Tempus

L’avió està a punt d’enlairar-se. Tots els passatgers ocupen els seients i es corden el cinturó. Una xica morena d’ulls foscos i cabells llargs i negres amb reflexos rojos alça el coll, mirant impulsivament tres o quatre seients per davant, per si el xic que hi ha assegut allà es gira i creuen les mirades. Els dos són del mateix poble. Només es porten uns anys de diferència i han coincidit en moltes ocasions en alguns esdeveniments socials i d’oci propis de la joventut. Però han coincidit per separat, cadascun a la seua. Sense intercanviar ni una sola paraula. I pràcticament ni una mirada de més. Només això. Coincidien en l’espai i en el temps. Ara, més de deu anys després d’aquelles trobades que no ho eren, ella voldria saludar-lo, preguntar-li perquè està assegut en aquell avió, quins motius té per a emprendre eixe viatge. Vol explicar-li també per què viatja ella. Vol mirar-lo fixament als ulls, uns ulls clars que miren amb intensitat. Un ulls que recorda de sobte de quan encara ere

“Jo col·loque molt bé els meus jugadors sobre el camp, el problema és que quan comença el partit es mouen”. Alfio Basile En aquell vestidor de l’equip de futbol cadet del poble convivien uns espècimens certament curiosos. Com passa en la naturalesa, alguns s’acoblaven millor a l’hàbitat on vivien i acabaven mutant i convertint-se en l’espècie predominant de la caseta. En canvi, hi havia d’altres que, pel que fora, no tenien tanta capacitat per a evolucionar i per a fer una bona simbiosi amb el medi i acabaven, sistemàticament, uns abans i uns altres després, extingint-se sense remissió. Txaqui Txaqüel era d’aquesta segona classe d’espècimens. De fet, per què Txaqüel, que mai li havia pegat una mala patada a un pot, es va voler apuntar a un equip fet i rodat com el cadet de Pepito ? Eixa pregunta, que és la clau de tot el que vindrà després, és pràcticament impossible de respondre. El cas és que Txaqui, que era molt amic meu, em va sorprendre un dia passant per ma casa després de beren

“El futbol no és una qüestió de vida o mort. És molt més que això”. Bill Shankly “El fútbol es la única religión que no tiene ateos”. Eduardo Galeano Començava la temporada 1990-91 i jo era un xiquet de 14 anys enamorat del futbol que jugava en l’equip cadet del poble. Estudiava fora, en un col·legi intern, i, per això mateix, no podia entrenar entre setmana amb els meus companys. Això ja era un motiu de pes per a que no formara part de l’equip, però al meu entrenador, Pep López, encara més boig que jo per la pilota i amant de les causes perdudes, se li va encendre la bombeta i va tindre la genial idea de comentar amb l’entrenador del primer equip la possibilitat de que entrenara amb ells els divendres quan tornara a casa per a que ningú poguera dir que no entrenava tot i estar estudiant fora. Així va ser com un jove apassionat per la pilota que entrava de ple en l’adolescència compartiria vestidor una vegada cada dos setmanes amb els jugadors que l’enamoraven cada diumenge, uns futbol

L’home que arribà del futur ja estava una altra vegada en el passat. Tot i que va presentar la renúncia immediata en tornar d’una experiència traumàtica amb Cristòfol Colom en 1492, no l’hi havien acceptada. Es veu que una clàusula invisible escrita amb àcid cítric i només llegible aplicant una font de calor al paper diu clarament que la feina és personal, intransferible i irrenunciable durant 25 anys sota pena de presó permanent i mai més revisable. Així que l’home que arribà del futur va haver d’embainar-se-la i va tornar al passat sense gens de ganes, tot siga dit. *** Quan va arribar a la seua destinació vestit amb només unes quantes pells d’ós de les cavernes es va quedar del tot astorat. Què collons volia dir això? On l’havien enviat aquesta vegada? Va gratar-se instintivament la natja del cul i va notar el microxip. Ahí estava el missatge encriptat. Un tallet poc profund i au, arregladet, missió a la vista. Quan va llegir el que posava en el trosset de paper que acabava d’extra

“Entenc els aficionats, però no els escolte”. Xose Mourinho “Els aficionats deleguen en els jugadors el seu orgull personal” Jorge Valdano Definir l’afició d’aquell equip de la Regional Preferent valenciana de principis de la dècada dels 90 no és gens fàcil. D’entrada, hem de pensar que el Bancalet , que així es deia l’estadi, no presentava l’aspecte fred dels temps actuals ni tampoc el terreny de joc era de gespa artificial, com ara, que el rectangle era d’arena, com toca, però de la bona, de la que quan plovia molt podies jugar sense problemes tot i que acabares amb fang dins les orelles, però això és una altra història. El cas és que ara, al Bancalet només hi ha jóvens que se situen darrere de la porteria de l’equip rival i es passen tot el partit insultant i cridant (i fumant-se un bon grapat de canuts també, que hi ha temps per a tot) i uns quants familiars entusiastes dels jugadors que solen seure a la tribuna. En els anys 90, en canvi, el camp anava pla i la distribució era pro

“Els draps bruts  es renten al vestidor” .  Proverbi popular. “He suat molt més jo a la banqueta que alguns jugadors que estaven en el camp” .  J. B. Toshack.  “Córrer és de covards” .  Carles Rexach. Diuen que els vestidors són sagrats i és allà on s’han de rentar els draps bruts de qualsevol equip. Disculpeu-me els puristes si vos molesta que vos òbriga les portes del vestidor de l’equip cadet on jo jugava l’any 91, però és un exercici indispensable per a conéixer l’ambient efervescent i místic que es vivia allà dins. Per a començar, en aquella època els uniformes no eren, com ara, propietat dels jugadors, prèviament pagats a preu d’or i religiosament. Els uniformes (samarreta de màniga curta, pantalonets, calces i camiseta regalada per a escalfar) eren del club i en el club es quedaven després de cada partit per a que l’encarregat o encarregada del material els rentara i pogueren estar disponibles per al següent partit. I no, no sempre jugaves amb el mateix número durant tota la