Tempus

L’home que arribà del futur ja estava una altra vegada en el passat. Tot i que va presentar la renúncia immediata en tornar d’una experiència traumàtica amb Cristòfol Colom en 1492, no l’hi havien acceptada. Es veu que una clàusula invisible escrita amb àcid cítric i només llegible aplicant una font de calor al paper diu clarament que la feina és personal, intransferible i irrenunciable durant 25 anys sota pena de presó permanent i mai més revisable. Així que l’home que arribà del futur va haver d’embainar-se-la i va tornar al passat sense gens de ganes, tot siga dit. *** Quan va arribar a la seua destinació vestit amb només unes quantes pells d’ós de les cavernes es va quedar del tot astorat. Què collons volia dir això? On l’havien enviat aquesta vegada? Va gratar-se instintivament la natja del cul i va notar el microxip. Ahí estava el missatge encriptat. Un tallet poc profund i au, arregladet, missió a la vista. Quan va llegir el que posava en el trosset de paper que acabava d’extra...

L’home que arribà del futur estava preocupat. Molt preocupat. Havia d’afanyar-se prou perquè no sabia si havia fet tard. Tenia una missió important en el passat, però pel que li havien dit els experts, l’home amb qui havia de bregar no tenia massa llums i era probable que tot anara per l’aire si cometia qualsevol errada. Definitivament, no li agradaven massa aquestes missions precipitades i un poc massa enigmàtiques a l’home que arribà del futur. A més, el trage d’astrònom renaixentista que li havien proporcionat no li acabava de caure bé. Era una túnica fúcsia amb estreles grogues massa cridanera per al seu gust. I la barba. Ah! La barba! Això era massa. Uns matolls de pèls grisencs embullats que li arribaven a la pitrera. Quan es va mirar a l’espill va pensar que els estilistes del segle XXI li havien gastat una broma pesada i ell se l’havia menjada sencera. Perquè la imatge que reflectia l’espill era pràcticament clavada a Dumbledore, el vell director de l’escola de Harry Potter en...