Tempus

Aquella vesprada de fa 25 anys no tenia pensat eixir de casa. Era un dissabte tonto, mig plujós, i jo estava a soles en casa, amb la televisió de fons, omplint de veus i de vida una casa massa buida i avorrida. Crec que feien “MacGiver”, però ben bé podria ser “L’Equip A” o la mítica “V”. No estic molt segur. Em ballen els records. El cas és que sonà el timbre del carrer. Era un amic, que passava per si estava per casa. En aquells temps on els mòbils no estaven a l’ordre del dia, o tocaves al fix o et passaves per sa casa. No n’hi havia més opcions. I el meu amic passà per ma casa. Aprofitàrem que estàvem a soles per a encendre’ns un canuts i beure’ns unes cerveses. Tot i que l’ambient no estava per a massa festes, anàrem animant-nos a poc a poc. I mitja hora més tard m’havia posat uns texans i una samarreta, havia agafat la cartera amb uns quants bitllets i m’apujava al Ford Focus del meu amic a fer una volteta. Una volteta que va ser voltera, tocata i fuga i vol estel·lar. Perquè ja

L’home que arribà del futur estava preocupat. Molt preocupat. Havia d’afanyar-se prou perquè no sabia si havia fet tard. Tenia una missió important en el passat, però pel que li havien dit els experts, l’home amb qui havia de bregar no tenia massa llums i era probable que tot anara per l’aire si cometia qualsevol errada. Definitivament, no li agradaven massa aquestes missions precipitades i un poc massa enigmàtiques a l’home que arribà del futur. A més, el trage d’astrònom renaixentista que li havien proporcionat no li acabava de caure bé. Era una túnica fúcsia amb estreles grogues massa cridanera per al seu gust. I la barba. Ah! La barba! Això era massa. Uns matolls de pèls grisencs embullats que li arribaven a la pitrera. Quan es va mirar a l’espill va pensar que els estilistes del segle XXI li havien gastat una broma pesada i ell se l’havia menjada sencera. Perquè la imatge que reflectia l’espill era pràcticament clavada a Dumbledore, el vell director de l’escola de Harry Potter en

El dragó trepava totes les nits caloroses d’estiu dalt d’una tàpia. D’allà estant, es quedava ben quiet i observava i escoltava tot el que passava al seu voltant. El que més li agradava era escoltar les converses de dos humans que semblaven jóvens per a la seua espècie. No xicotets, sinó jóvens. Els jóvens agafaven dos cadires de boga i seien enfront de la mateixa tàpia on reposava el dragó, un poc allunyats d’altres humans que semblaven més majors i que seien en rotgle i sopaven junts. Els que semblaven jóvens ja haurien sopat (o ho farien després), perquè ells no portaven mai res de menjar. Treien uns cigarrets d’un paquet esventrat que un dels dos portava a la butxaca i fumaven fent espirals i figuretes de fum en l’aire. Al dragó li encantava olorar el fum que s’evaporava pràcticament a la seua alçada. També li agradava menjar-se algun mosquit que altre mentre els escoltava, com qui no vol la cosa, perquè ells ja haurien sopat, però ell encara no ho havia fet i solia tindre sempre

L’home que arribava sempre tard no es va alçar massa animat. No era una persona amb molta espenta i no li agradaven gens les novetats. Era més de tindre la seua vida controlada en tot moment. Per això, quan intuïa que podia passar alguna cosa que desbaratara el seu dia a dia, es posava molt nerviós. Tampoc li agradava prendre decisions. Rumiava cada possibilitat que li oferia cada gran decisió i preveia una per una totes les hipotètiques conseqüències. Per això arribava sempre tard. Perquè quan prenia una decisió ferma en qualsevol àmbit de la seua vida era inevitable que la possibilitat escollida ja no estiguera al seu abast i s’haguera de conformar amb la següent. De camí al treball, perfectament mudat amb trage fosc impecable, camisa blanca i corbata roja, escoltava la ràdio del cotxe com cada matí, engegada puntualment pel seu xofer. La locutora parlava de l’arribada a la ciutat d’una celebritat. L’actriu més coneguda del moment venia a presentar l’última pel·lícula, un thriller ve

Sé que no hauria de fer-ho, però estic més que farta. Farta de tot i de tots. Farta de que la gent no em respecte. Farta de les mans a l’aire, dels crits, de les corregudes, de les males mirades, dels intents d’espantar-me i, fins i tot, de matar-me. No penseu que exagere, no. Que és així com vos ho dic: convisc amb gent que intenta matar-me i he de lluitar a diari per la meua supervivència. La veritat és que sempre he tingut mala sort a la vida. O, almenys, jo ho veig així. Vaig nàixer en un lloc, en una època i en un context social certament opressiu i mai he tingut l’oportunitat de capgirar la situació. Vaig passar la infància pràcticament amuntonada, compartint una habitació amb les meues germanes i un bon grapat de familiars. I estic treballant pràcticament des que tinc ús de raó. De fet, no recorde cap època de la meua vida sense treballar. Mai no he jugat amb cap joguet ni he tingut cap temps d’oci disponible per a mi i per als meus. A casa no ens ho podíem permetre de cap de le

Quan va planejar la fugida no va pensar en cap moment que li resultaria tan difícil i que tot seria tan i tan dur. Ho tenia clar. Després de tota una vida passant pràcticament inadvertit no li resultaria gens difícil fer-se fonedís, amagar-se un temps, esperar el moment en que no el trobara ningú a faltar per a iniciar la seua particular aventura. I la veritat és que eixa part del pla havia sigut relativament senzilla. Sense dir res a ningú, va agafar les quatre coses indispensables per a la supervivència immediata sense que ningú se n’adonara i les va amagar prou bé en diferents parts del seu cos. Es mirava contínuament per si amb tota eixa càrrega adherida a la seua pell i dissimulada entre la seua roba passaria desapercebut o les mirades de la gent més propera caurien en el compte de que alguna cosa estranya estava passant, de que alguna rara metamorfosi s’estava produint en ell. Després d’assegurar-se que ningú sospitava res, va fer el pas definitiu. Aprofità un moment en què tot e

El músic que perdé les notes ix cada dia de casa carregat amb l’estoig del seu violí. Camina pacientment per uns quants carrers perduts del centre de la ciutat que el porten al seu estudi sense alçar els ulls de terra, pràcticament rossegant cada pas. Quan entra, encén les llums, recolza l’estoig del violí contra la paret insonoritzada i s’asseu al sofà del fons. No es molesta en traure el violí de la funda. Perquè sense notes no pot fer més que mirar-lo. I tot i ser un instrument preciós d’una fusta increïblement bella, fins i tot magnètica, si no és capaç de traure-li la música de dins, no té cap sentit la seua ànsia contemplativa. *** El músic que perdé les notes s’agafa el cap amb les dos mans intentant recordar com i quan les va perdre. I si va ser aquella nit que va anar a casa d’un amic per a explicar-li la seua preocupació perquè no acabava de clavar una partitura especialment difícil? Aquella nit que es va fer cinc gintònics perquè necessitava parlar i li costava molt expressa