Passa al contingut principal

Entrades

La intensa (i meteòrica) carrera televisiva de Txaqui Txaqüel

Txaqui Txaqüel, l’insigne personatge que havia provat de triomfar sense massa èxit al món del futbol i al de la música , va tindre un pas intens i meteòric per la televisió que per poc no el catapulta definitivament a la fama. Tot i que també és cert que per poc no el catapulta directament a la presó. Però bé. Són maneres de vore les coses. La botella mig plena o la botella mig buida. Verd blavós o blau verdós. Tot depén dels ulls amb què es mira. El cas és que el nostre heroi, tot i que ja havia consumit les primeres dues dècades de la seua existència, no faltava mai a la cita amb un famós programa de testimonis que feien a Canal 19 tots els divendres a la nit. Això sí, veient-lo des de casa, eh, no vos penseu! El mecanisme del programa, que tenia un nom no massa suggeridor però del tot esclaridor, “El teu debat”, era certament simple i endimoniadament efectiu. Una presentadora sense pèls a la llengua i un pèl massa desaforada llançava un tema candent, sorrut, filosòfic i de tremenda
Entrades recents

Les argúcies d'un entrenador singular per a un ascens impossible

L’equip de Regional Preferent de finals dels anys 90 va viure una època gloriosa amb la contractació d’un entrenador argentí que havia jugat un parell de temporades al València CF i que arribà al club disposat a pujar-lo d’una vegada per totes a la Tercera Divisió. Per a aconseguir-ho valia quasi tot. Què collons! Per aconseguir-ho, valia tot. El primer que va intentar l’entrenador era que l’equip, farcit d’estreles de la regional valenciana, funcionara com un cos únic, com un rellotge suís de precisió mil·limètrica que, a més a més, adquirira una personalitat pròpia. Però... quina? Evidentment, la del seu tècnic. Un equip reconeixible en qualsevol circumstància. Un equip que treballara amb les línies ben juntetes, que avançara i retrocedira amb harmonia, que baixara la pilota a terra i que jugara un bon futbol per a satisfer el gran paladar dels seus aficionats. Això sí, sense renunciar de cap de les maneres a cap ni una de les tracamanyes i argúcies conegudes o encara per descobrir e

L'apogeu i l'ocàs de Txaqui Txaqüel en el món de la música

Després que Txaqui Txaqüel es convertira en llegenda i mite de l’equip de futbol del poble per motius del tot aliens a la seua capacitat futbolística, l’inquiet personatge, que mai parava en torreta, es va presentar una vesprada en ma casa a l’hora de berenar amb un somriure sospitós i, sobretot, amb un embalum més sospitós encara a la butxaca que jo no imaginava què podia ser. Perquè Txaqüel no era precisament un prestidigitador i quan alguna cosa li passava pel cap, se li notava a muntó. A més de que només que feia que clavar-se la mà en una de les butxaques de la xupa de cuir plena de cremalleres i ahí no estava el paquet de tabac, que s’albirava en una altra butxaca, la dels pantalons negres cenyits de la qual penjava una cadeneta grossa que semblava de plata, però que era clarament de pega. El cas és que després d’uns moments d’expectació generats pel meu amic i que jo vaig intentar no correspondre per res del món, apartant la mirada tant com m’ho permetia la meua insana curiosi

Els viatges de Pepito

“Guanyarem sense baixar de l’autobús”. Helenio Herrera Quan Pepito , el magnífic entrenador de aquell equip de futbol juvenil dels anys 90, agafava el cotxe no sabies mai en quin punt es perdria. Que es perdria estava garantit i més que assegurat. On i quan era el misteri. A més a més, la seua afició incontrolada a revisitar els camins que havia xafat quan era jove no ajudava massa a arribar als estadis rivals en temps i forma. Les paradetes de tornada tampoc no estaven gens malament, ja que se solia recrear triant camins d’horta i solia parar en bancals diferents per a arreplegar taronges, mandarines o llimes que, evidentment, no eren ni propietat seua ni nostra. Al final, va acabar aconseguint que pràcticament cap dels seus jugadors volguera tornar amb ell (anar amb ell no en volia cap, clar). Però, comencem pel principi. *** En els inicis de la dècada dels 90, l’escola d’aquell club de futbol mític la formaven quatre equips que englobaven jugadors de dos quintes. Els més menuts ere