“Guanyarem sense baixar de l’autobús”.
Helenio Herrera
Quan Pepito, el magnífic entrenador de aquell equip de futbol juvenil dels anys 90, agafava el cotxe no sabies mai en quin punt es perdria. Que es perdria estava garantit i més que assegurat. On i quan era el misteri. A més a més, la seua afició incontrolada a revisitar els camins que havia xafat quan era jove no ajudava massa a arribar als estadis rivals en temps i forma. Les paradetes de tornada tampoc no estaven gens malament, ja que se solia recrear triant camins d’horta i solia parar en bancals diferents per a arreplegar taronges, mandarines o llimes que, evidentment, no eren ni propietat seua ni nostra. Al final, va acabar aconseguint que pràcticament cap dels seus jugadors volguera tornar amb ell (anar amb ell no en volia cap, clar). Però, comencem pel principi.
***
En els inicis de la dècada dels 90, l’escola d’aquell club de futbol mític la formaven quatre equips que englobaven jugadors de dos quintes. Els més menuts eren els alevins, que jugaven, com no podia ser d’una altra manera, en tot el camp. Ni en mig camp, ni jugant a l’ample, ni en moderns camps de futbol 7 o 8 com n’hi ha ara escampats per tots els nostres pobles i els barris de les nostres ciutats. Els alevins tenien 10 i 11 anys i jugaven a futbol en un camp de futbol sencer. Com toca. I au.
Clar, això feia possible que un equip aleví tinguera de davanter a un xiquet de 10 anys que feia 1’70 d’alçada, que corria tres voltes més ràpid que la resta, amb una ombra molt negra en el bigot incipient, i que, com a conseqüència directa, no de l’ombra del bigot, sinó de tota la resta de característiques físiques, marcara una mitjana de 6 gols per partit i guanyara pràcticament sol tots els partits. El nostre equip aleví, que no tenia la fortuna de comptar amb un jugador d’estes característiques, tampoc no tenia l’única preocupació dels equips que sí comptaven amb el millor cromo de l’àlbum: cuidar-lo a muntó perquè no es constipara mai i aconseguir fora com fora que jugara tots els encontres del campionat. Amb això, la lluita per la lliga estava pràcticament garantida.
Després venien els infantils, de 12 i 13 anys i acabats d’aterrar amb molt d’orgull a l’edat del pavo. A continuació, els cadets, de 14 i 15 anys (estos ja totalment immersos en eixa refotuda època de vivència personal desaforada). I, finalment, els juvenils, de 16, 17 o 18 anys i que anaven per lliure.
Això vol dir que quan el club jugava fora de casa, els alevins, els infantils i el cadets quedaven en el Bar el Trinqueter a les 8 del matí, es pujaven a un bus tots junts amb els tècnics i alguns pares que no tenien res millor a fer i eixien cap al camp de torn perquè tots jugaven contra el mateix rival. Clar, quan arribaven a lloc, els alevins anaven directament a la caseta a canviar-se, els infantils caminaven amunt i avall de la instal·lació esperant que els tècnics no es fixaren massa en ells per a eixir per la porta del camp i escapar del suplici de vore jugar als nanos. En eixe mateix moment, tot l’equip cadet ja estava, senceret, en els recreatius més propers, on es passava tot el matí fins l’inici de la segona part dels infantils, allà cap a les 12 del migdia.
Jugaven els cadets al futbolí, al billar, a la màquina de petacos, al Tetris, al Superpang o al Double Dragon amb la mateixa passió i intensitat que posarien hores més tard al terreny de joc. El problema és que es matinava massa per a jugar tan tard, les coses com són, però la visita als recreatius sempre compensava. Els partits, de vegades, no tant.
***
Els juvenils, en canvi, ja s’havien deslliurat d’eixa penitència i eixa espera terrible. Ells jugaven contra equips diferents als de la resta de l’escola i el planter quedava també en el Trinqueter, però anava als partits amb cotxes particulars de pares, tècnics, directius o aficionats. I ací és on entra el cotxe de Pepito, un Seat Ronda blau, el mateix model que podien guanyar els concursants de l’Un, Dos, Tres si tenien la sort d’encertar l’objecte correcte a la Subhasta i sortejar les trampes en forma de pistes que llegia Mayra Gómez Kemp i que li facilitaven els humoristes més prestigiosos del territori nacional, a saber, el Duo Sacapuntas, Bigote Arrocet, Antonio Ozores, Arévalo, La Bombi o les famoses Súpertacañonas. Un repartiment de luxe, vaja, que mantenia a tot un país apegat al televisor tots els divendres per la nit.
El cas és que jo no acabava d’entendre perquè la gent preferia pujar ràpidament en altres cotxes de directius o pares despistats i deixaven que jo, pràcticament acabat d’arribar a l’equip, anara amb el míster. Clar, per a mi això era un regal caigut del cel, poder anar amb l’entrenador, compartir un poquetet de la seua sapiència futbolística, intentar saber l’alineació abans d’hora, que t’aconsellara què fer... em semblava una oportunitat única i meravellosa i no entenia com era possible que els meus companys no lluitaren per pujar en aquell Seat Ronda mític.
La veritat és que havia d’haver-me olorat alguna cosa, perquè en el Tinqueter jo notava que els companys anaven rifant-se els llocs en els cotxes, en una espècie de mercadeig de places del qual jo estava absolutament exclòs. I sempre, sempre, sempre ens tocava als mateixos anar amb Pepito, excepte algunes excepcions lògiques com era l’aparició en la convocatòria d’algun jugador que no solia vindre mai. Prompte, molt prompte, vaig saber per què. I és que els meus companys podien jugar millor o pitjor, però no tenien ni un pèl de tontos. Ni un, ni mig, ni cap. En fi, que quan jo anava, ells ja havien anat i tornat i en el cotxe de l’entrenador sempre viatjàvem la mateixa colla de huits i nous i cartes que no lliguen: Manolín, Napiqüelo i jo teníem plaça fixa. I en el poc de temps que estigueren en l'equip, també Ratón i Txaqui Txaqüel, clar.
Eixos viatges amb Pepito començaven sempre amb una caravana de cotxes buscant una carretera secundària que ens portara al poble escollit. No hi havia pèrdua possible. Anàvem cinc cotxes al mateix lloc i solien deixar, per si de cas, a Pepito en mig de la comitiva. Bé, doncs el míster començava contant una anècdota relacionada amb el camí que acabàvem de mampendre, amb molta emoció i molta gesticulació, movent les mans i girant-se arrere contínuament perquè tots el sentírem. Al primer semàfor que ens trobàvem, Pepito girava indefectiblement en la direcció contrària en la qual anaven els companys que ens precedien. Immediatament, el concert de clàxons ens aclaparava a tots menys a Pepito, absort en el seu impecable discurs.
—Pi-pi!!! Pi-pi!!! Pi-pi!!!—, que feia el cotxe del davant.
—Mec!!! Mec!!! Meeeec!!!—, que feien els dos de darrere.
—Ieeeeee!!!—. Els jugadors traient el cap per les finestretes. —Que per ahí no és!—.
I Pepito, com si sentira ploure, com si això no anara amb ell.
—Míster, crec que ens hem equivocat de camí—. Paraules d’un imprudent.
—No, home, no. Quan jo era jove venia ací amb la novieta i em conec un parell de dreceres bones. Arribarem abans que tots eixos, ja voreu—. Silenci escèptic. Creuament de camins. Dubtes. Primera parada. Baixem del cotxe.
—Hòsties. Ara no sé si és millor...—. Pepito, reflexionant.
—Si tornem arrere i desfem el camí encara estem a temps d’arribar a hora—. La veu de la consciència d’un jugador intrascendent.
Pepito que obri el maleter. Comprova que dins hi ha una bossa d’esport gegant i trau una altra bosseta de plàstic buida mentre parla.
—No patiu que els equipatges els portem nosaltres. Han d’esperar-nos tant sí com no.
—Home, i perquè eres l’entrenador!—. Piloteig màxim producte de la joventut.
—Això també!—. Que remata Pepito.
I mentre s’orientava, carregava unes tarongetes a la bossa de plàstic. Tornava a pujar al cotxe i mampreníem el viatge de nou, Pepito seguint amb les anècdotes com si res i nosaltres mirant totes les senyals que es trobàvem a la carretera polsosa tractant de trobar un indici que ens diguera que anàvem bé. Al final, sempre apurats, solíem arribar al camp entre la indignació dels equips contraris i el somriure sorneguer dels nostres, que ja sabien de què anava la cosa.
***
Un altre dia, anàvem per l’autovia en pulcra caravana i les possibilitats de pèrdua eren pràcticament inexistents, però, de sobte, començàrem a sentir els clàxons i les botzines de sempre. Els sons estridents de tots els viatges.
—Pi-pi!!! Pi-pi!!! Pi-pi!!!—, que feia el cotxe de darrere mentre ens avançava pel carril de l’esquerra.
—Mec!!! Mec!!! Meeeec!!!—, que feien els dos de darrere mentre passaven pel nostre costat a tota virolla.
—Ieeeeee!!!—. Els jugadors traient el cap per les finestretes. —Que...!!!!—.
I nosaltres ens miràvem estranyats, perquè esta vegada no ens havíem perdut ni res, quan, de sobte, Manolín que parla:
—Ací olora a cremat!
—Què va, home, això serà fora, en la carretera—. Optimista sempre Pepito.
—Que no, que no!!! Que és ací!!!—. Desesperat Napiqüelo ensumant l’aire amb ànsia.
I jo que em gire i veig per la finestra de darrere un fum negre que ens envolta. No em donà temps a dir res, perquè en cosa de segons la foscor ens havia encerclat a tots i el fum negre ens havia engolit. Parada i fonda. Pepito intentant reparar una peça irreparable durant uns instants i, finalment, aproximadament mitja hora més tard, una grua que ens rescata.
La cara dels jugadors rivals quan ens van vore aparéixer al camp amb la grua, baixant les nostres motxilles, les enormes bosses amb els equipatges i la carpeta d’anelles amb les fitxes, era tot un poema. Els del nostre equip se’n reien, com sempre, però els altres no podien tancar la boca de la sorpresa. Colp de mà. Focs d’artifici. Efecte sorpresa. Victòria segura. O quasi...
***
En un d’estos famosos viatges de Pepito ens va parar la Guàrdia Civil enmig del Camí Fondo número tres que va del nostre poble al poble veí. L’aclariment és més que necessari, ja que hi ha al poble un altre Camí Fondo (el número 1 que va directament a la capital de la comarca) i encara un número dos (que va a parar a un altre poble veí). I és que es veu que tots els camins que ixen del poble són Fondos (o és el mateix camí que pega més voltes que una trompa ben tirada).
Bé, el cas és que vos preguntareu quina necessitat teníem d’anar al poble veí per camins d’horta havent-ne, com n’hi ha, una carretera perfectament asfaltada i transitable per a arribar al mateix lloc. La resposta està clara: Pepito volia aprofitar el viatge per a omplir un bon cabàs de taronges i per a rememorar els bons temps on passejava amb la nóvia per aquells ravals amagats de la vista dels curiosos amb la intenció honesta i pulcra de manifestar-li el seu amor trobadoresc. Això era tot.
Davant raons tan poderoses, nosaltres, jóvens adolescents irritants, irritables i irascibles, ens mostràvem crítics i no paràvem de donar la murga durant tot el trajecte. En eixes estàvem quan, després d’un revolt, topetàrem amb els guàrdies. El míster tremolava per si havia arribat a les orelles de l’autoritat alguna de les últimes excursions hortofructícoles. El rostre li va canviar de color i es va girar per a dir-nos que ens callàrem de molt mala manera mentre baixava la finestreta del cotxe amb molta cura i amb molta cara de no haver furtat ni una mísera poma en tota la seua vida.
El diàleg no va ser massa llarg. Justet, justet per a comprovar que els esforçats agents no perseguien a Pepito pels seus robatoris de principiant, sinó que anaven com cagalló per sèquia seguint el rastre desfermat d’un tal Antonio Anglés per tota la contornada. Així que tornàrem a mamprendre camí, contents per poder explicar una bona anècdota als companys quan arribàrem i alhora preocupats perquè no sabíem quan arribaríem. I és que, amb l’esglai, Pepito havia pillat una drecera que realment conduïa a un camí sense eixida i que ens va obligar a tornar enrere per a acabar agafant la carretera principal. Cosa que podíem haver fet des del principi, però... què hem de fer?
***
Però, sens dubte, l’episodi més truculent de tots els viatges amb Pepito el vam viure en una gasolinera. Eixíem tots en tirereta, com sempre, des del Bar El Trinqueter, quan el míster va posar l’intermitent a la dreta i va parar a reposar combustible. Els companys passaren tots de llarg, farts d’esperar al bar que arribàrem tots els jugadors i temorosos de fer tard al partit. Pepito, com sempre, no va fer cas a les mans en l’aire que eixien per les finestretes dels cotxes que ens passaven ni tampoc als clàxons que sonaven en un concert perfecte al nostre voltant.
Pepito va baixar del cotxe amb parsimònia i va entrar a la gasolinera. Mosaltres ens menjaven les ungles dins el cotxe alhora que dèiem pestes del nostre adorat, estimat i mai justament ponderat entrenador.
—Ja estem una altra volta! Hui també farem tard—. Que deia un.
—No patisques que estarà comprant-nos xicles—. Que afegia un altre amb mig somriure pintat a la boca.
—Xe, calla, xe! Jo crec que no troba els diners i au!—. Que sentenciava un tercer.
Quan Pepito va aparèixer amb la cara desencaixada, sense el rellotge i sense la cadeneta d’or al coll i els va escridassar de mala manera per no haver fet res per avisar-lo de la presència de lladres a la gasolinera, els inquilins del cotxe no li van fer ni cas. Com si sentiren ploure. En l’ambient surava la sospita de que el míster era capaç d’inventar-se qualsevol cosa per tal de no reconèixer que s’havia deixat els diners (i el rellotge i la cadeneta d’or) en casa.
—Ie, vosaltres heu vist algun lladre eixir de la gasolinera!?—. Que murmurava Napiqüelo pràcticament sense moure la boca.
—Xe, però quins lladres!? Això és que s’ha deixat el rellotge i la cadeneta en casa, que el míster a voltes no sap ni on té el cap!—. Sense pietat, Manolín.
—Jo no es per defensar-lo, però crec que la cadeneta al coll sí que la portava...—. Cagant dubtes, Napiqüelo.
—Calla, calla, que per molt que li faces la pilota hui calfaràs banqueta, Napiqüelo!—. Curteta i al peu, així les repartia Manolín que, de passada, aprofità per a pegar-li una bescolladeta a mig camí entre amistosa i a mala bava.
—Estigueu-vos quetets que no estic per a romanços!!—. Sense contemplacions, Pepito, buscant i trobant per fi el silenci, tot i que no la pau interior.
I és que, al remat, es veu que sí que l’havien escurat ben escurat a la gasolinera. A l’endemà venia en el diari que uns indocumentats havien amenaçat el gasolinero a punta de navalla, li havien furtat tota la caixa i, de propina, quan ja se n’anaven, varen furtar-li a un home que anava a omplir el dipòsit la cartera plena, una cadeneta d’or amb una medalleta amb la cara de Camaron de la Isla i un peluco que valia el seu pes en or. Però si sant Pere va ser capaç de negar a Jesucrist tres vegades i sant Tomàs no va creure que havia ressuscitat fins que va clavar el dit en les nafres, no voldríeu que uns jóvens inexperts i insensats ens ho tragàrem tot a la primera, no?
El fet és que pistes no ens faltaren perquè els morros que va portar el tècnic durant tot el viatge, que va mantindre durant tot el partit i que va incrementar en un periple de tornada especialment silenciós, sense parades ni camins d’horta i amb la llumeneta de la reserva permanentment encesa, haurien d’haver bastat per a creure’ns la seua història fil per randa. Perquè, com diu la saviesa popular, i un molt bon amic meu que també és savi, “per a vore coses, el món”. I si Pepito diu que l’han atracat en la gasolinera, l’han atracat en la gasolinera. I punt.
Que tot té un mig i dos vores. Dic jo.
Comentaris