Txaqui Txaqüel, l’insigne personatge que havia provat de triomfar sense massa èxit al món del futbol i al de la música , va tindre un pas intens i meteòric per la televisió que per poc no el catapulta definitivament a la fama. Tot i que també és cert que per poc no el catapulta directament a la presó. Però bé. Són maneres de vore les coses. La botella mig plena o la botella mig buida. Verd blavós o blau verdós. Tot depén dels ulls amb què es mira. El cas és que el nostre heroi, tot i que ja havia consumit les primeres dues dècades de la seua existència, no faltava mai a la cita amb un famós programa de testimonis que feien a Canal 19 tots els divendres a la nit. Això sí, veient-lo des de casa, eh, no vos penseu! El mecanisme del programa, que tenia un nom no massa suggeridor però del tot esclaridor, “El teu debat”, era certament simple i endimoniadament efectiu. Una presentadora sense pèls a la llengua i un pèl massa desaforada llançava un tema candent, sorrut, filosòfic i de tremenda...
L’equip de Regional Preferent de finals dels anys 90 va viure una època gloriosa amb la contractació d’un entrenador argentí que havia jugat un parell de temporades al València CF i que arribà al club disposat a pujar-lo d’una vegada per totes a la Tercera Divisió. Per a aconseguir-ho valia quasi tot. Què collons! Per aconseguir-ho, valia tot. El primer que va intentar l’entrenador era que l’equip, farcit d’estreles de la regional valenciana, funcionara com un cos únic, com un rellotge suís de precisió mil·limètrica que, a més a més, adquirira una personalitat pròpia. Però... quina? Evidentment, la del seu tècnic. Un equip reconeixible en qualsevol circumstància. Un equip que treballara amb les línies ben juntetes, que avançara i retrocedira amb harmonia, que baixara la pilota a terra i que jugara un bon futbol per a satisfer el gran paladar dels seus aficionats. Això sí, sense renunciar de cap de les maneres a cap ni una de les tracamanyes i argúcies conegudes o encara per descobrir e...