Txaqui Txaqüel, l’insigne personatge que havia provat de triomfar sense massa èxit al món del futbol i al de la música , va tindre un pas intens i meteòric per la televisió que per poc no el catapulta definitivament a la fama. Tot i que també és cert que per poc no el catapulta directament a la presó. Però bé. Són maneres de vore les coses. La botella mig plena o la botella mig buida. Verd blavós o blau verdós. Tot depén dels ulls amb què es mira. El cas és que el nostre heroi, tot i que ja havia consumit les primeres dues dècades de la seua existència, no faltava mai a la cita amb un famós programa de testimonis que feien a Canal 19 tots els divendres a la nit. Això sí, veient-lo des de casa, eh, no vos penseu! El mecanisme del programa, que tenia un nom no massa suggeridor però del tot esclaridor, “El teu debat”, era certament simple i endimoniadament efectiu. Una presentadora sense pèls a la llengua i un pèl massa desaforada llançava un tema candent, sorrut, filosòfic i de tremenda
L’equip de Regional Preferent de finals dels anys 90 va viure una època gloriosa amb la contractació d’un entrenador argentí que havia jugat un parell de temporades al València CF i que arribà al club disposat a pujar-lo d’una vegada per totes a la Tercera Divisió. Per a aconseguir-ho valia quasi tot. Què collons! Per aconseguir-ho, valia tot. El primer que va intentar l’entrenador era que l’equip, farcit d’estreles de la regional valenciana, funcionara com un cos únic, com un rellotge suís de precisió mil·limètrica que, a més a més, adquirira una personalitat pròpia. Però... quina? Evidentment, la del seu tècnic. Un equip reconeixible en qualsevol circumstància. Un equip que treballara amb les línies ben juntetes, que avançara i retrocedira amb harmonia, que baixara la pilota a terra i que jugara un bon futbol per a satisfer el gran paladar dels seus aficionats. Això sí, sense renunciar de cap de les maneres a cap ni una de les tracamanyes i argúcies conegudes o encara per descobrir e