Tempus

“El futbol no és una qüestió de vida o mort. És molt més que això”. Bill Shankly “El fútbol es la única religión que no tiene ateos”. Eduardo Galeano Començava la temporada 1990-91 i jo era un xiquet de 14 anys enamorat del futbol que jugava en l’equip cadet del poble. Estudiava fora, en un col·legi intern, i, per això mateix, no podia entrenar entre setmana amb els meus companys. Això ja era un motiu de pes per a que no formara part de l’equip, però al meu entrenador, Pep López, encara més boig que jo per la pilota i amant de les causes perdudes, se li va encendre la bombeta i va tindre la genial idea de comentar amb l’entrenador del primer equip la possibilitat de que entrenara amb ells els divendres quan tornara a casa per a que ningú poguera dir que no entrenava tot i estar estudiant fora. Així va ser com un jove apassionat per la pilota que entrava de ple en l’adolescència compartiria vestidor una vegada cada dos setmanes amb els jugadors que l’enamoraven cada diumenge, uns futbol

L’home que arribà del futur ja estava una altra vegada en el passat. Tot i que va presentar la renúncia immediata en tornar d’una experiència traumàtica amb Cristòfol Colom en 1492, no l’hi havien acceptada. Es veu que una clàusula invisible escrita amb àcid cítric i només llegible aplicant una font de calor al paper diu clarament que la feina és personal, intransferible i irrenunciable durant 25 anys sota pena de presó permanent i mai més revisable. Així que l’home que arribà del futur va haver d’embainar-se-la i va tornar al passat sense gens de ganes, tot siga dit. *** Quan va arribar a la seua destinació vestit amb només unes quantes pells d’ós de les cavernes es va quedar del tot astorat. Què collons volia dir això? On l’havien enviat aquesta vegada? Va gratar-se instintivament la natja del cul i va notar el microxip. Ahí estava el missatge encriptat. Un tallet poc profund i au, arregladet, missió a la vista. Quan va llegir el que posava en el trosset de paper que acabava d’extra

“Entenc els aficionats, però no els escolte”. Xose Mourinho “Els aficionats deleguen en els jugadors el seu orgull personal” Jorge Valdano Definir l’afició d’aquell equip de la Regional Preferent valenciana de principis de la dècada dels 90 no és gens fàcil. D’entrada, hem de pensar que el Bancalet , que així es deia l’estadi, no presentava l’aspecte fred dels temps actuals ni tampoc el terreny de joc era de gespa artificial, com ara, que el rectangle era d’arena, com toca, però de la bona, de la que quan plovia molt podies jugar sense problemes tot i que acabares amb fang dins les orelles, però això és una altra història. El cas és que ara, al Bancalet només hi ha jóvens que se situen darrere de la porteria de l’equip rival i es passen tot el partit insultant i cridant (i fumant-se un bon grapat de canuts també, que hi ha temps per a tot) i uns quants familiars entusiastes dels jugadors que solen seure a la tribuna. En els anys 90, en canvi, el camp anava pla i la distribució era pro