Una afició molt particular

“Entenc els aficionats, però no els escolte”.
Xose Mourinho

“Els aficionats deleguen en els jugadors el seu orgull personal”

Jorge Valdano

Definir l’afició d’aquell equip de la Regional Preferent valenciana de principis de la dècada dels 90 no és gens fàcil. D’entrada, hem de pensar que el Bancalet, que així es deia l’estadi, no presentava l’aspecte fred dels temps actuals ni tampoc el terreny de joc era de gespa artificial, com ara, que el rectangle era d’arena, com toca, però de la bona, de la que quan plovia molt podies jugar sense problemes tot i que acabares amb fang dins les orelles, però això és una altra història.

El cas és que ara, al Bancalet només hi ha jóvens que se situen darrere de la porteria de l’equip rival i es passen tot el partit insultant i cridant (i fumant-se un bon grapat de canuts també, que hi ha temps per a tot) i uns quants familiars entusiastes dels jugadors que solen seure a la tribuna. En els anys 90, en canvi, el camp anava pla i la distribució era prou distinta.

***

La tribuna, que només ocupava (com ara) dos quartes parts del camp en una sola banda, just damunt del túnel per on eixien els jugadors, estava sempre a rebentar. Dic per on eixien perquè ara, al resguard dels bons temps, del cafè per a tots i dels plans estatals per a gastar-te diners en alguna cosa, siga la que siga, han construït uns altres vestidors en l’altra punta del camp i l’estampa mítica dels jugadors dels dos equips eixint per baix de la tribuna al terreny de joc mentre sentien a cau d’orella un concert de música de vent breu però intens ja és només un record vell de temps pretèrits.

Al voltant de tota la resta del camp, disseminats per tota l’extensió d’una tanca baixeta de ferro que delimitava el terreny de joc, es recolzaven grups de futbolers experts per a vore el partit a peu d’arena, a prop dels seus ídols, animant-los i criticant-los a parts iguals. Eixos grupuscles, de tant en tant, s’unien en el mateix punt, que solia ser allà on es parava el jutge de línia després d’alçar la banderola per a marcar un fora de joc que als experts els semblava inexistent. Intimidació, que li diuen. Després de l’acalorament per la decisió injusta i una vegada ben desfogats, els savis tornaven al seu lloc a seguir mirant i comentant el partit.

En el costat oposat a la tribuna es posava sempre un personatge molt peculiar, er Recre, que es dedicava a perseguir al linier per tota la banda, fent-li un marcatge a l’home apegalós i implacable i cantant-li improperis a cau d’orella durant els noranta i pico minuts que durava el partit. Sense defallir mai, eh.

Darrere de la porteria on atacava l’equip visitant sempre hi havia molta gent i sempre, sempre, sempre estava Pasqualí, un entrenador que havia sigut abans porter del València i que li menjava l’orella al pobre porter local donant-li consells sense parar. Un bombardeig de saviesa en tota regla.

—Ix, xiquet, ix, que te la clavaran—. Profètic Pasqualí.

—Ie, Pasqualí, que estan molt lluny encara—. Justificació inconsistent del meta.

—Sí, sí, però ixos ataquen ràpid, xiquet. Tu fes-me cas i ix—. Insistent, Pasqualí.

Silenci del porter i mirada intensa cap a avant, com si estiguera tan concentrat que no poguera atendre a Pasqualí. Però això no era motiu suficient per a que l’antic porter del València es callara un momentet.

—Mira, mira, mira, que ja estan ací. Xe, ix, xiquet, per l’amor de Déu!!—. Amb els braços a l’aire, Pasqualí.

Goooooool!!!!. Algunes persones clamen en l'estadi, poques, que ha marcat l’equip de fora i estan en clara minoria.

—Cague en la pena negra, xiquet!! Mira que t’ho he dit!!! Ix, ix, ix!!—. Desesperat Pasqualí. I més que desesperat, enfonsat el porter actual, que agafa la pilota del fons de la xarxa sense atrevir-se a mirar amunt.

I mentre això passava en la porteria de l’equip de casa, en l’altra, just on atacaven els locals, una bona caterva de jóvens se situava estratègicament darrere dels tres pals, disposats a deixar-se la gola intimidant al porter visitant amb tota classe d’insults, càntics i frases fetes. Creativitat en estat pur. Lletretes iròniques i punxes. I entonació i melodia, clar.

A voltes el càntics eren individualitzats, només dirigits al pobre incaut que ara entenia que defensava la porteria equivocada. Sentia clar i fort a la seua esquena:

Que lo vengan a veeeer,

Que lo vengan a veeeer

Eso no es un portero

Es una puta de cabareeeet.

O quan treia de porteria en llarg. Un clàssic. En la carrereta un “Ieeeeeeeee!!!” inacabable i just en l’instant en que colpejava la pilota un contundent “Cabróóóóóóóóó!!!!”, que solia tindre una duració estimada i simbòlica que coincidia amb tot el temps que el baló anava rodant per l’aire.

Altres vegades, les pulletes eren més generals, adreçats a tot l’equip.

—No hem vist mai per ací... Un equip tan rooooín!!!—. Els poetes del futbol.

—Ieee!! Sou mala banda!!—. La música, sempre present en els estadis valencians.

—Vos aneu a emportar un carro!!!—. De gols, s’entén.

—D’on són estos?

—D’on caguen!

—Segur que troben caravana al tornar!

—Encara els passa poc, que jugant com juguen no havien d’haver vingut!—. Bons desitjos i un poc de mala bava, això sempre.

De tota manera, els jóvens darrere de la porteria rival segueixen ahí. Això ha canviat poc i és una de les tradicions que es mantenen inalterables i desafien amb orgull el pas del temps. Que passa de pares a fills. Generació rere generació. Com ha de ser.

***

Però qui mereix un moment de reflexió, sens dubte és er Recre. Ah, er Recre! Quins records! I quin personatge! Prim i una miqueta encorbat, amb la cara morena pel sol i el rostre quallat d’arrugues, amb quatre pèls mal comptats al cap i quatre dents menys a la boca era la senyera del club, la rata penada de l’escut, el jugador número dotze. Fanàtic del Recreativo de Huelva i de l’equip del poble a parts iguals no faltava cap diumenge a la cita amb el futbol.

Arribava er Recre a peu a l’estadi, entrava, saludava a tot el món, es queixava de l’arbitratge lamentable que havia rebut (o rebria, que el temps verbal tampoc no és tan important) el seu estimat Recreativo de Huelva i es dirigia a la part contrària a la tribuna i a les banquetes dels jugadors. Allí s’instal·lava apujant-se a una espècie de banquet de pedra estret que recorria la banda sencera paral·lel a la tanca que impedia, més de broma que de facto, que els espectadors botaren al camp.

Esperava er Recre amb paciència que eixiren els jugadors i el trio arbitral fins que el linier trepitjava la línia de cal que li tocava recórrer en la primera part i en eixe instant, sense deixar-lo respirar en cap moment, començava a córrer darrere seu amb la velocitat d’un jove de vint anys i a un pam de l’orella cridava i cridava i cridava sense descans amb el seu accent andalús de naixement:

—¡Cuervo! ¡Urraca! ¡Baja er banderín que te huele er sobaco! ¡So guarro! ¡Cómo vuelvas a levantar la bandera te la meto por el c...!.

I així tot el partit. Noranta minuts sense parar. Xip-xap, xip-xap, xip-xap... Insult ve, insult va. N’hi havia vegades que er Recre havia suat més i havia fet més quilòmetres que més de la meitat dels futbolistes dels dos equips. I sense entrenar!!! Com Maradona!!!

Però no vos penseu... que en quasi tots els camps d’aquella època n’hi havia un Recre. Encara recorde un diumenge de vesprada a la porta del bar El Trinqueter, on quedàvem tots per a fer-nos un cafè i distribuir-nos després en cotxes per anar a jugar fora de casa. Per allà estava er Recre també.

I un directiu que li diu, —Recre, ¿te quieres venir a vernos?.

I er Recre, —¿Onde vais?.

—A Foietes—, que li respon el directiu.

—No, no, no... que está mu lejos y después venimos mu tarde—. Taxatiu i inamovible er Recre en la negativa inexorable.

Total, que arribem a Foietes, ens canviem, escalfem com sempre, eixim a jugar i només xiular l’àrbitre, en la banda contrària, veig un personatge que recorre alterat tot el llarg del camp darrere del linier.

—¡Cuervo! ¡Urraca! ¡Baja er banderín que te huele er sobaco! ¡So guarro! ¡Cómo vuelvas a levantar la bandera te la meto por el c...!.

Era er Recre de Foietes!!! Les mateixes frases. Les mateixes carreres. Els mateixos gestos. El mateix procediment. El mateix modus operandi. Jo no podia parar de riure. No sabia res, er Recre. Confrontacions, les justetes. Allà manes tu i ací no vingues que mane jo. No era espavilat er Recre ni res.

***

Bé. El cas és que l’afició d’aquell equip de Preferent dels anys noranta, en general, solia ser extremadament exigent i crítica amb els seus. I això ho sabien de sobres tots els entrenadors rivals. I se n’aprofitaven si podien, clar.

El mític Perico ‘Xixo’ Clemente, entrenador de trinxera, de guerra de guerrilles i de joc subterrani, terraqui i aeri, ho va definir com sol fer-ho, sense pèls a la llengua. Ell entrenava aleshores a l’equip del poble del costat, conjunt que acabava d’ascendir a la categoria i al qual havia dotat de la seua pròpia personalitat dura i rocosa (un Mourinho abans de Mourinho, un visionari avançat al seu temps). Jugava amb tres centrals i dos carrilers que defenien més que atacaven, pressió en camp propi, pilotada llarga i el punta a córrer com si no n’hi haguera demà. I quan es cansava, canvi.

Pel contrari, l’equip de casa estava obligat a intentar ascendir a Tercera Divisió per la inversió feta en jugadors i entrenador i per la qualitat del planter. I estava obligat a intentar jugar bé al futbol, almenys a casa, al Bancalet, on el seu públic exigia atac permanent, ocasions de gol, baló al peu, velocitat, precisió, vertigen i ganes. Tot en una.

El ‘Xixo’ Clemente era conscient que jugava amb un cert desavantatge per la diferència de qualitat dels dos planters, però tenia molt clar que el públic igualaria les forces. Així, inquirit el tècnic per un periodista aficionat sobre la visita del seu equip al Bancalet, respongué clar i rotund, com és ell.

—Nosaltres hem d’aguantar com siga els primers cinc minuts amb la porteria a zero. Si ho aconseguim, tenim mig partit guanyat. Començarà el rum-rum i seguiran els xiulets, els crits, els nervis i eixos que pareixen tan bons no donaran ni una a dretes. I nosaltres, a pescar al riu!! Que ací qualsevol tonto fa rellotges!!

El ‘Xixo’ Clemente en estat pur, vaja. Tacos de ferro en camp d’arena. Cama forta. I balonà i avant, sense escatimar, que ací qui no corre, vola. I, al final, 0 a 0 i pilota encalà. I el ‘Xixo’, a sumar, encara que siga d’un en un, que tota pedra fa paret i les formiguetes sempre estan preparades per a l’hivern. I la grada, d’ací dos diumenges, a tornar a afinar els xiulets. I Clemente pensant que li agradaria jugar al Bancalet de visitant totes les setmanes. Una en casa i una altra en el Bancalet. O sempre en el Bancalet, què collons. I au!!

***

Tal volta penseu que Clemente exagerava (o que ho faig jo), però res més lluny de la realitat. Vos bastarà un exemple. A tots els partits del Bancalet acudien dos vellets que seien a la graderia de la tribuna, just dalt del túnel pel qual eixien els jugadors, protegits per una espècie de reixa pintada de color groc que feia de sostre.

En aquell moment no existia això del fair play, ni eixien els equips junts de la mà ni milongues per l’estil. Primer eixia pel túnel l’equip visitant, entre crits, improperis i moviments de reixa intimidadors dels aficionats. Mencions als pares, a les mares i al malnom del poble en qüestió. Després, una vegada els visitants havien arribat al mig del camp, havien alçat els braços saludant i s’havien emportat una altra esbroncada descomunal, eixien els herois locals, entre aplaudiments i ovacions més o menys grans en funció del resultat del partit de la setmana anterior. Immediatament apareixia el trio arbitral. Amb la pilota a la mà l’àrbitre principal i amb els seus banderins els liniers.

I just en eixe precís instant és quan aprofitaven els dos iaios per a alçar-se amb tranquil·litat, arrimar-se amb cautela i precisió mil·limètrica a la reixa i cridar els dos alhora:

—ÀÀÀÀrbiiiiit!!!!! L’hoooooraaaa!!!!”.

Abans de començar el partit!!!! Sempre. Religiosament. Un ritual dominical inexcusable. Dos cracs que es gastaven 50.000 pessetes de les d'abans any rere any en el passe del club per poder anar al camp a vore tots els partits i demanar sistemàticament l’hora abans de començar cada matx. Impressionant, de veres.

Jo, quan he tingut l’oportunitat d’eixir per eixe túnel, sempre he mirat enrere i cap a dalt, buscant-los entre la gent, esperant que algun dia, per la raó que fora, hagueren decidit no anar a vore el partit o, en el seu defecte, no complir amb el seu impecable ritual. Però res. Sempre estaven. I sempre demanaven l’hora en el mateix moment.

Els jugadors nostres que no eren del poble, que eren molts realment, flipaven i no s’ho podien explicar.

—Xe, he jugat en molts equips i les he vist de tots els colors, però mai m’havia passat açò de que demanaren l’hora abans de començar els nostres propis aficionats—. Es queixava un amargament.

—És que ací som de morro fi, sempre s’ha vist molt bon futbol al Bancalet i no ens perdonen les misèries d’ara—. Resposta contundent, tallant i seriosa de qualsevol jugador del poble, que no s'acabava ahí, no, seguia...

—I si no t’agrada, mou a cagar a la via i a jugar al poble del costat que diuen que el ‘Xixo’ Clemente necessita un crac—. Ahí estem! Missatge rebut. Clar, ras, concís i al peuet. Que el jugador del poble és també seguidor fidel de l’equip.

***

Ja veieu. L’afició en estat pur. Perquè siga com siga i passe el que passe, sempre va haver-hi una comunió perfecta entre l’equip i l’afició en eixe equip de Regional Preferent dels anys noranta. Que al Bancalet sempre hem anat tots a una com a Fuenteovejuna. Tots remant en la mateixa direcció. Tots en el mateix barco encara que parega que s’afona. 

Sempre, sempre, sempre. I no es parle més, que el partit està a punt de començar i hem de posar-nos a xiular i a demanar l’hora com si no estiguérem bé. Que les tradicions s’han de mantindre i preservar.