L’equip de Regional Preferent de finals dels anys 90 va viure una època gloriosa amb la contractació d’un entrenador argentí que havia jugat un parell de temporades al València CF i que arribà al club disposat a pujar-lo d’una vegada per totes a la Tercera Divisió. Per a aconseguir-ho valia quasi tot. Què collons! Per aconseguir-ho, valia tot.
El primer que va intentar l’entrenador era que l’equip, farcit d’estreles de la regional valenciana, funcionara com un cos únic, com un rellotge suís de precisió mil·limètrica que, a més a més, adquirira una personalitat pròpia. Però... quina? Evidentment, la del seu tècnic. Un equip reconeixible en qualsevol circumstància. Un equip que treballara amb les línies ben juntetes, que avançara i retrocedira amb harmonia, que baixara la pilota a terra i que jugara un bon futbol per a satisfer el gran paladar dels seus aficionats. Això sí, sense renunciar de cap de les maneres a cap ni una de les tracamanyes i argúcies conegudes o encara per descobrir en el món del futbol.
Per això, en els entrenaments practicàvem una vegada i una altra i una altra i una altra, fins que l’operari apagava les llums fart de la duració desmesurada de la seua jornada laboral (i perquè l’alcalde li havia dit que ja estava bé, que la factura pujava un ull de la cara), una estratègia colossal, brutal i descomunal per a defendre els córners en contra.
Havíem d’agafar-nos al nostre rival, literalment, eh, i no perdre’l mai de vista. Però tampoc a l’àrbitre ni a la pilota que romania quieta en el cantó. Quan el rival colpejava l’esfèric i el davanter iniciava el moviment per a desmarcar-se, era el moment de fer una ulladeta ràpida a l’àrbitre per si de cas i, alhora, en una maniobra habilíssima digna del millor mag del món, traure-li la bota al contrari xafant-lo un poquet per darrere, just en el taló.
Era matemàtica pura! Ciència de la bona! Acció i reacció instantània! El davanter mirava a terra sí o sí, sempre, i protestava desmesuradament amb la bota a la mà, mentre la pilota se n’anava per la línia de fons i el defensa en qüestió aprofitava per a desaparéixer ben lluny de la jugada. L’àrbitre, indefectiblement, alçava els braços i deia: “Juguen, juguen!”, mentre a l’atacant li entraven tots els mals. Tan enfadat estava que si no anava amb compte el rematàvem fingint molt i molt i més que molt quan es passava de frenada, que es passava pràcticament sempre a la següent jugada.
Prova superada. Infal·lible la tracamanya. Inimitable, insuperable i irrepetible. Menottista en les formes i bilardista en el fons. Així era el nostre entrenador. Un Doctor Jeckill i Mr. Hide de la pilota. I, faltaria més, també ho era el nostre equip.
***
El míster, que dominava tots els registres, també tenia una relació espectacular amb els àrbitres, com vam poder comprovar ja en el primer partit de lliga, el del seu debut al mític estadi del Bancalet. L’home va saludar pomposament al col·legiat abans del partit, aprofitant-se un poc massa de la fama que arrossegava per tots els camps de la Preferent després d’haver defensat l’escut del València CF. Una encaixada de mans, uns colpets a l’esquena i unes quantes frases amables desitjant-li molt bona sort.
Als cinc minuts de partit, l’àrbitre ja ens havia xiulat un parell de fores de joc en contra un pèl justets i ens havia marcat unes quantes faltes dubtoses també en contra. A l’afable míster la cara li havia canviat ja feia una estoneta, s’alçà de la banqueta com un llamp i va dir amb el seu accent porteny:
—¡¡¡La concha de tu madre!!! ¡¿Pero qué cobraste, viejo!?—.
I qui minuts abans havia pogut passar pel seu millor amic no va dubtar ni un sol instant en córrer cap a l'ídol amb el xiulet a la boca i expulsar-lo directament, sense pietat. El míster s’agafava el cap, gesticulava amb els braços amunt i avall, mirant sempre a la graderia amb una rialla irònica dibuixada als llavis mentre li deia al col·legiat que amb el verb “cobrar” es referia a xiular, no al fet que el considerara un venut al millor postor.
Però l’àrbitre ja no atenia a raons i es mantenia ferm amb la seua targeta roja en l’aire en una mà i fent gestos per a que abandonara la banqueta amb l’altra. L’entrenador es prenia el seu temps, acotxava el cap per a passar per baix de la tanca i seia en la primera filera de la grada, just mig metre darrere d’on estava. I seguia donant indicacions als seus deixebles. Faltaria més.
Al descans, ens ho va explicar millor.
—¿Lo vieron, pibes? En este equipo sólo protesto yo. Entendieron, ¿no? A mí me puede expulsar, sí, pero ya está cagado. ¡Que digo cagado… está cagadísimo! Le tiré la gente encima y no le gustó. Así que no se preocupen que ése ya no nos pita más un outside en contra. Ahora les toca a ustedes aprovecharlo. Así que no me sean boludos y jueguen, jueguen, jueguen... ¡Ah! Y al que le muestren una amarilla por protestar sacará la guita de su bolsillo y veremos si juega más en este equipo en lo que queda de temporada—. Verborrea pura del mític tècnic.
I se n’anava cap a fora a ocupar el seu lloc a la grada darrere de la banqueta encara recitant part de la seua lletania alhora que saludava als aficionats que li quedaven més a prop.
—¿¡Vieron, locos!? El fútbol es de listos—. I au. Apanyadet. Ras i curt. I la pilota, al peu.
***
L’entrenador estava tan involucrat amb l’equip i tenia tantes ganes de jugar la famosa promoció d’ascens a Tercera Divisió que no tenia cap problema en fer hores extres i estudiar totes les possibles avantatges que l’oferia el seu estadi.
Primer va ordenar que pintaren unes ratlles negres sobre el fons blanc dels seients de la graderia. Eixes ratlles estaven separades per uns deu metres de diferència aproximadament i les havia fet pintar en les dues bandes del camp. La funció de les ratlles estava clara: marcaven la línia del fora de joc que tiraríem durant els partits.
N’hi havia una ratlla uns pocs metres fora del àrea, que era la que no podíem superar quan ens collaven i havíem de defendre sí o sí aculats en el nostre camp.
Una altra quedava uns quants metres per davant de l’anterior, per a quan aconseguírem pressionar en el mig del camp i eixir un poc per a desfogar l’equip.
I encara n’hi havia una altra un poc més lluny per si el míster ens ordenava pressionar la eixida de la pilota del rival des de la seua zona defensiva.
Aleshores començava el nostre particular calvari. L'entrenador ens posava de quatre en quatre formant una línia recta perfecta i començaven a atacar-nos tota la resta de companys. Havíem de mirar sempre el bescoll del company del davant mentre defeníem i de cap de les maneres podíem passar de la línia que n’hi havia pintada a la graderia. Si traspassàvem la línia, a fer flexions (o abdominals, segons el dia). I a practicar una altra volta. Sense descans. I així fins ja ben entrada la nit, quan l’operari apagava les llums fingint una avaria que no existia.
Això sí, per a complementar la tàctica necessitàvem que els liniers alçaren la banderola a sovint i per a això comptàvem sempre amb la impagable ajuda del míster que es quedava afònic a la banqueta demanant tots els fores de joc del món i, sobretot, la de “er Recre”, un aficionat impulsiu, enèrgic i nerviós que es passava tot el partir perseguint a l’assistent i menjant-li l’orella fins que alçava la banderola. El còctel (molotov) perfecte.
A més, el tècnic també ordenava sistemàticament inundar el camp tots els dissabtes per la vesprada quan teníem partit a casa. I és que el terreny de joc del Bancalet era d’arena, però de la bona, de la que xuplava l’aigua de categoria i l’entrenador cridava l’operari més fidel del club, Cardet, que estava orgullosíssim d’acomplir una missió tan important per l’equip. Es personava Cardet en el camp els dissabtes de vesprada i soltava milers i milers de litres d’aigua sobre l’arena del Bancalet fins que l’inundava un pam. Després tancava l’aixeta i se n’anava a casa.
Diumenge a migdia, després de santificar les festes amb una, dues o tres cassalletes al bar el Trinqueter, depén de la set del moment, s’apujava al tractor i l’allisava amb un rastell per a deixar el camp com una autèntica estora. D’arena, però estora. Fins i tot el gran Xavi Hernández haguera donat el seu vist i plau per a que el Barça jugara en eixe camp.
Llàstima que pintar totes les línies amb calç no se li donara tan bé a Cardet, tot i que potser no era culpa seua sinó de les cassalletes, que les carrega el diable. El cas és que de no ser perquè totes les línies de les àrees, el cercle central i els semicercles es veien del tot tortes, el Bancalet estava de premi cada diumenge que l’equip jugava a casa. I això motivava el discurset del míster previ a cada partit.
—Señores, aquí ha habido mucha gente trabajando todo el fin de semana. Gente que se ha deslomado por ustedes. Gente que no ha podido ir a la misa del sábado por inundar el campo. Gente que no ha podido ni comerse la paella con la familia para que ustedes jueguen en una alfombra. Ahora les toca a ustedes demostrar que tanto esfuerzo ha valido la pena. Tienen un terreno de juego espectacular para jugar al fútbol. Así que aprovéchenlo. Que aquí quien no juega, es que no sabe. ¿Entendieron, viejos? ¡Denle, denle, denle! ¡A jugar!—.
I Cardet ens mirava com disculpant-se, amb cara de corder degollat, alçant els muscles i els palmells de les mans i girant el cap com dient, “a mi no me digueu res que jo la paella amb la família me l’he fet, eh! I a missa no vaig des de que el retor em pillà bevent-me el vi quan era escolanet”. I tots compreníem a Cardet i li pegàvem una sonora i gratificant palmadeta a l’esquena quan eixíem a calfar. Fins i tot n’hi havia algun que altre remalparit que li deia:
—No patisques, Cardet, que no et fallarem. Hui golegem!! I jo personalment et dedicaré un cabàs de gols!!—. El defensa central que li ho deia, que l’últim gol el va marcar de casualitat i de rebot quan Calderé era juvenil, tenia monyo i encara no li havia eixit ni un pèl al bigot.
***
Per últim estava la pressió. Un concepte de pressió concret, clar. Que havíem d’aprendre de forma sistemàtica en cada entrenament fins que ens quedara clar a tots i ens moguérem dins el camp com si fórem un acordió, a poder ser el de Maria Jesús tocant “Los Pajaritos”.
Havíem de deixar que els centrals rivals es passaren la pilota, però només entre ells, i els hi deixàvem sempre lliure una eixida de pilota cap a una banda, que jugaren amb el lateral. En eixe instant, el capità i ànima de l’equip, Brisca, llançava el seu crit de guerra i practicàvem l’emboscada sense cap tipus de pietat.
Un dels dos davanters centres empaitava el lateral pel darrere i l’altre li tancava la possible passada al mig. El migcampista de la seua banda el pressionava directament per davant i la resta de companys del mig del camp feien una espècie de diagonal cap a la seua banda per a tapar-li totes les eixides clares al pobre incaut. El resultat sempre era el mateix: pilotada llarga, baló per a nosaltres i a rodar...
Però, clar, nosaltres, que érem un poc perepunyetes i molt poc creients en les mangarrufes del nostre entrenador, no acabàvem de veure-ho clar. Perquè pensàvem que amb tot l’equip bolcat cap a una banda, el lateral podia fer un canvi de joc de 50 metres i deixar-nos a tots amb el cul a l’aire. Quan el més espavilat li va manifestar els temors de tots al tècnic, això, sí, amb la boca xicoteta, l’argentí ens va posar a tots en tirereta.
—Pero vamos a ver, boludos. ¡Si alguien pudiera hacer un cambio de juego de cincuenta metros estando presionado no estaría jugando aquí con vosotros!— Directe al gra, el míster, li pese a qui li pese.
I agafa la pilota, la clava en terra, ens ordena que el pressionem i es trau un canvi de joc impossible de 60 metres posant el baló en el córner contrari, just a la nostra esquena, amb una precisió inaudita.
—Tienen miedo de que los rivales hagan esto que acabo de hacer yo, ¿eh, pelotudos? ¡¿Se han olvidado de que yo jugué en el Valencia?! ¡¿Se han olvidado de que me sacaron en el Camp Nou para llevar la pelota al córner y aguantarla para mantener el resultado y no me quitaron ni una?! ¡Cuánta desmemoria, boludos!— Amb mitja rialla pintada a la cara que ho deia el molt recabró.
—Pues hala, medio equipo a presionar y los otros en fila india a hacer cambios de juego. Al que supere la línea defensiva, la directiva le paga una cena. Y los que fallen se ponen a dar vueltitas al campo hasta que me canse—. I planta el baló a terra amb mirada desafiant.
Peim! Pim! Pam! Pum! Patapeim! Pim! Pam! Pum!
Per ahí passà tot l’equip pegant pilotades sense sentit i cap ni un va ser capaç de fer un canvi de joc en condicions. Mentre pegàvem tots voltes al camp -ja n’havíem pegat unes quaranta-cinc pel cap baix-, el míster encara feia canvis de joc mil·limètrics de una part del camp a l’altra. I els comptava en veu alta!!!
—Quince, dieciséis, diecisiete... ¡A esto se le llama calidad, señores! ¡Ca-li-dad!—. Que bramava una vegada i una altra.
I davant els murmuris de desaprovació i de cansament, seguia parlant en veu alta.
—Vamos, muchachos, dense brío. Que he dicho que correrán hasta que me canse yo, no ustedes. Y ya saben que el que no tiene calidad lo tiene que compensar con físico. ¡Que son todos de madera! ¡Delen, delen!—. Sense embuts. Clar. Nítid. Del tot cristal·lí que era el míster quan volia.
I així va ser com vam aprendre a pressionar com si fórem realment l’acordió de Maria Jesús. I així va ser com vam aprendre també a no qüestionar mai, mai, mai els mètodes del míster. Si volia que ens tiràrem per un barranc, ens tiraríem, no fora cas que ens llançara ell directament amb una pedra lligada al coll.
***
Però totes estes meravelloses tàctiques que entrenàvem fins caure defallits només valien per als partits de casa. Per als de fora el míster tenia uns altres plans. Això sí, eren un poc més ximples i prou més fàcils d’entendre. Els defenses no podien jugar ni una pilota. Totes al córner com a mínim i fora de l’estadi com a màxim, en un radi d’acció inabastable. I de tirar el fora de joc, ni parlar-ne, que fora de casa no teníem pintades les línies de referència. I d’això de rodar la piloteta en defensa, oblidem-nos, llarga i que la busquen els davanters.
I si per un casual jugàvem en camp de gespa, miracle només possible a terres castellonenques o a algun estadi solt de terres valencianes, les botes del porter, les dels defenses i la dels migcampistes havien de ser de tacs de ferro. Per si ens esvaràvem, deia que era. I si no teníem botes de ferro, ens les havíem de comprar. I si no ens les compràvem... a la banqueta!! O a la grada!!!
Sempre hi havia algun inconscient que no acabava d’entendre que jugàrem fora de casa com un equip xicotet, tancats com a rates esperant caçar una contra, sobretot tenint en compte que l’objectiu era l’ascens a Tercera Divisió i bla, bla, bla... però la qüestió la va resoldre el tècnic per la via ràpida. Treia a l’agnòstic al mig del camp durant l’escalfament previ al partit i el feia mirar la grada mentre l’escridassava.
—¡La concha de mi abuela! ¡¿Cuántos aficionados ve aquí usted de nuestro equipo?! ¡¿Sabe usted contar!? ¡Pues cuéntelos, cuéntelos! ¡Y dígame cuántos ve!—. Agafant-lo pels muscles amb vehemència, que li ho deia.
—No sé, míster... ¿Una docena?—. Amb la veu finiua, finiua que li responia el subaltern.
—¡¿Una docena?! ¡Los directivos no cuentan, muchacho! ¡Que se te escapa la tortuga!—. I exercia un poc més de pressió en el muscle del jugador, agarrava aire i seguia enfonsant-lo. —¡No hay nadie! ¡Nadie! ¡Y como no hay nadie podemos jugar como nos salga de las bolas! Porque nuestros aficionados mañana abrirán el periódico y sólo mirarán la clasificación y el resultado. Verán un cero a uno o un cero a cero y no se preguntarán si jugamos mejor o peor. Sólo que seguimos ahí arriba. ¡¿Comprendiste!?—. I ahí acabava la demostració empírica del teorema del joc del visitant.
I després... 0 a 0 i pilotà encalà! I un puntet a la saca i cap a casa!
***
La primera temporada del míster en el Bancalet ens va costar un poc pillar la seua filosofia bipolar, però la segona campanya ja ens havíem convertit en un equip temible que es movia en la zona alta de la classificació, que mirava als ulls a tots els candidats a jugar la promoció d’ascens i que semblava que, esta volta sí, ho anàvem a aconseguir.
De fet, pareixíem un equip professional a tots els nivells. Primer perquè ens aconseguiren uns xandalls per a anar tots equipats quan jugàvem fora de casa i causar bona impressió. El míster deia que quan els rivals ens veien baixar del bus tots uniformats es cagaven damunt i provocàvem una por molt semblant a la que havien sentit tots els rivals de l’Alemanya de Matthäus o els del Brasil del setanta. A quasi tots ens semblava que exagerava un poc, però ja el coneixíem prou com per a callar-nos els nostres pensaments, no fora que ens obligara a tots a espentar el bus de tornada a casa.
Però quan vingueren els impermeables de color roig, blau i daurat amb un enorme rètol a l’esquena que anunciava una pizzeria de la contornada començaren a sentir-se les primeres veus discordants. Perquè els impermeables no eren per a protegir-nos de la pluja en els entrenaments, sinó per a posar-nos-els damunt del xandall quan jugàvem de visitants en hivern, com si fora una jaqueta de mudar. I allí que arribàvem nosaltres a tots els camps del tot uniformats, amb xandall i impermeable. I els contraris, per molt que diguera el tècnic, somreien prou en vore’ns baixar del bus. Després comprovaven en primera persona la nostra tàctica ancestral de pilota "encalà" i joc fora i ja no reien tant, no.
El cas és que acabàrem la primera volta en segona posició, molt a prop del líder, el filial del Llevant UE, que havia caigut al Bancalet estrepitosament davant la nostra pressió asfixiant, el nostre domini implacable de la tàctica del fora de joc, la insistència de "er Recre" sobre els jutges de banda i les nostres particulars tàctiques defensives i ofensives importades de l'Argentina.
Però ara ens tocava a nosaltres tornar la visita i teníem l’opció ben real d’assolir el lideratge del grup. Durant la setmana preparàrem el xoc a consciència. Tots els defenses creuant pilotes sense parar-ne cap i els davanters buscant-les com a bojos per a clavar-ne una i tornar-se’n cap a casa amb el 0 a 1 en la butxaca i obrint la classificació en tots els diaris de l'endemà.
Quan arribà el dijous, el míster ens va donar una notícia increïble. Havia negociat amb un hotel de València i ens anàvem a concentrar dissabte per la vesprada tots junts per al partit que jugaríem al camp de la Malvarrosa el diumenge de matí. Jo pensava que era una broma (i alguns més també), però quan divendres ens va dir que no hi hauria citació perquè estàvem tots convocats en el bar el Trinqueter dissabte a l’hora de berenar per a anar a l’hotel de València, vaig arribar a la conclusió que no havia sigut un somni, que tot era de veres. L’equip de poble de Preferent es concentraria per al partit més important de la temporada. Que el camp del Llevant no estiguera a més de 20 quilòmetres del nostre no importava. Que l’acció estiguera bordejant perillosament el ridícul si algú ens reconeixia pels carrers de València, tampoc. Anàvem a concentrar-nos i au!!
I allà que ens presentàrem, en l’Hotel Reina Victòria de València, de quatre estreletes de res, l’equip al complet lluint els nostres xandalls i els nostres resplendents impermeables. Els treballadors de l’hotel ens esperaren a la porta i ens guiaren cap a dins sense manifestar cap sorpresa ni estupefacció. Eren uns professionals com la copa d’un pi!!! Ens repartírem de dos en dos en habitacions dobles i ens indicaren que teníem un menú especial preparat per a sopar: pasta blanca sense tomata. A les huit de la vesprada!!
Després de sopar, passeget per València vestits amb els nostres envejats uniformes. Per a estirar les cames i, si el míster es despistava, fer-se un gelat i un cigarret, que la pasta sense salsa no engreixa, però tampoc sacia.
Alguns ciutadans, ens vore’ns tot junts i tan ben equipats, ens paraven i ens preguntaven.
—Contra qui jugueu, xiquets? D’on veniu?—. Amb molta intriga que ens inquirien.
Els dubtes eren del tot lògics, perquè el València CF jugava fora de casa. I sort. Perquè haguera sigut difícil fer-nos passar per jugadors de qualsevol equip de la Primera Divisió amb les nostres pintes. Així que utilitzàrem la tàctica de dir mitges veritats, que no és igual que dir mitges mentides. On va a parar!
—Contra el Llevant, mestre—. En perfecte valencià que li va contestar el nostre central.
—Zorte On! Eskerrik Asko!—. Que contesta el senyor.
—De res, artista!—. Completant la filigrana el espavilat.
I és que el primer equip del Llevant estava en Segona Divisió i jugava en casa contra el filial de l’Athletic de Bilbao. I l’home aquell ho sabia!!! De camí xino-xano cap a casa tal volta va caure en el compte que el xic que li havia respost tenia vora 30 anys i un accent del Camp de Túria que tirava d’esquenes. Qui sap...
De sobte, passejant, passejant i pràcticament fent-nos passar tots per jugadors de la Lliga de Futbol Professional, en una època en la qual només dos o tres de l’equip tenien mòbil, es va sentir un. Roberto, el davanter centre, un prodigi de la tècnica, de la tàctica i també de la tecnologia n’era el propietari. Despenja l’auricular i es queda blanc com la paret. Fa com si no sentira res i penja nerviós.
—Míster, míster, que són els de la 97.7! Els de la Ràdio! I volen saber si és de veres que estem concentrats en València per al partit de demà—. Tremolant-li la veu, que ho deia.
—¡Che! ¡No me rompas las bolas, boludo! ¿Quién nos ha recagado? ¡Que esto lo hacíamos de queruza, viejos!—. Quan el míster gastava expressions argentines sense mida ni mesura no solia estar massa content.
—No sé, míster, però este tipet és molt pesat i tornarà a cridar de seguida... Què li dic?—. Cada volta més nerviós, que ho explicava el davanter.
—¡Menudo quilombo, viejos!—. Reflexionava el míster.
I, efectivament, tornà a sonar el mòbil. I el to pareixia que sonava amb més insistència que la primera vegada. Es va fer de nou el silenci.
—¡Escúchenme, pibes! Ahora los quiero a todos calladitos, que Roberto va a decirle al pesado del periodista ése que está en casa a punto de irse a dormir, que tiene que descansar para el partido de mañana—. I a Roberto. —¡Vamos, Roberto, dele, dele!—.
Mentre Roberto intentava convéncer al locutor de la 97.7 que estava en casa a punt d’anar-se’n al llit, passà pel costat el mateix home d’abans, que ara passejava un gos, va alçar el braç en gest animós i afectuós i va cridar a ple pulmó: “Athleeeeeetic! Athleeeeeetic! Athleeeeetic!”. I el míster que mou el cap a banda i banda mentre remuga entre dents.
—Se nos escapó la tortuga, boludos. Se nos escapó la tortuga...
***
L’endemà, quan arribàrem al camp del filial del Llevant i baixàrem del bus el tipet de la 97.7 ja estava amb un micròfon a la mà i els cascs posats, esperant-nos. Lluïa un somriure d’orella a orella i ja havia escampat a tota l’audiència del seu programa que per primera vegada en la història del futbol un equip de la Regional Preferent s’havia concentrat per a jugar un partit. El sarcasme de la seua exposició dels fets feia feredat. La ironia que es desprenia de les seues paraules feia mal i tot. Ara que la veritat és que si jo m’haguera trobat en la mateixa situació tal volta haguera actuat igual, perquè la notícia de la concentració de l’equip de Preferent era boníssima i donava per a molt.
—Roberto, de qui va ser la idea de concentrar-vos?
—...
—I no soparíeu pasta sense tomata com els professionals, veritat?
—...
—No em digues que també féreu sessió de vídeo!?
—...
—I sauna i massatge també? Mira que l’hotel era de quatre estreles?
—...
—No és per res, però tal com estan els preus dels hotels, no vos compensava fer-vos uns trages a mida per als desplaçaments?
—...
—Per cert, teniu pensat repetir en algun altre partit de la temporada? D’ací dues setmanes, a lo millor? O esperareu a jugar un altre encontre important?
—...
I així anava disparant les seues preguntes impertinents i un punt punxes el periodista. Tot i que a voltes li costava fer-les perquè es descollonava ell a soles abans de llançar-les per la boca. Roberto aguantà el tipus com va poder, sobretot per a donar-li temps al míster i a la resta de l’equip per a guanyar el túnel de vestidors i no haver de donar la cara davant el locutor de ràdio. Un crac, Roberto.
Com bé vos imaginareu, perdérem el partit. El filial del Llevant era un autèntic equipàs i, a més, les ganes que tenien de guanyar-nos es multiplicaren per mil després de tindre coneixement de la nostra concentració. Era una qüestió d’orgull.
En canvi, nosaltres ens havíem despistat massa. Ens havíem crescut un poc i intentàrem jugar fora i en camp xicotet com si jugàrem a casa, però no va funcionar. El 0 a 1 i el liderat es va esfumar per a sempre i rebérem un bon correctiu (bé, tampoc tant que perdérem només 2 a 0) que es va fer més gran de nit, quan la 97.7 va fer un especial amb la nostra concentració en clau humor amb els millors còmics de València que va tindre molt d’impacte.
***
I així va ser com l’equip de la Regional Preferent valenciana dels anys 90 va estar en boca de tot el món el que quedava de temporada. I el míster, contentíssim. Que ell era un defensor sense fissures d’aquella màxima que diu: “el més important és que parlen de tu, encara que siga malament, però que parlen”.
Encara haguera estat més content si, malgrat la derrota el dia de la concentració, haguérem aconseguit alçar el vol, remuntar i jugar la promoció d’ascens. Però no va ser possible. Només la jugaven els dos primers i acabàrem quarts.
Però com a la vida el karma sempre acaba per manifestar-se, a tots nosaltres ens quedà el consol que tampoc el filial del Llevant la jugara. Se’ls va escapar l’última jornada, quan perderen davant el Barri de la Llum i acabaren tercers empatats a punts amb el segon. Diuen les males llengües que fins al camp del Barri de la Llum es desplaçaren en bus uns espècimens amb xandall i impermeable que es dedicaren durant tot el partit a animar als locals com si foren família seua. Corrien també rumors de que s’havien concentrat la nit anterior per a preparar coreografies, càntics malsonants i algunes congues. Si és que la gent és moooolt, però que molt, malpensada...
I segur que vos preguntareu, què va passar amb el míster? Doncs va deixar l’equip a final de temporada, després d’haver tensat massa la corda amb els directius i amb els prohoms del municipi. El despatxaren esgrimint que els seus equips jugaven bé, però darrere de la seua tàctica hi havia massa paraules i pocs fets. Massa personalitat i equip d’autor, però pocs resultats. Massa lírica, però poca èpica.
Va ser aleshores quan, un poc per venjança, van decidir fitxar al ‘Xixo’ Clemente, pràcticament l’antítesi del míster argentí. El dels tacos de ferro en camp d’arena i balonà i avant, sense escatimar, que qui no corre, vola.
I sí, amb el ‘Xixo’ Clemente, un Mourinho abans de Mourinho, on l’única tàctica possible era fer un gol més que el contrari o, si no podia ser, no rebre cap gol i empatar a zero, l’equip de moda de la Preferent dels anys 90 va jugar per fi la promoció d’ascens....
Però això serà una altra història.
Comentaris