Feia un dia molt calorós. Res estrany si tenim en compte que estàvem en ple mes d’agost, amb el so de les xitxarres clavant-se impenitentment en les nostres orelles juvenils. Unes més gran que unes altres, tot s’ha de dir, que la grandària dels pàmpols de Txaqui Txaqüel , com sabeu bé, no era gens fàcil d’igualar. El cas és que jo, recolzat com estava en una paret de la vorera d’un carrer que tenia un sol arbre plantat, em vaig anar endormiscant a poquet a poquet, sentint cada vegada més lluny la veu gutural del meu amic barrejada amb el so de les xitxarres. En despertar, perquè em vaig adormir totalment, amb bava i tot que m’alcí, estava totalment a soles. El recabró de Txaqui m’havia deixat més tirat que una burilla, torrant-me al sol sense commiseració, amb el cap ben calent i la cara molt roja. Em vaig alçar disposat a trobar a eixe remalparit costara el que costara, cremat com estava per dins i per fora. Però no vaig tindre temps de res més, perquè en eixe instant girava la canton...
Txaqui Txaqüel, l’insigne personatge que havia provat de triomfar sense massa èxit al món del futbol i al de la música , va tindre un pas intens i meteòric per la televisió que per poc no el catapulta definitivament a la fama . Tot i que també és cert que per poc no el catapulta directament a la presó. Però bé. Són maneres de vore les coses. La botella mig plena o la botella mig buida. Verd blavós o blau verdós. Tot depén dels ulls amb què es mira. El cas és que el nostre heroi, tot i que ja havia consumit les primeres dues dècades de la seua existència, no faltava mai a la cita amb un famós programa de testimonis que feien a Canal 19 tots els divendres a la nit. Això sí, veient-lo des de casa, eh, no vos penseu! El mecanisme del programa, que tenia un nom no massa suggeridor però del tot esclaridor, “El teu debat”, era certament simple i endimoniadament efectiu. Una presentadora sense pèls a la llengua i un pèl massa desaforada llançava un tema candent, sorrut, filosòfic i de tremend...