Tempus

“Els draps bruts  es renten al vestidor” .  Proverbi popular. “He suat molt més jo a la banqueta que alguns jugadors que estaven en el camp” .  J. B. Toshack.  “Córrer és de covards” .  Carles Rexach. Diuen que els vestidors són sagrats i és allà on s’han de rentar els draps bruts de qualsevol equip. Disculpeu-me els puristes si vos molesta que vos òbriga les portes del vestidor de l’equip cadet on jo jugava l’any 91, però és un exercici indispensable per a conéixer l’ambient efervescent i místic que es vivia allà dins. Per a començar, en aquella època els uniformes no eren, com ara, propietat dels jugadors, prèviament pagats a preu d’or i religiosament. Els uniformes (samarreta de màniga curta, pantalonets, calces i camiseta regalada per a escalfar) eren del club i en el club es quedaven després de cada partit per a que l’encarregat o encarregada del material els rentara i pogueren estar disponibles per al següent partit. I no, no sempre jugaves amb el mateix número durant tota la

D’un temps ençà, la dona que sempre rellegia no podia parar de pensar en els moments vitals que perdia rellegint. En realitat, mai no li havia agafat per pensar que llegir alguna cosa que ja havia llegit abans fora perdre el temps. De fet, ella creia fermament que la vida estava feta de moments, de bons moments apilats un damunt de l’altre per a arribar a aconseguir més instants feliços que infeliços. Una qüestió numèrica. Una simple suma. I la relectura li havia proporcionat molts i molt i molts moments de felicitat. Però ara s’estava replantejant moltes coses. Com havia començat tot, quan i per què. *** Sempre havia sigut una lectora voraç des de que, sent adolescent, havia descobert les novel·les d’aventures. “L’illa del tresor”, “Robinson Crusoe”, “Els viatges de Gulliver”, “Les aventures de Tom Sawyer” o “Peter Pan” l’havien transportat a llocs màgics i l’havien fet viure mil peripècies a través dels seus personatges. I a poc a poc, com una formigueta que transporta aliments metre

" Jo no necessitava ningú que em diguera que era molt bo. M’ho deia jo a mi mateix i em quedava tan ample". Carles Rexach. En aquell equip de futbol de categoria cadet de principis dels anys noranta passaven coses extraordinàries. No només perquè era un grup de jóvens del poble que jugava al futbol de categoria, ni tan sols perquè el comandara un personatge llegendari i mític com Pepito López , mecànic de professió i entrenador de vocació totalment entregat a la causa, sinó perquè, de vegades, les confluències astrals fan possible viure situacions estranyes, inversemblants i del tot impredictibles. Amb l’equip entrenava un xic del poble que li deien Paquito Ratón. Per què s’havia apuntat al futbol un pispa com ell era un gran misteri per a tots nosaltres, ja que no li coneixíem cap dèria pel baló i, per suposat, cap habilitat especial amb ell. Això sí, era un tio viu i espavilat, capaç de sobreviure en qualsevol situació que li passara a la vida, però el seu talent natural p

Al jove escriptor, promesa de les lletres, li va costar molt, però que molt, molt, molt, prendre aquesta decisió. Al cap i a la fi, era la seua criatura, carn de la seua carn i pell de la seua pell. Bé, deixem-ho en lletra del seu teclat i prou. Però, siga com siga, ell l’havia portat a la vida, l’havia vist créixer, l’havia convertit en qui era i ara havia arribat el moment de fer un pas més per a que la seua vida transcendira definitivament. El cas és que matar el seu personatge principal no li feia gens de gràcia. Però per damunt de tot estava la coherència del relat, la versemblança, la progressió de l’acció, la sorpresa i la possibilitat de convertir-lo en una icona de la perfecció. De fet, havia arribat un punt en què no seria honest no matar-lo. I ell, com a persona, podria ser moltes coses, però en l’escriptura era honest de collons. Així que, amb llàgrimes als ulls i molt de pesar dins el cor, va matar el seu personatge predilecte en el desenllaç de la que ell pensava que era