Feia un dia molt calorós. Res estrany si tenim en compte que estàvem en ple mes d’agost, amb el so de les xitxarres clavant-se impenitentment en les nostres orelles juvenils. Unes més gran que unes altres, tot s’ha de dir, que la grandària dels pàmpols de Txaqui Txaqüel, com sabeu bé, no era gens fàcil d’igualar.
El cas és que jo, recolzat com estava en una paret de la vorera d’un carrer que tenia un sol arbre plantat, em vaig anar endormiscant a poquet a poquet, sentint cada vegada més lluny la veu gutural del meu amic barrejada amb el so de les xitxarres. En despertar, perquè em vaig adormir totalment, amb bava i tot que m’alcí, estava totalment a soles. El recabró de Txaqui m’havia deixat més tirat que una burilla, torrant-me al sol sense commiseració, amb el cap ben calent i la cara molt roja.
Em vaig alçar disposat a trobar a eixe remalparit costara el que costara, cremat com estava per dins i per fora. Però no vaig tindre temps de res més, perquè en eixe instant girava la cantonada el mític Txaqui Txaqüel, de bracet d’un iaio que, vist des de la distància, semblava entranyable. El iaio i l’escena, tot. Jo, amb els ulls oberts com a taronges, presenciava una seqüència del tot inversemblant que no arribava a comprendre. De fet, em vaig pessigar per a confirmar que m’havia despertat de veres i que no somiava encara.
En quin moment s’havia convertit el meu Txaqui en un bon samarità que ajudava els iaios a creuar els carrers sota una canícula que fonia les pedres? Això no tenia ni cap ni peus. I, clar, va fugir-me el neguit i va poder més la curiositat, que, com tots sabeu, sempre mata al gat. I jo, sabent-ho, no vaig poder-me resistir.
Em vaig anar arrimant poquet a poquet a l’estranya parella, però no vaig arribar a temps de dotorejar més. En creuar el pas de vianants, Txaqui es va acomiadar del vell amb veneració, xocant-li la mà com si fora un col·lega de tota la vida i fent-li uns quants colpets amigables a l’esquena. Quan per fi va arribar on estava jo, em va mirar fixament, va deixar passar uns segons de silenci per a donar-li més misteri a l’assumpte i... em va demanar un cigarret, clar. Que fins i tot quan es posa un pèl transcendent segueix sent Txaqui Txaqüel.
I ara ja sí, entre volutes de fum, em va amollar una història sense trellat, sense solta ni volta, inversemblant, forassenyada i estrafolària que, evidentment, vaig encaixar amb la boca totalment oberta i sense creure’m ni una sola paraula. Tot i que la veritat és que Txaqui Txaqüel no havia destacat mai per inventar-se faules, historietes ni boles tremebundes. No li agradava perdre temps en elucubracions. Però això que deia realment ho semblava...
—T’ho jure per la jupa de cuir, l’arracada de la creu del revés i el que em queda de bourbon de la caixa de Nadal— que em va escopir de sobte. —I això, ja ho saps, són les coses més sagrades que tinc—. I era totalment de veres, faltaria més.
La història ja era tota una altra cosa. Perquè segons la paraula sagrada de Txaqui Txaqüel, eixe iaio aparentment entranyable, feble i desprotegit era el mateix dimoni. Sí, sí. Satanàs, Belzebú, Llucifer o Belial, com vulgueu dir-li, que per tots els noms respon. Es veu que s’havia fet home de carn i ossos i s’havia aparegut, com qui no vol la cosa, al meu amic Txaqui Txaqüel. Que mira que no hi ha gent al món, eh... Doncs, apa, ja va triar bé el dimoni, ja... Que sap més per vell que per dimoni, tot siga dit. Però que a mi em semblava que, tot i la seua saviesa ancestral, no havia encertat gens amb la tria.
***
La cosa, segons el meu amic, va anar més o menys així.
Txaqui, veient que m’havia quedat profundament adormit baix de l’únic arbre del carrer, va decidir gorrejar-me l’enèsim cigarret. Bé, pispar-me’l directament, que ell és molt d’agafar les coses sense permís, d’afanar i de furtar... sobretot si li ho poses una miqueta fàcil. I en eixe instant tan summament satisfactori per a Txaqui, quan estava a punt de posar-se el cigarret a la boca i encendre’l amb la meua mistera, que el gas va car, una veuota va ressonar molt a prop d’ell. Tant, que un poc més i es crema les celles amb l’encenedor.
—Ha, ha, ha! Ja veig que t’agraden les coses dels altres, eh, bravuconet—. La veuota procedia d’un iaio que Txaqui no havia vist en sa vida i que, a més a més, s’havia apropat sense fer gens de soroll, perquè el meu amic no l’havia sentit arribar.
—La hòstia puta i reconsagrada! M’ha botat el cor i tot! Però... vostè qui és?—. Parlant i calibrant si podia escapolir-s’hi d’alguna manera Txaqui Txaqüel.
—Ha, ha, ha! Collons quina boqueta que tens, xiquet! Ja m’agrada, ja—. El vell, a la seua.
—Com?—. Alçant-se de terra Txaqui i mirant a banda i banda per si el vell havia cridat a la policia i li tocava eixir esperitat.
—Que m’agrada que digues paraulotes... I més si ofenen a Déu, Crist, l’Esperit Sant, els àngels i els arcàngels, que com tot el món sap són els meus enemics ancestrals—. Categòric que ho va dir el nouvingut.
—Home, si és així, em puc cagar en sant Mateu, sant Joan, sant Marc i sant Lluc i en la mare que els va parir a tots. I en l’arcàngel Gabriel, de propina, també. Per què? Perquè sí. Va bé, col·lega?—. Txaqui Txqüel en estat pur, que quan volia no tenia mida ni mesura ni corda.
—Ha, ha, ha! Va, vine, poca traça, que et proposaré un bon negoci. Però anem un poc més enllà que despertarem al teu amic—. Agarrant-lo per l’esquena que li ho deia el vell.
—Ieeee!!! Para, para, malparit!!! Tu que t’has pensat!? Que m’agrada fer-li cosetes als vells o què!? Jo amb tu no vaig a cap lloc, figura—. Cridant molt fort que li ho va amollar, per si algú el sentia i l’ajudava en un moment que semblava delicat.
—Ha, ha, ha! Cosetes als vells? I per què hauria de voler jo que tu em feres res? Ni que fores Paul Newman! Ha, ha, ha!—. Txaqui, per si de cas, no li treia l’ull de damunt. —A vore si ens aclarim, xiquet... Jo soc el Diable. El Dimoni. Satanàs. Llucifer. Belzebú. Belial. Pots dir-me com vulgues. I t’assegure que si volguera fer cosetes o que me’n feren de cosetes, triaria algú amb una altra planta. Que soc vell, immoral i immortal, però no bovot—. Mirant-lo fixament als ulls que li ho amollà.
—Xe, em sembla que estàs molt mal del cap... però me mata la curiositat—. Txaqui temptant a la sort.
—Ha, ha, ha! Saps que la curiositat matà al gat?—. El dimoni rematant la jugada mentre s’emportava a Txaqui del braç ben lluny de mi.
I jo, mentrestant, dormint i bavejant.
***
El iaio no va necessitar gastar massa artilleria per a convéncer el meu amic de la seua identitat demoníaca. Se’l va emportar a la terrassa d’un bar molt concorregut del poble, on una quarta part dels parroquians jugaven al xamelo, dos quartes parts a la botifarra i la resta engolia tranquil·lament begudes espirituoses contemplant uns i altres i esperant torn en alguna de les taules. El vell va demanar dos rebentats i es va asseure en una banqueta mentre es recolzava en la barra metàl·lica del bar.
—Atén-me, Satanàs, que jo no tinc ni un clau—. Observant com el cambrer deixava caure el conyac a la tassa del cafè mentre el vell ni se’l mirava. —Que vaig fluix, Llucifer, que estic més pelat que una rata i que passe la mà per la paret—. Per si no ho havia entés bé que li ho va repetir.
—Tu amb mi no has de patir de res, xaval!—. I amb una mà es va traure unes monedes de plàstic del Monopoli que deixà damunt el taulell i amb l’altra li va fer una bescollada amistosa al jove impertinent. —Serà per diners! No dieu això ací?—. I va fer un bon glop al rebentat mentre Txaqui mirava estupefacte com el cambrer agafava les monedes, se les clavava a la butxaca d’un davantal que algun dia va ser blanc i se n’anava a atendre altres clients.
—Collons! Açò és meleta pura!—. I no sabrem mai si el meu amic es referia al rebentat, que s’havia clavat coll avall desesperadament, amb ànsia i amb molta presa, o a les possibilitats que oferia la situació en sí mateixa.
El cas és que el vell es va asseure a una taula a jugar a la botifarra i va pelar-los a tots com si res. Fent moltes trampes, maganyes i mangarrufes que jugadors experimentats es tragaven sense dir ni mut. Txaqui mirava a totes bandes amb la cara congestionada, intentant esbrinar en quin moment arribarien les hòsties i per on caurien. Que l’acció mola, sí, però a la televisió.
Increïblement, no va passar absolutament res. El vell s’alçà de la taula, s’acomiadà dels parroquians i va fer-li un gest a Txaqui per a que s’alçara també. Ja dret i totalment majestuós al mig del bar, s’arrimà a la màquina escurabutxaques que hi havia en un cantonet, li ventà una patada i començaren a caure monedes reals que Txaqui, com un posés, mamprengué a ficar-se en les butxaques del pantalonet i, quan no li cabien, per dins dels calçotets.
—Ja t’ho havia dit, xiquet... Serà per diners!—. I alçà la mà acomiadant els parroquians esquilats que li tornaven la salutació amb cara de babaus.
—No sé si seràs Belzebú, Satanàs o el mateix Cor Menut, però jo amb tu vaig a la fi del món—. I au. I que no es parle més.
***
Amb eixes paraules em descrigué Txaqui tota l’escena amb el dimoni, però el que vingué després va ser encara més sorprenent i memorable. Perquè en eixir del bar, amb la il·lusió totalment desfermada del meu amic Txaqui, el vell va voler fer, sí o sí, un pacte.
I el meu amic, que sempre ha tingut un tapat a l’ull pel que fa als negocis, a les bones idees i a les qüestions profitoses, es va deixar entabuixar. I, clar, pràcticament sense adonar-se’n, va signar un pacte amb el diable. Un pacte definitiu. Un pacte bestial, brutal i infernal segellat amb sang.
El tipet havia venut l’ànima al diable a canvi de... ¡¡¡ser campió mundial d’snooker!!!
Sí, sí, com ho sentiu...
El meu amic sempre ha estat tronat, torbat i trabucat, però eixa petició superava amb escreix qualsevol animalada que haguera fet fins a eixe moment.
Suposant, faltaria més, que el vell fora realment el diable...
***
—Campió Mundial d’snooker!?—. Marcant molt la “K”, que li ho vaig amollar. I també la “O”, que per alguna raó s’escriu doble.
—No saps què collons és, veritat?—. Amb un tonet un poc massa burleta que m’ho va dir.
—Com que no!? L’esport eixe que et poses un tub en el cap i busseges... Què penses trobar un tresor amagat o què!?—. Amb la boca moooolt petita i ben fluixet, que li vaig respondre.
—Ha, ha, ha, ha!—. Les rialles se sentien en tota la comarca. I era l’hora de la migdiada, que tot se sent més. —Va, si em convides a fumar, t’ho explique!—. Em va concedir després de recuperar-se i assecar-se sorollosament les llàgrimes que li queien dels ulls.
Com que les riallades de Txaqüel em van doldre molt més del que estava disposat a admetre, no vaig tindre més remei que tornar a convidar-lo a fumar i tirar el paquet, buit i escurat, al fem. Per a passar el tràngol ràpidament. I per a saber què collons era això de l’snooker, que ara ja estava del tot encuriosit.
I és així com vaig aprendre una cosa més. Que ja ho diuen, que aprendre sempre va bé. Tot i que després de mitja hora d’explicacions tècniques sobre les regles d’eixe billar estranyíssim que anomenaven snooker, torní a indignar-me, ara sí, amb tots els motius del món.
—Vols dir que t’has trobat el dimoni...— posant careta i veueta d’incredulitat que li ho anava dient. — ...i li has venut l’ànima a canvi de... ser Campió Mundial d’snooker!?—. Marcant molt la “K”, que li ho vaig amollar. I també la “O”, que per alguna raó s’escriu doble i ara ja ho sabia.
—Clar que sí! Que et sembla poca cosa a canvi de la meua ànima?—. Un altre silenci dramàtic i un poc impostat del meu col·lega, aprofitant per a traure un poc de fum del meu últim cigarret pel nas. —Tu que hagueres demanat, eh? Un beset de Tània?—. Clavant el dit a la nafra, com sempre, el molt recabró.
—Home, què vols que et diga? Un piu de metro, un iot, una mansió amb heliport i l’helicòpter per a poder aprofitar l’heliport, una plantació inacabable de marihuana... O... Espera, espera... entendre i parlar tots els idiomes del món, saber més karate que Bruce Lee, tocar la guitarra com Dave Murray, Kirk Hammet o Adrian Smith... No sé, coses útils que em solucionen la vida—. Passant de la pulleta i contraatacant amb tota l’artilleria.
—Sempre has sigut massa bucòlic... però no tens ni puta idea de res! Sent el millor jugador d’snooker del món tindré la vida més que solucionada: reconeixement, fama, dones, a muntó de diners i... la glòria eterna!! Ja voràs, terrós!—. Contundentment que ho va dir mentre em donava l’esquena i se n’anava orgullós emportant-se amb ell el fum del meu últim cigarret.
I va tornar a deixar-me allà palplantat al mig de la solana, fumant-me damunt mentre pensava seriosament si m’estava prenent el pèl o no. Tot i que, ben pensat, no ho semblava, la veritat... però jo ja no sabia què pensar i, sobretot, com acabaria una trobada que començava a semblar-me fatídica. Almenys per a mi.
Què collons! Per a mi, seguríssim.
***
Eixa mateixa vesprada, Txaqui tocà a la porta de ma casa. S’havia vestit amb un armilla texana sense mànegues perquè la calor colossal feia pràcticament impossible lluir la jupa de cuir. Això sí, la cadeneta penjant dels texans a la butxaca, un cinturó amb punxes de ferro i l’arracada amb la creu del revés sí que les portava, sí. Jo vaig eixir amb bermudes.
—Xe! Fill de Satanàs! Ha, ha, ha! On vas tan elegant!?— Un pèl cabró que vaig ser, però s’havia de marcar territori després de totes les que m’havia menjat aquell dia.
—Algú dels dos haurà de vestir bé, dic jo!—. Sense massa ímpetu, que ho va dir. —Va, ix, tros de fava, que anem a comprovar si Cor Menut mentia o no mentia—. I es girà de sobte, sense entrar a la cuina a afanar una cervesa freda de mon pare ni res.
—Bé, ja que estàs, porta’m una cerveseta de la nevera i, si vols, agafa una per a tu també, que fa calor i tinc la gola seca—. Rematà.
Això em passa per parlar abans d’hora.
***
La Clau era un antre de perversió, tot i que a primera vista no ho semblava. Un espai ampli ple de taules i cadires de fusta antigues, d’eixes que pesen un quintar i mig ou més. Una barra enorme a la part dreta i al fons un passadís que mena als lavabos. Bé, als lavabos i, si te’ls passes, a la sala de joc. Una estança rectangular amb un billar clàssic a l’esquerra, un futbolí a la dreta i unes quantes taules més amb les corresponents cadires per als valents que volen jugar-s’hi fins la camisa a recer de mirades indiscretes.
Txaqui entrà a la Clau com si fora John Wayne. Sense desviar la mirada i amb pas segur i apressat entomà la línia recta cap a la sala de joc. Jo, darrere i més a espai, girava el coll a banda i banda per a reconéixer l’ambient. Vaig guipar a la barra la figura del vell demoníac prenent-se un gintònic i em vaig posar més neguitós encara. Però quan vaig arribar a la sala de joc, sense poder evitar-ho, em vaig cagar al calçotets. Literalment? Sí, literalment.
Perquè al fons i a l’esquerra estava reunida la flor i nata del poble. La “crème de la crème”. Una selecció del bo i millor de tota la contornada. La xusma més inquietant, pollosa i perillosa de l’ecosistema de la localitat. Ull de Llebre, Cagatrons, Piu de Ferro i el Taràntula jugaven una partideta al billar. Amb bona cosa de bitllets damunt la taula, tot siga dit. I davant d’ells, amb la mirada fixa i taxativa, el meu col·lega amb la clara intenció de desafiar-los. Eixe és el moment exacte en què vaig notar un tuf molt desagradable provinent dels meus calçotets.
Perquè Txaqui és impulsiu, valent i obcecat, però massa confiat. I, per damunt de tot, no havia agafat un pal de billar en sa puta vida. S’ho havia jugat tot a creure que el vell era realment el dimoni. I jo no acabava de tindre-les totes, tot i que a l’infern sí que ens havia portat el molt remalparit. A un infern del tot terrenal!!
El cas és que Txaqui no era tan cagadubtes com jo i tirà pel dret.
—Ie, xavals! Qui vol jugar-se uns durets al billar amb el gran Txaqui Txaqüel?—. Amb una alegria innata que ho va dir.
—De quants durets parlem, cagandana? Que ací no juguem per misèria i poll menut!—. El Taràntula, que es veu que no havia tingut un bon dia.
Txaqüel no es va immutar i, jugant-se-la molt, va passar del tot de les paraules del Taràntula i es va girar cap a mi.
—Va, xiquet, mone que ací olora molt a poreta—. I va arrufar el nas. —No ho notes? Olora a cagalló—. Amb un puntet d’arrogància i molta sorna que ho va dir.
Tanta, que si el vell no haguera entrat i frenat a temps al Taràntula amb una bona espenta i una seguretat aclaparadora, ara podríem tindre a Txaqui Txaqüel rodolant per terra, masegat, mastegat i ben baldat. I això que portava un gintònic a la mà, el molt remalparit.
—Ha, ha, ha! És un poc flipat, el xiquet, però jo estic disposat a jugar-me-la per ell—. I el dimoni va deixar anar al Taràntula per amollar a poc a poc damunt la taula de billar uns quants bitllets morats, dels de 10.000 peles. A Txaqui els ulls li feien llumenetes. I als quatre opositors a delinqüents, també.
—Vinga, va, Cagatrons, juga tu contra el cagadanda. Acaba ràpid i agarra la pasta, que ens la repartirem com a bons germans—. Ull de Llebre, exercint clarament de líder del grup.
—Hala, Txuqui-txuqui, a la faena! Que estos xics tindran pressa—. Belzebú dient l’última paraula mentre seia a una banqueta creuant les cames de forma elegant i amb el gintònic encara a la mà.
Jo no volia ni mirar.
—I deixa’l començar a ell que està un poc refotut. Es veu que l’ha tornat a arreplegar la vaca—. Belzebú reblant el clau mentre Txaqüel es descollonava i a Cagatrons l’hagueren de parar els col·legues. —A que sí, xiquet?—. Rematà fitant-lo.
Home, clar!
Cagatrons, tot i que escamat per les paraules del vell, comença bé la partida i, d’entrada, clavà un parell de boletes ratllades als forats en una primera tirada realment colpidora. El somriure se li eixamplà a la cara instintivament, però li va durar ben poc. Perquè el segona tir va ser autènticament nefast, amb la blanca inexplicablement directa al forat sense tocar ni una mísera bola.
—Caguen la pena negra i el parrús pelut de ta tia Macarena!!! Això com pot ser!?—. Cagatrons mirava el pal detingudament, com buscant una tara que no trobava.
—He, he, he! Aparta’t, mestre, que ara fliparàs—. Txaqüel en estat pur, del tot eufòric i totalment posseït per la infal·libilitat que li proporcionava el dimoni.
La cara de Cagatrons, en canvi, era un poema. Roig com si estiguera fent força per a cagar i amb els punys tancats. Per sort per a Txaqui, Ull de Llebre s’estava divertint.
—Calma, Cagatrons, que ara li toca al cagandana. A vore si la juga tan llarga com ho fa amb la llengua...—. Sense deixar de mirar als ulls a Txaqui, que li ho va dir.
—Millor i tot, ja voràs!—. Txaqui, que mai sap frenar a temps.
El cas és que el meu amic agafà el tac de qualsevol manera, aposentà el cul damunt del billar, es passà el pal per l’esquena i... cloc! La blanca que comença a fer voltes per tot el tapet colpejant només les boles de color i clavant-les una a una al forat corresponent. Quan la blanca deixà de girar, s’havia quedat encarada a la negra, l’única que faltava per a guanyar la partida. Txaqui, mirant als ulls fixament a Cagatrons, colpejà la bola i, sense esperar a veure què passava, va soltar el pal i va parar la mà.
—Hala, Cagatrons, ja tardes en afluixar la mosca, col·lega!—. Sense més.
—Ha, ha, ha!!! Aprens ràpid, Txuqui-txuqui. Ha, ha, ha!!! Massa ràpid i tot—. I agafant a Txaqüel pels muscles amb una mà i els diners de Cagatrons amb l’altra, es va dirigir als altres assenyalant-los amb el dit.
—Bé, crec que ha quedat clar que ací no hi ha rival per a Txuqui-Txuqui. Així que escampem el poll que tenim moltes coses a fer.
Txaqui intentava sense èxit desfermar-se de l’aferrada del dimoni, però no podia.
—Home, Cor Menut, donem-los una altra oportunitat als xics... No voldràs que els deixem amb les ganes d’una bona revenja, no? Això no és digne de cavallers...—. Txaqui intentant aprofitar l’avinentesa per a deixar del tot pelats als delinqüents més afamats del poble.
—Ha, ha, ha! Cavallers, diu!! Va, tira, Txuqui-Txuqui, no sigues avariciós.
I van eixir de La Clau a poc a poc deixant-los a tots sense paraules.
Jo, com qui no vol la cosa, isquí corrent darrere d’ells per si de cas. Que sí, que sí, que córrer és de covards, però previndre és curar i si un bon esprint evita una pallissa, benvingut siga. No fora cosa que caigueren hòsties de canto i me les emportarà jo totes juntetes.
***
A partir d’eixe dia, la nostra vida va canviar radicalment. Es veu que el dimoni li va dir a Txaqui que practicara un poc abans del Mundial d’Snooker i el meu col·lega s’ho va prendre molt seriosament. El fet que no haguera jugat una partida d’snooker en sa vida a mi em preocupava, però al meu amic no li feia ni fred ni calor. Tenia dipositada una confiança cega en Satanàs pel que fa a les habilitats que havia inoculat en ell, però no acabava de refiar-s’hi de la qüestió monetària. Per això va fer-li cas en això de practicar, perquè volia guanyar-se uns quants duros a costa de la seua nova i inversemblant habilitat.
I ahí anàvem el dos. Com Paul Newman i Tom Cruise en “El color dels diners”, però sense xica. Recorrent-nos totes les timbes de tota la contornada a bord d’un Renault 12 ranxera color verd merda per a guanyar-nos els dinerets que Txaqui necessitava per a afrontar el viatge a Sheffield, al cor d’Anglaterra, on es disputava el Mundial d’Snooker.
El que passa és que realment no enganyàvem mai a ningú. Txaqui era tan orgullós que des que havia descobert que era un mestre del billar era incapaç de deixar-se perdre de cap de les maneres. I, clar, ningú volia apostar contra ell veient les frivolitats que era capaç de fer amb un tac a les mans.
A més a més, als locals que visitàvem no anaven precisament fills de milionaris disposats a jugar-s’hi tots els diners dels pares per a demostrar el seu talent. No, no, no... Allà ens trobàvem el pitjor de cada casa. Proxenetes, traficants, segurates, delinqüents de baixa intensitat i algun que altre ionqui. Així que després de jugar ens va tocar eixir a pas lleuger més d’una vegada.
Què collons! I més de deu també!
Per sort, o per desgràcia, Belzebú es va presentar per a rescatar-nos de més d’una baralla que pintava molt malament per a nosaltres i, finalment, va fer entrar en raó Txaqui Txaqüel amb un argument de molt de pes: un bon grapat de bitllets de deu mil pessetes i dos passatges en primera classe per a volar a Anglaterra.
—Cor Menut, eres el puto amo!! Ai, si t’haguera conegut abans...—. I agafava al dimoni pel coll i li estampava beset molt sorollós a la closca. En plena calba. Sense pegues.
—Malparit! Si tornes a fer això et deixe sense mosca i t’envie a la caldera directa, immediata i eternament, caracollons. I no et trau d’ahí ni sant Pere!!—. Es veu que a Satanàs no li agradaven els besets.
Però el meu amic sempre intentava dir l’última paraula.
—Un pacte és un pacte, Cor Menut! Quan siga Campió Mundial d’Snooker tindràs la meua animeta venerable. Però abans, ni manant-ho Déu!—. Tensant la corda un pèl massa Txaqui.
Per la cara que va fer, es veu que a Satanàs tampoc no li agradaven massa els mandats de Déu. I jo vaig acabar agafant a Txuqui pel coll i me’l vaig emportar d’allà tapant-li la boca amb les mans. Que el pacte seria de sang, però el Dimoni és el Dimoni, no qualsevol pelacanyes! I no crec que l’importara gens passar-se el pacte pel forro dels collons. Dic jo.
***
I per fi, després d’un entrenament més tens que intens, allí estàvem. Al Crucible de Sheffield, el bressol del Campionat del Món d’Snooker. Txaqui amb una armilla de cuir i un corbatí a joc i jo amb una cervesa enorme a les mans, que d’alguna cosa havia de servir acompanyar a un professional del billar a un campionat.
El cas és que només aparéixer per la zona d’inscripció, vaig intuir un problema logístic en què no havia pensat. Allí estaven reunits els millors jugadors d’snooker del món, classificats per a disputar el Mundial en funció d’un rànquing establert durant tot l’any. I, clar, el meu col·lega no apareixia en cap llistat, ni rànquing, ni hòsties en vinagre. De fet, a Txaqui no el coneixia ningú i en veure’ns arribar la majoria dels professionals pensaven que érem dos espectadors amb intencions de colar-nos per la porta gran. No anaven massa errats, tot s’ha de dir.
El cas és que per primera vegada des que el vaig conéixer, em vaig adreçar directament al Dimoni. Txaqui havia agafat carrereta cap al vestidor amb un cigarret a la boca i jo no sabia què fer ni com trencar el gel.
—Estimat Satanàs, podria fer-vos una pregunta?—. Amb respecte, un poc de fervor i de vos, que li ho vaig dir.
—Parla, parla, pardalet, que pareixes un escolanet atemorit—. Sense gens de tacte, que em va respondre Belzebú.
—Vorà, senyor, és que no sé com podrà participar Txaqui en el torneig si no té acreditació ni papers ni res de res...—. Mirant a terra i creuant els peus, nerviós, que no volia arriscar-me a que el cabró del dimoni en posseira de mala manera. Ni que em llegira el pensament tampoc. Això, ni pensar-ho.
—Acreditació!? Papers!? Ha, ha, ha! Acreditació, diu, el fava este!—. I em mirà de fit a fit. —No eres més bovo perquè no t’entrenes! En quin cap cap que el dimoni necessite una acreditació o uns papers per a fer tot el que li passe per la cua!? Et penses que soc un pelacanyes!?—. Amb molta mala bava i molta rancúnia que m’ho va amollar.
I seguia. Per si no m’havia quedat clar.
—Mira, tararot, tu ves a per una cervesa, que em sembla que és l’única cosa mig demoníaca que saps fer mitjanament bé, i deixa’m a mi la tota la logística.
I com que no em movia, em va espentar un poquet mentre seguia mirant-me al ulls.
—Va, tira, tros de fava, que encara et pixaràs damunt!!.
I jo ja no sabia si les ganes de pixar les duia de sèrie o em pixava ara que m’ho havia dit, però el cas és que em vaig moure de seguida, em girí i em posí en marxa lleugeret. Ja corria directament amb la cua entre les cames, quan encara vaig sentir la seua veu potent i gutural amb claredat supina. Jo, i el centenar de persones que hi havia al nostre voltant.
—I si vols drogar-te, m’ho dius, calçasses! Ha, ha, ha! Que tens una vida moooolt i mooolt avorrida, panoli!
Com veieu, no és que el dimoni i jo tinguérem massa feeling, la veritat.
***
Txaqui Txaqüel estava radiant. Passejava pel recinte amb el pal a l’esquena, com qui duu al muscle la canya de pescar. El jupetí de cuir li donava un aire interessant i el corbatí a joc apuntalava un aspecte de sobrat que tirava d’esquenes. Anava pel Crucible com si estiguera en els recreatius del poble, tirant fum per la boca, bevent cervesa i xocant la mà a tot el món.
El que ell ni tan sols intuïa és que les mans a l’aire no eren per a saludar-lo sinó per a assenyalar-lo, perquè el fardatxo s’havia posat una inscripció darrere del jupetí que deia “El Dimoni Cuat” i es veu que la publicitat en la indumentària estava del tot prohibida en el torneig. Com també ho estava dur una arracada amb la creu del revés –es veu que no es podia fer apologia política- i fumar i beure cervesa en determinades zones del recinte. Però ell passava de tot. Assenyalava primer la cervesa i després a Satanàs, que sempre estava ben a prop. Després somreia amb cara de babau. I ho rematava tot amb una cabotada afirmativa, un xoc de mans i un colpet a l’esquena. Després es girava cap a mi.
—Açò és l’hòstia, col·lega! Els tinc a tots menjant de la mà. Com pardalets. Piu-piu! I encara no m’han vist en acció. Quan em vegen jugar fliparan de veres!—. Un peliu massa optimista el gran Txaqui Txaqüel.
En canvi, jo no ho veia tan clar. D’entrada no esperava que els partits d’snooker foren tan llargs. La primera ronda es jugava al millor de 19 partides (que els experts anomenen frames). Això volia dir que havies de guanyar-ne 10 per a seguir endavant. La segona ronda i els quarts de final, al millor de 25 frames. Les semifinals, al millor de 31. I la final... al millor de 35! Un autèntic infern! Home, clar, amb el dimoni present no sé què m’esperava.
Al neozelandés Dene O’Kane se’l trobà Txaqui Txaqüel en primera ronda... I se’l ventilà en 10 frames. El pobre maorí acabà pràcticament plorant sobre la taula. Sobretot perquè no entenia com era possible que el seu rival l’humiliara de tal manera.
I és que Txaqui, amb bona fe, però un poc de mala bava, celebrava cada punt com si haguera guanyat la Copa d’Europa de futbol. Es dirigia al públic, alçava els braços i feia una dansa un pèl absurda movent el pal com si dirigira una orquestra. I, clar, sense voler, el públic va començar a simpatitzar amb ell. Jo, al principi patia, però després de la tercera cervesa ballava com el meu amic sense cap tipus de rubor. Mirant sempre a Satanàs de cua d’ull. Això sí. Que soc un poc borratxo, però no bovo.
Els anglesos Jimmy White i Steve Davis també sucumbiren a la mestria incomprensible del gran Txaqui Txaqüel en la segona ronda i en els quarts de final. Tretze a zero cadascun. Sense pietat que jugava Txaqui. Espectacle pur. Fent botar la blanca per damunt de totes les boles per a desfer els snookers dels rivals, que acabaven trastornats. De fet, el pobre White va demanar a l’àrbitre que li feren a Txaqui un control antidopatge. Belzebú es descollonava en la graderia. Sobretot quan l’àrbitre li fa fer un colpet a l’esquena per a consolar-lo i enviar-lo a pastar fang per la via ràpida. Pardal que vola, a la cassola. I a les semifinals sense despentinar-se.
Ahí esperava una gran promesa de l’snooker: el també anglès Ronnie O’Sullivan. Un autèntic crack que estava fent un torneig espectacular. O això deien els entesos, els grans aficionats que compartien amb mi la graderia, perquè la meua relació amb l’snooker era absolutament nul·la i jo amb les cerveses ja en tenia prou.
Però en el Crucible els entesos es fregaven els ulls. Perquè O’Sullivan era molt bo, però la tècnica depurada, innovadora i del tot exuberant del meu col·lega no l’havien vist mai. De fet, el tal Ronnie no isqué a jugar el segon dia. Després de perdre totes les partides del primer dia i de suportar el comportament del meu col·lega, la promesa anglesa va presentar un part mèdic que especificava que s’havia trencat el cúbit i el radi en caure a la dutxa. Diuen les males llengües que la lesió era del tot fingida, però això no ho sabrem mai.
El que sí sabem és que els entesos, al·lucinats com estaven per l’actuació colossal de Txaqui Txaqüel, em preguntaven com podia ser que hi haguera a Espanya una escola d’snooker tan bona, tan potent i tan representativa i que ells no en tingueren constància. Jo, teatreret de mena, alçava els braços al cel, movia el cap a banda i banda lentament i contestava amb tota la calma que em possibilitava la pastositat de la boca.
—La millor escola del món: el bar la Clau! D’allí ha eixit Txaqui Txaqüel, però alerta amb els qui vénen darrere: el gran Cagatrons, el mític Taràntula, l'enigmàtic Piu de Ferro i l’ingovernable Ull de Llebre, uns catacracs mundials els mires per on els mires—. I glopet a la cervesa, que s’escalfa.
***
I arribà el gran dia. El dia de la gran final. Davant del meu Txaqui Txaqüel, el mite. Un escocés a qui li deien Stephen Hendry i que es veu que havia guanyat quatre campionats del món seguits i un altre abans de propina. Este, per a ell, seria el quint Mundial consecutiu i el sext del seu particular compte. A més, havia aconseguit també el que els britànics anomenen triple corona, que és guanyar el Campionat del Món, el Masters i el Campionat del Regne Unit el mateix any. Doncs l’escocés dels collons l’havia guanyada feia cinc anys i ara tornaria a fer-ho si derrotava en la final del Mundial el meu amic Txaqui.
Stephen Hendry era, sense cap discussió, el William Wallace de l’snooker. El puto Braveheart, per a entendre’ns.
I així ho degué d’interpretar Txaqui Txaqüel, perquè el molt recabró es va presentar a la final amb una perruca, amb una faldilla a quadres escocesos i la cara pintada de blau amb ratlles blanques. I va brandar el pal de billar per damunt del cap, com si fora una espasa, mentre es passejava ben a prop de la primera filera de la graderia reptant a tot el públic amb la mirada. Es va aclarir la gola.
—Jo soc Txaqui Txaqüel!—. La graderia es fregava els ulls, totalment incrèdula davant la pinta del meu amic.
—Jo soc Txaqui Txaqüel! I estic veient a tota una graderia amb molta por d’animar-me—. Les rialles començaven a eclipsar el discurs i, per això, Txaqui va alçar un poc més la veu.
—Heu vingut ací com a homes i dones lliures, desafiant a tots els grans poders de l’snooker, per a recolzar-me a mi i només a mi. Animeu-me! I pot ser que vos miren mal... Animeu a l’altre furtapolls, i potser els poderosos vos ho agrairan un temps, al menys...—. Els xiulets ja eren immensa majoria.
—I si això passara, no estaríeu disposats a canviar tots eixos dies des de hui fins a tindre una altra oportunitat de tornar ací a animar-me!?—. La gent ja xiulava i bramava obertament i molts començaven a llançar objectes que Txaqüel apartava amb el pal de billar mentre seguia parlant sense perdre el fil del discurs.
—Ens poden guanyar el campionat, que ho dubte molt, eh, però mai no ens podran furtar...—. Parada dramàtica per a agafar aire. —La lli-i-i-i-ber-er-er-er-er-er-ertat!!!!— Com un posés, que cridava el remalparit.
La graderia també ho feia. Molts l’insultaven greument; uns altres, la majoria amb una bona trompa, aplaudien a peu dret i la resta es descollonava a dos o tres mans. La mirada de Belzebú, en canvi, era gèlida. A més, els ulls del dimoni no havien enfocat a Txaqui Txaqüel durant tot el discurs, sinó a un jove de pell blanca, amb el monyo negre llis i llarg, greixós, destarotat i apegat a la cara i amb la ratlla dels ulls lleument marcada. A mi això m’olorava un poc malament, però la veritat és que l’esperpèntica i espectacular entrada del meu col·lega a la final va centrar tota la meu atenció.
Sobretot perquè a Txaqui se li estava anant massa la pilota. En acabat el discurs, deixà el pal a terra i començà a alçar-se la faldilla ensenyant a la graderia el cul primer i el piu després. I, clar, els gots començaren a caure de tots els punts de la graderia just al centre del Crucible, amb l’àrbitre intentant endur-se al meu col·lega, que no parava de fer botifarres al respectable mentre dos guàrdies de seguretat l’espentaven definitivament cap al seu redol.
Jo només que volia que m’engolira la terra, però no sabia com amagar-me, així que vaig mirar cap on estava Satanàs, un parell de fileres cap a baix, i vaig tornar a comprovar molt sorprés que al vell li importava un rave tot el que passava amb el meu amic. Només que li feia escoltetes a l’orella al jove del monyo greixós qui, per cert, tenia una mirada del tot maliciosa, impúdica i malèfica.
Per fi, després del guirigall i el canyaret que havia muntat Txaqui Txaqüel, l’àrbitre va decidir que començara la final. I és que havia de totes les maneres que Txaqui es canviara la faldilla i es rentara la cara, però ell es va fer el sord molt i molt, tocant-se l’orella i alçant els muscles, com qui no entén res de res. El jutge ja no sabia què fer ni on ficar-se, però Stephen Hendry el va treure de l’embull dient-li que a ell li importava molt poc com anara vestit el seu rival.
—El pense pastar igualment—. Es veu que va dir amb veu fluixeta.
Un dandi. Escocés, però dandi.
***
L’autèntic escocès va obrir la final amb una tirada extraordinària. Un pèl ferit en l’orgull, el defensor de la corona no va deixar que Txaqui olorara ni el tapet. Es va ventilar la taula sense fallar un sol colp. L’ovació va ser atronadora. Tant, que Txaqui Txaqüel es va alçar de la cadira amb la malèvola intenció de tornar-se a alçar la faldilla i ensenyar de nou el piu als assistents. Sort que el seguretat va estar ràpid i el va espentar cap a la taula per a obrir el segon frame.
I ahí arribà el col·lapse. Txaqui Txaqüel, de sobte, no sabia ni com agafar el tac. Va obrir amb un tir lamentable i la blanca va eixir disparada de la taula i directa a la cara de l’àrbitre, a qui li va vindre justet apartar el cap en l’últim moment i salvar-se d’una catàstrofe facial.
Txaqui no entenia res. I va mirar cap on el vell seia amb un somriure tremendament sospitós. —Cor Menut!! Me l’estàs jugant, vell del dimoni!? Què hi ha de la meua ànima!?— Amb la veu tremolosa que li ho va dir.
El vell es va prendre el seu temps per a contestar. Es va alçar majestuós de la cadira, es va traure amb parsimònia un paper de a butxaca i una mistera de l’altra. I va començar a pegar-li foc al paperet.
—Ha, ha, ha! Jo la teua ànima no la vull ni regalada, xiquet!!— Amb la veu més demoníaca que pogau imaginar, que li va soltar, mentre el jove acompanyant reia també dibòlicament.
I el fum va fer-se dens.
I les alarmes de la sala van començar a sonar.
I Txaqui Txaqüel va eixir cames ajudeu-me camí dels vestidors.
I un company de graderia em va reconéixer com a amic del fugit i em va parlar amb veu melosa i clarament piadosa.
—Where does he go?—. Amb accent del tot britànic, que ho va pronunciar.
—Res t’importa i merda!.
I vaig eixir corrent com ànima que s’emporta el diable. Per si de cas.
Evidentment, quan tornà la calma i s’extingí el foc, del meu col·lega Txaqui Txaqüel ningú no sabia res. I de mi tampoc, clar. Anàvem els dos com a cagalló per sèquia traient el dit per si alguna ànima caritativa ens duia cap a la costa. I d’ahí, cap a casa amb penes i treballs. Què collons!!! Amb penúries de les grosses. Però moltes més ens esperaven al poble, que Cagatrons, el Taràntula, Piu de Ferro i Ull de Llebre són de llapis curt, però de memòria llarga...
***
I així va ser com el dimoni li la va jugar al meu amic Txaqui Txaqüel, trencant el contracte per la seua ànima que, de sobte, li va resultat inapetent i poc compromesa, comparada amb la del xic que acabava de conéixer.
De fet, a eixe jove que mirava les partides d’snooker amb els ulls fora de les òrbites, nascut a Canton (Ohio), i de nom Brian Hugh Warner, li va canviar radicalment la vida. Després d’aquella trobada va muntar un grup pràcticament satànic, va traure un disc titulat “Antichrist Superstar” i es va fer molt famós. Amb una altra cara i amb un altre nom. Tal volta vos sona. Marilyn Manson, li deien.
Un tipet molt diabòlic, sí. I immensament ric, també.
Comentaris