Tempus

Feia un dia molt calorós. Res estrany si tenim en compte que estàvem en ple mes d’agost, amb el so de les xitxarres clavant-se impenitentment en les nostres orelles juvenils. Unes més gran que unes altres, tot s’ha de dir, que la grandària dels pàmpols de Txaqui Txaqüel , com sabeu bé, no era gens fàcil d’igualar. El cas és que jo, recolzat com estava en una paret de la vorera d’un carrer que tenia un sol arbre plantat, em vaig anar endormiscant a poquet a poquet, sentint cada vegada més lluny la veu gutural del meu amic barrejada amb el so de les xitxarres. En despertar, perquè em vaig adormir totalment, amb bava i tot que m’alcí, estava totalment a soles. El recabró de Txaqui m’havia deixat més tirat que una burilla, torrant-me al sol sense commiseració, amb el cap ben calent i la cara molt roja. Em vaig alçar disposat a trobar a eixe remalparit costara el que costara, cremat com estava per dins i per fora. Però no vaig tindre temps de res més, perquè en eixe instant girava la canton...