Tempus

Després que Txaqui Txaqüel es convertira en llegenda i mite de l’equip de futbol del poble per motius del tot aliens a la seua capacitat futbolística, l’inquiet personatge, que mai parava en torreta, es va presentar una vesprada en ma casa a l’hora de berenar amb un somriure sospitós i, sobretot, amb un embalum més sospitós encara a la butxaca que jo no imaginava què podia ser. Perquè Txaqüel no era precisament un prestidigitador i quan alguna cosa li passava pel cap, se li notava a muntó. A més de que només que feia que clavar-se la mà en una de les butxaques de la xupa de cuir plena de cremalleres i ahí no estava el paquet de tabac, que s’albirava en una altra butxaca, la dels pantalons negres cenyits de la qual penjava una cadeneta grossa que semblava de plata, però que era clarament de pega. El cas és que després d’uns moments d’expectació generats pel meu amic i que jo vaig intentar no correspondre per res del món, apartant la mirada tant com m’ho permetia la meua insana curiosi...

El músic que perdé les notes ix cada dia de casa carregat amb l’estoig del seu violí. Camina pacientment per uns quants carrers perduts del centre de la ciutat que el porten al seu estudi sense alçar els ulls de terra, pràcticament rossegant cada pas. Quan entra, encén les llums, recolza l’estoig del violí contra la paret insonoritzada i s’asseu al sofà del fons. No es molesta en traure el violí de la funda. Perquè sense notes no pot fer més que mirar-lo. I tot i ser un instrument preciós d’una fusta increïblement bella, fins i tot magnètica, si no és capaç de traure-li la música de dins, no té cap sentit la seua ànsia contemplativa. *** El músic que perdé les notes s’agafa el cap amb les dos mans intentant recordar com i quan les va perdre. I si va ser aquella nit que va anar a casa d’un amic per a explicar-li la seua preocupació perquè no acabava de clavar una partitura especialment difícil? Aquella nit que es va fer cinc gintònics perquè necessitava parlar i li costava molt expressa...