Quan va planejar la fugida no va pensar en cap moment que li resultaria tan difícil i que tot seria tan i tan dur. Ho tenia clar. Després de tota una vida passant pràcticament inadvertit no li resultaria gens difícil fer-se fonedís, amagar-se un temps, esperar el moment en que no el trobara ningú a faltar per a iniciar la seua particular aventura.
I la veritat és que eixa part del pla havia sigut relativament senzilla. Sense dir res a ningú, va agafar les quatre coses indispensables per a la supervivència immediata sense que ningú se n’adonara i les va amagar prou bé en diferents parts del seu cos. Es mirava contínuament per si amb tota eixa càrrega adherida a la seua pell i dissimulada entre la seua roba passaria desapercebut o les mirades de la gent més propera caurien en el compte de que alguna cosa estranya estava passant, de que alguna rara metamorfosi s’estava produint en ell.
Després d’assegurar-se que ningú sospitava res, va fer el pas definitiu. Aprofità un moment en què tot el món menjava i bevia i parlava de les seues coses amb calma i tranquil·litat. En eixe instant de relax pràcticament familiar ningú no notaria la seua absència. I es va posar en marxa sense fer soroll, però totalment decidit a fugir sense mirar enrere. Un moviment ràpid i trencador. De tant en tant es girava per si algú l’havia vist i el seguia, però no. Ningú havia prestat massa atenció a la seua fugida, tal com imaginava.
***
El problema va vindre després, quan començà a notar que la vida en solitari no és tan fàcil ni tan alliberadora com pot semblar a primera colp d’ull. El cap, que és dur com una pedra, va començar a suggerir-li dubtes sobre la seua decisió de mil maneres diferents.
Primer va ser una veueta pràcticament inaudible.
— Però què estàs fent, animal?
Després la veu es feia més intensa, més perseverant. Com quan ta mare et retrau alguna cosa que ella sap que va a passar mentre tu no fas ni cas.
— Què no estaves bé com estaves? Per què has fet això?
I, finalment, el remat. Amb veu clara, rotunda i perfectament audible, el cap clamava.
— Potser la teua vida era anodina i un poc avorrida, però creus que saps a què t’enfrontes ara tu a soles? Creus que vas a ser capaç de tirar endavant tu a soles sense l’ajuda dels qui t’han estat protegint sempre tot i que a tu no t’ho parega? Deixa-ho estar i torna ja!!
***
El jove intenta tancar el cervell, cloure la ment, perquè per molt que el seu cap no semble estar d’acord, la fugida era l'única eixida possible a la seua situació, a la seua vida anònima i gris que no li omplia gens ni miqueta. La fugida sense contemplacions era l’única possibilitat de provar-se a ell mateix. La fugida era l’única possibilitat que tenia d’albirar un futur a la mida de les expectatives que sempre havia generat des que era un xiquet. Triomfar. Triomfar a tota costa. Que la humanitat sencera el reconeguera i el valorara. I això no podia fer-ho sense fugir. Fugir per a assolir la glòria lluny dels teus.
Ara sembla que ja no sent les veus. Ni properes ni llunyanes. Però és una llàstima que ara que ha aconseguit un silenci pacificador siga el cos qui es manifeste i li recrimine la seua decisió. Perquè, de sobte, sense saber com ni per què, el dolor físic s’ha apoderat de tot el seu cos. Les cames li fan molt de mal, l’esquena i el coll també. Fins i tot els ronyons i també les cervicals. Fins i tot els porus de la pell li fan mal.
I comença a pensar això, que fugir és molt més dur del que es pensava. Perquè ell sempre havia cregut que el més difícil era decidir-se i fer el primer pas per a fugir i això ja ho havia fet. Però, en canvi, havia resultat que mantindre la fugida era molt més complicat, molt més dur. Fins i tot tràgic. Perquè el dolor era tan intens que sentia que no avançava i potser el cap tenia raó i encara no estava preparat per a aquesta aventura.
Però ves a saber per quina estúpida raó, ara les veus que sentia provinents del seu cap li deien que no mirara enrere, que la decisió estava pressa i que no hi havia volta de fulla. Que havia d’avançar i avançar i avançar sense pensar en res més. Sense pensar. Posar quilòmetres i quilòmetres de distància entre ell i el seu passat recent. I el cap li ho deia precisament ara que el dolor s’havia apoderat totalment d’ell i li feien mal fins i tot les celles.
***
Aleshores, sobreposant-se al dolor suprem que sentia i obviant els consells del seu cap, va girar-se només per inèrcia i va veure com un estol de ciclistes se li tirava al damunt sense remissió, com un eixam d’abelles dirigit en massa cap a la mateixa presa indefensa.
En una decisió pràcticament instintiva va alçar el cap i va veure una pancarta a uns quants metres d’ell. El somriure se li quedà congelat a la cara. Quedaven 500 metres per a la meta. Tancà el ulls i deixà de pedalar a poc a poc mentre era engolit per la serp multicolor que recorria les carreteres franceses un estiu més.
Mai havia estat tan a prop de la glòria. Segurament, mai tornaria a estar-ho.
Comentaris