dimarts, 12 de juny de 2012

Uns polítics preocupats i responsables


Ningú no diria que fa només dos dies Europa aprovà un rescat per a Espanya. Ningú no diria que el risc d’enfonsament del sistema bancari i el “corralito” planeja sobre els nostres caps. Ningú no diria que la situació econòmica és insostenible. Ningú no diria que la caixa més forta del sistema va volar pels aires fa un mes i que el govern no accepta ni una mísera comissió d’investigació (ni que siga per fer el panoli en el Parlament durant una estoneta i fer vore que aclarim alguna cosa sobre els fets).

I ningú no diria que està passant tot això, no només perquè el President ho deixe tot per assistir a un partit de futbol, sinó perquè hui es debat en el Congrés dels Diputats una reforma de la Llei de l’Esport que pretén castigar tots aquells que atempten contra els símbols espanyols en les competicions esportives.
Que no, que no és cap broma!!

Es tracta d’una proposta, com no, del PP valencià, que es veu que no té cap problema per resoldre en la seua estimada terra i, una vegada que ha fet els seus deures, vol rescatar Espanya de tots eixos intransigents, antidemocràtics, estúpids i bàrbars que es dediquen a xiular l’himne espanyol en un recinte esportiu.


I allà estan els nostres representants debatent una llei que acabe amb esta aberració pública, preocupant-se pel que més ens preocupa a tots, netejant eixa imatge immillorable de poble espanyol, gran i lliure que ara per ara corre un perill tan imminent com demostren les 300.000 manifestacions que s’han fet arreu del país per demandar que es legisle ja, ara, en este precís instant, este tema tan espinós.

Però com que tenim uns polítics tan competents i tan eficaços i tan intel·ligents i tan ocurrents i tan brillants que no deixen passar l’oportunitat de millorar les nostres vides amb els seus debats, les seues propostes i les seues decisions; com que tenim uns polítics que, fins i tot, tenen temps de vore partits de futbol en directe després de rebre 100 milions d’euros en bitlles de 20 i repartir-los entre els bancs més perjudicats pels ciutadans irresponsables que els enfonsaren amb les seues nòmines baixes, els seus negocis frustrats i les hipoteques que no pagaren, no ens hem de preocupar de res.

De fet, com és possible que premiem tota esta gent abnegada i de bona voluntat xiulant l’himne que els representa en un partit de futbol? No, home, no, això no pot ser.

Sort que ja ho van a resoldre amb fortes multes (i empresonant si cal) als incívics que no saben vore ni respectar el país que els ha fet lliures, rics i generosos.

dilluns, 12 de març de 2012

Cospedal, una treballadora exemplar


Dolores de Cospedal s’alça cada matí a les cinc i mitja del matí, es fa un cafè amb llet ben calent i es dedica a llegir la premsa que li ha arribat ben prompte, a això de les cinc i quart. La lectura li ocupa pràcticament dues hores ben bones i, amb els ulls ben desperts tot i l’hora intempestiva, va cap a l’hort que té plantat en el seu pati, els productes del qual li serveixen per autoabastir-se tota la setmana. Controla les tomates acabades del plantar, les rega si toca, fa una ullada ràpida als enciams i mira si algun li pot aprofitar per feu un bon desdejuni per a quan es desperte la resta de la família.

Mentre la casa comença a cobrar vida, a això de les vuit del matí, ella aprofita per fer un passeig fins el forn (en bicicleta, ja que com que viu a una urbanització el forn li para un poc lluny). Compra el pa ben calent, tendre encara, per fer-li els entrepans als seus fills.

Sobre les vuit i mitja acaba d’arreglar-se del tot i torna a agarrar la seua bicicleta. Pedaleja a poc a poc fins arribar a l'edifici de la Junta de Castilla la Mancha, on fa feina. Allí llig documents i més documents, signa uns altres, proposa lleis per fer possible l’estalvi de la seua comunitat, mig arruïnada per culpa dels socialistes que la precediren en el càrrec. Parla per telèfon amb el seu cap, un altre treballador exemplar de cognom Rajoy. Penja amb un somriure satisfet i dóna quatre ordres clares, concretes i concises als seus subordinats abans de plegar perquè té una inauguració en Conca. Després de pensar-ho molt i molt, torna a despenjar el telèfon per anul·lar la cita: “no és temps d’inaugurar res, que això és un dispendi innecessari!!”.


El somriure de la persona que se sent a gust amb la seua feina i més que pagada de les seues decisions apareix als seus llavis novament. De sobte, ha vist clarament que les receptes per combatre la crisi són clares i rotundes: s’ha de treballar més, més hores,amb més intensitat, amb més alegria, per menys diners si cal, però s’ha de treballar més. Com fa ella cada dia de l'any des de que té ús de raó.

Torna a despenjar el telèfon i li comenta la seua idea a Rajoy. El seu cap l’alaba. Ella torna a telefonar, esta vegada a la redacció de El País. Els periodistes l’han estat perseguint durant un mes perquè volien entrevistar-la, però ella no perd temps amb gent que no està disposada a escoltar-la ni a valorar les seues idees i no vol perdre energies en disputes. Però ara té una cosa molt important a dir i per això els cita sense cerimònies: “si voleu entrevistar-me veniu ací en mitja hora que tinc molta feina”.

I els periodistes van, l’agobien, la cansen amb les seues preguntes impertinents i ridícules, però ella aguanta estoicament perquè té un missatge que transmetre:
—“S’ha de treballar més”.
—Però si hi ha més de cinc milions d’aturats? Vols dir que no treballen perquè no tenen ganes?
—No ho sé perquè no treballem, serà per culpa de l’anterior executiu, però el cas és que ací es treballa poc i això és l’arrel de tots els nostres mals
—Però...
—És que és tan simple que no hi ha cap discussió possible. Hem de treballar més!
—Vol dir que els ciutadans són un poc manteros?
—Això ho diu vostè!! Jo dic que si s’ha de treballar més hores i per menys diners, s’ha de fer!! Això ens traurà de la crisi en un tancar i obrir d’ulls.
—Però...
—Ni però, ni pera!!

I el seu missatge cala. La presidenta de Castella la Manxa, la presidenta del Partit Popular, l’agrupació política amb més poder en Espanya des de la democràcia, ha dit que s’ha de treballar més, que així és com eixirem de la crisi!

I arriba la dona que fa un any que no treballa perquè netejava cases en negre i ja no compten amb ella per a això perquè la família per a la qual treballava volia reduir despeses i es posa les piles I TREBALLA!!!

I va i eixe home que ja no té atur, que fa dos anys el tiraren de l’obra perquè ja no es pot construir res més després de tant de construir i veu clarament quin és el seu mal I TREBALLA!!

I resulta que la veïna del tercer, que ja fa més de tres anys que acabà la carrera de periodista, que ha fet 25 pràctiques sense cobrar ni un euro, que després de viure compartint pis a la capital havia tornat a viure amb els seus pares també ha escoltat la presidenta i, de sobte, TREBALLA MÉS HORES QUE UN RELLOTGE!!

Però en què estàvem pensant tots durant tant de temps? SI la solució la teníem i la tenim a l’abast!? Sort que Cospedal ens ha il·luminat el camí, com sempre...

dijous, 8 de març de 2012

A les portes del Dia de la Dona

“Moltes dones veuen violentat el seu dret a ser mare per la pressió que generen al seu voltant determinades estructures”
“Quan es produeix un suposat embaràs no desitjat el teixit social responsabilitza únicament a les mares de conflictes o situacions problemàtiques davant les quals els legislador no ha de mantenir-se indiferent”
“És insuficient una legislació que es limite a protegir la vida del no nat mitjançant la tipificació penal de l’avortament i que no preste cap atenció a la situació de la dona embarassada que ha de ser protegida”
“És absolutament insuficient una normativa sobre l’avortament que només el despenalitze sense remoure els autèntic obstacles que impedeixen a la dona el dret a ser mare, abandonant a més a més la protecció de l’ésser concebut”
“La nova llei s’inspirarà en el dret de la dona a la maternitat perquè cap embarassada s’hauria de veure obligada a renunciar a ella per un conflicte familiar, laboral o social”
“Insistirem en la formació, la informació, la prevenció i la promoció de la inserció social i laboral de les dones embarassades i en l’establiment de garanties per poder conciliar la seua vida laboral, personal i familiar”
“El que farem és defendre el dret i la dignitat de la dona amb un dels seus valors fonamentals: el dret a la maternitat”



Tot açò és el que diu Gallardón sobre la nova llei de l'avortament que pretén elaborar el Govern. Però el que amaguen totes aquestes frases és d’una perversió immensa.

Crec que és evident que les dones han de tindre garantit el seu dret a la maternitat. Crec que és molt més que obvi que s’ha de facilitar l’accés de la dona al món del treball en les mateixes condicions que els homes. Crec que supera qualsevol anàlisi el fet que hauríem de lluitar per una societat que facilite la maternitat i, alhora, li atorgue a les mares les condicions més favorables possibles per incorporar-se novament i paulatinament al seu treball. Crec que no hi ha ningú capaç de negar cap d’estes premises i moltes altres més que no acabaríem mai d'enumerar, però també s’ha de dir que això té poc o res a veure amb l’avortament.

Volia dir Gallardón que vivim en una societat que fomenta l’avortament i condemna la maternitat? Volia dir el Ministre que les dones estan abocades a avortar per viure en el món i en la societat en els quals vivim? Què volia dir l’il·lustre Gallardón, eixe home que passa per ser del més oberts de la plana major pepera? La veritat és que no acabe d’entendre’l. L’única cosa que he entès bé és que este home, a més de dedicar-se a la política, podria muntar un bon bar de tapes amb aroma “castizo”, perquè és un autèntic mestre en fer-li la volta a la truita (de creïlles, faltaria més).

dimarts, 6 de març de 2012

Qüestió de memòria i oportunitat


Supose que molts de vosaltres vos heu alçat este matí un poc sorpresos per la contundència de l’actual ministre d’Exteriors, l’Honorable José Manuel García-Margallo, qui deia sense ni una miqueta de vergonya que “Espanya és l’únic país on es construeixen aeroports per a vianants i on s’han posat en marxa trens d’alta velocitat amb una mitjana de 18 passatgers”.

La declaració no està gens malament, de veres. De fet, es completa amb unes quantes frases més en la mateixa línia com, per exemple, “la major part del forat de l’economia espanyola és cosa de les Comunitats Autònomes” o “la Comunitat Valenciana envià a més de 60 persones a treballar per a la Generalitat a Brussel·les quan no feia cap falta”.


Està molt bé que el ministre valencià faça en este precís moment estes al·lusions categòriques, però no sabem si és que ara mateix li ha vingut la inspiració (sempre divina, eh!), si els seus col·laboradors són ara millors i més eficaços que quan era diputat del PP per València (els anys 86, 89 i 93 es presentà per València al Congrés dels Diputats i va obtindre l’acta) o si, de sobte, ha recuperat la memòria després d’un incident sense importància que l’havia deixat mut durant un bon grapat d’anys.

Perquè vull pensar que de l’aeroport per a vianants de Castelló en tenia constància ja fa alguns temps. Del tren d’alta velocitat de València a Madrid, que els seus companys de partit veneren com una grandíssima obra, també. De la compra dels drets de la Fòrmula 1 per part de Canal 9 supose que alguna cosa en sabria. De la construcció del circuit urbà de València algun rumor hauria d’haver sentit. I, per suposat, de la fastuosa visita de Benet XIII a València, pagada amb fervor religiós per tots els valencians, hauria d’haver tingut alguna notícia.

A tot açò hauríem d’afegir el deute de Canal 9; el fet que hui mateix la Generalitat Valenciana haja dit que els diners que pensaven gastar-se en restaurar alguns béns i patrimoni de l’Església se’l gastaran igualment, perquè és una prioritat indiscutible; el “sobrecost” de les obres encarregades al mític Calatrava en la ciutat de València en els darrers 25 anys (ací teniu els diners comptats: http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2012/03/06/desviacion--presupuesto-obras-calatrava-valencia/887324.html) i altres minúcies per l’estil que segur que a este il·lustre ministre li preocuparien ja prou abans d’arribar al càrrec.

Jo m’imagine a este home raonable abans de soltar les seues paraules justes i generoses. La cara un poc tacada de roig de vergonya que intentava fer passar per indignació (que també es manifesta en el rostre amb un cert to rogenc).  Aclarint-se la gola mentre s’empassava la saliva i pensava “algú descobrirà que soc un poc hipòcrita? Algú m’acusarà d’haver callat (bé, i tal volta recolzat) allò que ara critique?”. Però res, un glop d’aigua i tot cap a baix, que això és política d’alta volada i el poble sol ser imbècil!!

divendres, 24 de febrer de 2012

Somiava?

Hui m’he despertat sobresaltat.

Mentre dormia vaig veure com quatre-cents policies dissolien a porrades una manifestació de persones decoroses a favor de la família (tradicional, s’entén), en contra de la llei d’avortament i molt contrària als matrimonis entre persones del mateix sexe en el centre de Madrid.


Hi havia xiquets i xiquetes vestits amb els seus jerseis de color pastís, les seues faldilles a quadres, les seues samarretes amb coll de punta i les seues camises acabades de planxar. Algunes dones respectables amb escapularis penjats al coll, un bon grapat d’homes ben vestits i millor pentinats, amb mocassins, pantalons de pinces i jaquetes de mudar també es congregaven a aquell immens carrer. Tots ells corrien suats i despentinats amunt i avall mentre robocops amb casc, botes de punta de ferro, pistoles, porros, pots de fum i gasos lacrimògens, motos, helicòpters de recolzament i fins i tot alguns a cavall els perseguien amb la fúria pintada a la cara, cascant-los sense pietat i colpejant-los tot el cos sense cap tipus de mirament.



De sobte, l’escenari del somni canviava. Els mateixos quatre-cents (o eren cinc-cents?) agents de l’autoritat feien un cordó de seguretat mentre un personatge alt i ros caminava pel mig del passadís que ells mateixos havien aconseguit crear. De sobte, descarregaven totes les porres a la vegada sobre el personatge (i potades i punyades i galtades...). La imatge era onírica i, com a tal, difosa, però semblava que les faccions de l’home que caminava a espai pel passadís abans de al terra per la duresa dels colps em recordaven un poc a Urdangarín. I els policies cridaven: “Lladre, més de que lladre!!”. Però no paraven de cascar-li...
Sense pausa, el rostre del Duc de Palma es transformava en el de Jaume Matas, en el de Paco Camps, en el de M. Antònia Munar, en el de Rodrigo De Santos, en el de Carlos Fabra, en el de “el Bigotes”, en el d’un tal Josep M. Felip (que ja és curiós que la cara d’aquest tipet aparegués en els meus somnis si no sé quina cara fa)... rebent colps, colps i més colps per part de l’autoritat competent que aquesta vegada clamava en un castellà del tot pulcre: “¡¡Al enemigo, ni agua!!; ¡¡No tienes cuerpo ni para ser puta!!; ¡¡Luego vas y se lo dices a tu madre!!”.

En despertar, el meu cos xorrava i de tots els porus emanava un líquid fred que em pujava per l’esquena i em feia tremolar. “Uf! Sort que només ha estat un malson!!”, vaig pensar de seguida.



Al migdia vaig escoltar a la ràdio que la Policia colpejava sense rubor als estudiants del Lluís Vives de València, vaig veure les imatges a la televisió i a internet i vaig quedar tremendament sorprès de la capacitat premonitòria dels meus somnis i, alhora, de la incoherència del meu cervell: com podia haver encertat punt per punt la capacitat de brutalitat de la policia i, en canvi, equivocar-me en els personatges? Serà possible que el meu cervell no haja sigut capaç de reconèixer que els delinqüents més malèvols, perillosos i nocius per a la societat són en realitat els estudiants i no totes les pobres persones amb les que vaig somiar?



Demà mateix vaig al metge. Ho promet!

dijous, 23 de febrer de 2012

Coses que passen


Per fi! Ja ens ha quedat clar a tots que Camps pagava religiosament els seus vestits i no acceptava cap regal (i molt menys a canvi de favors posteriors). Home, per favor, el dubte ofèn!! En realitat, era, és i serà un senyor de cap a peus que ha hagut patit un calvari personal i professional tan gran que els ciutadans hauríem de fer una col·lecta per restituir-li tot el “crèdit” que ha perdut en estos últims mesos. Evidentment, el gest hauria de concloure amb la dimissió de l’actual president de la Generalitat, Albert Fabra, i la tornada de Paquito al seu Palau, d’on, a la vista de la sentència, no hauria d’haver eixit mai. I això era tan evident que ho ha vist clar, fins i tot, un jurat popular!!


Ens ha quedat també meridianament clar que Jaume Matas, altre honorable expresident, no tenia ni idea del que cobrava el tipet que li escrivia els discursos (però, home, on s’ha vist que un president tinga tracte amb la gentola que li fa els discursos!?) i, per tant, ell no podia saber de cap de les maneres si el preu dels discursos era raonable o un autèntic disbarat. Per què havia de saber-ho?

Ens ha quedat clar que ací l’únic pertorbador de la pau, la mosca infatigable que no deixa de molestar, el toca-ous professional era un tal jutge Garzón, un personatge amb cua, banyes i la pell roja que s’ha dedicat a fer la vida impossible a totes les persones bones, rectes i d’impecable conducta que oloraren un poc a dreta. El tipet no només es va atrevir a gravar les converses d’uns paios empresonats (sense raó, segurament) amb els seus advocats, sinó que, a més a més, volia desenterrar els cadàvers del franquisme. Però en què estava pensant este home? Tanta dedicació en honorar la seua pròpia imatge per tal d’eixir en la portada dels informatius de tot el país l’havia fet perdre el seny?

Sort que tenim uns jutges disposats a deixar-se la vida per la democràcia, la justícia i la llibertat, uns jutges que han deixat de banda la fama de corporativisme ranci que els ha perseguit durant segles i que han sigut capaços d’acabar amb el dimoni dels dimonis, eixe reobridor de ferides de guerra, mentre uns altres deixaven clar que Paquito no havia fet res mal fet.

Uau!! En quina terreta vivim...

dijous, 28 d’abril de 2011

Mourinhades


Aquest home genera tanta animadversió en uns com passió en uns altres. És difícil saber si es tracta d’un il·luminat, d’un geni de la manipulació psicològica, d’un artista de les tàctiques o d’un simple mortal, com tota la resta, que ha aconseguit cobrar un sou milionari dedicant-se a allò que més li agrada (cosa que no sol estar a l’abast de la majoria dels mortals).
Siga com siga, el cas és que ahir a la nit el seu equip va caure amb claredat davant el seu etern rival, mai no va donar la sensació de poder guanyar el partit jugant a casa i empentat pel seu públic, amb un planter milionari i plantejant un matx com si es tractés d’un equip de regional, sense intenció de cercar la porteria rival i esperant una falta, un còrner o una jugada casual que li permetés afrontar el partit de tornada amb un mínim de garanties.
Però aquest dandi ha aconseguit que avui no es parle gens del partit, sinó de l’àrbitre i del suposat tracte de favor que, segons ell, rep el Barça a diari a la Lliga i a la Copa d’Europa. Fins i tot ha arribat a l’extrem de qüestionar la Copa d’Europa aconseguida pels catalans ara fa dos anys.
Aquest home, que vesteix d’Armani i cobra una milionada, justifica els seus fracassos amb excuses barates que, a més a més, són repetides i reiterades pels seus directius. Aquests, que a la seva empresa privada no dubtarien ni un segon en fer fora una persona que creguen incompetent, són capaços de riure-li les gràcies a un home a qui fan multimilionari i que els fa fer el ridícul gairebé sempre amb les seues paraules, els seus gestos, les seues actituds, les seues tàctiques i la seua manera de jugar i de veure aquest meravellós esport que és el futbol.
De tota manera, Mourinho pot seguir parlant, fer ganyotes, reptar a l’apuntador i sentir-se el focus d’una conspiració judeomasònica a escala mundial, però els seus equips fets a colp de talonari no juguen un pimentó i, pel que sembla, aquest any no guanyarà la Copa d’Europa. Una llàstima, no?