“El futbol no és una qüestió de vida o mort.
És molt més que això”.
Bill Shankly
“El fútbol es la única religión que no tiene ateos”.
Eduardo Galeano
Començava la temporada 1990-91 i jo era un xiquet de 14 anys enamorat del futbol que jugava en l’equip cadet del poble. Estudiava fora, en un col·legi intern, i, per això mateix, no podia entrenar entre setmana amb els meus companys. Això ja era un motiu de pes per a que no formara part de l’equip, però al meu entrenador, Pep López, encara més boig que jo per la pilota i amant de les causes perdudes, se li va encendre la bombeta i va tindre la genial idea de comentar amb l’entrenador del primer equip la possibilitat de que entrenara amb ells els divendres quan tornara a casa per a que ningú poguera dir que no entrenava tot i estar estudiant fora.
Així va ser com un jove apassionat per la pilota que entrava de ple en l’adolescència compartiria vestidor una vegada cada dos setmanes amb els jugadors que l’enamoraven cada diumenge, uns futbolistes que eren ídols per a ell des que va xafar per primera vegada el mític camp del Bancalet, els seus referents més propers, pràcticament al nivell dels jugadors del València CF de l’època, dels qui, tot i els seus anys i els collons ja peluts, encara conservava cromos.
No em demaneu com va aconseguir Pep López, Pepito per als amics (i a partir d’ara també per a vosaltres), que l’entrenador del primer equip i la directiva del club acceptaren que un xiquet que no havia empatat contra ningú s’exercitara amb els majors ni que fora un divendres de cada dos. Jo ni ho sabia aleshores ni ho sé ara, tot i que no em costa pràcticament gens imaginar-m’ho per com van anar les coses. I a vosaltres segur que tampoc.
***
Pepito era un fanàtic del futbol, un home sense mida que era capaç de qualsevol cosa per tal de disfrutar de la seua gran passió i de fer disfrutar als qui li envoltaven. Era l’entrenador de l’equip cadet del poble i lidiava com podia amb uns jóvens que tenien les hormones pels núvols i el cap encara no del tot moblat. Així que Pepito, a banda d’entrenar-nos, sempre s’inventava tot tipus d’activitats alienes a l’esport on involucrava, volgueren o no, a tots els qui pul·lulaven al seu voltant. Que si una torradeta en la caseta d’algun pare per ací, que si un soparet de sobaquillo per allà, que si un viatget de tant en tant amb l’equip... Quan una idea li venia al cap, no hi havia ningú capaç d’evitar que la portara a terme.
I com que era un home la mar d’actiu i amb moltes ganes de fer pinya, sempre intentava organitzar tornejos i viatges amb l’equip que als pares dels jugadors, en principi, no els hi anaven massa bé. Però aleshores entrava en joc la perícia del míster. Perquè Pepito era capaç de convéncer a qualsevol persona de qualsevol cosa. I per a fer-ho, utilitzava totes les armes de les quals disposava sense remordiments. La més efectiva, visitar a tots els pares dels seus jugadors casa per casa, un a un, nit rere nit, per a convèncer-los de què els deixara viatjar per a jugar un torneig de futbol d’estiu que havia organitzat a Huelva, a Sabadell, a Vigo, a Ciudad Real, a Roma o a Sebastopol, si era menester.
Incontinent de paraula i de verb fluid i incombustible, a Pepito no li importava gens ni miqueta que els pares que visitava estigueren a punt de sopar, a punt de gitar-se, a punt d’estimar-se amb fervor o a punt d’anar al lavabo a fer les necessitats més bàsiques i peremptòries. De fet, diria que trobar els seus amfitrions amb una feina a mitges formava part de l’estratègia de xoc de Pepito. I és que ell, impertorbable i incansable, tocava la porta de la casa assenyalada a hores intempestives i, tot i que les seues víctimes no eren conscients en eixe moment, si obrien la porta ja no n’hi havia volta de fulla: el xiquet anava al torneig. Els pares podrien tardar un poc més o un poc menys en claudicar definitivament. Però només era qüestió de temps. No n’hi havia res més que parlar. Anaven. Sí o sí.
—Passa, passa, Pepito—, deien les víctimes indefectiblement, tot i que, com la cara és l’espill de l’ànima, durant una dècima de segon havien mostrat el disgust de trobar-se amb l’entrenador del seus fill a la porta de casa del tot disposat a transformar una decisió ferma, ja presa i madurada en el cau familiar.
—No cal, de veres, moltes gràcies, però no cal que passe, que tinc pressa. És que he d’anar encara a casa de tal i Pasqual... Em quede ací a la porta que acabem de seguida—, assegurava sempre sense immutar-se, amb el gest com cansat d’un llarg dia de treball que, en realitat, començava en eixe moment.
Això era només el primer cartutx, la primera andanada que feia als pares abaixar la guàrdia. Realment, si Pepito no passava, estaven rematadament perduts.
I és que eixa conversa aparentment breu i sense importància que començava a la porta, durava hores i hores de rellotge, amb l’entrenador explicant totes les anècdotes de tots els partits disputats pel seu equip en els darrers cinc anys, mentre el pare o la mare sospirava i sospirava i sospirava sense saber què dir ni què fer, amb la porta entreoberta i els ulls entretancats. Els peus fent moviments imperceptibles, les mans tremolant agafades al marc de la porta, les parpelles tancant-se de tant en tant. I ell, Pepito, a la seua. Que si era importantíssim que el xiquet anara al torneig, que si l’equip el necessitava i ell també necessitava anar-hi per a involucrar-se més en el grup, que si era una experiència que mai no oblidaria, que si no anava ara se’n penediria tota la vida, que si...
Evidentment, ajuntant el nivell d’intensitat de la càrrega de verborrea de l’entrenador i les hores intempestives, el pare o la mare somnolents i cansats acabaven per cedir. Fets consumats. Política de terra cremada. Tocata i fuga. I els pares deixaven que el seu fill anara al torneig que fera falta, on fera falta i quan fera falta si amb això l’entrenador fugia, eixia per la porta i no tornava a passar per sa casa en una bona temporadeta.
***
La tàctica de Pepito era tan extremadament genial que, en el meu cas, va estar a punt de generar-me un problema ben gros que, dit siga, li agrairé tota la vida. Tal com he apuntat, jo estudiava fora, en un internat, i tornava a casa un cap de setmana de cada dos. El cap de setmana que havíem de quedar-nos al col·legi, en realitat podíem tornar a casa, però mai abans del dissabte a migdia, moment en el qual s’acabaven els actes d’uns retirs espirituals que duraven tota la nit del divendres i tot el matí del dissabte. Olor a encens, confessions múltiples de pecats inconfessables, oracions, pregàries, himnes, càntics, salms, reflexions, misses i tota la pesca.
El fet és que pràcticament tots els partits del campionat que jugàvem fora de casa eren dissabte de matí i jo no podia arribar a temps si tenia retir espiritual. Però Pepito, indefectiblement, tocava per telèfon al director de l’internat tots els dijous per la nit (després de fer la ineludible ronda de pares) i li demanava per activa i per passiva que em deixara eixir abans d’hora el dissabte perquè l’equip em necessitava i jo també necessitava a l’equip perquè havíem construït un grup magnífic i bla, bla, bla... bla, bla, bla... bla, bla, bla...
Per a Pepito no hi havia cap obstacle insuperable i si el director li deia que no em podria deixar eixir abans de tal hora i seria impossible que arribàrem a temps al partit, ell li prenia la paraula, feia com si li hagueren dit que sí, agarrava el cotxe, es plantava a l’internat molt abans de l’hora convinguda, tornava a tocar per telèfon dient que, tal com havien quedat, ja havia arribat a arreplegar-me... i assumpte arreglat!!! Guanyador per desgast. Vencedor per resistència. Campió per insistència.
El director anava encès en flama perquè tot això que feia Pepito significava passar-se per l’Arc del Triomf totes les regles de la institució, crear un precedent davant la resta de l’alumnat i, en definitiva, generar un malestar en el centre de difícil solució, ja que si algú més li demanava alguna cosa semblant, no tindria cap argument per a negar-s'hi. Però, clar, no tots els alumnes tenien un Pepito al seu costat, acorralant, exprimint i aclaparant el director fins a límits clarament inhumans i encara més clarament inconstitucionals i denunciables.
***
Com ja vos imaginareu, era inevitable que el director volguera tindre una profunda conversa amb mi i una nit em cridà al seu despatx. Jo no tenia ni idea de quin era el motiu de la cridada i repassava mentalment què collons podia haver fet malament en les últimes hores que justificara que el cap màxim de la institució em reclamara amb eixa urgència a les onze de la nit. Això no augurava res de bo.
Però quan vaig entrar al seu habitacle, impressionant i amenaçador per a tots els alumnes, em vaig trobar, assegut en el seu sofà de cuir, un home cansat, rendit i assolat. Rebufava. I suava. L’alçacolls (també conegut per espantaputes) colpejava contra la seua papada estrenyent-la. Jo no sabia on clavar-me i pregava per dins perquè s’haguera oblidat de mi. Que realment tot haguera sigut una confusió lamentable. Però no. Només em va veure, es va alçar pesadament, recuperà de sobte tota la vitalitat i començà a escridassar-me:
—Que siga l’última vegada que el teu entrenador em telefona!!! L’última!!!! Ni una més!!! Per l’amor de Déu!!! Duc des de les 9 de la nit parlant amb ell, com si jo no tinguera res millor a fer, amb 100 jóvens rebels al meu càrrec, que parlar amb un senyor que no et deixa ni respirar!!! Així que, ja saps, esta volta aniràs, però no vull que torne a telefonar mai més!!!—. Treia foc pels queixals el pobre director.
I jo, amb cara de pena màxima i de no haver trencar un plat en la vida, només pensava: “Ho ha tornat a aconseguir el molt recabró! Ho ha dit: ‘Esta volta aniràs’. Impressionant. Pepito és un catacrac”. De tota manera, vaig intentar disculpar-me i em vaig cobrir vilment les esquenes (ja sé que és molt covard això, però vosaltres hauríeu fet el mateix) deixant-li clar que jo no tenia res a vore amb les telefonades de Pepito, que, fins i tot, li havia insistit molt en què no podia tornar a cridar. Que abans del futbol estava la pau espiritual. Etcètera, etcètera, etcètera..
Era clar i contundent jo en els meus arguments. Si ell, el director de la institució, un home amb càrrec i poder, no podia aturar-lo, com podia fer-ho jo? Vaig intentar comentar-li també que Pepito era un home apassionat pel futbol, que li importaven molt els seus jugadors, que era com un pare per a nosaltres i que no podia evitar intentar tindre’ns a tots disponibles sempre. A més a més, eixe cap de setmana jugàvem contra el poble del costat, el nostre rival per antonomàsia, i això feia que l’home estiguera més nerviós del que solia (tampoc jo no volia perdre’m per res del món eixe partit, però això no vaig gosar dir-li-ho. Mut i a la gàbia. Que Pepito s’havia jugat les garrofes per mi i no era qüestió de tirar per terra tota la seua faena).
El director encara rebufava i suava, però la sorpresa va ser majúscula quan vaig adonar-me’n que ell ja sabia contra qui jugàvem, com anàvem en la lliga, quines necessitats tenia l’equip en cada posició i com era d’important que estiguérem tots presents en el derbi. I és que, pel que sembla, Pepito no se n’havia guardat ni una sola bala. I, sí, el director em confessà que no s’havia pogut negar a deixar-me jugar perquè havia arribat un punt en què només volia que aquell home enviat pel mateix dimoni només per a posar a prova la seua fe cristiana i la santa paciència penjara el telèfon i el deixara tranquil (si no haguera sigut sacerdot hauria completat la frase amb un contundent ‘d’una puta volta’). Això, sí, recalcà que esta seria l’última vegada. No s’ho creia ni ell.
Evidentment, Pepito va aconseguir que aquella temporada no em perdera pràcticament cap partit. Ploguera, nevara, hi haguera retir espiritual o vinguera el mateix Papa Wojtyla de visita. El director anava traient cada vegada més foc pels queixals a mesura que avançava la temporada, mentre en el seu interior madurava la idea de que aquell home era una espècie de prova que li havia enviat el Senyor, com les desgràcies que va haver de patir el Sant Job, i no tenia més remei que acceptar-ho amb resignació.
—El Senyor m’ho donà, el Senyor m’ho llevà. Beneït siga el nom del Senyor—, que se’l sentia mussitar amb el cap cot pels corredors del centre pràcticament a tota hora.
Però, tranquils, no patiu pel director que acabà refent-se del tot. Sobretot quan demaní una reunió amb ell per a comunicar-li oficialment que el curs que ve tornaria al poble i abandonaria l’internat. El bon home, que quan entrí al seu despatx estava acabant de redactar una carta al bisbat sol·licitant anar-se’n de missions a Burundi, alçà el cap. Se li va dibuixar un somriure al llavis, es va alçar de la butaca, em va colpejar afectuosament l’espatlla i em va dir que era una llàstima que me’n anara, però que ho entenia perfectament. La meua edat, les xiques, el futbol, els amics... Comprensiu fins a límits ben sospitosos. De fet, em consta que, en altres circumstàncies, el director haguera lluitat perquè em quedara, ja que jo era un alumne més o menys modèlic i no donava massa problemes, però Pepito l’havia superat i l’home va veure obertes les portes del cel amb la meua marxa.
En eixir del despatx olorava a cremat i se sentien crits d’alegria. Es veu que el rector li havia pegat foc a la carta al bisbe i pel fumeral de la llar eixia a borbollons un fum blanc i espès. Fumata blanca!!! Habemus director!!
—El Senyor m’ho donà, el Senyor m’ho llevà. Beneït siga el nom del Senyor—, que se sentia ben fort, però ara amb un punt d’exultació i de satisfacció en la veu totalment diferent al de uns mesos enrere. Agraït, que era el director. Això sempre.
***
Amb eixos antecedents, és fàcil deduir que a Pepito no li va costar gens ni miqueta que la directiva i l’entrenador del primer equip em deixaren entrenar amb ells tots els divendres que tornava al poble. Com va aconseguir que els pares li alçaren el càstig a un company que havia fet una bona garba perquè havíem de jugar un partit importantíssim i no podíem guanyar sense ell. Com s’ho va manegar per a que anàrem a Salou un cap de setmana de festa perquè havíem fet un gran campionat i mereixíem un regal. Perquè per a Pepito el seu equip i els seus jugadors eren el més important del món.
I jo, encantat de la vida. Més feliç que una perdiu. Més content que un gínjol. Més ample que llarg. Què voleu que vos diga? Si jo era més apassionat per la pilota que Pepito de bon tros, però no tenia tanta espenta, ni tanta traça, ni tanta cintura, ni tant de bagatge. Què hem de fer? L’experiència és i sempre serà un grau. I Pepito en tenia més que de sobres. Per ell, per mi i per tots.
I jo, a jugar, que la vida són dos dies i hui estàs ací, però demà mai se sap. I si no, que li ho pregunten al director de l’internat, que va estar a punt de sacrificar un lloc de rellevància com a cap d’una institució de prestigi per anar de missions a l’altra punta del món només per a perdre de vista al gran Pepito, geni de les banquetes del futbol regional admirat per tots, entrenador més que convincent i gran formador de cracs.
Comentaris