Tempus

“Guanyarem sense baixar de l’autobús”. Helenio Herrera Quan Pepito , el magnífic entrenador de aquell equip de futbol juvenil dels anys 90, agafava el cotxe no sabies mai en quin punt es perdria. Que es perdria estava garantit i més que assegurat. On i quan era el misteri. A més a més, la seua afició incontrolada a revisitar els camins que havia xafat quan era jove no ajudava massa a arribar als estadis rivals en temps i forma. Les paradetes de tornada tampoc no estaven gens malament, ja que se solia recrear triant camins d’horta i solia parar en bancals diferents per a arreplegar taronges, mandarines o llimes que, evidentment, no eren ni propietat seua ni nostra. Al final, va acabar aconseguint que pràcticament cap dels seus jugadors volguera tornar amb ell (anar amb ell no en volia cap, clar). Però, comencem pel principi. *** En els inicis de la dècada dels 90, l’escola d’aquell club de futbol mític la formaven quatre equips que englobaven jugadors de dos quintes. Els més menuts ere

“Jo col·loque molt bé els meus jugadors sobre el camp, el problema és que quan comença el partit es mouen”. Alfio Basile En aquell vestidor de l’equip de futbol cadet del poble convivien uns espècimens certament curiosos. Com passa en la naturalesa, alguns s’acoblaven millor a l’hàbitat on vivien i acabaven mutant i convertint-se en l’espècie predominant de la caseta. En canvi, hi havia d’altres que, pel que fora, no tenien tanta capacitat per a evolucionar i per a fer una bona simbiosi amb el medi i acabaven, sistemàticament, uns abans i uns altres després, extingint-se sense remissió. Txaqui Txaqüel era d’aquesta segona classe d’espècimens. De fet, per què Txaqüel, que mai li havia pegat una mala patada a un pot, es va voler apuntar a un equip fet i rodat com el cadet de Pepito ? Eixa pregunta, que és la clau de tot el que vindrà després, és pràcticament impossible de respondre. El cas és que Txaqui, que era molt amic meu, em va sorprendre un dia passant per ma casa després de beren

“El futbol no és una qüestió de vida o mort. És molt més que això”. Bill Shankly “El fútbol es la única religión que no tiene ateos”. Eduardo Galeano Començava la temporada 1990-91 i jo era un xiquet de 14 anys enamorat del futbol que jugava en l’equip cadet del poble. Estudiava fora, en un col·legi intern, i, per això mateix, no podia entrenar entre setmana amb els meus companys. Això ja era un motiu de pes per a que no formara part de l’equip, però al meu entrenador, Pep López, encara més boig que jo per la pilota i amant de les causes perdudes, se li va encendre la bombeta i va tindre la genial idea de comentar amb l’entrenador del primer equip la possibilitat de que entrenara amb ells els divendres quan tornara a casa per a que ningú poguera dir que no entrenava tot i estar estudiant fora. Així va ser com un jove apassionat per la pilota que entrava de ple en l’adolescència compartiria vestidor una vegada cada dos setmanes amb els jugadors que l’enamoraven cada diumenge, uns futbol

“Els draps bruts  es renten al vestidor” .  Proverbi popular. “He suat molt més jo a la banqueta que alguns jugadors que estaven en el camp” .  J. B. Toshack.  “Córrer és de covards” .  Carles Rexach. Diuen que els vestidors són sagrats i és allà on s’han de rentar els draps bruts de qualsevol equip. Disculpeu-me els puristes si vos molesta que vos òbriga les portes del vestidor de l’equip cadet on jo jugava l’any 91, però és un exercici indispensable per a conéixer l’ambient efervescent i místic que es vivia allà dins. Per a començar, en aquella època els uniformes no eren, com ara, propietat dels jugadors, prèviament pagats a preu d’or i religiosament. Els uniformes (samarreta de màniga curta, pantalonets, calces i camiseta regalada per a escalfar) eren del club i en el club es quedaven després de cada partit per a que l’encarregat o encarregada del material els rentara i pogueren estar disponibles per al següent partit. I no, no sempre jugaves amb el mateix número durant tota la

" Jo no necessitava ningú que em diguera que era molt bo. M’ho deia jo a mi mateix i em quedava tan ample". Carles Rexach. En aquell equip de futbol de categoria cadet de principis dels anys noranta passaven coses extraordinàries. No només perquè era un grup de jóvens del poble que jugava al futbol de categoria, ni tan sols perquè el comandara un personatge llegendari i mític com Pepito López , mecànic de professió i entrenador de vocació totalment entregat a la causa, sinó perquè, de vegades, les confluències astrals fan possible viure situacions estranyes, inversemblants i del tot impredictibles. Amb l’equip entrenava un xic del poble que li deien Paquito Ratón. Per què s’havia apuntat al futbol un pispa com ell era un gran misteri per a tots nosaltres, ja que no li coneixíem cap dèria pel baló i, per suposat, cap habilitat especial amb ell. Això sí, era un tio viu i espavilat, capaç de sobreviure en qualsevol situació que li passara a la vida, però el seu talent natural p