament el que és cristià de deveres i porta el nom de Déu escrit a la cara i a la samarreta és l’altre, tot i que, de nou curiosament, respon al nom escatològic de Kaka.

El personatge en qüestió, el tal Kaka, ha assegurat que ha acceptat el seu traspàs al club blanc per contribuir generosament a pal·liar la crisi econòmica que s’ha apoderat del món en general i del seu anterior club, el Milà, en particular. No ha dit res dels 9 milions d’euros que cobrarà per cada temporada que vista de blanc immaculat i que contribuiran generosament a fer que ell no note tant com altres fills de Déu els efectes d’aquesta perniciosa crisi.

L’altre, l’autèntic Cristiano no s’ha manifestat encara. No ha tingut temps perquè està gastant-se amb una tal Paris Hilton una xicoteta part dels 9 milions i mig d’euros lliures d’impostos que Florentino li posarà cada any al seu compte corrent.

Les xifres maregen, però amb un gelocatil s’apanya tot.

PD. Sembla que el president d'ACS està a punt de contractar a Villa. El consol que ens queda és que ens va a costar molt tornar a veure a Raúl vestit de blanc.

Esdeveniments únics

2009-06-05T22:03:00.001+02:00

Supose que tots estareu frisant, com jo, perquè arribe el moment en què la conjunció estel·lar més important de la història de la humanitat es produisca. No vos preocupeu: només queda un any per gaudir del moment gloriós, de la irrepetible escena, de l’esdeveniment històric més important de la humanitat.

Sí, si heu sentit les paraules de Leire Pajín ja estareu al cas. Em referisc al fet que Zapatero presidisca la Unió Europea i coincidisca així amb la presidència d’Obama als Estats Units. Serà tal la satisfacció del món que resulta fins i tot preocupant: els experts alerten d’un baby boom de proporcions gegants, que deixarà enrere els dels seixanta; els científics auguren un any ple d’amor lliure que es traduirà en un percentatge més que preocupant d’embarassos. Els dretans ja comencen a suar, ja que pensen que això dispararà les ja disparades tasses d’avortament (s’inclou en aquesta estadística el futur ús indiscriminat i lliure de la píndola del dia després, a la venda a qualsevol farmàcia sense recepta mèdica i sense consentiment dels pares).

Però aquesta coincidència presidencial sense precedents ens reportarà molts més beneficis: les espècies ara en perill d’extinció es contagiaran de l’estat de felicitat dels humans i es reproduiran com mai no ho han fet; les centrals nuclears del món tancaran totes de pura vergonya; els bancs deixaran de cobrar comissions injustes; els empresaris deixaran les seves empreses en mans dels treballadors, es vestiran de hippys i muntaran una comuna a Formentera; Joan Carles abdicarà i decidirà unilateralment que Espanya siga republicana, fet que qüestionaran i molt els d’Esquerra Republicana per la raó lògica de què un rei no pot decidir aquestes coses per la seva santa cara; els bisbes condemnaran la pederàstia amb la mateixa fermesa que ara condemnen els matrimonis entre homosexuals i penjaran la sotana perquè Benedicto XVI els excomunicarà sense cap escrúpol (el Vaticà quedarà blindat a l’efecte Obama-Zp); les mestresses de casa cobraran un salari i tindran seguretat social; es legalitzarà la prostitució i també les drogues toves, mentre que el tabac passarà a estar totalment prohibit; la propietat de la piscina de Pedro Jota serà traspassada al Lobby per la Independència, que la donarà al poble perquè en faça un bon ús; davant l’onada d’amor, pau i fraternitat que regnarà al món, els caps d’Unió Mallorquina faran les paus, Matas tornarà a Mallorca i convertirà el seu palauet en una casa de caritat, Estaràs deixarà la política definitivament i Matías Vallés deixarà de fer les seves columnes d’opinió perquè ja no tindran cap tipus de sentit.

Uep!!! Sort que aquesta conjunció astral només durarà sis mesos…perquè seria insuportable quedar-se sense les columnes d’en Vallés. No creieu?

Eleccions europees

2009-06-04T21:09:00.000+02:00

Segons els polítics que ens governen, els que ens han governat i els que pretenen governar-nos, les eleccions europees són importantíssimes. Per això s’han encarregat les darreres setmanes de demostrar-nos-ho amb la seva campanya. Com que hi ha hagut tants missatges sobre Europa en un espai de temps tan breu, intentaré resumir perquè són importants aquestes eleccions per als nostres polítics segons les seues paraules:

- Perquè ha quedat demostrat gràcies a aquestes eleccions que Zapatero s’aprofita de nosaltres i viatja als mitings en avions oficials que paguem tots

- Perquè abans de les eleccions a Camps li eixen debades els vestits a mida i després de les eleccions no ho tenim tan clar (tot i que les enquestes indiquen que sí).

- Perquè les elecciones han posat damunt la taula, segons uns, que el PSOE i els treballadors transformats en consumidors irresponsables són els causants de la crisi econòmica i, segons uns altres, el PSOE ha aconseguit sembrar unes llavors en forma d’ajudes als bancs i als fabricants de cotxes que s’han transformat en brots verds.

- Perquè el candidat del PP (una cara nova que aporta una visió diferent de fer política degut a una capacitat d’oïda molt superior a la resta de la humanitat) ha pogut manifestar públicament que l’avortament és el delicte més aberrant de la nostra societat i que, si insistim, la pederàstia és el segon, però a molta, moltíssima distància.

- Perquè els sous dels eurodiputats són més alts que els dels diputats autonòmics. I això queda demostrat amb la fugida de Rosa Estaràs, la líder carismàtica del PP Balears que se’n va a Brussel·les tot i considerar que les illes estan pitjor que mai, governades per uns ineptes que no es preocupen pels ciutadans tant com ella es preocuparia si governara. Evidentment, les eleccions europees han esvaït la seua insular preocupació i no ha dubtat ni un segon en partir d’aquesta terra que tant s’estima. Talment com el seu cap, un tal Matas que va canviar el seu palau a Palma per un pis i una nòmina a Washington.

Com veieu, les eleccions de diumenge que ve són realment importants per als nostres polítics. Quasi tant com per a tots nosaltres. Visca Europa!!

Un altre maig

2009-06-02T14:02:00.000+02:00

Un altre mes de maig ha fugit. I se n’ha anat tan ràpidament que he de fer un esforç per mirar enrere i recordar tot el que ha passat.

I ha passat que València va acollir una final de Copa del Rei entre els dos equips més clàssics de la competició, l’Athlètic i el Barça. Que Mestalla va rebre Joan Carles i l’himne d’Espanya amb una xiulada monumental que no per esperada va ser menys espectacular. Que la xiuladeta no la van emetre per Televisió Espanyola en un acte tercermundista que li va costar el cap al director d’esport (el mateix que va rebre tots els honors i un premi per la seua cobertura espectacular dels Jocs Olímpics del Pequín). Que l’Athlètic i els seus milers d’aficionats ens van fer creure per un moment que podien emportar-se el trofeu cap a casa. Que el Barça va posar el peu damunt l’accelerador i ens va oferir a tots un espectacle memorable en forma de joc i gols. Que la Copa se’n va anar cap a Barcelona de la mà de qui més l’havia merescut.

I en la mateixa ona futbolera que ha sigut aquest mes de maig, Roma es va tenyir de blaugrana per assistir a la millor competició futbolera de cada any: la final de la Champions. Els jugadors del Barça es van contagiar de l’ambient, es van posar el vestit de gala i van oferir un espectacle futbolístic de primera magnitud que va transformar en jugadors menors els que vestien de blanc, els del Manchester, els amics d’un tal CR7 que diuen que és el millor del món (jo en tinc dubtes; l’únic que sé amb total seguretat és que té mal perdre).

Barcelona sencera es va tirar als carrers per rebre els seus herois de calçons curts, els mateixos, si fa no fa, que l’any passat hagueren de eixir del Camp Nou per la porta de darrere. Però l’any passat en Pep no estava i un tal Ronaldinho sí. Coses del futbol, que per això mateix és tan meravellós.

Per matar el futbol ràpidament, maig s’acomiadà abaixant el teló de la Lliga de futbol (que ja havia guanyat el Barça, com no, prèviament). Un equip que ja fa temps deixà de ser simpàtic per instal·lar-se en la desídia més absoluta cau al pou de la Segona Divisió. Van de verd i de blanc i encara enyoren (amb motius) a un pobler que els va instal·lar en l’elit i del que un president excèntric i de mig pèl es va desfer com si de fem es tractara. Ara li toca a l’homenet en qüestió treballar perquè el seu equip puge, mentre mitja ciutat vestida de blanc i roig es descollona. Coses del futbol.

Però el maig no només s’ha despatxat amb futbol. Maig ha estat també un mes de visites d’amics que no han fet més que començar i que continuaran durant l’estiu. Maig ha estat un mes calorós, el mes dels primers banys a la platja. Maig ha estat també el mes d’un nou projecte, atractiu, seriós, del que s’aprenen coses cada dia, amb el que es coneixen persones amb coratge i amb una vida intensa i dura a l’esquena, un projecte atractiu i il·lusionant amb una gent a la que no puc estar més que agraït per la confiança que m’han donat. Maig ha estat també el mes d’una nova companya a casa, un poc salvatge i gens amistosa per ara, però va progresos, s’acostuma a nosaltres poc a poc (i nosaltres a ella). És moixa i li diuen Triki.

I, parlant de nous companys, maig s’ha tancat amb l’arribada al món d’una criatureta fantàstica que ha fet esperar un poc a Maria, sa mare, però que ja ha considerat del tot oportú abandonar el seu cau càlid per compartir sa vida amb tots nosaltres. Li diuen Toni, com son pare. Moltes felicitats a tots tres!!

I que el següent maig siga tan bo com aquest i nosaltres que ho veiem!!

De somni!

2009-05-03T14:21:00.005+02:00

M’encanta el futbol. És un esport que practique des que tinc memòria i que no he deixat de gaudir des de que era un xiquet. Però el que vaig vore ahir em va deixar bocabadat. Que el Barça és molt millor que el Madrid, que juga molt millor al futbol, que té millors jugadors, millor entrenador i millor equip és obvi, però després venen els condicionants que només són propis del futbol: que els blancs portaven 16 victòries i un empat en els últims 17 partits, que havien eixit del Camp Nou a la primera volta amb 12 punts de diferència i rebien al Barça amb només 4 per davant, que si l’ambient, que si la por, que si la màgia del Bernabéu...

I totes aquestes coses podien haver tingut incidència, perquè el Madrid va marcar primer sense merèixer-ho, però el Barça es va refer, va dominar, va tocar i tocar i tocar i tocar i tocar la pilota com li va vindre de gust durant els 90 minuts i si no caigueren més gols va ser per Casillas i la mala fortuna. 2 a 6 al Bernabéu és una cosa increïble.

Probablement, la diferència real entre els dos equips hui en dia és aquesta, però jo encara ara he de pessigar-me per no pensar que el que vaig vore anit va ser un somni.

(Auto) Girs

2009-04-30T12:42:00.002+02:00

És curiós com canvia l’esdevenir de les persones en un temps relativament breu. El dia de Sant Jordi estàvem un poc tristos perquè teníem per davant un dur dia de feina i no sabríem si podríem arribar a temps d’ensumar l’aroma que desprenen els llibres i les roses junts. Tot i això ho assumíem com una cosa natural: sempre hi ha prioritats tot i que siguen equivocades i, en aquest cas, la prioritat era la feina.

Però tot allò que el cap analitza, distribueix i organitza es pot anar a pastar sense cap avís previ. I això va passar: vam tenir una reunió imprevista i ens van comunicar que el programa de televisió per al que treballàvem havia passat a millor vida. Era migdia i teníem tota la vesprada per gaudir d’un Sant Jordi diferent, estrany, apassionant... —val més prendre’s les coses pel seu vessant positiu que amargar-se per una qüestió que no té volta de fulla i que on no hi ha marxa enrere possible, dic jo... a més, el programa era... brfff...—.

Després d’un Sant Jordi diferent, el cap de setmana viatjàvem a València. Retrobaments, família, amics, cerveses, converses, rialles, futbol del bo i amunt València, sorpreses, lectura, passeigs per un poble cada vegada més desconegut, el pub de sempre, el bar de sempre, els camins de sempre, la sensació de calidesa de sempre, l’oasi de sempre i la reflexió de sempre...

Ara tornem a ser a Mallorca, la terra que ens ha acollit i que ens dóna més del que necessitem, més del que demanem i molt més del que nosaltres li tornem. Ara m’ha donat una nova feina. Estimulant, apassionant, no sé si efímera, però, per damunt de tot, il·lusionant.

I és que en un breu període de temps tot es pot capgirar. Tal volta ni ho penses ni ho esperes, però és així.

Temps de pau

2009-04-22T17:24:00.003+02:00

La Conferència sobre racisme de la Nacions Unides s’assembla més a un programa d’humor típic d’en Buenafuente que a la trobada de tots els països per combatre el racisme. Tots?? Bé, tots no, ja que, d’entrada, una grapat de nacions no varen acudir a la cimera (Estats Units, Israel, Polònia, Alemanya, Holanda i Itàlia, entre d’altres) al·legant que podria convertir-se en un al·legat (valga la repetició) antisemita.

Bé, el president de l’Iran va dir obertament el que uns quants més d’aquella sala també pensaven, és a dir, que Israel és un país racista. I els primmirats membres de la Unió Europea varen decidir alçar-se i deixar amb la paraula a la boca i un amb pam de nassos al president d’aquell país perdut del món si no fos perquè té armes de destrucció massiva al seu abast (aquest sí, o almenys, això diuen).

Sense cap tipus d’intenció per defendre el president iranià, no recorde que els cavallerosos membres de la Unió Europea s’indignaren tant quan Bush va decidir envair Iraq sense autorització de l’assemblea, ni quan Israel va matxucar els palestins a l’inici d’aquest mateix any, ni quan els russos actuaren amb una desproporció evident a Txetxènia, ni quan els turcs cerquen i maten els kurds com si fossin rates... quan coses com aquestes passaven —n’hi ha unes quantes més que podeu aportar sense rubor— a aquestos furibunds defensors del llenguatge correcte, l’elegància i l’educació quan es parla de temes espinosos i lletjos com quasi tot el que concerneix Israel darrerament no se’ls va moure ni un sol pèl del cap. No es van irritar, no es van fer els ofesos, no es van trencar les camises ni van cridar de fúria i de ràbia continguda. Però quan va parlar el president iranià els va entrar un atac de dignitat.

Llàstima que arribe un poc tard i que siga tan fals com les colònies de marca que venen els negres pel carrer. Llàstima que ningú no es crega aquest gest. Llàstima que no feren el mateix quan tocava. Llàstima que no hagueren abandonat la sala davant els nassos de Bush o de Berlusconi o d’Aznar o de Blair. Llàstima que siga tan fàcil fer aquestes coses davant els pobres i claudicar davant els rics i poderosos.

De tota manera, aquestos són els nostres representants, els de la doble moral que ens caracteritza, i no podien reflectir millor la nostra personalitat com a poble. O sí?

PD. Els il·lustres assistents a aquesta conferència han signat un manifest conjunt després de moltes reunions. Han fet referència a l’holocaust —crueltat inaudita, bestial, impròpia de la raça humana— i ja està... res més. I la conferència acaba divendres, però han volgut signar ara el manifest per si hi ha més desercions. En fi... un altre triomf de la diplomàcia.

Aznar el currante

2009-04-21T20:54:00.001+02:00

Aznar torna a la càrrega. Una vegada més, l’home amb bigot més popular després de Hitler, Charlot i De la Cuadra Salcedo ha posat el dit al mig de la ferida una vegada més: el seu privilegiat cervell no pot entendre com és possible que a Europa s’ajude als aturats enlloc de fer el possible per que troben una feina.

Evidentment, el gran home ha insistit en la idea de què si li dones una subvenció a l’aturat, deixarà de buscar feina automàticament. I ho diu des de l’experiència més absoluta, ja que ell sempre ha viscut de les arques de l’estat.

L’única errada del seu original i lúcid argument és que el seu sou a càrrec de l’estat —a banda de mangarrufes vàries impossibles de provar, però no d’intuir— ha sigut tan alt que pensa que tots els aturats reben una compensació econòmica igual o superior. I, evidentment, no li agrada.

A l’home de l’anglès més perfecte, el català a la intimitat i el mexicà després d’unes copes només li han faltat quatre anyets més a la presidència del govern per posar en marxa el seu pla: afusellar els aturats i donar-li tota la subvenció que els correspondria als valents empresaris que els han fet fora, per evitar el tancament d’empreses, evidentment. Amb el que sobre, donarà un poquet més de líquid als bancs, que els pobres s’han quedat sense un euro per culpa dels maleïts treballadors que s’han cansat de pagar els seus crèdits i que, damunt, no consumeixen.

Però el protagonisme de l’home que vingué de Valladolid per presidir el món està a punt de morir ofegat per altre humorista internacional amb idees brillants. Sí, heu encertat, s’anomena Silvio i li agrada molt anar de càmping a zones devastades. Insuperable, no?

Per terres càtares

2009-04-16T15:29:00.005+02:00

Carcassone...

Lastours...Albi...

Toulouse...

Limoux...

Arques...

Peyrepertuse...

Quéribus...

Perpignan...

Aquesta va ser, més o menys, la ruta que vàrem seguir aquestes festes, recorrent les passes dels càtars, dels bons homes. No vàrem veure tot l’anomenat país càtar, però sí que vàrem fer-nos una idea de la terra que trepitjaren aquells homes que tenien una idea ben diferent del que significava el cristianisme.

Terra d’horitzons, terra verdosa, terra de raïm, terra de castells, terra de comunió amb la natura, terra de turistes (ara), terra d’espiritualitat baix la corfa, terra de croades, terra de resistència sufocada, terra d’aigua i d’aiguats, terra de cel grisenc, terra de foc, terra de pedres que desafien airoses el pas del temps, terra de records...

Estarás i el català

2009-04-07T10:18:00.003+02:00

Promet solemnement que aquesta serà l’última vegada que a aquest blog es farà referència a la qüestió de la llengua a la sanitat. I si trenque la meua promesa... Mn... Bé, les promeses estan per trencar-les —o no era així?—. En fi, que ja sé que el tema cansa molt i que el fet mateix que s’òbriga un debat és perjudicial per a la normalitat amb la qual s’haurien de vore i tractar aquests temes.

Però només voldria afegir la postura del PP. I quan dic la postura del PP em referisc a la posició que ha pres i ha fet pública la seua presidenta a les Illes, Rosa Estaràs, una dona que va nàixer a Valldemossa —no està de més recordar-ho— i que comanda el seu partit amb mà de ferro. Una dona que es va vendre a ella mateixa com la renovació del seu partit després de la fugida d’en Matas a fer les Amèriques —tot i que era la vicepresidenta del govern que presidia l’americanitzat Matas—. Una dona sorda i cega que no va vore ni escoltar res del que passava al seu voltant la passada legislatura —quan molts dels seus companys de partits s’ompliren les butxaques—. Una dona que creu que no tenim dret a ser atesos en català a les administracions públiques.
Perquè ningú no pense que tot això ho he imaginat, vos pose a continuació un extracte de l’entrevista que el diumenge passat —5 d’abril de 2009— va publicar el Diari de Balears. Només està afegida la part on parla de la llengua. Si voleu gaudir de l’entrevista sencera, feu clic ací. No té desperdici.

EXTRACTE DE L’ENTREVISTA A ROSA ESTARÀS AL DIARI DE BALEARS (05/04/2009)
El vicepresident José Ramón Bauzá encapçala ara la campanya contra la normativa lingüística. Té el perfil per unir el partit amb el sector de Carlos Delgado?

El partit està unit. En el congrés, el 66% dels afiliats decidí que jo pilotàs aquest vaixell. Carlos Delgado i tota la gent que el seguia ara ajuden perquè guanyem el 2011. Tenc un gran equip, des de José Ramón Bauzá fins al darrer.

Però el que defensau ara sobre la llengua, no són les tesis derrotades en el congrés?

No, no. Executam fil per randa allò que aprovàrem, que es resumeix en tres principis. Primer: equilibri entre les dues llengües. Segon: que ningú no pugui ser discriminat per raó de llengua, tal com diu l’article 4 del nostre Estatut. I tercer: que l’alumne pugui parlar i fer els exàmens a la classe en la llengua que vulgui, encara que el professor parli en castellà o en mallorquí.

Heu citat l’article 4 de l’Estatut. En el punt 3 diu: "Les institucions garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears". Els ciutadans no tenen el dret de ser atesos en català per l’Administració?

Hi ha el dret que tothom es pugui expressar en la llengua que estimi oportuna [canvia al castellà] y que nadie pueda ser discriminado por razón de lengua. El deber no está regulado en el Estatuto. Vàrem ser l’únic partit que ens oposàrem que l’Estatut posàs el deber. El derecho el tenim tots, el deure de la llengua catalana no existeix a l’Estatut.

El dret de parlar-lo no dóna el de ser atès en català?
No. Tu tens el dret d’utilitzar la llengua que vulguis, però no hi ha cap deure de fer-ho [atendre en català]. Tu et pots dirigir a l’Administració en la llengua que vulguis, però l’Estatut no reconoce el deber. Durant la negociació de l’Estatut hi va haver un debat molt intens sobre això, sobre si amb el dret anava equiparat el deber a aprender la lengua catalana. I a diferència de l’Estatut català, el nostre no recoge el deber. El deber no existe. Sólo existe el deber de saber castellano.

Si realment voleu una situació d’igualtat, per què el PP no es queixa que el català sigui discriminat a l’Administració de Justícia?
Perquè jo vull els millors jutges, i allò que els demanam és que siguin independents i neutrals

Si a les oposicions a l’Administració el català es posa com a mèrit de puntuació en lloc de com un requisit per a tothom, no veis que els catalanoparlants tindran avantatge per accedir a les millors places?
El mèrit no impedeix que accedeixis a la plaça, el requisit sí.

Què ha canviat des dels anys 80 i 90 perquè el PP vulgui modificar les lleis de normalització que ell mateix aprovà?
Els excessos que s’han comès. Nosaltres vàrem fer un Decret de mínims que establia una igualtat entre les dues llengües, en què hi havia una excepció, que s’ha convertit en norma. No té sentit que avui hi hagi escoles al 100% en català. El Decret de mínims s’ha extralimitat. S’ha de derogar tot allò que ha produït els excessos.

Si partim d’una normativa del PP, no era millor cercar el clima del pacte per la llengua en lloc de la confrontació?
Nosaltres governàrem des del 83 fins al 99 i la llengua no era una arma de confrontació, perquè a les escoles no es feia el 100% en català. Quan arriben aquests senyors l’any 99, a aquelles normes els fan dir el que no deien. Aleshores és quan es romp el pacte per la llengua. L’han romput ells i és per això que la gent surt al carrer. Quan tornàrem el 2003, introduírem el trilingüisme per reequilibrar les llengües però, vist el que ha passat, hauríem d’haver estat molt més combatius.

El PP no tem quedar tot sol en aquesta qüestió?
No només en això, perquè aquí la resta vota en bloc. Però que mirin els gallecs i els bascos...

Això que deis donaria crèdit a fer-ne un ús electoralista.
Al PP deim el mateix en el congrés d’aquí que en el de València. El PSOE diu coses contràries segons si és aquí o al País Basc, perquè val la pena llegir el pacte López-Basagoiti, en què s’accepta que l’euskera sigui només un mèrit.

Potser respon a la mateixa situació d’excepcionalitat que allà ha propiciat un pacte en contra de la llista més votada.
Sempre ha de governar la llista més votada. Però allà hi ha una situació d’excepcionalitat que hi fa necessari un canvi. I han vist que les immersions lingüístiques no donen resultat i han fet un pacte.

UM acceptaria aquesta política lingüística?

Quan governaren amb nosaltres, no varen tenir cap problema

AMEN

El català a la sanitat

2009-04-03T16:50:00.002+02:00

Jo pensava que aquestes coses només passaven a Valencia, però no. A les illes també passen. Tot i que s’ha de dir que a València, evidentment, ningú no hauria posat damunt la taula un decret com el que és objecte de polèmica a hores d’ara a les illes.

Però anem a pams. El cas és que s’ha aprovat un decret de coneixement del català per part dels professionals de la sanitat. Això vol dir, a efectes pràctics, que els metges, infermers i la resta del personal sanitari de les Illes hauran d’aportar un títol de coneixement del català per acreditar el seu nivell de coneixement en funció del seu càrrec.

Ara, que no s’esvalote ningú: es dóna un termini de dos anys per treure’s el títol i, a més a més, la cosa entraria en vigor a partir de 2012. A més a més, si hi ha una mancança de personal sanitari la llei es passarà per alt i no s’exigirà el títol. No sembla descabellat ni molt menys, a més si tenim en compte que el màxim requisit exigit serà el nivell B (per als valencians, vindria a ser un poc menys que el Mitjà).

Doncs bé, el personal sanitari (no tots, evidentment) no ha tardat gens a lluir les seues pintures de guerra i eixir al carrer a protestar. Evidentment, el PP —assetjat per la justícia després de la buidada d’arques de la passada legislatura— ha donat suport a tots el actes reivindicatius dels sanitaris contraris a la llei. I s’ha muntat un ciri monumental.

Com que a les illes no hi ha facultat de medecina, tots aquests que són capaços d’estudiar anys i panys per treure’s la carrera de medecina, el MIR, etc, etc, etc i que, en canvi, veuen impossible aprovar en dos anys un examen de català del nivell B, diuen que com es pot tenir la barra d’importar metges i obligar-los a saber català. Brffff!!

Doncs per adobar-ho un poc millor, ara han eixit els del govern murcià per a cridar als quatre vents que tots els metges que vulguen eixir de les Balears tenen un lloc garantit a Múrcia, que allà només se’ls exigirà dominar el castellà, “la llengua oficial de tots els espanyols”.

El cas és que el personal sanitari que ha eixit al carrer perquè considera que s’estan vulnerant els seus drets (ara el debat radica en quants anaren a aquesta manifestació: si eren 650, 930 o uns 2.500), no té problemes a negar el dret de qualsevol pacient a ser atès en la seva llengua materna. Quina paradoxa!!

Icones

2009-04-02T20:58:00.004+02:00

Jorge Lorenzo és una mina. Aquest homenet, per si algú no sap qui és (que podria ser), és un pilot, és a dir, que es dedica a passejar-se damunt una moto a tota velocitat pels circuits de tot el món. De vegades cau, evidentment, però això a Lorenzo no li preocupa perquè continua pilotant i això li ha garantit sempre ocupar la portada de tots els diaris i obrir quasi tots els informatius.

A Lorenzo, que té 21 anys i munta una moto des que tenia 3, no li agrada massa la pluja. En canvi, el sol li va d’allò més.

De tota manera, les virtuts d’aquest pilot són infinites. I és que primer va aprendre a pilotar de manera suïcida, després va descobrir com ser odiat per mitja graella i un poc més tard va aprendre a utilitzar aquestes dues virtuts en benefici propi. Així va guanyar dos Campionats del Món a la categoria de 250 centímetres cúbics i així va debutar l’any passat a la màxima categoria del motociclisme mundial: Moto GP. I no només això, sinó que la seua agra polèmica amb un altre jove anomenat Dani Pedrosa va fer intervenir al mateix rei de les Espanyes, Juan Carlos I (per recordar-ho, pitgeu aquí).

Però Lorenzo no només guanya, sinó que celebra de manera espectacular les seues pròpies victòries. Un dia s’asseu amb el seu doble per prendre una til·la, un altre es vesteix de boxejador, un altre planta una bandera pròpia enmig del circuit i deixa la seva llavor per sempre plantada... En fi, que té una imaginació prodigiosa, tot i que la idea d’aquestes celebracions no fos originalment seua: va ser d’una altre jove que s’assembla a Lorenzo, però és italià, un poc més major i s’anomena Valentino.

Però no ens desviem del tema: aquest jove (Lorenzo) desperta tantes passions que va decidir obrir un blog a principis de 2008, quasi coincidint amb la publicació de la seva primera biografia, escrita pel periodista Ernest Rieras. Després el varen contractar per promocionar l’ús del preservatiu entre els joves (un encert, evidentment, perquè si aquest no folla, ja em diràs qui ho pot fer). I ara, per tancar el cercle, el pilot ha tret un còmic on, faltaria més, ell és el protagonista —a més de creador de la idea—.

En fi, hi ha gent que hauria de viure tres vides senceres per fer la meitat d’aquestes coses, però Lorenzo, amb 21 anys, ja ho ha fet quasi tot. I després diuen que els esportistes no tenen cap, ni cultura i bla, bla, bla... Basta sentir parlar a Lorenzo i vore les seues obres al marge de les motos per desmentir eixa calúmnia. O no?

Primavera

2009-04-01T16:22:00.002+02:00

Ja fa cinc dies que no deixa de ploure.
Ja fa cinc dies que el cel és ben grisós.
Ja fa cinc dies que el sol només ix de forma testimonial.
Ja fa cinc dies que l’illa es veu en blanc i negre.

Fa gairebé deu dies que la primavera ho enlluernava tot. Ara continua fent-ho... a la seva manera.

Programes

2009-03-30T15:41:00.001+02:00

Quan la carronya televisiva és carronya i ja està, no passa res. Evidentment, no et ve de gust vore-la, el programa en qüestió et sembla de conya, t’indignes i, finalment, acabes pensant com poden fer aquestes coses a la tele i, damunt, no pensar que el que fan és una merda. Però crec que ells ho saben i l’espectador tan bé. Per tant, no hi ha trampa. Hi ha carronya, però trampa no. Parle de “Diario de Patricia”, “Gran Hermano”, “Dónde estás corazón” i aquestes pamplines.

El que ja em fot més és la carronya camuflada de programa seriós, la merda engalanada i transformada en un programa social, on els protagonistes es pensen que estan arreglant el món i ni Déu pot fer-los canviar d’idea.

Aquests programes em repugnen. Poseu vosaltres el nom de programa que vulgueu. Jo començaré per un: “21 días”, de Cuatro. Un programa on una reportera es passa 21 sense menjar per il·luminar-nos sobre l’anorèxia, o 21 dies fumant porros, per fer-nos vore què hi ha al darrere d’això. Jo propose que parle de prostitució, per exemple, o de avortaments... com s’ho faria?? No ho sé, deixem-la a ella, que segur que s’apanya.

El submarí groguet torpedeja la crisi

2009-03-25T10:37:00.003+01:00

Supose que tothom coneix, com a mínim de nom, Fernando Roig, el flamant president del Villarreal, eixe equip de futbol que representa a una ciutat de 50.000 habitants i que ha aconseguit que el nom del seu poble es passege per Europa amb una dignitat bestial.

Fernando Roig és, a més a més, el propietari de Pamesa Ceràmica, i té l’honor (a l’inrevés) de ser germà de Juan Roig, un altre empresari de renom (propietari de Mercadona) que ha invertit a l’esport (és el president del Pamesa València de bàsquet). Evidentment, i com a tota bona família, sempre hi ha una ovella negra, i eixe podria ser, amb tots els respectes, el germà que completa la terna: Paco Roig, ara directiu de la Federació Espanyola de Futbol i abans el president més populista del València CF.

Doncs bé, Fernando Roig, el president del Villarreal, no del tot content amb fer que el seu equip sigui un dels més sanejats d’una lliga endeutada fins les celles, no content amb fer les coses amb tranquil·litat i seny i mantenir un entrenador cinc anys consecutius a l’equip, no content amb passejar-se per tots els pobles de la província de Castelló durant tot l’any passat preguntant als joves què podia fer per ells, què podia fer per apropar-los l’equip, no content amb rebaixar els abonaments aquesta temporada i fer-los vàlids per totes les competicions —el Villarreal juga la lliga de campions, no ho oblidem—, ara ha tingut una idea.

Fernando Roig ha posat en marxa una iniciativa inimaginable i que demostra que el món del futbol encara es pot salvar de tots els lladres que l’envolten i que s’aprofiten d’ell. Que què ha fet?? Doncs l’home ha manifestat públicament que, degut a la crisi econòmica, cada soci actual que l’any vinent sigui a l’atur, renovarà automàticament el seu abonament gratuïtament perquè el club es farà càrrec. Per què?? Perquè el club entén que en una situació tan complexa i delicada com la que vivim a hores d’ara el que no pot passar és que un aficionat es quede sense gaudir de la seua passió, que ja té prou amb les penúries diàries i que el futbol no li faltarà. Com que els aficionats no han donat mai l’esquena a l’equip, ara l’equip no li la donarà als aficionats.

Flipant, no? Fins ara sabíem que el Barça és més que un club. Ara podem afirmar que el Villarreal és molt més que un club. Altres encara ho han de demostrar.

Si els que ens governen, els que s’aprofiten dels nostres diners i dels nostres esforços diaris i tota aquesta colla de pocavergonyes es fixaren un poc amb un club xicotet de la província de Castelló, en com fa les coses i en com es preocupa per la gent, tal volta viuríem tots un poc millor.

120.000, una xifra rodona

2009-03-23T17:17:00.003+01:00

120.000 € són pràcticament 20 milions de les antigues pessetes. 120.000 € és una quantitat que la gent normal no ha vist mai junta. Parlem d’uns diners que només hem vist plasmats en forma de xifra a la nostra hipoteca —no és el cas: jo visc de lloguer—.

Doncs bé. Aquests 120.000 € se’ls ha tret de la màniga Mateu Alemany, el president del Mallorca, per fer possible que un jugador anomenat Jurado jugara contra l’Atlético de Madrid el passat diumenge a Son Moix —ai, perdó, Ono Estadi—.

120.000 eurets de res pagats perquè sí, perquè al seu moment es va signar un contracte de cessió amb el jugador que li impedia jugar contra el seu ex-equip.

120.000 eurets de res pagats perquè Jurado jugara 85 minuts d’un partit de futbol el passat diumenge —això vol dir que cada minut de joc de Jurado li ha eixit al club per 1.412 €—.

120.000 eurets de res pagats per un equip que no va poder fer front a uns dels pagaments pel fitxatge del seu davanter centre, un tal Aduritz, i que l’Athlètic de Bilbao va denunciar al seu moment.

120.000 eurets de res pagats per un club que té un gestor al capdavant perquè el propietari té les seues empreses “afectades” per la crisi.

120.000 eurets de res pagats per una entitat que busca un comprador que no troba sota les pedres.

120.000 eurets de res trets de la màniga.

Almenys, l’equip guanyà. Què hem de fer? Ben pensat tampoc no ha estat tan cara la victòria: ha costat 120.000 eurets de res. El món és així...

Respostes a la xarxa

2009-03-23T11:31:00.006+01:00

La xarxa ja s’ha pronunciat davant la nova campanya dels bisbes contra l’avortament. I ho ha fet amb les mateixes armes emprades per la jerarquia catòlica: a través de la figura de la fura protegida —mai aquest animal havia deixat escrites tantes línies—.

Ahí van alguns dels cartells més aconseguits.

Com veieu, són igual de demagògics que el de l’església, igual de bèsties, però, s’imagineu que alguns d’aquestos cartells botaren de la xarxa als carrers?? Segur que algun dels “instigadors” passaria per la presó o seria denunciat o... En canvi, a l’església tot li para bé. Què hem de fer??

Percepcions

2009-03-19T10:36:00.001+01:00

De vegades tinc la sensació de viure en un món totalment capgirat, on el que l’ull percep com blanc és negre i a la inversa.

No hi ha cap altra explicació mitjanament raonable pels fets que estan passant al nostre voltant. A saber, detenen al director de carreteres del Consell de Mallorca i l’interroguen sobre el paper del conseller (el seu cap) a l’hora de atorgar concessions per fer carreteres. Al conseller se li demanen explicacions i diu, alerta!!, que no pot dimitir per responsabilitat.

I jo que pensava que els polítics dimitien precisament per això, per responsabilitat, per que no caiga sobre la institució cap tipus de sospita. I haurien de dimitir sent innocents, recolzats pel seu partit, però lluny del càrrec públic que ocupen.

Això mateix passa amb el cas Gürtel. Camps al·lega que hi ha una persecució contra ell i el seu partit i no es cansen de perseguir el jutge que els ha imputat a la trama i de fer-se fotos de família per destacar la seva harmonia, la seva pinta de ciutadans exemplars, de magnífics gestors i de polítics honorables.

I no seria millor que ens explicaren a tots claríssimament en què gasten els nostres diners, a qui li atorguen les noves construccions públiques i per què i com fan ús del seu poder? Per què els diners de la Generalitat s’han d’utilitzar ara per posar en marxa una campanya publicitària que netege la imatge del PP valencià? Ja dic, el món al revés.

No hi ha una altra manera d’explicar que el PP balear mantinga la seua postura supèrbia i fastigosa de sentir-se atacat quan van caient càrrecs i càrrecs intermitjos acusats de corrupció, quan no han deixat ni un sol àmbit de l’administració sense tacar, quan han furtat de tots i cadascun dels llocs possibles. Serà que ells estan ahí només per aprofitar-se, això és del tot lícit i nosaltres no ho sabíem.

No hi ha una manera d’explicar que les caixes i els bancs abusen de nosaltres i el govern els ajude un poc més a fer-ho, o que els treballadors es congelen el salari per mantindre el seu lloc de treball i tot el món (especialistes, analistes, governs i ciutadans) ho troben meravellós i un exercici de responsabilitat.

En fi, que el món està ple de color que es barregen i jo ja no sé què és blanc i què és negre. Segurament m’estic quedant cec.

Església i avortament

2009-03-18T16:20:00.003+01:00

L’església ha tornat a fer campanya. Ara, per anunciar i publicitar la seua jornada anual dedicada a la família. Els bisbes (molts creatius ells, com sempre) han dissenyat un cartell publicitari immens en què es pot veure un xiquet preciós al costat d’un llinx (una fura) i on es contraposa la protecció de l’animal enfront de la del fetus (supose que posar la fotografia d’un fetus era molt més real, però, tal vegada, menys efectiu).

La veritat és que resulta complicat opinar sobre un tema tan complex, tan delicat i tan difícil com l’avortament sense caure en la demagògia. Resulta molt difícil ficar-se dins la pell d’una dona que decideix recórrer a l’avortament per una circumstància concreta, què sentirà, què pensarà, quines seran les seues raons. Però l’església no dubta ni un segon: o tots moros o tots cristians, o blancs o negres i si avortes ets una assassina.

No es pot ni esmentar la possibilitat d’una llei de terminis, ni el fet que amb menys de 14 setmanes de gestació no hi haja, segons quasi tots els científics, activitat cerebral. Per a ells el fet de pensar en l’avortament et converteix en un planificador d’assassinats sense cor.

El missatge eclesiàstic és absurd, infantil, demagog i insultant per a tots aquells que tinguen dos dits de front. I aquest missatge el llença una institució que hauria de tindre un poc de cura amb les seues formes i amb la manera d’expressar el seu missatge, tot i que com que té una història farcida de prediques sobre condemnes eternes, ara li resulta fàcil condemnar a qualsevol.

Bé, a qualsevol, no. Per a ells és més complicat condemnar el franquisme, el feixisme, certes guerres, certs tribunals eclesiàstics i, fins i tot, i parlant dels xiquets, certs comportaments pederastes dins la mateixa església.

Supose que els bisbes estan preparant el següent cartell on veiem el mateix xiquet i, al seu costat, un capellà. I que no canvien el missatge:

Xiquet: "I jo? Protegeix la meua vida".
I al costat: "Capellà protegit".

Segur que ja està enllestit i que es van a gastar un fum de diners en penjar 30.000 cartells per tot arreu. Jo no en tinc cap dubte...

Retorns

2009-03-16T17:29:00.003+01:00

Aquest cap de setmana, València sencera olorava a pólvora. I el meu poble, que té poc més de 10.000 habitants i 10 falles que en aquesta època el fan impracticable, ja estava pràcticament cremat.

Xiquets amunt i avall vinga al masclet, al xino i al pepet. Els carrers plens de gent. Falleros nerviosos, guaitant els moviments de les grues i els tractors que venien carregats de ninots. Escenaris a mig muntar, com les falles. Sol. Calor. Un poc de vent que porta aroma de festa.

I les falles, que quan estàs a València només vols que defugir-les, es queden allà, quasi plantades, mentre nosaltres tornem a Mallorca envoltats per una aura de melangia, de record i de nostàlgia.

Ib3 i Tv3

2009-03-13T17:24:00.002+01:00

El director general d’Ib3, Antoni Martorell, va comparèixer davant el Parlament illencs i va explicar la interrupció del senyal de Tv3 a Balears en determinades franges horàries.

Diu el director general d’Ib3 que només es tapa la senyal de Tv3 a les Illes quan la televisió de Catalunya emet produccions que la televisió de Balears ja ha comprat en exclusiva per al seu territori.

Assegura Martorell que eixa és l’única manera de defendre els drets televisius d’Ib3 i que és un criteri únicament empresarial.

Evidentment, és un criteri empresarial. No cal estudiar un màster per arribar a aquesta agosarada conclusió. El problema radica, tal vegada, en que els criteris empresarials no haurien de ser una prioritat per a una televisió pública. Televisió, per cert, que assegura defensar els drets lingüístics dels illencs —per això emet en català—, tot i que, alhora, no dubta a “boicotejar” el senyal de Tv3, no sigui cas que els espectadors es decantin per veure el futbol per Tv3, posem per cas, després de la fotracada de diners que s’han gastat en la lliga.

Això vol dir que hi ha gent que, tradicionalment, veia una sèrie de programes a Tv3 que ara o veu a Ib3 (amb els seus horaris i la seva pròpia manera de programa) o no veurà de cap de les maneres. Estratègia empresarial en diuen, molt lícita, per altra part, però que després no es dediquen a omplir-se la boca amb retòrica absurda sobre televisió pública de qualitat, defensar la llengua de tots o bajanades d’aquestes...

Si no respon a un criteri empresarial, no importa.

Dubtes econòmics

2009-03-12T12:40:00.003+01:00

Resulta molt complicat parlar d’economia. Sobre tot, resulta més que complicat per a gent que no està al cas dels termes més bàsics que s’empren dins el món econòmic i que són imprescindibles per explicar una realitat complexa i, de vegades, caòtica.

Tot i això, o precisament per això, no és un mal exercici intentar entendre coses des del sentit comú més bàsic, eixe que sembla que els economistes, empresaris, banquers i la resta de gent de bé han deixat escapar. Per això, avui només llançaré preguntes. Bàsiques, òbvies, senzilles, sense cap arrel científica, de carrer, demagogues, però que espere que, precisament per això, algun especialista siga capaç de respondre alguna vegada.

Per què una caixa executa una ordre de subhasta d’una vivenda hipotecada a 30 anys si el client només porta 39 dies sense pagar?

Per què una caixa desvia els diners que la persona destinava al pagament d’aquesta hipoteca a 30 anys a “tapar altres forats” d’altres préstecs sense no només no demanar-li el seu parer, sinó sense que ni tan sols ella estiguera assabentada?

Per què a una persona que deu (amb trampa) una lletra de 1.290 € li embarguen la casa i als “fenòmens” que deuen milions i milions se’ls permet fer un concurs de creditors?

La Caixa haguera subhastat una de les empreses d’en Grande (per posar un exemple) per una lletra de 1.290 €?
Els trets fonamentals d’una caixa no eren ser una entitat sense ànim lucratiu i amb la intenció de fer un bé a la societat?

Per què una caixa que se suposa que inverteix en bé social cobra unes comissions bestials per utilitzar la seva targeta?

Per què els mitjans de comunicació no deixen d’emetre els anuncis on apareix la imatge d’un banc o d’una caixa associada al bé que fan per la humanitat amb una música especialment evocadora?

Per què els bancs i les caixes t’obliguen a signar documents que no entens i posen en xicotet clàusules denigrants per als usuaris?

Per què l’estat (és a dir, tots nosaltres) hem d’ajudar amb els nostres impostos a totes aquestes entitats que han portat a la ruïna l’economia mundial (i, faltaria més, també a nosaltres)?

Si les entitats financeres són uns dels màxim responsables de la crisi econòmica mundial, per què premiem la seua incapacitat (per no dir res més fort amb connotacions penals i criminals) amb més diners que no ens arriben a la resta de la humanitat?

Això, traslladat a altres àmbits de la vida no resulta ridícul? / Cap la possibilitat de que m’apugen el sou de forma desmesurada a la productora per a la que treballe després de boicotejar tres programes de televisió seguits?

Si els governs tractaren els bancs i les caixes de la mateixa manera que ells tracten els seus clients (és a dir, a nosaltres), quants bancs i caixes es mantindrien obertes a hores d’ara?

Seríem capaços de no ingressar la nostra nòmina en cap entitat i guardar els nostres diners en una caixa forta a la nostra casa?

I, per a acabar, si el sistema no és lògic, no és raonable, no te ni cap ni peus, és injust, és aberrant i no respecta els drets de les persones, com, quan i de quina manera poden intentar canviar-lo?

Balearicos

2009-03-10T13:08:00.002+01:00

A Mallorca, més concretament a Palma, hi ha un equip que es diu At. Balears.

Un conjunt que té un estadi que sembla que es caurà a trossos un dia d’aquests devora de la Via de Cintura.

Un equip que l’any passat va fer una magnífica campanya i que va acabar pujant a Segona Divisió B després d’un fum d’anys (concretament 21) intentant-ho sense sort.

Una esquadra que a hores d’ara tanca la classificació del grup III de la Segona B amb només 25 anys, que ha estat dirigida per 3 entrenadors diferents aquesta temporada.

Un club que viu en permanent conflicte amb Ib3 perquè la tele de tots els illencs s’ha dedicat a estalviar diners quan es tracta de retransmetre el Balears, cosa que no fa amb el Mallorca i que no farà quan intenti fer-se amb els drets de la fórmula 1, un esport tan balear, amb tanta representació balear i que no tenim prou cobert amb La Sexta i Tv3 .

Una societat humil que intenta sobreviure en temps de crisi.

I ho farà, perquè diumenge passat, quan els jugadors tornaren de Gavà, després de guanyar un partit moltes setmanes després, es trobaren a l’aeroport amb un bon grapat d’aficionats (uns 300) que els reberen ataviats amb els colors blancs i blaus, fent soroll, alegres, gaudint d’una victòria que no els treu del damunt els problemes més greus de l’equip, però que els fa feliços. En eixe moment m’haguera encantat ser jugador del Balears. Mirar al voltant amb cara d’incredulitat i saber que tinc una afició que és capaç de rebre’t a l’aeroport anant els últims a la Segona Divisió B.

Aquestes coses fan molt més fàcil tornar a creure en el futbol, en la part que té d’esport, de passió, de sentiment (i fugir del costat polític, publicitari, d’imatge, de negoci...). Gràcies, entre molts altres herois anònims, a l’At. Balears i als seus seguidors.

Condemnes

2009-03-06T17:41:00.003+01:00

De vegades un no pot evitar pensar que els tribunals de justícia estan formats per uns extraterrestres que no saben res sobre el planeta on viu la gent que ells s'ocupen de jutjar. Això, o el vent que aquests dies ha bufat i rebufat per Mallorca els ha trastornar el cervell.

I és que no trobe cap explicació possible a la reducció de la condemna que ha dictaminat el Suprem a l’assassí de Marie Margot Sumi.

Recordem els fets, per si algú no els coneix: l’home estava de permís penitenciari el dia de Reis de l’any 2006 —complia pena per maltractament a la mateixa Marie Margot—, agafà un ganivet, anà a buscar la seua exparella a sa casa, la feu abaixar al carrer amb els seus dos xiquets de 5 i 7 anys i, una vegada al carrer, la va matar clavant-li 30 ganivetades.

Doncs bé, el Tribunal Suprem considera que no hi va haver traïdoria, és a dir, que l’home no va planejar el crim —supose que portava el ganivet per tallar-se les ungles, els cabells o, fins i tot, rascar-se, que alguns ho fan— i que no hi va haver acarnissament —supose que el fet que li clavara el ganivet 30 vegades només és una qüestió de superstició, ja que el 30 seria el número de la sort de l’home—.

Evidentment, els membres d’aquest tribunal han dormit tota la nit sense sobresalts i amb la consciència més que tranquil·la. I, abans de dormir, s’han engolit unes bones herbes dolces.

Mea culpa

2009-03-05T12:12:00.002+01:00

Com que rectificar diuen que és de savis, em convertiré en l’home més savi del món ara mateix rectificant el meu escrit d’ahir.

Com que no m’havia quedat massa satisfet després de criticar un poc a Tv3 per l’emissió d’una actuació de Pepe Rubianes on s’omitia una part molt graciosa sobre la figura de Jordi Pujol, vaig continuar indagant sobre la qüestió (en realitat m’ho van dir directament, però queda millor dir que has investigat, a què sí?) i he arribat a la conclusió que el mateix Rubianes tenia elaborats, construïts, escrits, pensats i preparats més de 45 peces de les quals després utilitzava entre 20 i 25 per espectacle.

Evidentment, això vol dir que és més que probable que només fos una mera coincidència el fet que jo escoltara i riguera dues vegades amb la història de Jordi Pujol convertit en Moisès, i que a l’espectacle que va enregistrar Tv3 Rubianes no la fera servir.
Mea culpa! (poseu ací l’entonació adequada)

Rubianes solamente

2009-03-04T16:58:00.004+01:00

Pepe Rubianes va marxar el passat diumenge, després de lluitar amb un càncer que l’havia obligat a cancel·lar el seu últim espectacle a finals de 2008. Supose que aquest actor sense pèls a la llengua, capaç de faltar-se amb qui li venia de gust com i quan volis, estarà als braços d’aquell dimoni que ell imitava tan bé als seus espectacles. Supose també que Déu el reclamà, però Rubianes el va enviar a la merda directament.

El cas és que a Tv3 han treballat molt per fer-li un magnífic homenatge que prácticament ha cobert durant dos dies tota la programació, des de “El Club” als informatius passant per programes especials dedicats exclusivament a aquest català nascut a Galícia.

El cas és que Tv3 va emetre ahir (3 de març) l’obra “Rubianes solamente”, un espectacle que va mantenir-se a escena un fum de temps on l’actor feia un monòleg impressionant on no es podia parar de riure. Bé, no sé exactament per quina raó, a l'espectacle que va emetre aniy Tv3 no es feia referència en cap moment a Jordi Pujol, al que Rubianes feia pujar a l'Aneto convertit en Moisès. No sé si abans el mateix Rubianes es botava aquesta part del monòleg, si se'l va botar el dia que Tv3 el va filmar per un àcord tàcit o simplement Tv3 el va tallar, però el cas és que anit Rubianes no va fer referència en cap part del monòleg a Jordi Pujol.

Jo vaig veure en directe l’espectacle dues vegades. Una a Barcelona i una altra a València. I en les dos Rubianes es fotia de Jordi Pujol, com ho feia amb la família real al complet, amb Aznar, amb Bush, amb el director de La Caixa i amb tots els que ell considerara dignes de les seues càustiques paraules.

Jo, per si de cas, adjunte la transcripció del monòleg de Rubianes. La part que Tv3 es va botar inconscientment figura a les pàgines 6 i 7 del document al que podeu accedir clicant aquí.

En fi, agraint de bona fe tots els homenatges que Tv3 li ha fet al Rubianes, li he dir als directius de la cadena que, si l'han tallat expressament (cosa que no puc garantir), l’actor estarà des del cel “cagant-se en la puta mare” del bovot que va decidir carregar-se precisament aquesta part del seu espectacle que, a més a més, tampoc no era tan bèstia.

Ah, i si va ser un acord entre el mateix Rubianes i la cadena al seu dia, lamente informar a Rubianes que el dimoni no el voldrà al seu costat i es passarà l'eternitat convivint amb eixe Déu insuls del que es fotia.

Siga com siga, una pena.

Adéu, ministre, adéu

2009-02-23T15:53:00.001+01:00

No seré jo qui defense a l’exministre Bermejo. Ni de conya. Ara, sembla curiós que el ministre que ha patit una vaga de funcionaris de Justícia i la primera vaga de jutges de la història, acabe dimitint per una cacera amb Garzón (bé, cacera amb Garzón i sense llicència per fer-ho a Andalusia, que també els té ben posats l’exministre).

I em sembla més curiós encara que els “presumptament” corruptes —sempre ha estat molt de moda això de presumpte— no tinguen cap intenció de dimitir. I és que les responsabilitats polítiques no tenen res a veure amb les penals i, tot i que la Justícia acabe per no condemnar-los, més d’un ja hauria d’haver dit adéu al seu suculent càrrec, tal com ha fet hui el ja exministre.

Bé, ara que l’incompetent Bermejo ja està fora, supose que el PP demanarà amb insistència la dimissió dels seus càrrecs imputats, més que res per coherència política i, per damunt de tot, ètica.

De tota manera, poc es pot esperar d’uns polítics que li segueixen pagant un sou de 5.000 € mensuals durant un any al senyor Jaume Matas (uns 60.000 €), tot i estar fora del govern de les Illes Balears, de qualsevol càrrec dins el seu partit i, fins i tot, moooolt lluny del seu país (mentre la immensa majoria dels càrrecs del seu govern desfilen pels jutjats de les Illes).

Alcalde honorari

2009-02-20T17:33:00.000+01:00

Els que regeixen els destins de la ciutat de València (i del País Valencià en general) no deixaran mai de sorprendre’m. En un moment en el qual les associacions per la recuperació de la memòria històrica estan lluitant pel dret de localitzar i desenterrar els seus morts, resulta que l’Ajuntament de València encara manté vigent el títol que l’any 1939 va atorgar a Franco com a alcalde honorari de la ciutat. I la cosa no queda ací, sinó que hi ha cinc generals colpistes que són fills adoptius de la capital del Túria.

A tot el soroll provocat pels que lluiten ardorosament contra l’oblit, l’Ajuntament de València respon amb el silenci més absolut. A més, i com no podia ser d’una altra manera, l’oposició en ple ha fet una proposta per llevar-li el títol al dictador i als seus acòlits, però el PP no està disposat a fer-ho.

A què ve tanta insistència en mantenir les dignitats dels protagonistes d’una dictadura eterna i sagnant? Amb quins arguments defensen la persistència d’uns símbols i unes icones perverses i que fan tant de mal a molts ciutadans (i, fins i tot, al sentit comú)? De fet, què van fer Franco i els seus generals per la ciutat de València per merèixer els honors atorgats? I, sobre tot, quin obscur motiu tenen els actuals mandataris per no cedir a una petició del tot raonable?

Senzillament, el PP considera que totes aquestes peticions són una autèntica estupidesa (l’estupidesa no és mantenir aquesta posició actualment??), però tal vegada la cosa és més important per a ells: No serà que tenen por que Franco els espere a l’infern amb la Legió preparada per fer-li pagar els seus pecats? No ho sé, ells sabran.

Paco Camps, l'humiliat

2009-02-19T13:03:00.002+01:00

El president de la Generalitat Valenciana se sent humiliat, perseguit, acorralat, injustament tractat, ofès, manipulat per un estat opressor, ferit en el seu honor i la seua dignitat, fart de la quantitat incomptable de calúmnies que s’estan vessant sobre la seua més que honorable persona i, en definitiva, una víctima, què dic, la víctima entre les víctimes.

Tal ha estat la seua gosadia, que l’honorable successor del molt honorable no ha dubtat en afirmar que a ell li ensenyaren que la diferència entre la democràcia i el règim franquista era que amb la democràcia qui tocaria a la porta seria el lleter i no la policia del règim. Tal és l’ofensa que ha rebut l’home al vore el seu nom escrit en un sumari del jutge Garzón.

M’ha quedat claríssim que si Camps haguera viscut a l’antiga Roma hauria sigut el primer màrtir cristià; si haguera nascut a l’Edat Mitjana l’haurien cremat a la foguera per dir que la terra era rodona; si haguera trepitjat el territori americà precolombí haguera estat la primera víctima mortal dels conqueridors espanyols; si haguera viscut els durs temps de la revolució francesa l’haurien guillotinat per roig (que no per rei de França), com Robespierre; si haguera il·luminat amb la seva presència l’Alemània nazi, ara parlaríem del primer jueu al que Hitler va marcar i el primer a morir a una cambra de gas...

Com que al pobre Camps li ha tocat viure uns temps prou menys sucosos, els temps, doncs s'ha de conformar amb ser la peça més grossa de la cacera d’en Bermejo i en Garzón. Què anem a fer-li?? El senyor Camps ha nascut per ser un heroi...i ara va camí d’acomplir el seu destí...

Un home legal

2009-02-17T15:41:00.002+01:00

El ministre de finances japonès, Shoichi Nakagawa s’ha convertit en el meu ídol. Un tipet que és capaç d’engatar-se de mala manera abans de comparèixer davant els mitjans de comunicació i que, a més a més, dimiteix després perquè és la conseqüència natural del seu acte no pot més que despertar la meua admiració total i absoluta.

I és que un ministre de finances que no és capaç de frenar la caòtica situació econòmica del seu país, que no pot fer res per frenar l’augment d’aturats, que no pot evitar que el seu país estiga en recessió i que, a més a més, ha de suportar els consells d’altres ministres que tampoc no saben com afrontar la situació, no té més remei que tirar-se de cap a la beguda. I això és el que va fer Schoichi Nakagawa.

L’excusa posterior de que estava malalt i va prendre massa medicaments és un argument prestat pel seu propi gabinet de premsa, però estic segur que si li hagueren deixat dir la veritat, Nakagawa haguera dit sense cap tipus de rubor que s’havia begut botella i mitja de JB perquè estava fins els ous de la crisi i de la companyia.

A més a més, el nostre amic Shoichi ha acabat dimitint, que és molt més honorable que el que fan dia rere dia personatges tan propers com Rosa Estaràs, Vicens, Cardona, Mariano Rajoy, Esperanza Aguirre, el ministre Bermejo, la ministra Àlvarez, el president del banc d’Espanya i companyia... Aquests, s’engaten o no s’engaten, tenen molts més motius per dimitir que l’amic Nakagawa.

En definitiva, hui el món es un poc pitjor que ahir...

Noms propis

2009-02-12T14:03:00.005+01:00

Silvio Berlusconi.

El sàtrapa primer ministre italià ha tornat a mostrar la seva cara al món, eixa que amaga sota les múltiples operacions facials que no l’eximeixen d’envellir per molt que s’enteste. L’empresari (i psedomafiós) italià que exerceix de cap de govern va reunir en un pis pas els seus ocupats senadors i diputats per modificar una llei que permetia als familiars d’una dona que portava 17 anys en coma deixar d’alimentar-la.

Ella es deia Eluana, i va morir fa dos dies, tot just quan el senat italià debatia a velocitat de vertigen les clàusules per modificar una Llei que no permetés que Eluana acomplira els seus desigs i, en canvi, si s’ajustara a les peticions del gran home italià, el succesor del Duce. Evidentment, com que la jove Eluana no ha resistit i ha escapat d’aquest món, l’homenet omnipotent s’ha enfadat i s’ha despatxat a gust titllant d’assassins el president de la República Italiana i, com no, el pare d’Eluana.

Una conducta del tot ajustada a la personalitat d’este home tronat que, incomprensiblement, regeix els destins d’un país que no es mereix els governants que té (o sí, no ho sé, perquè són ells qui el voten, però això seria un altre debat).

Mariano Rajoy.

“Si no existira, hauríem d’inventar-lo”. Aquest eslògan que posa en marxa ja fa uns anys la Generalitat Valenciana i que el va repetir fins l’extenuació, és totalment aplicable al gran Mariano Rajoy, eixe polític que suporta més ganivetades dels seus que un cuixot de porc negre.

L’inimitable cap de l’oposició ha reunit la plana major dels populars i sense cap rubor ha donat un pas al front i ha anunciat que recusarà el jutge Garzón i, a més a més, trenca el Pacte per la Justícia fins que el ministre Bermejo deixe de ser-ho. Per a ell, el pobre partit seu està sotmès a una cacera judicial insuportable. Res, res, que els acusats del seu partit són de tot innocents, que no han clavat la mà dins la caixa ni han traficat amb informació privilegiada ni són ni tan sols sospitosos d’un delicte de corrupció.

El culpable és Garzón, eixe jutge que vol exterminar políticament el PP, però, curiosament, el mateix jutge que va posar sobre la taula el cas Filesa o el GAL. En eixos moments, per a Rajoy Garzón no era l’exterminador, sinó el sant. Llàstima que la memòria no siga un dels punts forts de l’insigne cap de l’oposició.

Un blog emprenyat

2009-02-09T11:32:00.002+01:00

Ha passat més d’un mes sense dignar-me a escriure ni una ratlla a aquest blog meu, tan desesperat per la manca d’atenció, tan sorprès per la poca dedicació, tan necessitat d’unes quantes lletres formant paraules, frases, paràgrafs i textos, tot i que després no tinguen cap sentit.

El blog gemega perquè, a més, se’n adona de totes les coses que han passat. Notícies que ell considera importants, que abans eixien a la llum a través de la seua pàgina cibernàutica sense excuses ni embuts i que ara passen desapercebudes.

Ell, el blog, no entén que no passa res si ell no és el suport d’un comentari referent a la hipocresia dels dirigents al respecte de la crisi econòmica, o d’un altre sobre la pantomima universal de la presa de possessió d’Obama com el primer rei negre del món, o d’un més sobre l’espionatge als ciutadans dels partits polítics, o d’un altre sobre la broma de Wyoming que uns altres es menjaren sense cap prejudici i ara exigeixen rigor a la resta dels mitjans, o d’un més sobre la vergonya de la manifestació “bilingüe” de Galícia...

El blog no entén que tot això ha passat, s’ha comentat, s’ha valorat i s’ha estès per l’univers actual que conforma la xarxa de xarxes sense la seua aportació (i sense que ningú no l’haja trobada a faltar).

Ell només pensa que tenia tota la seua superfície i capacitat disponible, tots els seus recursos preparats per amollar una opinió al ciberespai i el col·laborador necessari per a que això passe, el que tecleja, el que utilitza els seus recursos indiscriminadament, no s’ha presentat.

I està calent, i està enfadat, i tira fum per les orelles, i no em parla... i no sé com reconciliar-me amb ell. Tal volta ja he fet tard... no ho sé... intentaré fer les paus escrivint un poquet més. Entre altres coses, perquè no tinc massa clar quina pot ser la reacció d'un blog quan s'emprenya. I tinc por...

Vaga de zel

2009-01-14T10:33:00.002+01:00

Com que un està més que fart dels tòpics que s’amollen per tot, ha investigant exhaustivament per esbrinar què collons és això de “vaga de zel”. I diu el termcat que una vaga de zel és “aquella vaga que consisteix a complir de manera estricta el reglament i les instruccions de treball”.
Per tant, els pilots d’Iberia estan intentant perjudicar a la companyia (millor dit als clients de la companyia que, lamentablement, som nosaltres) precisament fent el que han de fer, és a dir, treballant exactament com diu el seu propi reglament.

L’absurd és tan summament colossal, que ara Iberia es queixa d’una vaga de zel encoberta dels seus pilots. Però, si fan el que han de fer, no és contradictori dir que estan fent vaga?? Si acomplir estrictament el reglament és un perjudici per a la companyia i per als seus clients, què collons fan que no el canvien??

En fi, que els absurds els trobem cada dia a qualsevol racó, però que una companyia immensament rica malgrat errades descomunals es queixe no és lògic. Com tampoc no ho és que es lamente de la seva sort un dels col·lectius més rics de la nostra societat: els pilots. Al final, hem de concloure que aquesta societat està feta per als rics, els únics que tenen dret a protestar per tot i, a més a més, triomfen quasi sempre.

Any nou

2009-01-07T17:18:00.003+01:00

Inaugurem un nou any amb les bombes d’Israel sobre Gaza ensordint-nos. La comunitat internacional es queixa, però en veu baixa, no siga que els Estats Units s’agafen una bona emprenyada.

Per cert, l’ONU no ha sigut capaç ni tan sols d’emetre un comunicat conjunt —per a què serveix una institució sense veu ni vot i que és incapaç de fer absolutament res??—.

I mentre, la gran esperança negra (posem-li nom: Obama) no ha deixat escapar ni un sol mot sobre el tema. En canvi, el gran Bush (sembla que no acabarà mai d’anar-se’n i deixar-nos a tots en pau) assegura que tot el que està passant és culpa de Hamas i de les seues bombes contra Israel.

En fi, que hem inaugurat l’any nou exactament igual que acabàrem l’anterior, però tampoc no és per preocupar-se: l’any que ve ens superarem. Segur...

Tempos fugit

2008-12-17T14:09:00.003+01:00

Això era Esporles l’any 1956, l’any de la gran nevada a Mallorca. Ahir no és que nevés així, però va nevar prou bé i una catifa blanca s’instal·là als carrers del poble. Mai no he sigut jo especialment contemplatiu dels fenòmens meteorològics, però la veritat és que em va fer il·lusió que nevés dues setmanes després d’instal·lar-nos a Esporles.

En aquest temps, el Barça va apallissar al València, cosa que va compensar amb la victòria davant el Reial Madrid; els nostres amics han visitat la casa i ja ha quedat totalment inaugurada; el torrent d’Esporles va estar a punt de desbordar-se primer i es va desbordar després, però només un poquet, sense cap catàstrofe; hem assistit a un sopar de matances al barri de la Vilanova i, a més a més, s’ha desfermat la temporada de vendavals.

La dona que era directora general de turisme al govern de Matas, Antònia Ordinas, i a pispar del pot comú tot el que podia i més per guardar una part dins un pot de Cola-Cao, ha tingut temps de eixir de la presó, d’escriure un llibre i de pensar en un títol força sucós: “La Cançó del Cola-Cao”. Una novetat que farà l’agost per Sant Jordi, segur!!

També ha passat que el Vaticà —una vegada més i van!!!— s’ha manifestat en contra de la despenalització de l’homosexualitat a alguns estats on encara és punible ser homosexual. I essent això una autèntica barbaritat, no ho és menys que l’església, eixa institució que pregona i predica el perdó per a tots (inclosos els assassins de la guerra civil, per posar un exemple qualsevol), mantinga que els homosexuals no mereixen ni el perdó de Déu. Vergonya, cavallers, vergonya!!

En aquest temps ha caigut una pluja constant que ha tombat un hotel de reformes i s’ha endut per davant la vida de quatre treballadors. El mencionat hotel no només no tenia permís d’obra, sinó que, a més a més, havia rebut tres avisos perquè parés la reforma. Res de res, com si plogués, endavant i tira milles... fins que ha passat el que ha passat. On són els responsables?? On s’amagaran ara?? No tindran ni una miqueta de remordiments?? No ho sabrem mai.

També en aquest breu període de temps s’ha inaugurat la milionària cúpula de Barceló i han circulat els rumors de que es queia a terra. Ho deixarem ací...
Molta cosa per a tant poc de temps... I més que han de vindre... esperem.

Tornada

2008-12-05T15:17:00.003+01:00

M’he distret. M'he abandonat. I he abandonat un poc massa aquest blog. Però no perquè volguera, sinó perquè m’he capficat, una vegada més, a l’irreal món de les paraules, al subterfugi dels mots, al laberint de les lletres...

Sembla que estic construint l’estructura bàsica d’una novel·la, però no és deveres. La veritat és que han tornat les gravacions de “Saps la darrera?”, eixe gran concurs a qui ja li he dedicat una bona part de la meua vida —i això no és fals—, i que m’agrada, tot siga dit.

El cas és que ja he tornat. Ja estic de nou en contacte permanent amb el meu blog, esta pàgina que no va enlloc, però que m’agrada. Com “Saps la darrera?”. Què hem de fer?? Jo sóc així.

Pixera insuportable

2008-11-19T15:33:00.004+01:00

L’última d’Isabel San Sebastián (Bel Donosti a la intimitat) en un dels meravellosos programes de debat en què participa ha estat ben grossa. La minuciosa i respectable periodista assegurà que els problemes dels xiquets catalans que parlen castellà superen tots els límits, ja que els mestres no els atenen quan els diuen en “perfecto castellano” que s’estan pixant damunt i no els deixen eixir de classe.

Algú s’imagina una situació així?? Algú es creu les paraules d'esta dona?? La tal Isabel San Sebastià ha posat un peu en alguna escola catalana alguna vegada en sa vida?? De fet, esta dona ha estat alguna volta a Catalunya, encara que només haja sigut de visita??

A esta pseudoperiodista, pseudo terrorista de platós, pseudoactivista política i pseudopamfletària, qui li va donar per primera vegada l’oportunitat de posar-se davant d’un micròfon per a què escampés per l’èter la pudor que fan els seus complexes??

En fi, a favor dels mestres que no deixen pixar als seus alumnes de 4 anys si no ha demanen en català (?), he de dir que jo no deixaria mai que la tal San Sebastián anara a pixar ho demanara com ho demanara. Em té igual que ho diguera en català, en castellà, en euskera, en gallec, en xinès, en anglès, en polonès, en txec o en rus... esta dona es pixaria damunt a la meua classe i, després, la castigaria per això... Seguiríssim.

Canvis

2008-11-17T13:02:00.003+01:00

Nous horitzons, noves passes, nous camins, nous veïns, noves referències, nou espai, noves vistes, nous paisatges, noves mirades, nous ulls, aires nous, nous colors, nous mobles, un poble, noves parets, nous alens, un cau nou, una pausa, nous remors, nova riera, nous bars, nous carrers, nous rostres, noves inquietuds.

I un xicotet hort. I un mandariner. I un llimoner. I totes les plantes, fruites i arbres que vindran. I una terrassa.

A Esporles.

Dret a decidir

2008-11-12T16:27:00.002+01:00

Mentre aquí segueixen els crits de certs col·lectius en contra d’augmentar els suposts de l’avortament, en contra de legalitzar qualsevol cas d’eutanàsia i, faltaria més, en contra dels matrimonis homosexuals, a Gran Bretanya una xiqueta de 13 anys ens ha posat a tots la carn de gallina.

La xiqueta pateix leucèmia, s’ha passat la vida d’hospital en hospital, rebent tractaments tan forts que s’han carregat el seu cor. Ara els metges que porten el seu cas asseguren que s’ha de sometre a un trasplantament de cor i la xiqueta —i els seus pares i familiars amb ella— ha dit que ja n’hi ha prou, que no vol xafar un hospital mai més i que l’únic que vol és que la deixen en pau, vol passar el que li quede de vida amb la seua família, gaudint si pot de la vida que li ha tocat viure al costat dels seus.

El metges, més savis que ningú —i si no ho són, sempre tindran la defensar d’altres mèdics molt amants del corporativisme—, van denunciar a la xiqueta i a la seua família, però un funcionari s’ha apiadat de la nena i va declarar que els metges no tenen cap potestat per decidir que la xiqueta s’opere. Dit i fet, els metges amants del dret a la vida i tal i tal i tal han llevat la denúncia i no perseguiran a la xiqueta. S’estimen més no perdre als tribunals...

Al final, la impressionant història no tindrà un final feliç: la xiqueta morirà a causa de la seua malaltia, però... qui som nosaltres per decidir per ella si no ho hem patit ni sabem del seu sofriment?? Això, ningú. A vore si alguns prenen nota i deixen viure i morir en pau a la resta: ells que facin el que vulguen, que ningú no els dirà res.

Pensaments per afrontar un dia qualsevol

2008-11-11T16:27:00.004+01:00

Quan les coses van malament (sobre tot en temps de crisi), només s'ha de pensar (positivament, això sí, sense ràbia intrínseca) en tota aquella gent a la qual li van molt bé les coses, tot i que semble mentida. Només hem de fixar els nostres pensaments en persones que gaudeixen d’una sort descomunal o d’un període d’alegria que sembla imperturbable i etern. Si ells ho han aconseguit, per què no podem fer-ho nosaltres?? Ahí van alguns exemples:

—Zapatero. Un home ja de per sí prou positiu —es jacta públicament de que tot ho pot resoldre amb un simple diàleg, quan siga, com siga i amb qui siga—. A més, el gran president ha aconseguit finalment que els autèntics grans el conviden a una cimera que no li deixava dormir i el portava de cap. En realitat, l’home no volia anar, i molt menys arronsar-se per la pell freda del terra dels palaus europeus i mundials mendicant una invitació, però el seu prestigi estava en joc.

I ho ha aconseguit (encara que la gent malsana pense que és un ploramiques, però això no importa: la fi justifica els mitjans). Això vol dir que si ell ha aconseguit estar a un lloc sense que ningú volgués convidar-lo, tots podem fer-ho. No hi ha millor manera de començar un dia negre que saber que pots estar allà on vulgues encara que no et vulguen a tu. Tot és insistir i fer cara de pena.

—Obama. El primer "president electe" negre de la història dels Estats Units és un bon motiu de satisfacció. Afrontar un nou dia pensant en el que ha fet este home sempre dóna ànims. No dic que qualsevol dels mortals puga ser president dels Estats Units de la nit al dia, però no em negareu que el punt de partida era certament difícil: és negre, és diu Barak, té avantpassats a l’Àfrica, lluitava cos a cos contra una desbocada Hillary Clinton i, després, contra un exheroi del Vietnam i la seua gossa de cacera —Sarah, crec que es deia—, s’assembla a un dels personatges més odiats de la història (Louis Hamilton, pilot de Fórmula 1) i fumava porros quan era jove. Si ell ha aconseguit paralitzar el món amb la seua elecció, nosaltres podem sobreviure a un dia gris qualsevol. Sens dubte. A més a més, l'amic ha aconseguit no anar a la cimera sense fer tant de soroll com Zapatero per anar-hi. Un crac este Obama.

—Higuaín. Ja sé que juga al Reial Madrid i això és molt d’avantatge, però el tipet es va cascar 4 gols el passat dissabte davant el seu públic i va guanyar pràcticament soles el partit del seu equip davant el Màlaga. Ja, ja sé que va marcar dos penals i que els dos eren més que dubtosos, però igual té. Qui li haguera dit a esta carraca de jugador que 100.000 persones cantarien el seu nom a crit pelat i que eixiria de l’estadi quasi a les espatlles dels seus companys?? Si això ha sigut possible, qualsevol cosa és possible...

—Maradona. Un home matxucat per les drogues, que només diu immenses absurditats, que porta anys i panys vivint de les rendes que li atorgà marcar el gol de Déu i utilitzar la seua mà al mateix partit, davant l’enemic nacional per a més inri. Eixe home desequilibrat des de fa anys és ara el seleccionador argentí, cobra més diners que pesa (i pesa prou) i té la possibilitat de reconstruir una imatge personal que ell mateix es va carregar a força d’inspirar. Si ell ha sobreviscut a anys d’excessos, ben segur que nosaltres superarem un mal dia.

Podríem seguir, però de moment basta. A altres animadors professionals de la resta de la humanitat com Chiquito, Aznar, els del Río, Jiménez Losantos, Poli Rincón, George Bush o Rajoy els deixe per un altre dia, quan la depressió siga més forta.

Uep!!

2008-11-07T17:14:00.002+01:00

Mallorca és cercar, és trescar, és terra de llinatges, és un parell de més de dos, és un ja et diré coses que mai no et diré, és un berenar continuat —de matí, a mig matí i a mitja vesprada—, és qualque horabaixa xerrant amb qualcun, és un tassó d’aigo i un altre de suc, és una bona engatada, és la madona, l’amo, el padrí i els padrins joves, és la part forana, molt enfora, fora vila... i els forasters.

Mallorca és, per ventura, trull i molt de renou, són al·lots i al·lotes aferrant-se, és un immens nígul que descarrega sense temps a posar-nos el capell, és un ball —de bot—, una glosa —de taula o de picat, tant fa, totes són bones—, un flabiol i una xeremia.

A mem... Mallorca és una aferrada, és una besada, ni més ni pus... però també pot ser l’arrapada d’un moix o el lladruc d’un ca o d’una cussa, el clàxon d'un cotxo, un caramull de sons pels que no hem de passar pena.

Mallorca és, de vegades, un embull... t’ho pot fer passar magre, però si no ets beneit, t’acobles prest i no bades, no hauràs de preocupar-te. Estaràs beníssim.

Idò, no és vera?

Barbaritats

2008-11-05T16:27:00.002+01:00

Per què a tots els mitjans que publiquen notícies com aquesta sense cap tipus de prova no se’ls acusa de terrorisme??

Per què enganyar, manipular, atacar públicament i sense proves a qui siga mai no és delicte??

Per què a uns se’ls permet absolutament tot i altres no poden dir ni pruna sense ser acusats d’absolutament tot?

Per què els que dirigeixen i controlen i publiquen i escriuen aquesta publicació encara no han passat a disposició judicial?

No és açò molt més greu i perillós que cremar una foto del rei després de prendre’t unes quantes birres? Serà que no...

Retrobaments

2008-11-04T11:47:00.002+01:00

Este cap de setmana hem tornat a Benaguasil. No anàvem des de mitjans de juliol (els temps fuig, s’esvara, s’embala i no torna).

Cada volta que torne al meu el veig més bonic, m’atrau més, el valore més i em retrobe amb més records, amb més detalls que semblaven soterrats, amb més sensacions, amb més aromes, amb més escalfor al cor i a l’ànima.

Serà que em faig major, serà que a un li entren les ganes d’arrelar-se, serà que voltar i revoltar acaba amb fatiga i tots tenim ganes de tornar als nostres orígens... O serà, sense més, que enyores a tota eixa gent que significa tant per tu, eixos moments amb els amics, amb la família, amb la teua gent, en definitiva.

Opinions insubstancials

2008-10-31T12:26:00.002+01:00

Estos dies es comenta en els cercles més variats i diversos les paraules d’una senyora que està a punt de fer 70 anys (ara no sé si ja els ha acomplit o està a punt de fer-ho). Sembla ser que la dona en qüestió li va explicar les seues vivències, les seues preocupacions, la seua visió de la vida a una altra dona que, com que fa feina de periodista, les va publicar en un llibre.

La veritat és que ni les opinions de la senyora que està a punt de complir 70 anys, ni la manera de redactar-les de la seua amiga periodista són d’allò més suggestiu.

De fet, la senyora assegura que és totalment contrària a l’avortament i a l’eutanàsia, alhora que deixa molt clar que els homosexuals no haurien de fer ostentació de la seua condició sexual i, a més a més, si volen casar-se, que es casen, però no troba bé que eixa unió s’anomene matrimoni. Per a complentar la seua exposició, també assegura que les notícies que donen els mitjans sobre maltractament són una crida a més maltractaments.

En definitiva, unes opinions ben comuns i populars, tan populars que un partit amb eixe mateix cognom les porta totes elles subratllades en blau al seu programa. Tan populars són estes opinions que no sé quanta gent va prendre el carrer un fum de dies durant tota la legislatura passada, conduïda per l’esmentat partit i uns homes un poc antics que representen l’església catòlica. Fins i tot el Papa es va sumar a una d’elles per videoconferència.

Per tant, si ni les opinions pròpiament dites, ni la manera d’expressar-les són especialment originals ni cridaneres, a què és deu tant de renou? Si no és una especialista ni una autoritat en cap de les matèries de les que parla i, a més a més, no se li coneix ni ofici ni afició relacionats amb cap dels temes dels que parla, per què tanta expectació davant les seues confessions?

Ah, hòsties, que la dona de 70 anys és reina!! I cobra de tots nosaltres!!

Bé, tampoc no passa res... A qui li interessen les paraules d’una dona que viu d’esquenes a la realitat, botant de palau en palau —i, de tant en tant, de iot en iot—, envoltada de prínceps, infants, forces de seguretat pública i privada i una gran cort d’aduladors i llepaculs? A mi, personalment, m’importen ben poc, la veritat...

Un premi Atlàntida viatja fins a Ítaca

2008-10-30T16:11:00.004+01:00

El gremi d’editors de Catalunya atorga cada any els Premis Atlántida, reconeixent la labor de diverses persones o col·lectius en l’àmbit cultural en general i de les lletres en particulars.

Doncs la sorpresa ha arribat este matí quan ens han comunicat que el premi d’este any en la categoria de programa audiovisual ha recaigut sobre el nostre programa: Ítaca.

Jo només sóc un nouvingut que està encantat d’haver recalat en este programa i este equip de treball meravellós, però estic encantat de que hi haja algun organisme que s’haja fixat en la tasca que desenvolupen programes com “Ítaca” (hi ha molts més), que tot i emetre’s a la televisió de Mallorca i tindre un àmbit reduït, aposta per la cultura, per un món al que la televisió sol donar l’esquena no sé ben bé per què.

El cas és que este premi és un reconeixement a la gent que ha fet este programa des de fa ja dues temporades i mitja. És un reconeixement als qui el posaren en marxa —Pilar a la direcció i Rubio a la realització— i dels que el sostingueren durant molt de temps i ara ja no estan al programa —Carla i Pep Toni, Maikel i Esther i Sara com a directora—, al marge, evidentment, dels que ja estaven i encara segueixen —Alejandro i Diego, principalment—.

En definitiva, que els premis no signifiquen res, però fa molta il·lusió que algú de fora li diga als meus companys que la seua feina ha estat molt bona i ha arribat mooolt lluny. Enhorabona a tots ells!!!

Bryan Adams s'ha emprenyat

2008-10-29T14:13:00.003+01:00

Diuen que Bryan Adams, el vell i maniàtic roquer (?) canadenc, s’ha llançat de cap a una persecució a la xarxa a la recerca de qualsevol pàgina web, blog o similar que faça referència a la seua bellíssima persona.

Sembla que l’artista (?) està enfadat per certes fotografies, vídeos o comentaris que s’han penjat a la xarxa sobre ell. Home, tampoc és que la xarxa estiga farcida de referències insanes a Bryan Adams, però ell deu pensar que sí. De fet, si no és així, per què ha contractat una empresa que li pentine la xarxa i la netege de material indesitjable sobre ell? Ningí no sap els motius exactes, però hi ha teories.

La teoria que a mi em volta pel cap té a veure amb que l’home ha vist que la seua música ven poc, que gairebé ningú parla d’ell —ni bé ni malament—i amb la seua campanya vol que els fans (i els que ni ho són ni ho han sigut mai) xerren d’ell encara que siga per criticar-lo. Un mètode tan antic com efectiu.

De moment, ja ha aconseguit que algú que mai no haguera parlat d’ell ho estiga fent ara mateix. Però jo també tinc els meus motius: vull saber si els seus detectius cibernètics em detecten. Ja vos explicaré...

Qüestió de vergonya

2008-10-24T14:01:00.003+02:00

L’assumpte del PP balear no té remei, però el que és pitjor, no té nom ni vergonya. Ni el més prestigiós dels psicoanalistes, psiquiatres o experts en la convulsa ment humana podria extraure cap conclusió al respecte.

El PP de les Illes ha resultat ser un niu de corruptes —alguns d’ells encara presumptament i altres ni això—, que, tot i les proves, deslliga la corrupció del seu grup atribuint-la a persones i, el més greu de tot, se sent perseguit per la Fiscalia Anticorrupció. Tal vegada trobe a faltar corruptes en altres partits. Tal vegada necessite que la resta també ho siguen, qui sap.

El cas és que al debat de política general celebrat esta setmana al Parlament, Rosa Estaràs, en un obrir i tancar d’ulls, ha tingut la poca vergonya de retraure-li al president Antich que l’ex portaveu dels seus socis de Govern, Bartomeu Vicens, d’UM, estava imputat en una causa.

No fa mal en recordar-ho l’actual líder dels populars —la mateixa que, davant un micròfon obert que no havia localitzat, com Rajoy, va reconèixer que el seu cap li havia deixat un mort ja fa més d’un any—, però a la mateixa hora, un ex conseller de l’anterior govern, presidit per Matas i vicepresidit per ella mateixa, també declarava als jutjats imputat en un cas de corrupció.

A més a més, la imputació del “Xino” Cardona (sobrenom guanyat amb esforç per ser l’alt càrrec de tot l’estat espanyol que més vegades havia visitat aquest país asiàtic), només és la punta de l’iceberg, l’últim imputat d’una llarga llista de mig centenar de càrrecs peperos imputats en casos de corrupció durant el període en que Na Rosa era la vicepresidenta del Govern de les Illes.

Això, en qualsevol partit normal, en qualsevol persona normal, en qualsevol institució normal, seria, com a mínim, un motiu de pes per a que l’afectada no diguera ni mu sobre corrupció, amagara el cap i deixara que escampara la tempesta, que les seues galtes recuperaren el seu color original. Ni de broma. Estaràs i els seus no són així. Ells només s’han fixat en una dada: tot i els casos de corrupció, el número de militants del PP balear ha augmentat.

Serà que als ciutadans ens la bufa el que facen els polítics?? O serà que en temps de crisi la gent ja ha trobat la millor manera d’eixir del clot?? Els psiquiatres tenen molta feina.

La píndola de l'oblit

2008-10-23T15:54:00.005+02:00

Uns científics han provat amb ratolins que existeix un mètode per eliminar del nostre cervell certs records amb garanties de no perdre’ls tots. Evidentment, tot està en fase de proves i la píndola de l’oblit (selectiu) encara no existeix ni existirà, però els nostres amics de la ciència han aconseguit localitzar una molècula que emmagatzema records i cerquen la manera de fer possible que ens carreguem aquells més indesitjables.

Podria ser un bon mètode per fer la vida més fàcil a tots aquells que han patit una catàstrofe personal i que vulguin oblidar-se’n —i, per damunt de tot, siguen tremendament i nauseabundament rics per permetre’s tan immens caprici—.

Posem per cas que aconseguim una d’aquestes miraculoses i futures píndoles. Què faríem??

—Oblidar ipso facto l’última derrota del nostre equip de futbol favorit.
—Oblidar tot el que vàrem beure l'última nit (i les seues conseqüències).
—Oblidar els noms de tots aquells als qui devem diners.
—Oblidar una infinitat de números de telèfon.
—Oblidar l’últim encàrrec del nostre cap (o fer que el nostre cap la digerira (juntament amb el cafè) després de la nostra última i lamentable clavada de pota).
—Oblidar que estem en l’atur.
—Oblidar que hem de pagar la factura de la llum, de l’aigua, del gas, el lloguer o la hipoteca.

—Oblidar l'última calúmnia, l'última esbroncada, l'última decepció, l'últim dia inútil.

En definitiva, pagarem a preu d’or el privilegi d’oblidar les nostres misèries, tot i que, indefectiblement, les tornarem a viure l’endemà. És a dir, que hauríem de comprar una altra píndola de l’oblit per oblidar-nos que no fa massa vàrem prendre una píndola de l’oblit i no oblidarem el suficient.

Un invent ridícul i absolutament inútil per oblidar qualsevol cosa. Un vici més per afegir a la nostra col·lecció. Una píndola màgica amb un fum de contraindicacions. Una droga que ens mantindria ben dormits. Una amenaça bestial en mans dels poderosos.

Conseqüències de la crisi

2008-10-21T15:53:00.003+02:00

La crisi econòmica és un temible dimoni que no només té la facultat d’empobrir-nos, sinó que és capaç de traure el pitjor de nosaltres mateix.

La lluita contra l’època de vaques flaques que patim fa que parelles ben avingudes discutisquen sense parar i arriben a dir-se de tot per decidir quin dia de la setmana han d’eixir a sopar i on.

Fa que els tòrrids amants es barallen sense compassió per el comandament de la tele, ja que per estalviar un poc més han decidit encendre només una de les tres que feien servir fins ara.

Però estes desavinences conjugals no són patrimoni de les classes populars. De fet, la crisi ha fet que el nóvio de Falete declare a una comissaria que ha estat segrestat per dos individus per vore si després podia vendre l’exclusiva. Si ni tan sols un artista d’èxit de Falete està lliure de la crisi, què farem la resta dels mortals??

El clímax d’estes crisis de parella a causa de la crisi ha vingut de les altes esferes. Hui ens hem assabentat que Angela Merkel, la totpoderosa cancillera d’Alemanya, ha protestat formalment davant l’ambaixada alemanya a París pel que ella considera un tractament massa afectuós de Sarkozy, un tractament farcit de carícies a les que la germana no està gens acostumada.

I vosaltres direu: què té a vore això amb la crisi? Doncs tot!!

L’actitud de Merkel, denunciant Sarkozy davant les autoritats pel seu tractament tan proper, indica dues coses:
La crisi econòmica feia temps que va distanciar la Merkel de la seua parella i la dona no està acostumada a una proximitat tan sarkozyniana. No recorda la cancillera l’última vegada que va estar assetjada per un home i ho paga amb Sarkozy, del qui pensa que es va aprofitar d’ella ara que ha vist una feblesa per la seua part.

La crisi econòmica ha fet molta via amb el feliç matrimoni Sarkozy-Bruni. La dona que ha estat amb més homes famosos del planeta està farta que Sarkozy l’obligue a no eixir de compres entre setmana i el té a règim sexual. Si no és així, és inexplicable l’aproximació del president francès a la cancillera alemanya.

De tota manera, com sempre, hi ha moltes diferències entre la classe política i la resta de la humanitat. Per no fer-me pesat, només nomenaré una d’estes diferències: en el cas que ens ocupa, tots ixen guanyant, al contrari que ens passaria a la resta dels mortals.

Merkel ha recuperat l’autoestima perduda molt de temps enrere.

Sarkozy pensa molt seriosament que és un dandy, que les porta a totes de carrer, que l’aliança entre francs i germànics li donarà rèdits polítics i, el més important, que Carla Bruni està apujant-se per les parets a causa de la gelosia.

Carla Bruni simplement es descollona, que és la millor teràpia en temps de crisi.

La família de Rajoy

2008-10-20T12:10:00.003+02:00

Jo no sé vosaltres, però jo he arribat a la conclusió de que Rajoy té un problema familiar greu. No és broma. Al marge dels seus cosins (el catedràtic que nega el canvi climàtic i el seu germà acusat de segrestador empresaris), qui sap si té un cosí divorciat, un oncle homosexual, una cosina votant del PSOE o un cunyat nacionalista...

Si no és així no s’explica l’obsessió d’este home per esmentar-la sempre que pot, sempre que apareix algun micròfon o alguna càmera a prop d’ell —quan ell creu que no hi ha cap micròfon obert s’expressa en termes ben diferents, ja ho sabeu—.

Tot bé de l’anterior legislatura, quan s’apuntava a cadascuna de les manifestacions convocades a favor d’un concepte de família tradicional en vies d’extinció, com el linx ibèric o el mateix bou de no ser pels toreros, que els alimenten, els cuiden i els mimen per matar-los públicament després.

Desprès va vindre la xiqueta de Rajoy, una nena adoptada per a la que don Mariano volia una infantesa immaculada, una educació de l’opus dei, un futur professional tan brillant com el de Zaplana —no s’atreví a desitjar-li un futur com el d’ell perquè encara no sap si a ell mateix li agrada el que ha viscut i viurà— i una vida plena de llum, goig i felicitat, al marge de les drogues, de l’alcohol, de l’allargada ombra de l’abortament.

La xiqueta de Rajoy es casarà per l’església amb un marit perfecte —evidentment, dels que se’n van de putes, però en casa és el pare exemplar—, farà una bona partida de golf cada setmana i viurà a una bonica casa dins una urbanització de luxe. Si algun dia tot això es trenca serà per culpa d’un govern d’esquerres presidit per un descendent de Zapatero, això segur.

Ara, Rajoy assegura que votarà no als pressupostos generals perquè ells en vol uns altres que defensen a la família. Com? No ho sabem. A quines famílies? Això sí ho sabem. A la de la seua famosa xiqueta. A les que eixien al carrer a manifestar-se. A totes eixes famílies exemplars. A la seua família.

Els bisbes cavalquen de nou

2008-10-17T16:09:00.004+02:00

Fa només uns dies, els mitjans de comunicació es feien ressò d’una notícia realment positiva: acabava de nàixer a Sevilla el primer fill d’un embrió sa que, a més a més, podia salvar el seu germà de sis anys, amb una malaltia congènita.

Doncs bé, les primeres veus crítiques ja han començat a cridar per fer-se sentir i, una vegada més, han sigut els bisbes de la Conferència Episcopal.

Els bisbes són eixos éssers que defenen un tipus i un model de família que ells mai no tindran perquè han acceptat de bon grat el celibat, eixos éssers que no volen saber res del preservatiu perquè, evidentment, ells no l’usaran mai (?) i la resta de la humanitat tampoc no hauria d’emprar-lo, eixos éssers que es permeten el luxe de dir-li a una mare que per fer nàixer un embrió sa haja deixat en el camí uns altres embrions.

És evident la necessitat d’un debat més ampli, més seriós, amb arguments científics i ètic de primer nivell respecte del tema dels embrions nascuts de cèl·lules mare, però no són precisament els bisbes els més indicats per ser un referent en aquest tipus de debat. Com tampoc no ho són per a romandre i tindre vot en un comitè d’ètica d’un hospital, vulguen o no vulguen.

En fi, que l’església té molta gent molt vàlida, molt respectuosa amb la resta de la humanitat, amb una visió moderna de la vida, o, si més no, amb una visió tolerant amb l’opinió dels altres. Però no haurien de deixar que uns retrògrads els governen, els representen i siguen els seus portaveus després de les seues converses urgents amb l'Esperit Sant.

Amen.

Dubtes generats per la crisi

2008-10-16T17:14:00.005+02:00

Per què els bancs necessiten diners per garantir el que els clients els han deixat dipositat?

Si un banquer perd uns diners que, evidentment, no són seus, va a la presó?

Els hipotecats (i els llogaters i els okupes i els sense sostre i els ocupants de casa els seus pares) no necessiten líquid?
Si algun d’aquests no disposaren de líquid i no pagaren el que deuen a uns altres, passarien per presó?

Davant l’augment dels delictes contra la propietat (gran o xicoteta, mòbil o immòbil, cara o barata, de marca o del rastro) a causa de la crisi, és lícit enfadar-se amb qui furta?
Furtar als que s’han enriquit a costa dels treballadors i ara els deixen a tots tirats, és delicte?

Com pot tancar una línia aèria (i deixar al carrer més de 1.300 treballadors) només per la pujada del preu del petroli?
Amb la venda del material de les maletes que ells mateixos han perdut no pagarien l’augment de preu del maleït or negre?

Quants diners es necessiten per muntar un banc? (Siguen els que siguen, tal volta compensa estalviar)

Si tots els líders d’opinió estan tan preocupats per la crisi econòmica i pel seu efecte sobre la població real, per què continuen fomentant el consumisme més ranci i cedeixen espais del seu informatiu radiofònic o televisiu per anunciar productes cars i totalment prescindibles?

Pregunta amb antecedents:
Un llanterner anglès de cognom Davidson està disposat a pagar pel Reial Mallorca la desmesurada suma de 38 milions d’euros. L’encara propietari i president de l’entitat s’ha acollit a la llei concursal per la fallida de les seues empreses, generant una crisi descomunal en el sector immobiliari i financer de les Illes. Els periodistes esportius es deixen la veu cridant a qui els vulga sentir que l’anglès és sospitós de voler enriquir-se amb un club que és dels mallorquins. Els empresaris illencs, ni mu. Les institucions mallorquines, ni mu. I els periodistes bramant... Però...

El president Grande no té culpa de res, no és responsable d’aquesta venda?
No és molt més important per als ciutadans que el president del Mallorca haja especulat amb les seues empreses i no que Davidson li compre el club?

Per acabar, i aprofitant que parlava de futbol, conclouré:
Sóc l’únic que pense que el càstig de dos partits de tancament de camp a l’Atlético de Madrid a la Lliga de Campions és raonable i ben exemplificant?
Sóc l’únic que creu que un govern no pot posar el crit al cel davant la decisió d’una institució esportiva cap a un club que és una societat anònima esportiva?
Sóc l’únic que pense que amb aquestes sancions a la Lliga els clubs tindrien més cura de cafres propis i aliens?

Escuranotícia

2008-10-15T11:57:00.004+02:00

Ahir de vesprada tots els mitjans de comunicació —primer els programes del tipus “España directo” o “Está pasando” i després els informatius—, ens explicaren una notícia bestial, descomunal, d’aquelles que et deixen de pedra, sostingut entre dos móns que no acabes de comprendre, el d’aquí i el d’allà, el real i l’oníric.

Bé, al marge de prosopopeies absurdes, la notícia en qüestió ens alertava de les malifetes d’un xinès que havia escurat les màquines escurabutxaques amb un àcid que portava amagat a un paquet de tabac i que les feia embogir (a les màquines, s’entén).

I jo em pregunte:

Qui és més lladre: el xinès que buidava màquines escurabutxaques o els propietaris de les mencionades màquines, que s’aprofiten de la malaltia d’uns altres per deixar-los pelats??

Ja no s’estila allò de perdonar a qui furta un lladre?

Per què perden el temps els mossos d’esquadra protegint mafiosos que es fan rics amb les màquines?

I, el més important: no serà que, en el fons, ens fot —i molt— que siga un xinès el que buide unes màquines que tots voldrien escurar ben escurades?

En fi, coses que passen...

Entrevistes

2008-10-09T14:13:00.006+02:00

—Ei, com va tot?
—La veritat és que el cel està un poc negre a Alaska...

—Ja, però tu vius a Madrid... que el cel estiga negre a Alaska t’afecta molt?
—És que els peixos no poden sobreviure si l’aigua de la peixera està bruta...

—Sí, però encara no m’has dit com et trobes, si tot et va bé, si el cel d’Alska té una influència bestial a la teua vida...
—Doncs jo pense que Extremoduro no ha estat massa fi al seu últim disc, perquè ha perdut molta força i, senzillament, s’han convertit en un grup mediàtic més sense substància.

—Brfff!! No sabia de la teua afició als Extremoduro, però... no creus que hauries de contestar-me alguna de les preguntes que et faig?
—No pare de respondre preguntes, però, realment, no m’agrada massa, la veritat. És que no em pregunten coses interessant i gaste tota la meua saliva responent a preguntes sense transcendència. I això és molt trist!!

—I per què has acceptat esta entrevista?
—Ui, ara que ho dius, l’entrevista és un gènere que m’agrada molt. El que passa és que també m’agraden molt els monòlegs i, per descomptat, el teatre de l’absurd que és un dels meus favorits. En canvi, amb l’òpera no puc, ja veus...

Aquesta entrevista fictícia és un bon exemple del que va passar anit al programa de TVE “59 segundos”, on la presentadora, Ana Pastor, repetia cadascuna de les seues preguntes a la pepera Soraya Saenz de Santamaría mentre ella amollava el seu discurs preparat del que no podia ni sabia eixir-se’n (no veieu tot el programa, que no cal... Només l’entrevista inicial).

Al final, un diàleg entre un mut i un sord del que no es pot rescatar res de res. Per a fer això, per a què vas al programa? Per a pregonar als quatre vents la teua insubstancialitat? Supose que volia fer propaganda pura, però hi ha maneres més intel·ligents de fer-ho...

9 d'octubre

2008-10-09T11:53:00.008+02:00

Hui és 9 d’octubre, la Diada del País Valencia, tot i que, com sempre, cada col·lectiu celebrarà la seua pròpia festa i marcarà una distància que és realment abismal amb els altres. Parle, evidentment, no de diferències sobre com organitzar la festa, sinó d’una concepció de país i de poble total i radicalment diferent.

Siga com siga, hui a València es commemoren els 770 anys de l’arribada de Jaume I a la ciutat, que coincideixen amb el 800 aniversari del seu naixement.

Com sempre, hi haurà una processó cívica de matí de la qual s’han apropiat els dretans estatals i els “blaveros” amb una ofrena floral davant l’estàtua de Jaume I que hi ha al Parterre. A més, crec que este any la Generalitat ha organitzat una cavalcada amb naus i 120 persones vestides d’època per celebrar.

Això precisament ha fet que la manifestació de la vesprada, la dels nacionalistes, la que organitza la Comissió 9 d’octubre amb el lema “Pels nostres drets, pel nostre país”, haja variat el seu itinerari habitual —com sempre, problemes i més problemes per part del govern popular valencià per a que altres es manifesten—. Els manifestants faran una altra ofrena al mateix lloc, on es lloarà la figura del monarca que va dotar d’identitat un poble que l’ha anat perdent a poc a poc —o li l’han anat furtant a poc a poc—. Una reivindicació que un altres intentaran, una vegada més, boicotejar...

Hui també és el dia de la mocadorada, el dia dels enamorats dels valencians des de fa segles, quan el Corte Inglés encara no existia i Sant Valentí no acaparava tant protagonisme. És el dia de Sant Dionís i els enamorats a València es regalen massapans en forma de diferents fruites i també piuletes i tronadors —ben dolços i que no esclaten, eh— envoltats en un mocador. Bonic de veres, xe!!

La veritat és que recorde tot això amb una mescla de enyorança, nostàlgia i simpatia que tal vegada no sigui compatible amb el que sentia quan estava allà a la meua terreta i, massa vegades, passava de totes aquestes històries.

Però estant fora es valoren més les coses que has deixat arrere i li dones més importància a fets i actes que abans, senzillament, estaven allí, sense més, però sempre a l’abast.

En fi, que a Mallorca el 9 d’octubre és un dia més, com no podia ser d’altra manera, i no es celebra res per aquí. Serà per això que un s’enyora?

Comiats (2a part)

2008-10-07T16:12:00.005+02:00

Perdoneu la insistència, però aquest cas és realment escandalós i molt, però que molt, indignant. Sobre tot, quan comencen a escampar-se detalls del com i el perquè de l’acomiadament de la dona que continua en un coma que li impedeix acudir puntualment al seu treball.

Ara resulta que l’empresa, que no desconeixeia que la seva treballadora havia patit un accident de trànsit i que estava en coma, reconeix que el comiat és improcedent, però ho resolt oferint-li a la dona una liquidació de 938 € i 2.416 d’indemnització. Sembla que ella havia començat a treballar a l’empresa el juny passat i que ben aviat la varen fer fixa.

Açò és el que fan aquests peixaters, aquest és el seu horrible mecanisme mental:

—Acomiaden a una persona per no presentar-se a la feina, sabent com saben que no pot presentar-se perquè està en coma.

—Immediatament asseguren que no són imbècils, i que saben que el comiat és improcedent, per això mateix ofereixen a la treballadora la sucosa quantitat de 3.354 € entre liquidació i indemnització.

—Evidentment, saben que la treballadora no pot defendre’s perquè està en coma (sé que ja ho he dit vàries vegades, però és un punt fonamental), però això no importa perquè els 3.354 € són més que suficients.

Així les coses, què passarà pel cap dels treballadors que cada dia fan feina per al Punt del Peix?

—Que si estar en coma no és una justificació suficient per no acudir a la feina, no poden ni simular ni agafar una trista grip.

—Que si els atropella un tren (Déu no ho vulga!) quasi paga la pena perdre la vida, perquè en tornar del coma es trobaran sense feina.

—Que si apallissen el seu cap i el deixen en coma, es lliuraran d’ell de manera definitiva sense necessitat de matar-lo, ja que l’empresa l’acomiadarà sense remei.

I la societat, què pensa?

Es passaran avisos cibernètics per a que ningú no compri productes del Punt del Peix, a l’estil del boicot al cava català?

Hi haurà convocada una cassolada a la porta de la citada empresa?

Hi haurà manifestacions a les principals ciutats com si el que estigués en joc fos el futur del concepte de família tradicional i matrimoni?

Farem un manifest de l’estil “salvem la llengua castellana amenaçada”?

Li fotrem una esbroncada als caps del Punt del Peix com les que rep Esperança Aguirre cada vegada que visita un hospital?

Jo, lamentablement, pense que no farem res de res i que aquesta dona es quedarà sense la seva feina quan desperte del coma i els grans empresaris del Punt del Peix seguiran amb la seva empresa, creient-se els amos del món i passejant-se per la vida amb el cap ben alt després del seu acte fastigós, repugnant i inhumà.

Comiats

2008-10-06T13:09:00.003+02:00

El despropòsit elevat a l’enèsima potència. Absurd, grotesc, esperpèntic, ridícul, humiliant, estravagant, desvergonyit, pudent, catastròfic, inaudit...

Tots aquests adjectius —i alguns milers més del mateix calibre— es mereix el que ha fet una empresa (concretament “El Punt del Peix”) que acaba d’acomiadar una treballadora per reiterades faltes de puntualitat i assistència a la feina.

Aquesta mesura no es resultaria cridanera si no fóra perquè la dona està a l’hospital, en estat de coma, des de que va tindre un accident de trànsit el passat mes de setembre.

La dona no estava passejant, ni de compres, ni al cinema, ni al teatre, ni tenia un amant al que visitava en hores d'oficina, ni feia que algú es féra passar per ella al treball, ni tenia una altra feina per a completar el sou, ni venia secrets de"El Punt del Peix" a altres empreses rivals. Res d'això, aquesta dona estava en coma!!

“El Punt del Peix” es defineix a la seva pròpia web com una empresa jove amb ganes d’obrir-se mercat al món de la venda del peix al detall, però no diu res en cap moment dels seus acurats detalls amb els seus treballadors.

També asseguren els del puntet que la seva filosofia es basa en tres punts fonamentals: qualitat —de la humana no parlen—, preu —el que han fet, realment no té preu— i servei —supose que el d’assistència a una treballadora seva que roman en coma—.

En fi, serà la crisi, que ofega cervells i posa a prova la intel·ligència. Massa a prova, pel que sembla.

Els espermatozoides

2008-10-03T11:10:00.002+02:00

La qualitat del semen està sota mínims. Un estudi ha posat en evidència que els joves valencians, catalans i bascos presenten un semen tan poc poblat d’espermatozoides que tindran moltíssimes dificultats per fertilitzar un òvul.

La mala notícia (per a alguns) és evident, tot i que altres ja estan calibrant amb goig les seves escasses possibilitats de ser pares.

Sigui com sigui, sempre s’han de veure les coses per la part positiva, i hi ha una bona notícia dins la pèssima notícia: l’alcohol, el tabac i els mals vicis en general no afecten a la qualitat de l’esperma. Por parèixer una favada, però fixeu-vos en la lletra xicoteta: per primera vegada, l’alcohol i el tabac no són culpables d’una situació roïna!! Això no els exonera de la seva mala fama, però guanyen un poc de crèdit en temps de crisi.

A més a més, i aquesta és la segona bona notícia, l’únic remei possible per augmentar el número d’espermatozoides és ejacular molt, moltíssim. I no importa si ho fas a soles o acompanyat.

Encara recorde les advertències de joventut contra la masturbació: que si t’eixien grans, que se’t podia caure el pardal a trossos, que si denotava una extrema escalfor que no estava ben vista, que si es desgastaven els testicles i el semen es podria acabar...

En fi, ara resulta que els experts en fer-se la mà des de xicotets són més fèrtils que ningú.

Algun d’aquests herois de la pubertat ja s’ha desmarcat cridant a tots els seus amics de la joventut, rient-se sense cap tipus de rubor i dient allò de “jo ja ho sabia, de fet, em matava a palles per això”. I ara, segur, li han donat l’excusa perfecta per seguir endavant sense prejudicis...

Els bunyols i les verges

2008-10-02T17:35:00.003+02:00

Avui he après a fer bunyols. Bé, afirmar amb rotunditat això és dir una immensa mentida.

El cas és que hem aprofitat que s’apropa el dia de les verges (el pròxim 21 d'octubre) per fer una classe pràctica d’una de les tradicions més importants del dia de Santa Úrsula a Mallorca: menjar bunyols.

També es beu mistela, però a això no cal que ningú ens ensenye.

I també es canten serenates i es regalen clavells, però les serenates em resulten un excés.

Parlant de les verges, també he après que la tradició a Mallorca és quasi immemorial i que rememora una història ben antiga.

Sembla que l’any 1106 es varen trobar a Alemanya els cossos d’onze verges que havien sigut martiritzades pels huns l’any 453 després de Crist. Aquestes 11 verges tornaven d’un peregrinatge a Roma i, després de la troballa, foren immediatament multiplicades per 1.000 i convertides en símbol de les joves: Santa Úrsula i les 11.000 verges.

El cas és que la festa es manté molt viva a Mallorca i els tunos bé que ho agraeixen, ja que no deixa de sonar el hit “Clavelitos” durant tota la jornada festiva.

Els tunos i els bunyolers, com ja hem dit, i, faltaria més, també els joves i les joves, que passen prou de verges i es dediquen a l’alcohol i el sexe, molt més profitosos, per celebrar tan sagrat i virginal dia.

El pla

2008-10-01T16:24:00.002+02:00

De plans n’hi ha molts i molts variats.

Tenim el plans de cap de setmana i els plans de vancances. Són eixos que mai no s’acompleixen, eixos que sempre ixen malament, eixos que s’elaborem durant tota la setmana, o durant tot l’any, i, al final, s’evaporen per qualsevol cosa, per qualsevol adversitat, per qualsevol absurde. També n’hi ha un altre pla de cap de setmana, però aquest directament pertany a un univers fictici del qual tots parlen i ningú no ha vist mai.

Estan els plans maquiavèl·lics. Aquells que algú es proposa per ascendir al treball a costa d’altres que fan més feina i millor fetya, per malmetre contra els altres, per aconseguir un objectiu en funció d’un bé major que mai no és tal i que sempre amaga uns deliris incurables.

Tenim els plans que sempre ixen bé, és a dir, els d’Anibal Smith, el nostre amic de l’equip A, el que sempre aconseguia que l’innocent vencera i que, de passada, sempre permetia als components d’aquest simpàtic equip fugir dels temibles militars que els perseguien.

Està l’anomenat pla B, que sol ser tan inútil com el pla A. Si fórem Anibal Smith no ens caldria perquè amb el pla A en tindríem prou, però no ho som i ens cal, tot i que sabem de sobra que mai no funcionarà.

També tenim plans de futur, que sempre passen per un feina menys dura i millor pagada, una casa pròpia, un viatge inoblidable, una estabilitat laboral i emocional... Ara per ara es cotitza molt aquest tipus de pla, però les accions estan pels núvols, tot just al contrari que les de la majoria de les empreses tradicionals.

Està, com no, el pla Marshall... i els plans quinquenals d’Stalin... i els plans catastrals... i el pla geomètric... i el pla urbanístic... i el pla d’estudis... i el pla econòmic... i el pla mitjà, el curt, l’americà i el contrapicat... i el pla d'atac i el de xoc...

Però ara per ara cap pla té massa sentit, perquè el pla que s’estila de deveres és el Pla Bush, també conegut com pla de rescat —no confondre amb el pla Bush contra Cuba ni amb el pla Bush per a resoldre el conflicte entre israelians i palestins—.

Eixe pla sense el qual l’economia mundial s’enfonsarà definitivament i sense cap possibilitat de ressucitar.

Eixe pla sense el qual els bancs deixaran de fer intercanvi amb els nostres diners i els faran desaparéixer.

Eixe pla sense el qual la humanitat sencera s’extingirà tal i com els va passar els dinosaures fa un bon grapat d’anys.

Eixe pla amb el qual Bush passarà definitivament a la història de la humanitat i que farà que les seves altres gestes —tipus Afganistan, Irak, la lluita contra el terrorisme universal i les armes de destrucció massiva no americanes— caiguen definitivament en l’oblit.

Un més

2008-09-29T16:09:00.002+02:00

Zeus i Torcal, Brokerbal, Calvià, Túnel de Sóller, Bon Sosec, Formentera, Bitel I, Rasputin, Andratx, Mapau, Can Domenge, Cavallistes, Pla Territorial de Mallorca, De Santos, Bitel II, Joves i, ara, Ordinas.

Tots aquests noms que, en principi, són variats, de diferents pares i mares, tenen un denominador comú: tots són casos de corrupció directament relacionats amb membres del PP a les Illes Balears. De fet, la majoria d’aquests casos es donaren amb l’honorable Jaume Matas al front del Govern de les Illes.

N’hi ha més casos: Eivissa, Son Oms o Ajudes, que esguiten a UM o al PSIB, però la grossa, la gran tacada, es cosa del PP.

No serveixen les excuses d’Estaràs, que no es fa responsable de cap cas de corrupció de la passada legislatura i que es fa passar per nouvinguda quan era la vicepresidenta d’aquell govern. Evidentment, aquesta dona no sabia res de res.

No ens basten els arguments absurdes de la doble vara de mesurar de la Fiscalia Anticorrupció. A la mencionada fiscalia li caldrien 70.000 vares per arribar al fons de la qüestió. Encara li hauran de donar unes bones gràcies...

No ens basten les còmiques i irancunde retirades de carnet de militància. No ens calen demostracions de força tardanes i ridícules.

El que realment ens caldria seria fer un punt i apart d’una vegada, traçar una línia ben grossa i fer fora a tots els que respiraren l’aire corrupte de l’anterior legislatura. Al govern, i al consell de Mallorca, també.

Però no ho farem, ni ho faran, ni es farà, ni passarà res. De tot açò ens oblidarem, s’oblidaran i ens ho faran oblidar ràpidament. I si no, ja veurem els resultats de 2011. Una vegada més haurem de concloure que la política és una autèntica farsa i que els únics estafats (i estofats i estarrufats) som, hem sigut i serem els ciutadans. D’esquerres, de centre i de dretes. Tots.

L'ACB i Lituània

2008-09-25T16:09:00.002+02:00

Acabe de llegir que la lliga ACB es podrà veure a Lituània les dues pròximes temporades. Parlem de la lliga regular, de la Copa del Rei i dels play off de l’ACB.

Un parell (mallorquí) de dubtes no em deixa viure:

—Quina misteriosa raó mou els lituans a veure un partit de la Lliga ACB?

—Els lituans estan bé del cap o són extraterrestres disfressats de lituans que faran que Iker Jiménez es preocupe molt per ells d’ara en avant?

—Tindrà més audiència l’ACB a Lituània de la que té ací?

—Per què l’ACB ven la senyal a Lituània i no es preocupa de vendre i dignificar el seu producte ací?

—Ha hagut últimament un moviment migratori desconegut de seguidors del Reial Madrid de bàsquet cap a Lituània?

—De ser afirmativa la resposta a la pregunta anterior, on collons s’havien clavat aquests aficionats fins ara?

—Si la popularitat de la Lliga ACB augmenta, donarà la Sexta entre 7 i 15 partits en directe cada jornada a partir de hui mateix?

En fi, dubtes angoixants que acaben amb un...

Comiats

2008-09-23T15:24:00.006+02:00

Després de dos mesos llargs de feina, els concursos s’esvaeixen, tal com li ha passat a l'estiu, que li ha fet lloc a la tardor.

I amb l'estiu, com deia, també han marxat els concursos.

Tot va començar el passat mes de juny, quan el Moix Negre miolava per darrera vegada i el panorama laboral era ben incert. Temps de fer plans de vacances, d’organitzar-se l’estiu amb la vista posada a un enigmàtic horitzó on encara no es podia distingir cap tipus de forma. S’intuïen núvols ben grossos, però només s’intuïen, res més.

En canvi, arribà una telefonada, la que m’enviava de cap a les paraules amagades de “Saps la Darrera?” i que ampliava el seu abast amb les preguntes de “Perseverance”. Les paraules es van descobrint cada migdia a IB3, mentre les preguntes encara estan en l’aire... Siga com siga, les paraules comença a emportar-se-les el vent i quasi totes les preguntes ja han estat respostes (eren fàcils, de les que no tenen resposta no ens preocupem mai a la televisió).

En fi, d’ací a dos dies començarem una nova aventura. Literalment, començarem la recerca de la mítica Ítaca, eixe fabulós indret. No sona mal, veritat? Ja vos explicaré...

El nostre sistema

2008-09-23T15:06:00.003+02:00

Vivim a un sistema tan pervers que permet que els milionaris s’enriquisquen sense mesura i, després, quan no guanyen tant com ells voldrien, els assegura l’ajuda de tots per eixir del tràngol. I és que si eixos multimilionaris tanquen les seves empreses, la resta dels mortals no tenen feina.

El món que ens hem muntat funciona així...

Incoherent? Absurd? Estúpid? Injust? Flagrant? Inhumà?
Que cadascun pose l’adjectiu que més li agrade.

Comunistes americans

2008-09-17T16:35:00.005+02:00

Tants anys de guerra freda; tants anys de vendre el comunisme com la gran lepra que consumiria la humanitat; tants anys de rebuig a Cuba —eixe gra cancerigen que els va eixir tot just al foradet del cul—; tants anys de persecució dels rojos; tants anys de carrera armamentística salvatge; tants anys de boicots a tot el que olorara a comunisme; tants anys...

I ara el govern dels Estats Units s’ha convertit en la salvació de les empreses privades, en l’exemple de com salvaguardar des de la cúpula l’economia de tots, intervenint i ajudant als individus que no poden assumir les seves perdudes després d’anys i panys d’impressionants guanys...

Si McCarthy alçara el cap l’amagaria ben ràpidament i ompliria de llàgrimes el seu sepulcre. Després de passar la millor època de la seua vida perseguint comunistes i buscant esquerrans sota les catifes ara es troba amb això...

I, a més a més, sota la presidència de Bush!!!

En fi, si el bressol del capitalisme i l’individualisme intervé empreses i les salva amb els diners de tots, ara només queda que invertisca també en sanitat pública, en educació pública i en programes socials. Això sembla més difícil, però torres més altes han caigut...

Els gestos del Barça

2008-09-12T20:34:00.002+02:00

No fa massa, farà només uns mesos, el Barça feia un gest importantíssim que deixava ben clar el seu posicionament com a club referent de Catalunya, com a club que significa alguna cosa més que una entitat esportiva, com a club que s’insereix a la societat a la que viu i que la representa. El gest va consistir en negar-se a volar amb Air Berlín. La companyia alemanya havia fet un menyspreu a la llengua catalana i havia dit sense embussos que no li venia de gust gratar-se la butxaca per que les destinacions, els avisos i les recomanacions es sentiren en aquesta llengua nostra.

El gest no deixa de ser això, un gest, ja que el Barça es pot permetre viatjar amb qualsevol companyia aèria, només faltaria (ho dic pels que compraven demagògicament la reacció del Barça amb la del govern balear), i la seva negativa a viatjar amb Air Berlín no comporta cap tipus de represàlia per part de la companyia cap als usuaris de Catalunya...

El cas és el un mesos més tard eixe mateix club senyera ha tirat per terra la Copa Catalunya, el seu significat i la il·lusió de molta gent. El reglament diu que els equips de la primera divisió han d’aportar un mínim de 6 jugadors del primer equip als partits d’aquesta competició (que no són tants, em sembla), però el Barça de Laporta i Pep Guardiola se’ls va deixar tots a casa, va jugar amb el filial a Sant Carles de la Ràpita i li va fer una bona potada als collons a la Copa Catalunya, la copa del país a qui diuen representar, la copa dels que admiren al Barça i el veuen com alguna cosa més que una entitat esportiva.

Ahir era 11 de setembre, la Diada de Catalunya, i Laporta tornava a fer una altra vegada bandera de la seva catalanitat... No li negarem al Barça els seus gestos i la seua idiosincràsia, però tampoc no pot negar Laporta que el que importa, importa... i el que no, al fem.

I ara diuen que no tornaran a jugar aquesta competició si no es juga en camps d'herba natural... En fi, hi ha moltes formes de fer país i jo ja no tinc paraules...

Armstrong vol pedalejar de nou

2008-09-11T09:05:00.005+02:00

Lance Armstrong torna!!! O diu que torna, ja ho veurem… El cas és que té 37 anys, que ha batut tots els registres possibles a la carrera ciclista més important del món, al Tour de França, on s’ha emportat el lleonet eixe que li donen al campió (alguna cosa més els donaran, supose) en 7 ocasions de forma consecutiva. I va fer-ho després de superar un càncer!!

Les veus més insignes del regne faunístic de la premsa esportiva ja han posat el crit al cel. Que si amb 37 anys què fa tornant, que si ja hi havia sospites de dopatge ara quedarà ben clar si torna a guanyar, etc, etc, etc. I això quan la notícia encara no és notícia i a falta de gairebé un any per a la cita. No vull ni imaginar-me els comentaris si Armstrong es vesteix de groc en algun moment durant la carrera... Si fóra Indurain o Perico segur que els aniria bé a tots aquests...

En fi, tot i la fauna pregonera, jo estic encantat de veure aquest monstre damunt de la bicicleta. I així comprovarem tots la classe dels ciclistes actuals, dels Sastre, Contador, Valverde i companyia, quan mesuren les seves forces amb les del campió entre campions, tot i que ja tinga 37 anyets de res.

Per cert, ara que Armstrong sembla que torne i que Sete sembla que pujarà de nou a una moto, estaria bé que Jordan tornara a l’NBA i que, oh meravella, Ronaldinho tornara també del seu peregrinatge pels bars de copes i antres de perversió per ser de nou un jugador de futbol.

Aznar torna de nou

2008-08-28T19:47:00.000+02:00

Aznar torna a la càrrega. L’ínclit ex president del govern espanyol ha tornat a beure un poc més vi del que li cau bé al seu organisme maltractat pel pàdel i els rajos ultraviolats i se li ha desfermat la llengua.

El grandiós i eloqüent ex president no s’ha tallat en absolut i assegura unes quantes coses importants:

—Que va rebre en herència una Espanya realment pèssima i la va transformar en l’Espanya més rica i desenvolupada de la història (quasi tant com l’Espanya de Felip II on no es posava el sol).

—Que va pactar amb els nacionalistes catalans i bascos la primera legislatura perquè hi havia moltes pressions per a que el PP no governara (i tanta pressió tenia que va voler governar amb ells, clar...).

—Que mai no es penedirà de la foto de les illes Açores perquè és un dels moment més important de la història d’Espanya (supose que al mateix nivell que el triomf a l’Eurocopa, la reconquesta als musulmans i la victòria dels militars feixistes que s’alçaren contra la II República).

—Que ell mai no va pactar amb terroristes, cosa que sí va fer Zapatero (home, està clar, perquè ell mai no ha pactat amb ningú, en tot cas, ha permès certes coses perquè ha volgut, res més).

—Que creu que cometeren errors en l’11-M, però que mai mentiren, al contrari que el PSOE, que va aprofitar-se dels atemptats per guanyar unes eleccions (Uffff!! Altra vegada fesols!)

En fi, tot això i més ho ha dit l’ex president als seu diari “amic”, El Mundo, eixa tribuna d’impresentables que no informa, sinó que ajusta la realitat a les seues “notícies”, “informacions” o “investigacions”.

Jo, la veritat, és que espere amb ànsia una altra diatriba d’Aznar, perquè amb ell la vida té més gràcia, té més substància, i el temps passa ràpid i les hores mortes s’esbaeixen... i tinc un argument per a un post ràpid...

Mainz

2008-08-26T19:11:00.001+02:00

Aquest cap de setmana l’hem passat a la ciutat que va vore néixer l’impremta, la ciutat de Gutenberg, una ciutat que va ser destrossada per les bombes aliades a la II Guerra Mundial, però que ha tornat a alçar-se recuperant el passat i mirant el futur. Una ciutat tranquil·la on els alemanys ho semblen menys perquè han canviat la cervesa pel vi i el raïm per la civada, encara que el que mai no canviarien per res del món són les salsitxes.

Mainz té una catedral descomunal, un museu de l’impremta molt evocador, un mercat tres dies a la setmana senzillament entranyable, alguns cellers, moltíssimes esglésies i, per damunt de tot, té el Rin, eixe riu meravellós que aconsegueix que oferir una pau realment assossegant.

Gran cap de setmana, doncs, a una terra desconeguda, tranquil·la i amigable.

Adéu, Olimpíades!

2008-08-25T12:59:00.001+02:00

Les XXIX Olimpíades ja han baixat el teló a Pequín i els jocs s’han acomiadat fins d’aquí quatre anys, on Londres serà la ciutat que acollirà la cita esportiva més important del planeta. Si, com sembla, l’ambaixador és David Beckham, l’èxit mediàtic està més que assegurat, l’esportiu no ho sabem.

El cas es que les Olimpíades que ahir s’acabaren han estat esplèndides esportivament parlant (deixarem fora de tota consideració les qüestions polítiques).

Pequín recordarà per sempre l’estratosfèric Usain Bolt, que va guanyar l’or als 100 metres llisos sense despentinar-se, polvoritzant el seu propi rècord mundial i deixant-lo en uns impressionants 9’69 segons. Però, el més espectacular és que el jamaicà va córrer els darrers quinze metres amb els braços en alt, al vent, quasi deixant-se emportar per la inèrcia. Ningú no sap on pararà definitivament el cronòmetre aquest atleta inhumà.

Sobre tot, després de veure com el tipet destrossà el magnífic rècord del món que Michael Johnson va establir als 200 metres llisos a Atlanta ’96 i que estava destinat a perdurar 2 o 3 generacions més. Doncs va arribar el jamaicà volador, amb vent en contra de 0’9 metres per segon i el va rebaixar en dues centèsimes: 19 segons i 30 centèsimes va tardar en recórrer 200 metres. Ni un guepard, vaja!!

També han sigut les olimpíades de Michael Phelps. El tauró de Baltimore va emportar-se 8 ors, és a dir, que va haver de competir cada dia, de matí i de vesprada, i va guanyar totes les finals de totes les competicions que va disputar. Ja s’havia penjat el submarí 6 medalles d’or a Atenes i dues de plata, però ell volia més, volia batre el rècord de Mark Spitz a Munic ’72 amb 7 ors. I no va parar fins a aconseguir-ho. Si a això li afegim que és un dels pocs atletes nord-americans que residia a la Vila Olímpica, que és valorat per tots i cadascun dels seus rivals i companys, hem de concloure que aquest fenomen irrepetible és un dels millors esportistes de la història.

Però al marge d’aquestes figures, ens queda la figura de Nadal, que va exercir de número 1 mundial i va matxucar els seus rivals, com sempre, amb una de les seues típiques exhibicions, emportant-se una medalla d’or que avisa que seu regnat al tennis mundial acaba de començar i vol ser llarg. Molt llarg. Per no quedarà, per la seua fe indestructible, per la seua garra, pel seu esperit guanyador i, com no, per la seua qualitat, que és moltíssima. Que li ho pregunten a Hewit, a Djokovic o a Fernando González, entre d'altres.

I com de mallorquins va el joc, no podem oblidar el grandíssim Joan Llaneras, que ha tancat la seua espectacular trajectòria esportiva amb un or en puntuació i una plata en americana amb el seu company Timoner. Un crac que no es mereixia menys i que ena ha omplert a tots d’orgull. Un esportista de cap a peus.

Quedarà també per al record l’actuació de la rusa Isinbáyeva. No contenta amb ser l’absoluta dominadora del salt amb perxa, no conforme amb l’or olímpic que es va penjar al coll, va batre el seu propi rècord mundial i va elevar-se sobre un llistó col·locat a 5’05 metres d’alçada. Una autèntica campiona que va plorar al pòdium com si fora una juvenil que comença ara al món de l’atletisme.

I n’hi ha més noms, molts més, però em costaria no deixar-me algun. El gimnasta Gervasi Defer; el mig fondista Bekele (rei dels 5.000 i dels 10.000 metres); la sirena Gemma Mengual; l’equip americà de bàsquet i l’espanyol, que ens oferiren una final extraordinària; el piragüista David Cal, els ciclistes Samuel Sánchez i Leire Olaberría i un llarg etcètera...
En definitiva, que un esdeveniment tan colossal s’ha esfumat i els amants de l’esport ja esperem amb ànsia els següents Jocs Olímpics.

Dia de dol

2008-08-21T15:02:00.001+02:00

Més enllà de les errades tècniques, de les lamentables condicions o no en el que es trobara l'aparell, de les hipotètiques fallades humanes, de la conjunció de factors que es donen en un moment concret, en un punt just de l’univers, en un lloc determinant de l’espai i del temps, el cas és que 153 persones trobaren ahir la mort sense esperar-ho, sense saber com ni perquè.

Alguns anirien de vacances, uns altres tornarien a casa després de gaudir-ne les seues, uns simplement viatjarien, sense més, però cap podia ni tan sols imaginar que la vida se li escaparia a la pista d’aterratge i envol d’un aeroport.

Quan passen cosses com aquestes un no pot deixar de pensar que la vida, eixa que tant valorem, eixa que estimem, eixa que gaudim i patim, eixa que ens “currem”, ens lluitem o ens païm, ens pot deixar en l’estacada quan li done la real gana.

A l’avió d’ahir ningú no tenia previst morir. Ningú no ho hauria pensat ni tan sols de rebot. I, sense saber com, la trobaren de cara. Podia haver-li passat a qualsevol. A mi, a algú de la meua família, a algun amic, a tu que estàs ara llegint açò, a algun desconegut. Podia ser un avió que anara cap a Las Palmas, o altre que posara rumb a El Cairo, a Berlín, a Palma, a Barcelona, a València... Els tocà a ells, com podria haver-nos tocat a nosaltres.

Fa por pensar que la mort pot ser tan atzarosa. I tan sobtada. I podria ser que pensàrem ara que la vida és capritxosa i lleu, però seria millor assumir que ara la vida cobra més importància, més intensitat, més pes... perquè mai no sabrem quan la deixarem enrere.

Les provocatives dones mexicanes

2008-08-19T09:29:00.001+02:00

Com que a Mèxic estan augmentant significativament els casos de violència masclista, l’episcopat mexicà no ha pogut evitar enfrontar-se al problema directament, sense embuts, anomenant cada cosa pel seu nom i, com sempre, intentant fer un món millor a través d’una sèrie de recomanacions que, en cas de ser complides escrupolosament, agranarien de la faç de la Terra la lacra que suposa la violència cap a les dones.

Evidentment, les recomanacions dels bisbes mexicans no anaven dirigides als maltractadors, als botxins, als homes que colpegen a les dones. No, d’això res. L’església mexicana a aquestos els perdona si se’n penedeixen. I s’adreça directament a les víctimes, a les dones, per a dir-les:

“Si vols evitar una agressió sexual... no utilitzes roba provocativa... vigila les teues mirades i els teus gestos... no et quedes mai a soles amb un home, encara que siga conegut (o, sobre tot, si ho és, afegisc jo)... no permetes ni busques familiaritats ni confiances a amics o parents... no admetes converses picants ni acudits de vessant pareguda... i busca ajuda quan et trobes a una mala situació”.

Això recomana a les dones mexicanes la seua església. Això els demana a les seues dones, a les que, evidentment, culpa de la violència que pateixen. I no només no els cau la cara a terra de vergonya, sinó que estan ben orgullosos de la seua tasca evangelitzadora, de seguir sent el referent moral d’una societat que no seria res sense ells.

Serà per això que, una volta ja han amollat la primera de les seues immenses barbaritats, ja no poden aturar-se. I segueixen, amb més insistència, més ganes i molt més confiats en la certesa infalible de les seues paraules dogmàtiques:

“El cos humà és l’obra més perfecta de Déu, per això és del tot criticable que les dones el mostren utilitzant de la manera més natural minifaldes, biquinis... S’ha perdut el pudor, que no és més que el recat amb què es guarda allò sagrat, allò que és expressió d’un amor vertader que s’ha de reservar per a l’ésser amat”

I segueix la bona cúria mexicana: “Quan exhibim sense pudor el nostre cos, l’estem prostituint perquè provoquem en la resta de gent sentiments cap a nosaltres als que no tenen dret, a no ser que vullguem ser propietat pública”.

Doncs això, que per a l’església mexicana mostrar més cos del que deixa vore un bon burca genera uns sentiments en la resta de la humanitat que pot degenerar en violència contra la dona.

Per tant, val més no provocar, ja que, al cap i a la fi, els pobres homes maltractadors són pecadors per obra i gràcia d’Eva, la que va caure a la temptació de la serp, la que va fer que Adam es menjara la fatídica poma i la que, en definitiva, ens va expulsar a tots del paradís. Però a mi no m’estranya, perquè aquesta primera dona no gastava ni minifalda, anava en pèl.

Festes de Gràcia

2008-08-18T13:45:00.001+02:00

Les festes majors de Gràcia són un esdeveniment impressionant, ple de llum, ple de color, ple de bullici, ple de soroll, ple de música, ple de reivindicacions, ple de cultura i, per damunt de tot, ple d’alegria als carrers. Una festa amb solera, que ve des del segle XIX i que els graciencs aconsegueixen perpetuar-la any rere any, fent que els visitants es contagien del seu esperit.

Aquest any hem pogut gaudir d’unes festes molt especials perquè ens hem ajuntat una colla d’amics ben diversos, hem reunit valencians i catalans, benaguasilers, graciencs i barcelonins, uns fent d’amfitrions increïbles i insuperables, acollidors magnífics, i uns altres de visitants divertits, gosant de cadascuna de les activitats, sempre rient, sempre contents, coneixent-se, ajuntant dos móns...

Des d’aquí no em queda més que agrair a tot el món una experiència senzillament preciosa.

Visites vàries

2008-08-09T00:09:00.004+02:00

La feina no m’ha permès escriure aquests darrers dies… Bé, bona manera de començar, no?

El cas és que la feina sí m’ha permès gaudir de la companyia d’uns bons amics (en realitat afegir el "bons" al substantiu amics és una repetició quasi estúpida) que han vingut a visitar-nos a aquesta meravellosa terra que tan fantàsticament ens ha acollit. Amb la gent que t’estimes i t’estima la feina no és tan dura, el treball no et cansa i l’esforç és una altra cosa, perquè en tornar a casa tot canvia de color, tot es transforma, tot es torna d’un color blau cel irremeiablement cursi, però ben preciós...

Ara em toca a mi fer una visita. Curta, breu, ràpida, lleugera, fugaç, però del tot estimulant... Àngel, espera’m, que m’escape a Menorca a buscar-te!!

Enhorabona, Sastre!!

2008-07-28T18:55:00.001+02:00

Als seus 33 anys, Carlos Sastre ha fet realitat el seu somni i ha aconseguit guanyar la seua primera gran volta. Hi ho fet a París, al Tour de França, a la carrera ciclista per antonomàsia, al millor lloc possible, al paradís dels ciclistes que no es droguen i l'infern dels que ho fan.

Ahí ha guanyat un tipo tranquil, normal, coherent, que parla bé i mai no diu res mal de ningú, Un home que es mereixia el reconeixement de tots els amants del ciclisme. Un tapat, un treballador, un més... un crac a l'alçada, com a mínim, d'altre que el precediren.

Una piscina xinesa

2008-07-28T16:23:00.001+02:00

Un milió de xinesos jugaven a futbol en una cabina telefònica. En això que un marca un gol i el porter crida exasperat: “M’heu deixat a soles!!”.

Un milió de xinesos estaven pixant, com no, dins una cabina telefònica. De sobte, un xinés li diu a un altre: “Alerta que m’esguites!!”.

Sí, ja sé que són acudits absurdes i molt roïns de la meua infantesa, però, una vegada més, la realitat supera la ficció. Així gaudeixen molts xinesos d’un refrescant dia de piscina.

Encara que no puguem vore l’aigua, els qui feren la fotografia asseguren que n’hi havia.

El trist ritual de la realitat

2008-07-24T17:44:00.001+02:00

La realitat quasi sempre supera la ficció, i no és un tòpic més sense trellat, és totalment cert. Si no vos ho creieu, només heu de seguir llegint.

Ahir publicava el diari “Última Hora” que un xaman havia sigut detingut acusat de violació. Fins ací, poca cosa a dir, una lamentable notícia que, lamentablement, succeeix més vegades del que sembla, amb el toc exòtic del protagonista, un xaman. Tampoc no es tracta de carregar i disparar sense pietat contra el respectable col·lectiu de xamans, bruixots, sanadors, curanderos, vidents... simplement ho destaque perquè és important.

Sembla que una dona amb problemes psicològics va visitar el xaman amb l’esperança que l’ajudara a superar-los del tot. El cas és que, no sé ni com ni per què, el xaman li va assegurar a la dona que tots els seus problemes s’acabarien després de realitzar un ritual ben especial: la dona havia de clavar-se un ciri pel foradet del cul i, quan arribara al final, s’havia d’encendre per cremar els mals esperits. Tot i que el ritual és senzillament abominable, ho devien ser molt més els problemes de la clienta en qüestió, ja que va acceptar sotmetre a la rocambolesca purga.

Amb això ja n’hi hauria prou per denunciar al sacerdot amic d’esperits, fantasmes i demés espècies del més enllà, però resulta que la dona va començar a notar alguna cosa estranya en l’immens ciri que la cobria. Efectivament, tal i com ja havíeu pensat, el xaman no li va clavar precisament un ciri pasqual pel foradet sinó el seu aparell, molt més purificador (devia pensar el savi místic).

La dona va notar la diferència, es va defendre i va denunciar al xaman més calent que ha conegut la història del xamanisme.

Com veieu, la realitat supera la ficció, però, a més a més, genera molt més dubtes: Quins problemes tan greus podia tenir la dona per accedir a que li foteren una espelma pel cul?? El xaman va actuar sobre la marxa o el truc de l’espelma ja l’havia practicat en altres ocasions?? De ser així, en quin cap cap tal argúcia?? Els esperits han abduït el xaman o l’han abandonat a causa de la seua conducta?

En fi, aquestes preguntes quedaran sempre ahí, en l’aire...

Apegueu-vos a la protesta

2008-07-23T15:07:00.001+02:00

Un activista britànic ha decidit protestar contra l’ampliació de l’aeroport de Heathrow d’una manera ben curiosa: es va posar pegament a la mà i en ser rebut pel Primer Ministre britànic, Gordon Brown, es va apegar directament a ell. No ha transcendit a l’opinió pública el temps que l’activista es va passar ben aferrat a l’alt mandatari.

Circulen vàries hipòtesis:

—Just el temps que tardaren els de la Guàrdia Real Britànica en abandonar el seu espectacle per a turistes al Palau de Buckhingham i llançar-se en un sagnant cos a cos amb baioneta i barretina punxeguda contra l’assaltant.

—Fins que l’activista es va adonar que Brown es dirigia als lavabos públic més pròxims i no tenia cap intenció de traure’s el pardal amb una sola mà.

—Van haver d’esperar la intervenció salvadora de la Reina d’Anglaterra, que es va apiadar de Brown després d’uns moments d’incertesa i va llançar sobre la mà de l’activista els seus famosos gossos que abans caçaven rabosots i ara es passen el dia panxa enlaire.

Sí, d’acord, una protesta molt original, però poc productiva.

Imagineu les tones i tones de Superglue o Imedio que necessitaríem per protestar aquí?? I com ens ho faríem per protestar dues, tres, quatre, deu o cinquanta voltes contra la mateixa persona per coses diferents?? La quantitat de pegament emprada variaria en funció de la gravetat del motiu de la protesta?? I el càrrec que ocupe el receptor de la protesta, importa?? Què fem si el personatge queda encantat de tenir algú agafat de la mà i no vol que et soltes de cap de les maneres?? No creieu que en un país com el nostre els activistes només s’apegarien a dones atractives a qui farien responsables dels actes d’uns altres??

Crec que ha quedat molt clar i més que demostrat que la forma de protestar és tan original com inútil... I només em ve al cap una raó per fer aquesta protesta: no serà que a aquest original britànic li importa ben poc l’aeroport de Heathrow i tot forma part d’una trama més de corrupció per part del gran magnat de la indústria del pegament??

Reincidint

2008-07-22T14:37:00.002+02:00

Reincident (de reincidir):
Adj. M i f. Que reincideix

Reincidir:
(1757; de incidir)
V. Intr. Incórrer de nou en una falta, un delicte, un error.

Doncs aquest verb s’ha quedat del tot obsolet per a un home que va ser parat per la Policia Nacional mentre conduïa el seu cotxe. Sembla que anava un poc tocadet, que feia uns quants caragols al volant i que es va botar un semàfor en roig. Això va cridar l’atenció dels perspicaços agents.

Però la sorpresa dels vetladors de la seguretat pública va ser més gran encara: l’home no tenia carnet de conduir. No és que no el trobara a causa de la bresquilla que portava al damunt, és que no se l’havia tret mai. Evidentment, va ser denunciat per aquesta qüestió, tot i la insistència del conductor a que li llevaren punts, que era l'únic que, al seu paper, havien de fer els agents.

Un parell de mesos més tard (o tres, o sis, o un any, que el temps és molt relatiu), el conductor sancionat havia de presentar-se al jutjat. I vaja si ho va fer!! L’homenet va eixir de sa casa, va posar-se el vestit dels diumenges, va abaixar al carrer i, com si res, va agafar el seu cotxe i va enfilar la carretera cap al jutjat.

Evidentment, el nostre heroi encara no tenia carnet, però va agafar el cotxe per a anar als tribunals i ser jutjat per conduir sense carnet... Un autèntic fenomen, un campió, un crac, si no fóra perquè el tornaren a parar i, per a més inri, els mateixos policies de la primera vegada.

Això no és reincidir... Això és una altra cosa. Això és reincidir al quadrat o rererereincidir, com a mínim.

Els darrers quatre mesos

2008-07-18T10:09:00.001+02:00

Han passat quatre mesos. I en els darrers quatre mesos han passat un munt de coses:

Nadal ha guanyat Rolanda Garros de nou i per primera vegada Wimbledon.

Es va descobrir que el paradigma del bon cristià i moral exemplaritzant, Rodrigo De Santos, es va gastar 50.000 euros en clubs homosexuals, enganxava la llum de la comunitat de veïns per no pagar, va fer una desfeta en els comptes de l’ajuntament i, a més a més, ara s’enfronta a una acusació d’abús de menors.

Han detingut la Paca i el seu clan, però a Son Banya continua venent-se droga sense problemes.

L’exèrcit espanyol va jubilar les palomes missatgeres i ni tan sols les va condecorar pels serveis prestats.

Els funcionaris de Justícia, el metges, els professors dels centres concertats i els transportistes feren vaga.

Zapatero tornà a guanyar les eleccions, però Rajoy no va dimitir, es va tornar de centre-esquerra-moderat-dialogant, va crear el seu propi equip i va enviar a prendre el sol a Acebes, Zaplana i companyia. A més a més, Estaràs va deixar de ser interina i ja és la líder oficial del PP a Balears.

El Madrid va guanyar la Lliga, el València la Copa i la selecció la Eurocopa. El Barça no va guanyar res, Rijkaard va fer les maletes, va arribar Guardiola i la exmàgia de Ronaldinho se n’ha anat cap a Milà.

El Moix Negre va miolar, va arrapar, va escoltar atentament, va roncar i, finalment, es va estirar a dormir per pair les confessions que li varen fer.

Es va descobrir que a les Balears de Matas no cabia més corrupció.

També es va descobrir que Rajoy té un altre cosí, germà del cosí més famós, que té una afició ben curiosa: col·laborar en segrests d’empresaris.

Losantos va rebre no una sinó dos condemnes per la seua llengua viperina.

La Conferència Episcopal va canviar el “moderat” Blázquez pel “prehistòric” Rouco, mentre la neboda d'aquest apareixia a la portada d'una famosa revista mostrant el seu cos sense complexes.

Pedro J. Ha iniciat una altra de les seues croades amb un manifest en defensa de l’amenaçada, torturada, vilipendiada, destrossada i matxucada llengua castellana.

El Metro Subaquàtic de Palma està en condicions de tornar a funcionar de manera normal.

Heineken i el Corte Inglés van retirar la publicitat del programa de El Follonero “Salvados por...” a causa del poc sentit del humor de les dues empreses mencionades. Per contra, Doritos llançava un anunci a l’espai exterior adreçat als extraterrestres.

Carlos Delgado es va presentar com a candidat al Congrés del PP amb una idea original i revolucionària: el mallorquí no és català i existia abans de la conquesta.

Totes aquestes coses i algunes més que han fugit del meu abast o del meu enteniment o de la meua memòria han passat en els darrers quatre mesos, el temps que fa que no vaig a la meua terreta. Hui torne a València per passar el cap de setmana i, una vegada més, el dilluns el rellotge tornarà a començar un nou compte enrerre.

L'esquizofrènia de El Mundo

2008-07-17T12:17:00.001+02:00

Els de El Mundo estan definitivament sonats. Basta observar la nova iniciativa d’aquest diari famós per les seues filtracions publicades com investigacions periodístiques per adonar-se’n de que els seus caps han perdut, perdó per la redundància, el cap.

Ara demanen a tots els viatjants pel territori espanyol que els envien qualsevol cartell que no estigui escrit en les dos llengües oficials a les comunitats de Galícia, País Basc, Catalunya, País Valencià i Balears. Ells cerquen fotografies dels rètols que vulneren el bilingüisme.

A més a més, els tipets tenen la cara dura d’escriure: “volem que ens les envies totes, les dels rètols que només es poden llegir en català, èuscar o gallec i també els que, en aquestes comunitats, apareguen només en espanyol (...) Carreteres nacionals o comarcals, localitats, carrers, museus, monuments o serveis oficials que puguen ser d’interès per aquells ciutadans espanyols que no controlen la SEGONA LLENGUA OFICIAL de les citades comunitats. Tot ens val”.

Doncs això, que tot els val ara, abans i sempre...

Jo ja comence a imaginar l’allau de gent parada en les autopistes, autovies i carreteres nacionals fotografiant cartells, plaques i fins i tot fites quilomètriques.

Però no puc estar-me d'ajudar a aquestos malats de el Mundo i pense fer-ho d’una manera conscient i conscienciosa: els enviaré totes les fites quilomètriques que trobe en números romans, que no respecten cap de les llengües oficials de cap dels territoris esmentats, i totes les senyals d'STOP que em trobe pel meu camí.

Espere que amb això els puga ajudar a superar la seua dèria.

El nou gerent del València

2008-07-15T17:24:00.001+02:00

Què té València que atrau tant als milionaris?? Què té aquesta ciutat que acull els personatges més peculiars i s’ofereix ella mateixa com a trampolí personal i, a la vegada, com a jubilació daurada? Què fa de València la ciutat més estimada i adorada per l’hampa legal??

A València estava Zaplana, ara Camps i quasi sempre Rita. A València tinguérem la visita del Papa (i bé que es va pagar) i dels seus joves abanderats.

A València el PP té la seua segona seu i celebra congressos, actes, convencions, esmorzars, dinars i sopars (com no, ben populars).

A València tenim ciutat tan artística com científica que és l’enveja d’Europa sencera i un Museu que dirigeix un tal Manuel Toharia, cosí germà del cosí de Rajoy.

A València tenim un circuit tancat de velocitat i la mateixa ciutat es convertirà en un circuit d’ací ben poc. A València tenim falles, però sobre tot tenim molts ninots.

A València tinguérem dirigint l’equip més emblemàtic de la ciutat un tal Paco Roig, un mafiós de mig pèl que va deixar pas al fill “espavilat” del constructor amb més diners i influències del territori.

Ara, a més a més, el fill del pobre constructor al que el govern ajuda perquè la crisi estreny (tranquils, que estreny però no ofega) li ha obert la porta a un altre bon home. Es tracta d’uns dels herois que han fet possible que Zaplana es decidira a eixir del món de la política oferint-li un sou més que digne a la seua empresa.

És un home ben plantat i amb dinerets frescos que s’ha venut com a salvador de l’equip de la rata penada. El primer que ha fet ha sigut dir-li al seu entrenador que està contentíssim amb ell i que li va a oferir la possibilitat d’un projecte guanyador. La seua segona passa ha estat telefonar a Luis Aragonés i oferir-li la banqueta valencianista. La telefonada li va eixir debades, això segur.

El nou gerent del València ja s’ha comprat una gavardina plena de butxaques i amb doble forro per anar omplint-la de bitlles i esperar el seu moment per eixir corrents, com tots. Com que això és inevitable, l’únic que demanem és que siga prompte. I l’única cosa que es preguntem és: caben molts més com aquestos a la ciutat??

La represa del Metro

2008-07-14T13:01:00.001+02:00

El metro més famós del món torna a estar en marxa. Bé, en marxa del tot encara no, però hui comença a funcionar en proves i es preveu que d’ací a tres setmanes funcione amb total normalitat (si el cel ho permet i, com temien els gals, no cau damunt els nostres caps).

La gran i faraònica obra del govern de Matas, l’emblema de la seua legislatura, el gran símbol de la Palma moderna, va ser inaugurada a corre-cuita el mes d’abril de l’any 2007, a només un mes de les eleccions, amb viatges debades per a tots durant els següents sis mesos.

De fet, encara viatjaven de franc els seus usuaris quan el cel es va obrir i el gran Déu Tor es va cebar amb la setena meravella de Matas. El Govern d’Antich el va tancar, a l’espera de reobrir-lo una setmana més tard, però Tor va pensar que la broma havia de continuar i va tornar a deixar caure tota la seua fúria sobre l’emblemàtica joia de la corona. El Govern va tornar a tancar-lo, aquesta vegada sense cap termini. Això va ser el dia 29 de setembre de 2007. Fins hui.

Han estat 10 mesos on els antics governats, lluny d’amagar-se de pura vergonya, han gosat criticar el govern perquè els volien desprestigiar mantenint el metro tancat quan podia estar perfectament en funcionament. Tor, mentrestant, esperava ansiós al seu núvol que el Govern es cansara de les crítiques i el tornara a obrir. Però Antich i companyia no ho van fer.

Mabel Cabrer, famosa consellera d’Obres Públiques, va assegurar l’any 2003, quan l’anterior Pacte va inaugurar el Tren Inca-Manacor, que l’obra s’havia inaugurat per fer-se la foto i guanyar vots arriscant d’aquesta manera la vida dels ciutadans. Sí, sí, és la mateixa persona que s’ha passat els 10 darrers mesos dient que el Metro estava perfectament i que es podia haver posat en marxa l’endemà del dia d’autos. Veure per creure, el cinisme elevat a l’enèsima potència, política en estat pur...

El súper metro té una única línia que va des de Palma fins la Universitat, té una llargària de 7’2 quilòmetres i va costar 130 milions d’euros. Quant ens han costat ara, deu mesos després, eixos 7’2 quilòmetres?? Qui pagarà la despesa?? I el preu de l’estafa s’afegirà també a la factura?? Com sempre, l’obra i l’estafa la pagarem nosaltres.

Els sopars del G8

2008-07-10T11:12:00.001+02:00

El G8 ha estat reunit al Japó aquests dies per tractar temes tan seriosos i importants com l’escalfament global, l’emissió de CO2, la crisi econòmica o la fam al món. A més a més, als alts mandataris dels 8 països més rics del món els ha donat temps per plantar arbres i, faltaria més, per sopar junts i ben avinguts.

Anar de sopar sempre ha sigut un acte de celebració i de germanor. De fet, hi ha molts tipus de sopar: el que fas amb l’entrepà a un casal i els organitzadors posen la beguda; el sopar romàntic en un restaurant no massa selecte però on es preocupen pels detalls tipus pètals de rosa i espelmes; el sopar de veure el futbol, on el menjar no importa i sí la quantitat de cervesa i el seu preu mòdic; i, per últim, estan els sopars d’alts mandataris on la conversa sol ser brillant i on continuen xerrant dels problemes que afecten al món.

En aquest darrer sopar (no confondre amb el de Jesús i els seus deixebles), els jerarques mundials, atenent a l’època de crisi que pateixen els seus conciutadans i a la fam que assola gran part del planeta, només s’han engolit 19 plats. Una minúcia...

Ens consta que la iniciativa de menjar només 19 plats va partir d’Angela Merkel, dona amb sentit d’estat, mentre George Bush deia una cosa pareguda a “si fos per mi no estalviaria gens, que d’ací poc ja no estaré en aquestes reunions tan divertides i m’he d’acomiadar com cal, però entenc que vosaltres vulgueu quedar bé amb els vostres respectius pobles. Cadascú té la seua manera de governar, què hem de fer!”. El que no sabia ben bé què fer era el primer ministre japonès que va optar per preguntar-li directament a Sarkozy.

—Amic del Japó, a mi ja em van bé els 19 plats, que si tinc fam després demanaré a l’hotel més menjar perquè tinc crèdit il·limitat. El que sí desitjaria és que feres el favor de servir-nos unes quantes botelles de xampany per celebrar la meva directa implicació en l’alliberament d’Ingrid Betancour!!

El japonès va inclinar el cap, amb un gest que volia dir dues coses alhora: que s’encarregaria del xampany i que pensava que els jerarques del G8 eren tots uns sobirans imbècils.

Adéu, president!!

2008-07-08T16:22:00.001+02:00

El món de la televisió mundial està de dol. El president de la república bolivariana de Veneçuela, Hugo Chávez, acaba de suspendre l’emissió del seu programa “Aló, presidente” per tercera setmana consecutiva, fet insòlit que no havia passat en els 9 anys de vida que té el show televisiu del extraordinari mandatari veneçolà.

El programa es va emetre per primera vegada el 23 de maig de 1999, amb periodicitat setmanal i un horari ben curiós: l’hora d’inici estava clara i es respectava escrupolosament, però el final mai no estava marcat, depenia de les forces i, per damunt de tot, la voluntat del mestre de cerimònies, el gran Chávez.

Ara, nou anys després, sembla que el programa s’acomiada. Diuen els responsables que la cancel·lació de tres programes seguits ha sigut a causa de l’agenda del president més bolivarià que Bolívar, però no és veritat. L’autèntica veritat és que no han resistit la pressió de “Saber y ganar”, el programa al que volien batre en longevitat i que no han sabut ni pogut deposar, ja que el concurs de Jordi Hurtado es manté en antena des de l’any 1997.

Els fans de la verborrea chavista no han pogut controlar la seua pena i s’han afonat. Davant la impossibilitat de muntar una manifestació com Déu mana, la inoperància d’una protesta formal al canal de televisió i la prohibició expressa de fer una cassolada reivindicativa davant el domicili particular del presentador (tot i que ell ho estava desitjant) s’han llençat als dolços braços de la beguda i han apostat decididament per matar les hores mortes sintonitzant “Saber i Ganar”, per fer saber el seu president que, sense el seu programa, Jorid Hurtado pot romandre tranquil·lament uns cent anys més.

Els crítics (ben amagats) han fet córrer la veu que per fi Chávez ha entès el que li va dir Joan Carles a aquella cimera, el famós “per què no calles!?” i s’ha posat mans a l’obra.

Davant la crisi televisiva veneçolana, uns espavilats li han proposat a Chávez que s’acomiade d’una manera digna amb un especial que es podria titular “Adéu, president”, “Apa, president” o “A reveure, President”... A hores d’ara, ningú no sap el parador d’aquestos il·luminats...

Renovació

2008-07-07T09:09:00.000+02:00

Renovació (c. 1400; del llatí renovatio, -onis, íd.)
F 1. Acció o efecte de renovar o renovar-se

Renovar-se (1460; del llatí renovare, íd.)
v 1 tr Fer de nou. Renovar un contracte. Renovar les seves promeses. Renovar els aplaudiments, les lloances.
2 1 tr Fer que una cosa vingui a substituir la de la mateixa natura que hi havia abans. Renovar l'aire d'una habitació. Renovar l'oli del motor.
3 tr Renovellar.

Açò no és renovar-se. És maquillar-se. És disfressar-se. És transmutar-se. És canviar-se la pell, com les serps. És adaptar-se, com els escorpins. És passar pàgina i oblidar-se de tots els merders dels que has participat i que ara són del tot injustificables. És aferrar-se al poder (o, de moment, a la possibilitat de poder).

Cares i creus

2008-07-07T08:39:00.001+02:00

Nadal ha inscrit el seu nom amb lletres d’or al torneig més prestigiós del tennis mundial, el torneig que ha perseguit amb més força i més resignació també (fins no fa res era un terreny vedat pels consumats especialistes en terra batuda) des que es va incorporar al tennnis professional. Parlar de Wimblendon és parlar d'història, de tradició, del temple del tennis, i de casa de Federer, l'impassible suís que l'ha guanyat cinc voltes. Però Nadal l'ha escombrat a sa casa, cosa que el cavaller suís encara no ha aconseguit a ca Nadal, a París.

El manacorí, als seus 22 anys, ja ha guanyat a París i a Londres i, a més a més, ho ha fet el mateix any, cosa que només havien fet fins ara dos gegants de la talla de Laver i Borg (el suec ho va fer tres vegades, quasi res!). I no ha guanyat a qualsevol, no, ha destrossat física, tècnica i mentalment el millor jugador del món i un dels millors de la història (parle de Federer).

Davant Rafel un s'ha de descobrir. Ha guanyat (a més de una fotracada de torneigs fora dels Grand Slams) quatre Roland Garros seguits, una Copa Davis (jugarà la seua segona final d’aquí no res) i ara Wimblendon (i dues finals més perdudes davant l’impressionant suís de precisió absoluta). No sé quin serà el seu sostre, si és que en té, però tot i que es quedara ací, el seu nom ja està escolpit amb lletres d’or a l’Olimp dels deus de la raqueta.

Enhorabona al manacorí, a qui només resta aconsellar-li que deixe la política per als polítics, que sónn uns vius i enganyen a qualsevol, uns i altres, i que es dedique només a jugar al tennis, que jugant ens meravella i no cal ficar-se en camises d’onze vares.

I d’ahí precisament sembla que ha eixit Laporta, un president que ha convertit el Barça en ca seua i que no té valor suficient per anar-se’n per on ha vingut admetent fracassos i alegries, que amb ell el Barça va meravellar el món i va guanyar la seua segona Copa d’Europa, però amb ell l’equip culé ha fet el ridícul més espantós en les dues darreres temporades.

Un home que allarga el termini per a la votació de la moció de censura contra ell i la seua Junta amb un més que possible perjudici per al club que s’allotja i ocupa tot el seu cor, un home que veu com més del 60% dels socis que anaren a votar li preguen que plegue, que s’aferra al seu càrrec emparant-se en què els estatuts demanen un 66% per que el president del Barça deixe de ser-ho. En fi, per davant dels càrrecs i dels beneficis que d’ells es deriven sempre estarà la dignitat. Laporta la predica, però no l’assumeix.

Amic Laporta, hauries de plegar. T'ho han dit els socis.

Fastigós i exquisit

2008-07-03T18:12:00.000+02:00

Mentre alguns anem molt a l’aguait per no trobar-nos-les cada vegada que anem a la mar, per evitar la seua molesta presència, per allunyar-nos del seu cos picant i per nedar amb tranquil·litat un calorós dia d’estiu sense molestes ingerències, altres es moren per tindre-les ben a prop i, contra més grans, millor. Com de curiosa és la vida!!

Les meduses són uns animals molts molestos, però del tot disculpables, ja que no són capaços de controlar el seu moviment (es mouen per contraccions rítmiques del seu cos) i solen estar totalment a mercè dels corrents marins i elles no són massa conscient de la coentor de les seues picades. En canvi, que les disculpem no vol dir que no ens facen passar molts mals moments i ens deixen quasi sempre amb cares de pomes agres.

En canvi, als xinesos els agraden tant que són capaços de vindre al Mediterrani a cercar-les. Per a ells és un menjar exquisit que es paga a preu d’or i que desapareix ràpidament gola avall dels millors comensals. Això sí, si l’exquisida medusa és prou gran, que de xicotetes ells ja en tenen.

L’estiu passat una notícia va colpir l’ànima dels xinesos: s’havia trobat a la costa granadina una medusa de metre i mig de diàmetre i d’uns 10 quilos de pes. Una companyia d’alimentació xinesa no ho va dubtar i va enviar un dels seus executius a Motril per signar un acord amb les autoritats granadines.

Però un poc més i el nostre amic oriental s’emporta la desil·lusió més gran de la seua vida. A punt de dignar un contracte impressionantment bo pels granadins (a qui pagaven per lliurar-se de tan embafadora criatura), el xines va observar sorprès que la medusa de metre i mig era una excepció i que la resta de meduses eren d’una mida normal... A hores d’ara, la felicitat dels granadins perilla més que mai, però també la dels xinesos, a qui ja se’ls havia fet la boca aigua.

Convenceran els granadins als xinesos?? La resposta al capítol següent...

La darrera campanya de Sant Pere

2008-07-01T17:53:00.002+02:00

És curiós. El Mundo va “vendre” (està entre cometes perquè molts dels seus diaris els regalen) el passat mes de maig 334.922 exemplars diaris, segons les seues pròpies fonts. A més a més, el meravellós diari de Pedro J. Ens avisa a la pròpia capçalera de la seua pàgina web que és el mitjà de comunicació més llegit en castellà a tota la xarxa amb 1’1 milions de lectors cada dia.

Doncs els artistes de El Mundo estan orgullosíssims perquè ja han comptabilitzat poc més de 41.000 signatures per al seu increïble manifest des que ho varen fer públic a bombo i plateret fa... 7 dies!!! O jo vaig molt errat, o ni tan sols el que solen llegir el diari amb més imaginació respecte de conspiracions han signat eixe absurd manifest.

Siga com siga, ells segueixen pel seu camí traçat sense desviar-se ni un mil·límetre i donen una llista de les seues noves i importants adhesions. A la llista ja poden llegir noms d’autèntic pes social, econòmic i cultural. A saber, Gregorio Manzano (entrenador del Mallorca) —ai, amic, quina dèria per clavar-te on ningú t’ha cridat—; Perico Delgado, el gallec (sembla mentida) Óscar Pereiro, Enrique Cerezo (?) —que ja és estrany que defense una llengua a la que no deixa de pegar potades—; Ángel Nieto; Toharia; Santiago —¡Cierra España!— Grisolía; Cayetano Rivera Ordóñez —uau!!—; Plàcido Domingo; Mingote; Ana M. Matute; Alfonso Reyes —prestigiós jugador de bàsquet i millor articulista de Marca, curiosament diari del mateix grup que El Mundo— i un etc tan insuls com esperpèntic.

El cas és que també s’han desmarcat alguns que el Mundo assegurava que havia signat per`que mai no ho va fer, com Ramoncín (encara que si signés tampoc no ens enfadaríem massa amb ell, pobret), i altres que sí van signar i es varen retractar de seguida després de vore la manipulació a la que havien estat sotmesos, com el poeta Antonio Gamoneda.

El cas és que ja estic fart d’aquest tema, però no podia evitar riure’m a costa dels que inverteixen tant d’esforç, tant de temps que podrien utilitzar divertint-se, tanta mala bava, tant d’odi acumulat, tantes i tantes futures úlceres, en campanyes sense sentit i absolutament indecoroses. L’altra cara és que també m’indigne quan pense que hi ha molta gent que no té ni idea del que suposa signar una cosa de la que no tens ni puta idea perquè no t’has preocupat mai de saber-ho. En fi, espere que, al menys, quan aquesta tropa de castellans sistèmics parlen la llengua de Cervantes no la maltracten tant com ho estan fent amb la nostra.