Tempus

Feia un dia molt calorós. Res estrany si tenim en compte que estàvem en ple mes d’agost, amb el so de les xitxarres clavant-se impenitentment en les nostres orelles juvenils. Unes més gran que unes altres, tot s’ha de dir, que la grandària dels pàmpols de Txaqui Txaqüel , com sabeu bé, no era gens fàcil d’igualar. El cas és que jo, recolzat com estava en una paret de la vorera d’un carrer que tenia un sol arbre plantat, em vaig anar endormiscant a poquet a poquet, sentint cada vegada més lluny la veu gutural del meu amic barrejada amb el so de les xitxarres. En despertar, perquè em vaig adormir totalment, amb bava i tot que m’alcí, estava totalment a soles. El recabró de Txaqui m’havia deixat més tirat que una burilla, torrant-me al sol sense commiseració, amb el cap ben calent i la cara molt roja. Em vaig alçar disposat a trobar a eixe remalparit costara el que costara, cremat com estava per dins i per fora. Però no vaig tindre temps de res més, perquè en eixe instant girava la canton...

Quan va planejar la fugida no va pensar en cap moment que li resultaria tan difícil i que tot seria tan i tan dur. Ho tenia clar. Després de tota una vida passant pràcticament inadvertit no li resultaria gens difícil fer-se fonedís, amagar-se un temps, esperar el moment en que no el trobara ningú a faltar per a iniciar la seua particular aventura. I la veritat és que eixa part del pla havia sigut relativament senzilla. Sense dir res a ningú, va agafar les quatre coses indispensables per a la supervivència immediata sense que ningú se n’adonara i les va amagar prou bé en diferents parts del seu cos. Es mirava contínuament per si amb tota eixa càrrega adherida a la seua pell i dissimulada entre la seua roba passaria desapercebut o les mirades de la gent més propera caurien en el compte de que alguna cosa estranya estava passant, de que alguna rara metamorfosi s’estava produint en ell. Després d’assegurar-se que ningú sospitava res, va fer el pas definitiu. Aprofità un moment en què tot e...