Després que Txaqui Txaqüel es convertira en llegenda i mite de l’equip de futbol del poble per motius del tot aliens a la seua capacitat futbolística, l’inquiet personatge, que mai parava en torreta, es va presentar una vesprada en ma casa a l’hora de berenar amb un somriure sospitós i, sobretot, amb un embalum més sospitós encara a la butxaca que jo no imaginava què podia ser.
Perquè Txaqüel no era precisament un prestidigitador i quan alguna cosa li passava pel cap, se li notava a muntó. A més de que només que feia que clavar-se la mà en una de les butxaques de la xupa de cuir plena de cremalleres i ahí no estava el paquet de tabac, que s’albirava en una altra butxaca, la dels pantalons negres cenyits de la qual penjava una cadeneta grossa que semblava de plata, però que era clarament de pega.
El cas és que després d’uns moments d’expectació generats pel meu amic i que jo vaig intentar no correspondre per res del món, apartant la mirada tant com m’ho permetia la meua insana curiositat, Txaqui trencà el silenci arrimant-se a la nevera, traient una cervesa de pot de mon pare, encenent-se un cigarret i endollant un radiocasset de doble platina que tenia a la cuina. I, ara ja sí, es va traure de la butxaca una cinta verge TDK de 90 minuts.
—Ai, perdona, que no t’he preguntat. Tu també vols una cerveseta?—. Amable com sempre, Txaqüel. I del tot generós amb totes les coses que no eren seues, clar.
—Va, deixa’t estar de romanços i conta’m d’una vegada què collons tens gravat en eixa cinta!—. Un pèl tallant, que si no Txaqui se’m puja a la gepa.
—Ei, tranquil·litat!! Tu escolta, col·lega, escolta—. Parlant alhora que introduïa la cinta a la platina i polsava el botó del play.
Txaqui ajuntà les mans com si fora un retor a punt de parlar amb Déu nostre senyor i feu una pipada al cigarro i un trago a la cervesa mentre tancava els ulls. Semblava que entrava en un estat lisèrgic quan va començar a sonar una cosa estranyíssima pels altaveus del radiocasset. De fons, uns raspats molt desagradables que sonaven com si algú estiguera fent colps arrítmics i desmesurats a una cortina de ferro i en primer pla una veu provinent d’ultratomba que semblava recitar (cantar seria exagerar un pèl massa) alguna cosa semblant a aquesta:
On vas? On vas? No vages per ahí que et van a matar!!
De sobte, el so de les cortines metàl·liques raspades de qualsevol manera s’apagava lentament i només se sentia la veu gutural que ara recitava alguna cosa pareguda a aquesta:
On vas? On vas? No vages per ahí, millor per allà!!
De sobte, se sentí un tall sobtat i inesperat, un cloc estrident, i Txaqui apretà, per fi, el botó d’stop de la ràdio.
—Què t’ha paregut, morrut!? Collonut, no?—. Amb sinceritat que ho deia Txaqüel.
—Jo... eh... A vore...—. A poquet a poquet, per a no fer-lo sentir malament. —Què collons era això!?—. Ja sense filtre.
—Cague en la mar serena! Què no m’has reconegut, tros de soca!? Sóc jo!! M’he comprat una guitarra i m’he inventat una cançó de categoria! T’ha agradat o què!?—. Així, a boca de canó, directe al gra, sense anestèsia, que Txaqui era impacient i directe.
—Jo... eh... no ho sabia... Com és que t’has comprat una guitarra?—. Desviant el tir, com sempre, per si cola. Perquè Txaqui Txaqüel no sabia conjugar el verb comprar, així que eixa història guitarrera em permetria guanyar temps abans de dir-li suament que allò que havia escoltat era una merda com un cabàs de gran. Sí, ja sé que no està bé menysprear el treball dels altres, però és que això és exactament el que era.
***
Pel que es veu, el pare de Txaqui Txaqüel havia anat de visita al poble on va nàixer després de més de vint anys d’absència. Una visita que Txaqui va evitar fingint unes febres molt greus que li impedien alçar-se del llit. Fins que va sentir que el cotxe familiar s’allunyava carrer avall, clar. El cas és que el pare havia vingut del poble carregat amb una guitarra que li havia tocat en una tómbola quan es va casar i que, per culpa d’un descuit imperdonable, havia deixat penjada en un clau en la paret quan van decidir abandonar el poble extremeny on havia nascut per a buscar-se la vida a terres Mediterrànies. Vint anys s’havia passat la guitarreta penjada a la paret d’una casa deshabitada!!!
Més enllà de la poca traça de Txaqui per a fer sonar aquell instrument que li havia caigut del cel, la veritat és que la guitarra era per a vore-la... i estudiar-la detingudament. La tapa de color caoba difuminat, amb un colpejador blanc amb forma de taca i un pal gros amb les cordes tan separades que feia falta imprimir als dits una força sobrenatural per a que les celletes foren mitjanament audibles. A més, les cordes es nugaven a la part de baix amb un pont de metall amb forma d’una figura geomètrica irreconeixible que la feia encara més lletja del que ja semblava a simple vista.
Per a acabar-ho d’adobar, la guitarra caoba tenia un colp en un lateral que el pare de Txaqui havia tractar de dissimular amb un adhesiu de Camarón de la Isla que s’havia comprat en una gasolinera en el viatge de tornada. Txaqüel, en vore això, havia tornat a tapar el forat i a Camarón amb un altre adhesiu encara més contundent: un primer pla de la cara de Michael Jackson fent de zombi en el seu àlbum “Thriller”. La barreja de guitarra flamenca caoba amb la imatge del zombi i la de Txaqui Txaqüel al darrere colpejant les cordes sense pietat era realment impagable. Hui pagarien molts diners per una estampa com eixa.
El cas és que el gran Txaqüel havia considerat la troballa inesperada de l’instrument com una espècie de designi diví i no es podia traure del cap la idea de que eixa guitarra acabava d’aterrar en la seua vida per a convertir-lo en una estrella del rock, en un ídol de masses, en un autèntic maharaja de les sis cordes. I, de fet, tot i el meu poc entusiasme, em va encomanar una missió altament perillosa.
—Va, xiquet, fes-ho per mi, que soc un dels teus millors amics...—. Primera andanada del xantatge emocional de Txaqüel que estava per vindre.
—A vore, Txaqui, que no és que no vulga, però no et puc ensenyar a tocar la guitarra perquè només em sé tres acords mal tocats—. Truque!
—I a tu qui t’ha dit que m’has d’ensenyar a tocar la guitarra? Si això és facilíssim! Home, la tinc dos dies i he millorat un ou!—. Zero autocrítica per part de Txaqui.
—I aleshores, què vols que faça per tu?—. Amb la boca xicoteta que li ho diguí.
—Que m’escrigues una lletra, col·lega, que a tu se’t dona millor que a mi i amb una lletra contundent i profunda tindríem un senzill de l’hòstia que s’escoltaria en totes les emissores de ràdio del món i ens faria rics i famosos—. Retruque! I traguet a la cervesa de mon pare.
—Collons, Txaqui, és que jo ara no tinc temps de fer una lletra... he d’estudiar, he d’anar als entrenaments de l’equip de futbol, he de traure el gos, he de reposar les cerveses de mon pare que t’has begut, he de...
—Bé, bé, bé! No patisques que ja la faré jo, la lletra! A més ja he contactat amb uns amics que tenen un local per allà per les coves per a ajuntar-me amb ells i anar assajant de tant en tant. Ara, una cosa et dic, eh. Quan em veges per la tele ja em buscaràs, ja...—. Joc fora!
***
Com que en realitat soc un sentimental i la veritat és que no vaig tenir notícies de Txaqui Txaqüel en tot el que quedava de setmana, em vaig preocupar un poc i vaig decidir eixir a buscar-lo. Però abans de córrer cap a les maleïdes coves del dimoni, un punt del poble certament conflictiu on cohabitaven i es barrejaven els millors espècimens de cada casa, vaig pensar que no podia presentar-me amb les mans buides davant el meu amic tronat amb ínfules d’estrela del rock i vaig haver de carburar molt per a escriure una lletra que s’adaptara a la personalitat i el tarannà del meu amic. No tardí massa, la veritat, però no perquè la lletra fora simple, sinó perquè sempre he tingut molta facilitat per a rimar en assonant i en consonant. Bo que és un!
Així em va quedar el gran hit:
Vages on vages
posa’t la xupa de cuir
que amb eixe polo gris
pareixes de Valladolid
Si volgueres vindre amb mi
una cosa t’he de dir
només escolte rock and roll
i odie visceralment el tecno-pop
No m’agraden gens els fatxes
ni tampoc els caps rapats
preferisc els rats penats
i una bona mariscà.
Si volgueres vindre amb mi
jo t’agrairia molt, molt, molt
que et canviares els calçons
tant com me’ls canvie jo
I si has de fumar
recorda que jo també fume
i si has de beure cervesa
passa’m una ben fresqueta
No m’agraden els fatxes
ni tampoc els caps rapats
preferisc els rats penats
i una bona mariscà.
Quan vaig arribar a les coves amb la meua lletra en la butxaca de la camisa, ben a prop del cor, vaig sentir una música estrident provinent del pitjor dels antres que s’estenien a la meua vista. Els acords sonaven trencats, com si frotares una llima contra una altra amb totes les teues forces, o com si un fil d’aram ple de punxes xocara amb un altre sense parar. De sobte un solo de bataca totalment arrítmic i descompensat m’arribà tan de colp als oïts que vaig tindre que tapar-me les orelles i tot. Per un moment ja trobava a faltar el so metàl·lic que ara tapava completament la bateria.
De fet, un vell que passejava un gosset al meu costat el va soltar de l’esglai i el recabró i remalparit de l’animalet em va clavar un mos a la cuixa que per poc me l’arrenca sencera. El disculpí de seguida i l’entenguí, perquè si jo fora gos també m’haguera posat agressiu, violent i nerviós amb aquell soroll demoníac. I perquè soc bona persona, clar. Això també. Ara, al vell li vaig cantar les quaranta i vint en bastos.
El cas és que, al menys, ja no tenia cap dubte d’on podia trobar al meu amic desaparegut Txaqui Txaqüel. En aquella cova maleïda d’on eixien eixos sons maleïts capaços d’alterar la pacífica conducta d’un gosset. No tardí gens en comprovar-ho. El que no m’esperava és que estava a punt de fer una troballa descomunal, brutal i sideral.
***
La cova no tenia porta, evidentment. I era fosca com la gola d’un llop. Al fons hi havia una bateria de vintena mà abonyegada per tots els costats i darrere seia Txaqui Txaqüel amb dos pals a la mà que farien millor paper a la foguera. Davant del meu amic, dos grenyuts es miraven entre ells, movien el cap negativament i deixaven la guitarra recolzada en l’altaveu i la pandereta damunt d’ell mentre es dirigien al meu amic Txaqui amb cara de molt pocs amics.
—Oh, my God!— Que deia un.
—What’s it!?— Que contestava l’altre amb la vista perduda en la immensitat de la cova.
—A vore, a vore, parleu bé i vocalitzeu que quan es poseu a discutir en el vostre idioma no vos entenc gens ni miqueta. I mira que jo soc un crac de l’anglès. Que el mestre m’ha preguntat moltes vegades que si havia nascut en Londres, col·legues! All Right!?— Expansiu i un pèl saberut, Txaqui.
Jo els mirava des de l’entrada sense saber ben bé què fer. I el meu cap no donava a l’abast, perquè les preguntes sense resposta se m’acumulaven al cervell. Qui collons eren eixos dos grenyuts anglesos de pell blanca i cara de pocs amics que tocaven amb el meu amic Txaqui? Anaven a pegar-li una bona surra al meu col·lega? I, sobretot, per què estava Txaqüel a la bateria si el que volia era tocar la guitarra? D’on hauria tret la bateria, per cert?
—Txaqui, Txaqui, Txaqui, nosaltres dir-te que no toques tan fort. Que escoltes ritme. Que esperes que acabe solo guitarra. Que pandereta també sona. Però tu no fer cas!!— Ho deia tranquil, però estava ben empipat el guiri més alt.
—Collons, Noel!! Si toque més fluix no me sent ni jo!!—. I fent-me l’ullet, segueix. —Es diu com Santa Claus, el col·lega!! A que mola!?—. Ràpid i metòdic, Txaqui.
—Va, parem moment. Fumem canut, beguem cervesa. Relaxem. Tornem fumar i seguim més tranquils—. Un pla molt més raonable per a distendre l’ambient del guiri més baixet. El de la pandereta.
—Collonut, Liam!!! Mel de romer i de l’abella també!!—. Txaqui sempre amb l’última paraula.
Un parell mallorquí de cerveses i de canuts després em vaig assabentar de tot. Liam i Neil eren dos germans de Manchester un poc més majors que nosaltres que havien decidit fer un viatge per terres valencianes per a inspirar-se i donar-li una espenteta al grup de rock que estaven intentant formar i que no s’havia menjat un torrat fins ara. En una nit de disbauxa havien acabat en un antre del poble, havien visitat les coves i havien decidit que eixe seria el lloc ideal per a practicar i compondre els seus nous temes.
Com que no tenien bateria, Txaqui havia fet l’esforç d’aparcar la guitarra, que ara penjava d’un clau en una parets de la cova amb més bonys del que jo recordava, i tocar la bateria en el que ell, i només ell, considerava el seu nou grup. Fins i tot l’havia batejat amb el nom de Desert, que a Txaqüel li semblava que sonava molt millor que “The Rain”, que es veu que l’antic nom del grup, i als anglesos els va fascinar en un primer moment. Però era evident que eixa relació musical no podia durar massa. De fet, jo, per si de cas, em vaig guardar la lletra que havia composat en el fons de la butxaca i la vaig tirar al fem només arribar a casa. Per si de cas.
***
Un mes després de la meua visita a la cova, Txaqui es va presentar en ma casa amb cara de pomes agres, les celles recremades i la cara negra. Venia renegant des de quatre carrers més enllà.
—Cague en la misèria!! Putos guiris!! Serà possible!? Que se’n vagen a cagar!! Bon vent i barca nova!! Però estos què merdes s’han cregut!?—. Sense escatimar, Txaqui.
Els crits m’arribaren abans que el so del timbre i en obrir la porta Txaqüel em passà pel costat a tota velocitat, arribà a la cuina, va obrir la nevera i va agafar una cerveseta. Ja més tranquil, començà a explicar-m’ho tot.
—El recabró de Papa Noel i el seu germà m’han fet fora del grup!! Diuen que no tinc ni puta idea de tocar la bateria i que no volen vore’m mai més de la vida—. Accelerat que m’ho digué.
—Mm... les seues raons tindran, no?—. Amb la veu tremolosa que li contestí.
—Raons!? Quines raons han de tindre!? M’han estafat i au!!! Que la cova l’havia llogat jo i la bataca de segona mà també!!—. Del tot indignat, Txaqui. —M’han utilitzat per a practicar fins avorrir-me una cançó garrula i nyonya que es diu “Wonderwall” i ara diuen que se’n tornen a casa per a reunir-se amb la seua banda de nou. Seran remalparits!!.
—Home, però si se’n tornen... Què vols? Acompanyar-los?—. Dubtant si dir-ho o no...
—Clar que sí!!! Que encara es folraran eixos cabrons i jo em quedaré ací passant la mà per la paret—. Categòric, Txaqüel.
—Però... eh... què t’han dit quan els hi has proposat d’acompanyar-los?—. Amb la curiositat obrint-se pas en el meu cos... i la por també.
—Que què m’han dit!? Els cavernícoles eixos, que quan fumen massa es peguen pallisses entre ells, m’han mirat, m’han dit que seria millor que em quedara i que pensaven fer-me una festa de comiat ipso facte. Han fet una foguera amb la guitarra de mon pare i les baquetes i han començat a botar-la. Després m’han obligat a botar-la a mi també, m’han tret a patades de la cova, han posat un carenat en la porta mig destruïda i han pegat a fugir!—. Dolgut que ho contava Txaqui, i gratant-se la cella calcinada. Que era un músic penós, però tenia el seu coret i els seus sentiments.
De tota manera, després de fer-nos amb totes les cerveses que mon pare tenia en la nevera ja es trobava molt millor. Igual de cremat i igual de decebut, però un poc més feliç.
***
La dèria musical se li va anar passant a Txaqüel a força de decepcions. Sobretot després de comprovar que ni tan sols els Gigatron el volien d’extra per a fer els cors ni els solos de guitarra amb la boca. Però quan es va afonar definitivament va ser uns quants anys més tard, quan vam veure a la televisió que un grup de Manchester que es deia Oasis triomfava en tot el món amb un tema titulat “Wonderwall”.
—Xe, mira eixos pijos! Estan triomfant amb una cançó que es diu igual que la que nosaltres assajàvem amb Desert allà a les coves fa anys i panys!!—. Memòria prodigiosa la de Txaqui.
Massa i tot perquè de sobte s’alçà del sofà, mirà fixament la pantalla i se n’adonà que el xic de la pandereta i el de la guitarra eren en realitat els dos germans pollosos que l’humiliaren allà en les coves. Ara amb el monyo curt i ulleretes de sol rodones. Però no hi havia cap dubte. Eren ells. Els Desert ara eren Oasis.
—No pot ser, no pot ser, no pot ser!! No em digues que Papa Noel i el germà han acabat triomfant!!—. Amb un puntet de ràbia insana i un altre d’incredulitat que ho deia el Txaqui.
—Triomfant!? Jo diria que un poc més que això... Són coneguts en tot el món i estan muntats en el dòlar!—. Confirmant una obvietat. —Estàs segur que són ells?—. Rebregant el clau.
—Brrr!! Sí, col·lega, sí, que s’han tallat les grenyes i van més netets, però encara gasten la mateixa cara de mala bava i es miren molt malament entre ells. Ara que... amb un poc de sort duraran poc perquè acabaran matant-se entre ells. Ja voràs, ja!!—. Txaqui Txaquel en mode Pitonissa.
El cas és que l’aparició dels germans britànics triomfant en televisió va reviscolar en Txaqui el cuquet musical i, tot i que ell no em va dir res per vergonya, sé de fonts ben solvents que va fer una visita a la Unió Musical del poble per a vore si era molt car i molt complicat aprendre a tocar un instrument. En vore els preus i les hores que havia de dedicar els va enviar a cagar ràpidament, però son pare encara li reservava una altra grata sorpresa tant de temps després.
I és que el progenitor de Txaqüel no només havia portat del poble la mítica guitarra caoba que acabà purificada pel foc, sinó que també havia recuperat una corneta que conservava de quan va fer la mili a Cartagena i va formar part amb orgull de la banda militar. Txaqui, que sempre ha sigut d’idees fixes i un poc regirador, va considerar que descobrir tants anys després la presència d’aquell instrument era un designi diví i s’apuntà directament als “Jordis”, una banda de cornetes i tambors fundada feia dècades per dos jóvens del poble en tornar de la Legió i que eixia acompanyant al sant i a la patrona en les processons de les festes i en la Setmana Santa.
Tot i que, evidentment, no es va fer ric ni famós, a Txaqüel la corneta li va vindre de perles, segurament perquè és un instrument que sempre sembla estar desafinat i el meu amic no desentonava tocant-lo. Al menys no desafinava més que la resta de la banda. De fet, diuen que practicava amb la corneta una vegada i una altra un tema profà titulat “Wonderwall” i lluitava any rere any per a que li deixaren tocar-lo a soles a la plaça de l’Ajuntament en acabar la processó com homenatge a la patrona, però que els seus companys, any rere any, sempre li ho impedien amb tretes del tot rastreres.
De tota manera, mai m’haguera imagina’t que veuria a Txaqui Txaqüel, projecte frustrat de futbolista i vella i eterna promesa del rock, vestit amb uns pantalons de pinces negres i una camisa blanca, amb unes cordes roges molt grosses penjant, marxant al pas i tocant la corneta en una processó. M’hagueres dit el tambor...
Però així és la vida. I per a vore coses, el món.
Comentaris