Tempus

Després que Txaqui Txaqüel es convertira en llegenda i mite de l’equip de futbol del poble per motius del tot aliens a la seua capacitat futbolística, l’inquiet personatge, que mai parava en torreta, es va presentar una vesprada en ma casa a l’hora de berenar amb un somriure sospitós i, sobretot, amb un embalum més sospitós encara a la butxaca que jo no imaginava què podia ser. Perquè Txaqüel no era precisament un prestidigitador i quan alguna cosa li passava pel cap, se li notava a muntó. A més de que només que feia que clavar-se la mà en una de les butxaques de la xupa de cuir plena de cremalleres i ahí no estava el paquet de tabac, que s’albirava en una altra butxaca, la dels pantalons negres cenyits de la qual penjava una cadeneta grossa que semblava de plata, però que era clarament de pega. El cas és que després d’uns moments d’expectació generats pel meu amic i que jo vaig intentar no correspondre per res del món, apartant la mirada tant com m’ho permetia la meua insana curiosi

“Guanyarem sense baixar de l’autobús”. Helenio Herrera Quan Pepito , el magnífic entrenador de aquell equip de futbol juvenil dels anys 90, agafava el cotxe no sabies mai en quin punt es perdria. Que es perdria estava garantit i més que assegurat. On i quan era el misteri. A més a més, la seua afició incontrolada a revisitar els camins que havia xafat quan era jove no ajudava massa a arribar als estadis rivals en temps i forma. Les paradetes de tornada tampoc no estaven gens malament, ja que se solia recrear triant camins d’horta i solia parar en bancals diferents per a arreplegar taronges, mandarines o llimes que, evidentment, no eren ni propietat seua ni nostra. Al final, va acabar aconseguint que pràcticament cap dels seus jugadors volguera tornar amb ell (anar amb ell no en volia cap, clar). Però, comencem pel principi. *** En els inicis de la dècada dels 90, l’escola d’aquell club de futbol mític la formaven quatre equips que englobaven jugadors de dos quintes. Els més menuts ere