L’home que arribà del futur ja estava una altra vegada en el passat. Tot i que va presentar la renúncia immediata en tornar d’una experiència traumàtica amb Cristòfol Colom en 1492, no l’hi havien acceptada. Es veu que una clàusula invisible escrita amb àcid cítric i només llegible aplicant una font de calor al paper diu clarament que la feina és personal, intransferible i irrenunciable durant 25 anys sota pena de presó permanent i mai més revisable. Així que l’home que arribà del futur va haver d’embainar-se-la i va tornar al passat sense gens de ganes, tot siga dit.
***
Quan va arribar a la seua destinació vestit amb només unes quantes pells d’ós de les cavernes es va quedar del tot astorat. Què collons volia dir això? On l’havien enviat aquesta vegada? Va gratar-se instintivament la natja del cul i va notar el microxip. Ahí estava el missatge encriptat. Un tallet poc profund i au, arregladet, missió a la vista. Quan va llegir el que posava en el trosset de paper que acabava d’extraure de la natja va posar uns ulls com taronges. No li va donar temps a res més, perquè un rugit enorme el va posar en alerta.
I l’home que arribà del futur va començar a córrer lloma a baix com si no n’hi haguera demà. Li van caure a terra les ridícules pells que cobrien el seu cos i va quedar protegit només per un insignificant tapall, tapaculs o tapavergonyes, també de pell d’ós de les cavernes, faltaria més, que, per cert, li fregava l’entrecuix de mala manera, per la qual cosa l’home ja tenia clar que, como a mínim, hui s’escaldaria. Però en mirar amunt i veure el mamut enorme corrent lloma avall va deixar de banda la preocupació per l’escaldat i va intentar concentrar-se en buscar un arbre gros i molt alt on poder pujar. De sobte, una manota el va agafar pel coll i el va arrossegar amb força dins una cavitat que ell no havia vist en la seua carrera boja. L’home que arribà del futur va sospirar alleujat quan va veure com el mamut passava de llarg a velocitat de vertigen, tot i que el principi de somriure que estava naixent als llavis va desaparèixer en girar-se i contemplar on es trobava i, sobretot, amb qui.
L’home que arribà del futur mirava aquell protohumà i no podia fer res més que mirar-lo, sense articular cap paraula. Tampoc no es que fera falta, perquè l’homo erectus que tenia davant no haguera entés res de res. Allà palplantat estava un personatge a mig camí entre un humà actual i un simi, totalment nuet, amb el cos ple de pèl, de poc més de metre i mig d’alçada, però amb uns braços i unes cames fortíssimes, un pardal considerable i una mirada entre amenaçadora i incrèdula. L’home que arribà del futur es va sentir del tot ridícul amb el seu tapaculs de pell d’ós de les cavernes, però l’homo erectus estava més sorprés pel fet no vore cap pèl al seu cos lletós i no massa al seu cap rodó. L’home que arribà del futur no sabia ni com començar una missió que li semblava impossible d’acomplir tot i que era extremament important per a l’avenir de tota la humanitat.
Però després d’uns segons que per a ell van ser segles, es va sentir una forta explosió a fora. L’homo erectus no es va immutar, absort com estava en intentar comprendre quina mena d’ésser tenia davant seu. En canvi, l’home que arribà del futur es va posar a botar d’alegria com si no n’hi haguera demà. Reia com un boig i botava amb els braços estesos a l’aire. Perquè eixe tro que acabava de sentir a fora es va multiplicar en només uns instants i se sentien tan a prop com si estigueren envoltats de llamps.
L’homo erectus, en vore que l’homenet que tenia al davant estava fent una dansa ben estranya, es va afegir a la festa, que mai se sap si els Déus creadors de la naturalesa s’enfadaran si no els fas homenatges en forma de danses rituals. L’home que arribà del futur aprofità l’avinentesa per a agafar-li la mà a l’homo erectus i, ballant, ballant, anar arrossegant-lo cap a fora de la cavitat. En sentir els trons i vore els llamps, el prehistòric va considerar que ja tenia suficient i va soltar les mans del nouvingut alhora que l’espentava amb una força desmesurada que va fer caure rodolant, rodolant lloma avall l’home que arribà del futur. Sense miraments. Sense pegues. Sense embuts. Sense pietat.
La caiguda semblava no acabar-se mai i l’home que arribà del futur no sabia com parar-la. Per això es limità a rodolar sense pensar-hi massa mentre notava com les pedres i les argilagues, negres, verdes i grises, que de tots els colors n’hi havia argilagues en aquella maleïda lloma, esgarrapaven la seua pell. Per primera vegada des que havia arribat a la prehistòria estava agraït al dement que li havia proporcionat el tapaculs de pell d’ós de les cavernes.
En totes eixes coses pensava mentre rodolava fins que el tronc d’un arbre gros, lleig i desfullat va frenar en sec la seua caiguda. En eixe instant una fortor es va apoderar del seu nas i, en alçar el cap, va vore con la majoria d’argilagues que l’envoltaven estaven enceses en flama. Escaldat, magolat i exhaust com estava no tenia cap escapatòria, però, per segona vegada en només mig hora, va sentir la pressió d’una manota en la gola i es va vore arrossegat de nou a una altra cavitat pràcticament idèntica la que acabava d’abandonar dos-cents metres més amunt. Aquesta vegada ja no es va sorprendre en vore l’homo erectus davant seu, tot i que no acabava d’entendre com era possible que el tipet haguera baixat per la lloma a més velocitat que ell rodolant. Però, bé, tampoc passa res, que l’home que vingué del futur no estava ara per a resoldre misteris.
El prehistòric el mirava ara amb un odi visceral reflectit als ulls i l’home que arribà del futur es va posar nerviós i va reaccionar amb una perorata ràpida i pràcticament indesxifrable.
—Ei, ei, ei! A mi no em mires així, eh, homenot! Que jo no he provocat la tempesta! De fet, he vingut ací per tu, per a facilitar-te la vida i, de pas, facilitar-l’hi a tota la humanitat a partir d’ara, perquè tu ja havies d’haver-ho descobert, però es veu que anaves despistat perseguint mamuts o el que siguen eixos animals enormes que viuen per ací... Ei!!! Què fas, cabró!?
El prehistòric el tornà a agafar del coll i el llançà fora de la cavitat amb una facilitat insultant. L’home que arribà del futur va caure uns deu metres més enllà, just damunt d’una argilaga negra que el foc havia respectat només per fotre’l, afegint una coïssor més al seu cos masegat. L’homo erectus tragué el cap pel forat de la cavitat per a comprovar si havia enviat l’intrús suficientment lluny i va veure com el tipet duia a la mà un pal encès, una espècie de prototorxa olímpica que desprenia molta llum i molta calor. El mirà sense saber ben bé què fer i l’home que arribà del futur va aprofitar el seu moment i es va arrimar a poc a poc sense parar de parlar.
—Atén-me, tararot. Açò que porte en la mà no és per a encendre la flama olímpica—. Més a espaiet que ho repeteix per si així l’entén millor el prehistòric. —No és per a en-cen-dre... la fla-ma... o-lím-pi-ca!!!—. I torna al seu to indignat d’abans. —Ho tens clar, tros de soca!? Açò és foc!!! Foc per a escalfar-se en la gruta de merda eixa on vius!! Foc per a poder fer ferramentes per a caçar millor!!! Foc per a cuinar eixos animals que caces i que ara et menges crus, tros d’incivilitzat!!!—. L’home que venia del futur, envalentit per la torxa, ja havia agafat carrereta.
El cas és que l’homo erectus va recular fins la cavitat, va deixar passar a l’home de la torxa de nou i va quedar-se mirant la flama que exercia un influx magnètic en ell. I l’home que arribà del futur va sospirar i es va seure al costat de la foguereta que acabava de crear, es va traure una harmònica d’una butxaqueta amagada dins el tapaculs de pell d’ós de les cavernes i es va posar a tocar un solo de Bob Dylan. L’homo erectus escoltava atentament i flipava en colorins.
—Va, company, no et quedes ahí mirant i ves a per un tros de mamut que anem a torrar, que tinc més fam que Carpanta—. Colpejant-li l’esquena que li ho deia. Amb la confiança pels núvols.
I l’homo erectus, contra tot pronòstic, va entendre perfectament el que li demanava l’home que arribà del futur i va torrar un tros de mamut que li va quedar per a xuplar-se els dits.
***
Dues setmanes més tardà l’home que arribà del futur en ensenyar-li a fer foc a l’homo erectus. Bé, en realitat ell no tenia ni idea com refregar les pedres per tal d’aconseguir la guspira que es convertira en una foguera com Déu mana, però va tindre sort perquè l’homo erectus era molt curiós i, després d’haver de construir una harmònica de fusta i aprendre a tocar-la, que l’home del futur no li deixava la seua, ell mateix s’encarregà de fregar les pedres i va aconseguir fer foc amb molta facilitat. També ho va aconseguir amb branquetes i fulles, que era molt espavilat l’homo erectus. I sobretot era un golós, perquè després de tastar el mamut torrat ja no volia menjar cru.
El problema és que en eixes dues setmanes l’home erectus s’entestà en no separar-se mai del seu sorprenent company. L’agafava fort pel coll en un gest que per a ell era entranyable i se l’emportava a caçar mamuts, ossos de les cavernes i porcs senglars prehistòrics. Clar, l’home que arribà del futur va estar a punt de morir un parell de vegades mallorquí. A més, com que encara no havien aconseguit fer foc, la carn se la menjaven crua i el nostre heroi, que no tenia la panxa prou acostumada, va patir un episodi diarreic molt contundent.
Per això, quan l’homo erectus per fi va fer foc a soles i va aprendre a utilitzar-lo, a l'home que arribà del futur va atacar-lo per sorpresa una plorera incontenible. De felicitat, clar, perquè alhora va sentir la lleu vibració del xip que duia ocult sota la pell i això volia dir que tornava a casa després de patir tantes penalitats. Tanta plorera va tindre que l’homo erectus li va arrimar una fulla de parra per a assecar-se les llàgrimes, que era de la mateixa planta que havia estat utilitzant fins feia poc per a combatre la diarrea. I l’home que arribà del futur, en un atac de nostàlgia poc habitual en ell, va pensar que, al final, trobaria a faltar aquell tros de prehistòric molt més del que estava disposat a admetre mai.
Comentaris