Txaqui Txaqüel, l’insigne personatge que havia provat de triomfar sense massa èxit al món del futbol i al de la música, va tindre un pas intens i meteòric per la televisió que per poc no el catapulta definitivament a la fama. Tot i que també és cert que per poc no el catapulta directament a la presó. Però bé. Són maneres de vore les coses. La botella mig plena o la botella mig buida. Verd blavós o blau verdós. Tot depén dels ulls amb què es mira.
El cas és que el nostre heroi, tot i que ja havia consumit les primeres dues dècades de la seua existència, no faltava mai a la cita amb un famós programa de testimonis que feien a Canal 19 tots els divendres a la nit. Això sí, veient-lo des de casa, eh, no vos penseu!
El mecanisme del programa, que tenia un nom no massa suggeridor però del tot esclaridor, “El teu debat”, era certament simple i endimoniadament efectiu. Una presentadora sense pèls a la llengua i un pèl massa desaforada llançava un tema candent, sorrut, filosòfic i de tremenda actualitat del tipus: “Separacions: aguantem ara menys que abans?”, “Hi ha vida més enllà de la mort?”, “És millor una de 50 que dos de 25?”, “Els famosos ho són pel seu treball? Què faries per ser famós?”, “Culte al cos: una imatge val més que mil paraules?”, “Sogres: àngels o dimonis”, “Existeixen els extraterrestres?”, “Herències: una benedicció o un problema?”, “Qui té fam somia truites?”. Bé, tal volta este últim no dóna per a un debat televisiu, però està en la línia...
El tema de debat el llançava la mestra de cerimònies a una taula de convidats més o menys famosos que estaven asseguts en una posició preeminent en el plató i que tenien un micròfon de corbata a la solapa permanentment obert per a poder parlar quan volgueren. Evidentment, cada un dels convidats defensava una postura distinta en l’interessantíssim tema que es plantejava.
Però, a més, hi havia unes graderies amb cent persones de públic que venien a vore el programa en directe. D’eixe centenar de persones, unes quaranta havien parlat amb les redactores i redactors del programa i tenien una història impactant al voltant del tema o una opinió contundent que tenien moltes ganes d’expressar públicament. Així que el ping-pong estava servit: de la taula de convidats a la grada i de la grada a la taula de convidats, amb trucs, retrucs, recontratrucs i jocs fora constants que la presentadora havia de controlar per a que les coses no se n’isqueren del tot de mare.
I per si la cosa dequeia en algun moment sempre entrava alguna telefonada per a alçar la temperatura del plató i posar al respectable una altra volta en peu de guerra. Que una cosa és calmar els ànims i una altra adormir-los definitivament.
Doncs bé, cada divendres a la nit, Txaqui Txaqüel convidava els amics a sa casa a sopar -sopar de “sobaquillo”, cadascú portava el seu entrepà de casa, i les cerveses, els cacaus, les papes i els tramussos es pagaven religiosament a mitges- i entre el fum dels petards que anaven caient a un ritme frenètic es descollonaven cosa mala dels protagonistes del programa a mesura que parlaven. Un show en tota regla que es repetia cada setmana a ca Txaqui. Un ritus sagrat. Una cita indefugible. Una trobada mítica. Un colofó irrepetible a la setmana.
Ho era més encara perquè resulta que jo, en aquells vells temps, treballava en eixe programa de redactor, buscant els testimonis que després apareixien i parlaven al programa i, clar, Txaqui i els col·legues no es podien estar d’intentar indagar com collons aconseguíem contactar amb aquelles perles i d’on les trèiem. De fet, pràcticament totes les nits de divendres, a això de la una de la matinada, quan el programa encarava la recta final després de tres hores i mitja de directe, sempre rebia una cridada del mestre comentant la millor jugada.
—Ei, col·lega! El tipet que s’havia reencarnat en sant Josep era l’hòstia. L’haureu tret d’un sanatori, no? —. Directe al gra el gran Txaqui. I, sense donar-me temps a respondre, seguia amb la seu crònica particular. —Ara que molt millor era el geni eixe que anava vestit de Dràcula. Què crac! Però si no tenia dents! I damunt ha dit que era revisor de Metro! T’assegure que pense pujar al Metro sempre amb un forc d’alls penjat al coll per si me’l trobe. Quin tros de crac!! —. I reia a cor què vols un poc espentat per l’eufòria fumeta i etílica.
Jo, per si de cas, solia haver penjat ja el telèfon a la primera frase, que encara tenia que acabar el programa i acomiadar-me de tots els convidats i no estava per a gaites ni romanços. Segurament em faltaven les cerveses i els condiments amb els quals els meus amics disfrutaven del programa. Seria això...
***
Una nit de divendres, no sé si per culpa del tema del programa o simplement perquè estaven més farts que Mahoma de la cansalada –jo apostaria per això, que estaven fins a més amunt de la coroneta, fins a més amunt de les orles... fins als collons, vaja-, els molts recabrons dels amics no es presentaren a ca Txaqüel a la mítica quedada per a vore el programa. I allà és quedà el Txaqui a soletes, vinga al mos al seu entrepà de salami, fent glopets curts a un pot de cervesa i cagant batracis per la boca mentre veia, pràcticament per inèrcia, el programa de Canal 19.
I com que quan el dimoni no té res a fer mata mosques amb la cua, Txaqui Txaqüel va tindre una idea genial. Fart de vore “El teu debat” des de casa sense ningú amb qui comentar-lo, i probablement descentrat pels canuts que no havia perdonat tot i la seua soledat, va decidir telefonar al programa en directe. Així, sense més ni més. Va inventar-se una història sobre la marxa i, increïblement, va passar tots els filtres.
Al programa, en eixe instant es debatia sobre l’existència dels extraterrestres. I a plató hi havia un científic que ho negava amb tota la vehemència possible. Al seu costat, un pseudocientífic afirmava que era no només possible que existiren els éssers d’altres planetes, sinó certament probable. Mentre que una folklòrica que no tenia ni punyetera idea sobre el tema en qüestió oscil·lava amb certa gràcia entre el sí i el no, atacant igualment a uns i altres i guanyant-se quasi sempre uns aplaudiments massa barats. Ah! I completava la taula un personatge que semblava disfressat de peix amb escates i que, en realitat, assegurava haver estat abduït en el passat per uns extraterrestres que l’havien deixat escatat.
Txaqui Txqüel marcà el número de telèfon del programa a la segona, que ja anava un poc passat de rosca i els números li ballaven a la pantalla, i es va passar una bona estona brofegant perquè sempre comunicava. De sobte, el telèfon, miraculosament, va donar línia. La insistència, que a voltes té premi.
—Cague en sos!!! —. Com que ja no confiava en què l’atengueren havia fet una xamada massa forta al canut i s’havia cremat els llavis.
—Bona nit! Ha cridat vostè a “El teu debat”, el programa de Canal 19. Què volia contar-nos?—. De tirereta que ho va amollar la redactora que havia agafat el telèfon.
—Com que què volia!? Volia entrar per telèfon en el programa. Parlar amb la presentadora i amb tots els convidats, clar—. Amb les venes del coll unflades que ho deia Txaqui.
—Ja imagine, ja, però és que les coses no funcionen així. Sou molta gent telefonant i heu de donar-nos el nom, el número de telèfon, explicar-nos un poc per damunt el que volíeu dir al programa i nosaltres, si dóna temps perquè crida molta gent, vos tornem a telefonar i vos passem en directe—. Ara més a espaiet que li ho va dir, per si no ho entenia bé el Txaqui.
—Collons, quin mètode més arcaic!! Doncs res! Jo si no parle ara mateix amb la presentadora, penge—. Que què? Bombetes, al capità!
—No, home, no, no s’enfade vostè—. Ja de vostè i tot li parlava la redactora. —Mire, si em dona el nom i el telèfon i m’explica un poquet per damunt la història que vol contar-nos, jo li assegure que si, pel que siga, no poguera entrar per telèfon en el programa de hui, li promet pel més sagrat que el telefonaré personalment per a convidar-lo a plató al programa que més li agrade—. Amb veu meloseta que li ho va amollar mentre Txaqui, de l’emoció, quasi s’ennuega amb un glop de cervesa.
—Em sembla que m’estàs enredant, però va, tampoc es perd res per provar. Em diuen Txaqui Txaqüel, el meu telèfon és el... i només volia dir que jo vaig cardar amb una extraterrestre farà com cosa d’uns dos anys. Li deien Linda i tenia les mamelles molt grosses i de color verd, com la resta del cos. Això va passar quan m’abduiren i....—. Quan Txaqui s’envalentia no tenia mida.
—Un momentet, senyor Txaqüel, no penge, que em sembla que ara seria un bon moment per a que entrara en el programa. No penge, eh!—. I la redactora, tapant l’auricular li contava al seu cap de redacció la història increïble i inversemblant que li acabava d’amollar Txaqui.
—Però no m’havies dit que em cridaríeu vosaltres! Ei, xicona! Que em costarà un ull de la cara la telefonada!—. Desgargamellant-se el Txaqui.
—Perdone, senyor Txaqüel, però no tenim temps de telefonar-lo nosaltres de nou—. Espavilada, la redactora, que no volia que la seua víctima s’arrepentira i quan el tornara a telefonar ja no li agafarà el telèfon. —Baixe el volum de la televisió per a que no faça interferències i explique-li a la presentadora tot el que m’acaba d’explicar a mi. Així, tal qual com m’ho ha explicat a mi, per favor...
—Això està fet, senyoreta!—. Embalat del tot el gran Txaqui. I fumat. Molt fumat.
***
La telefonada de Txaqui Txaqüel va generar una tremenda controvèrsia a plató i, en general, també a la resta de televisions estatals durant tota la setmana, ja que tots els programes de “zapping” rescataren els millors moments de la intervenció del meu col·lega. Val a dir que jo, que en eixe moment estava a plató intentant calmar els convidats que encara no havien pogut parlar després de dues hores llargues de programa, em vaig quedar de pedra en sentir la veu rogallosa del meu admirat amic pels altaveus del plató.
—Bona nit! Amb qui tinc el gust de parlar?—. Amable la presentadora, que tenia ganes de calmar els ànims del respectable amb una telefonada.
—Voràs, Pitina, és que he telefonat per a explicar una història tan forta que m’estime més no dir el meu nom per si em reconeixen després els amics i familiars, que això que he d’explicar-vos no li ho he contat mai a ningú—. Interpretació magistral de Txaqui mentre jo obria els ulls com a taronges.
—Bé, no passa res. Però, si no t’importa, et diré Xavi, perquè parlar amb algú sense dir-li el nom em resulta un poc estrany. Et sembla bé, Xavi?—. Taules li’n sobraven a la Pitina Fàbregas.
—Xe, què collons, té igual! Em dic Txaqui Txaqüel—. De perduts, al riu. Que Txaqui quan es creix no mesura les conseqüpencies.
—Com has dit que et diuen? Txuqui-Txuqui? Doncs bé, Txuqui-Txuqui, què ens has d’explicar?—. Tot per l’aire. Total...
—Mira, Pitina, a la teua companya que m’ha agafat el telèfon li he dit que havia cardat amb una extraterrestre, però la realitat va ser molt pitjor. No vaig cardar... em va violar una extraterrestre!!!— Gemegant que ho va dir el molt remalparit mentre jo feia com que em nugava la trenilla, amagant-me perquè ningú em relacionara amb el meu examic.
Els murmuris a plató pujaren d’intensitat. El científic va soltar una riallada impressionant que va molestar fins i tot a la presentadora, mentre que la folklòrica li retreia al científic la seua poca traça per a tractar temes i fets tan summament durs. L’abduit amb escates movia el cap afirmativament com dient, “veieu com sí que és de veres, que hi ha més gent que li ha passat”.
—Home, deixe que s’explique el xic, que sembla haver-ho passat molt malament—. Que li deia amb aspror la folklòrica al científic.
La presentadora aprofità el moment per a mirar al director del programa, que estava assegut darrere d’una taula plena de pantalles per a vore què feien en eixe mateix moment a les cadenes de la competència. Tenia un micròfon a la mà per a parlar amb la presentadora, que el sentia a través d’un “pinga”. A partir d’eixe moment, la veu era la de la presentadora, però les preguntes eren les del director. Tal qual rajaven, Pitina li les amollava a Txaqui.
—A vore, a vore, silenci a plató. I, sobretot, respecte! Txuqui-Txuqui, sé que no ha de ser fàcil per a tu recordar eixe moment tan agònic, però, com és que va abusar de tu una extraterrestre? Explica’ns-ho tot, per favor—. Al moll de l’ós que va anar directe el director. Ai, la presentadora, volia dir...
A partir d’ahí, Txaqui Txaqüel es va recrear en el seu personatge i, recolzat amb una veu tremolosa producte de les cerveses i els canuts, va relatar un episodi del tot inversemblant que el director (la presentadora, s’entén) va haver de reconduir en diverses ocasions a causa de la indignació de part del públic convidat a plató, les rialles d’uns altres i la por sobtada i la sorpresa sincera de la resta.
En essència, el relat que Txaqui es va empescar al vol va ser que havia eixit una nit a passejar el gos (evidentment, no en té, de gos) i l’animal, de sobte, va començar a fer voltes sobre ell mateix udolant sense parar. Txaqui el maleïa cosa mala per por a que isqueren per les finestres els veïns de mig poble quan va sentir un so estrident de metall, un pataplaf ben sonor i una olor a ferro cremat persistent. En eixe instant va alçar el cap i tenia davant per davant una espècie de plateret volant de ferralla. Es va obrir una porta i va eixir una femella espatarrant amb les mides pròpies d’una model terrícola, però amb uns detalls corporals que van fer sospitar a Txaqui que del poble del costat no venia. La pell del cos de la xica era verda. D’un verd com els ulls de les mosques merderes. Llampant i fastigós a l’hora. A més, lluïa una banya descomunal en el centre del cap i allà on havien d’estar les orelles tenia dues cornetes oxidades com les que gastaven els Jardis en la Banda de Cornetes i Tambors el segle passat. De les orelles començà a eixir una melodia cornetera que va fer que Txaqui quedara pràcticament en estat letàrgic i la següent cosa que recordava era estar dins la nau totalment despullat amb l’extraterrestre damunt d’ell.
La veu de la presentadora li va preguntar directament com sabia que l’havien violat. I quan semblava que havia pillat a Txaqui del tot, el remalparit li va dir que ho sabia pel dolor.
—Quin dolor?—. Sense embuts la presentadora.
—Un dolor que mai havia sentit...—. Intentant escapolir-se el bo de Txaqüel.
—Però... on el senties, el dolor?— Ui, ui, ui.
—On vols que el senta, redéu!! Em coïa el guirol i l’entrecuix! Què et pensaves?—. Indignat del tot que responia Txaqui davant la insinuació de la presentadora que, en aquell moment, ja era totalment una mèdium en mans de l’esperit diabòlic del director.
—No sé... De mi no ha abusat mai una extraterrestre i no sé on hauria de fer-me mal... Per això pregunte...—. Insistia amb veu dolça Pitina mentre les rialles a plató pujaven de volum i ja eren del tot incontrolables.
—Rieu, rieu, que el món s’acaba! Però vosaltres no sabeu que és més que possible que de l’esperma que m’arrabassaren aquella nit nasca un exèrcit d’extraterrestres invencible que domine el planeta Terra. I quan això passe, ja no riureu tant, no!—. Superb amb la diatriba, el meu Txaqui. I un pèl apocalíptic. Però superb.
El plató va quedar en silenci uns dos segons en què Txaqui va fer l’única cosa intel·ligent en tota la llarga nit: penjar el telèfon deixant tot el món en suspens.
En eixe moment d’angoixa, la presentadora va aprofitar per a posar una cara atemorida del tot (i molt ben assajada) a la càmera,però just abans de que començara el seu speech demanant respecte i comprensió per a l’espectador que acabava de telefonar, em va sonar el mòbil que m’havia descuidat d’apagar. Nerviós com estava, despengí al vol en lloc de rebutjar la trucada, sense pensar-ho, i va ser ahí quan els meus companys i el director, que em mirava amb ulls d’assassí psicòpata amb el micròfon encara a la mà, van assabentar-se pels crits joiosos a l’altre costat de la línia que el recentment famós Txaqui Txaqüel era amic meu.
—Merda, merda, merda!—. Sense dir-ho que ho vaig dir mentre penjava.
Ja estava jo assajant la cara de pena i les excuses per a salvar amb certa dignitat el meu lloc de treball quan el director s’alçà de la cadira, em colpejà al muscle amb una mà mentre m’oferia l’altra per a encaixar i em deia amb un puntet d’orgull: “T’ha costat, però al final has aprés com funciona la tele! Magistral! Simplement, magistral! Dona-li les gràcies al teu amic per la telefonada”.
I va seguir dictant-li les frases a Pitina Fàbregas, que s’havia quedat momentàniament en blanc fent carasses compungides a la càmera.
***
El que ni Txaqui Txaqüel ni jo podíem imaginar (o tal volta jo sí) és que la seua telefonada havia obert la caixa de Pandora. La telefonada no va ser el final d’una història divertida i un poc estrafolària, només va ser el principi. L’engranatge s’havia posat en marxa. Txaqui Txaqüel, més conegut ara en el món de la televisió com Txuqui-Txuqui, tant si volia com si no, havia entrat en el cercle. Però el meu amic, lluny d’albirar l’embolic en el qual s’estava clavant, va veure oberta una porta oberta a l’estrellat. Un camí directe a la fama. Una senda curteta a la glòria. I va decidir seguir-la. Només faltaria.
Perquè un parell de dies més tard el director em va dir que volia provar al meu amic en directe. És a dir, que el volia en persona a plató. Vos preguntareu, “pagant-li?” Sí, home! Amb cromos de Panini de futbolistes retirats.
—A vore, ja saps que nosaltres no paguem perquè els convidats no són actors. Són gent anònima que ve a explicar la seua història. Així que tu li dius a Txuqui-Txuqui els temes que estem preparant i si té una història bona i convincent per a qualsevol d’ells, que vinga i veiem com funciona. Ja saps que, a la llarga, si ho fa bé podria vindre de convidat a la taula i ahí sí podríem fer un xicotet esforç econòmic. Però, de moment, al públic!—. Taxatiu, el director.
—Perfecte. Jo li ho diré, però no crec que vulga—. Creuant els dits que li ho vaig dir.
I el director, per segona vegada en poc més de dos dies, em va palmejar l’esquena amb un somriure a la boca.
***
Txaqui Txaqüel va debutar en directe a la televisió la setmana següent estrenant-se amb un tema apassionant: “Sense complexes: vivim en una societat acomplexada?”.
Respecte del tema, el discurs de Txaqui era més o menys el següent: “Jo no tinc cap complex. Per què havia de tindre’n? Jo em vaig perfecte. Soc una persona diria que atractiva i sense massa defectes. Si fora molt gros o molt lleig o molt prim o tinguera la cara d’un monstre o un nas deforme, tal volta pensaria d’una altra manera, però no és el cas. A mi el culte al cos, la imatge i els complexes m’importen una fava”.
En sentir el discurs, el meu director em va demanar una foto de Txaqui i, en vore-la, no va tindre cap dubte.
—Que vinga! El posarem a primera filera. Entre Clemente i el cunyat de la Kangoo!—. I a triomfar!
I allà que el posaren. A la primera filera de les grades de plató entre Clemente, un senyor amb obesitat mòrbida que pesava més de 200 quilos, i el cunyat de la Kangoo, que era un tipet a qui havien escollit per a protagonitzar un anunci sobre la mítica furgoneta de càrrega perquè era lleig de collons. Darrere dels tres, un altre home vestit de vint-i-un botons al qual li faltava mitja dentadura de dalt.
Estava del tot clar que tot allò no podia acabar gens bé.
I és que tot i que Txaqui Txaqüel es considerava un tipet atractiu, el cert és que la seua bellesa no era massa convencional. Als vint-i-pocs anys tenia unes entrades ben fermes i ja començava a despuntar-li un bon posagots en la part de dalt del crani. Feia, a tot estirar, metre seixanta de puntetes i al rostre destacaven per damunt de tot les seues orelles, un pèl desapegades i de mida més tirant a XL en orelleres. A més, en un intent de semblar més televisiu, s’havia deixat créixer una pereta infame amb quatre pèls i s’havia entestar a marcar el seu estil negant-se a llevar-se la seua arracada amb la creu del revés i la seua jupa de cuir desgastada que li havien regalat en complir els setze anys. Per sort vaig poder convèncer-lo de llevar-se una corbata vaquera que deia que li esqueia de categoria. Em vaig arriscar a dir-li que la corbata sense un barret de l’oest americà no pintava res i Txaqui, segurament per primera i única vegada a la vida, em va fer cas. Però el mal ja estava fet.
Tot es començà a tòrcer massa prompte, en el “next coming”, una connexió amb l’espai televisiu anterior on en trenta segons s’explica el tema del qual parlaran en el programa uns quants minuts més tard. Un ham en tota regla per a captar espectadors, vaja.
El cas és que al director se li va ocórrer una jugada mestra. Quan el presentador d’informatius va connectar amb Pitina Fàbregas i li va preguntar sobre què parlarien en “El teu debat” aquella nit, la presentadora va posar-li el micro davant al cunyat de la Kangoo. L’home, com ja havia demostrat en els assajos previs, es posava nerviós i començava a riure amb una rialla nerviosa i impulsiva que li desfigurava una cara que ja era difícil de vore de sèrie i sense riure.
Evidentment, el cunyat de la Kangoo va fer el que tot el món intuïa i va començar a riure a cor què vols, contagiant a tot el plató. Aleshores, la presentadora va alçar a Txaqui, que també reia com un salvatge, el va posar de peu al costat del de la Kangoo i sense ocupar el plànol va dir: “Esta nit parlem de gent com esta. Parlarem de gent sense complexes”. El cunyat seguia rient, com també el presentador dels informatius, que un poc més i no pot reprendre la connexió, però a Txaqui Txaqüel li havia canviat la cara. Estava blanc com la paret i estrenyia els punys contenint-se. Això no era bon senyal. Gens ni miqueta.
***
Efectivament, l’aventura televisiva de Txaqui Txaqüel va durar aproximadament cinc minuts més. El temps que li va costar a la folklòrica de la taula dirigir-se a ell com “el xic lleig de les orelles de la primera filera”. Afegint: “el que està assegut al costat del simpàtic de la Kangoo”. Txaqui, de metxa curta i sang calenta, s’alçà de la grada com si tinguera un coet en el cul, agafà carrereta, pegà un bot per a pujar a la plataforma sobre la que reposava la taula de convidats i d’una bona estirada li va traure la perruca a la folklòrica sense cap mena de pietat.
—Ara que parle la calba de la taula!!—. Cridava Txaqui entre els braços musculats dels dos guàrdies de seguretat que se l’emportaven a la força de plató.
No va tindre temps Txaqui de vore com el director havia entrat a plató amb la cara compungida, havia demanat un plànol curt i s’havia disculpat davant l’audiència pels fet deplorables que acabaven d’ocórrer, totalment inacceptables en una televisió pública, i donant pas a publicitat per a arreglar l’embolic.
Tampoc no va vore Txaqui com el director es girava cap a mi amb un somriure gairebé imperceptible, s’apropava a poc a poc i, per tercera vegada en poc més d’una setmana, em tornava a palmejar l’esquena.
—T’ha costat`aprendre com funciona la tele, però al final has agarrat carrereta! Magistral! Simplement, magistral! Però al teu amic em sembla que l’hem cremat. Així que... em sap greu, però que no torne. Ah! I dona-li les gràcies igualment de la meua part—. I au. Punt i part. Capítol tancat. Tocata i fuga.
***
Fins ací arribà la fugaç i meteòrica carrera televisiva de Txaqui Txaqüel. Sacrificat pel bé comú. Boc expiatori de la televisió pública. Ídol caigut del món de la faràndula quan ja tenia peu i mig dins d’aquest reduït i meritori grup social.
Per sort, la folklòrica, convençuda pel director, no va denunciar al programa ni tampoc a Txaqui Txaqüel, a canvi de mantindre la cadira en el programa durant una bona temporadeta.
I a Txaqui l’aventura li va donar una aurèola de misticisme i popularitat entre la gent de culte que va saber aprofitar per a engolir-se alguna que altra cerveseta per la patilla i algun rotllet fugaç i intranscendent.
Però... ja sabeu, tot depén dels ulls amb què es mira.
Comentaris