L’home que arribà del futur estava preocupat. Molt preocupat. Havia d’afanyar-se prou perquè no sabia si havia fet tard. Tenia una missió important en el passat, però pel que li havien dit els experts, l’home amb qui havia de bregar no tenia massa llums i era probable que tot anara per l’aire si cometia qualsevol errada. Definitivament, no li agradaven massa aquestes missions precipitades i un poc massa enigmàtiques a l’home que arribà del futur.
A més, el trage d’astrònom renaixentista que li havien proporcionat no li acabava de caure bé. Era una túnica fúcsia amb estreles grogues massa cridanera per al seu gust. I la barba. Ah! La barba! Això era massa. Uns matolls de pèls grisencs embullats que li arribaven a la pitrera. Quan es va mirar a l’espill va pensar que els estilistes del segle XXI li havien gastat una broma pesada i ell se l’havia menjada sencera. Perquè la imatge que reflectia l’espill era pràcticament clavada a Dumbledore, el vell director de l’escola de Harry Potter en la primer pel·lícula, la de la punyetera pedra filosofal. I no semblava que en ple maig de 1492 eixa vestimenta l’utilitzara ningú. Però ara ja no tenia remei. Cristòfol l’estava esperant feia una bona estona i si es demorava més potser l’home se n’aniria a la taverna. Que a Cristòfol li tiraven les tavernes, el vi especiat i el de mel, tots els jocs d’atzar i les taverneres escotades de pits prominents.
L’home que arribà del futur agafà tots els plànols perfectes que s’havia emportat del futur, els compassos, les esquadres i els cartabons i isqué de la fonda on s’allotjava en direcció a ca Cristòfol. Li tocà esquivar un parell de clots, uns quants bassals i una quadrilla amb pinta prou amenaçadora que venia fent esses amb les dagues a la mà cantant una versió profana del “Nuper rosarum flores”, de Guillaume Dufay, un gran hit de l’època. Els cantants improvisats el miraren de dalt a baix, però seguiren camí de la següent taverna sense parar-li més atenció.
***
Quan l’home que arribà del futur aplegà a ca Cristòfol, allò era un caos. L’home estava desesperat. Tenia tot de plànols desplegats sobre una taula de fusta i una gerra gran de vi especiat perillosament a prop de tot el material. També una cassola de fang amb restes del que semblaven trossos de carn de porc. En veure l’home que venia del futur vestit com un llunàtic, Cristòfol no va poder reprimir una onada d’indignació.
— Però tu on penses que vas!? Al carnestoltes!?—. Que es va desfogar Cristòfol.
—És una llarga història, Cristòfol. Vinc de molt lluny i m’han passat massa coses. Però tot això ara no ve al cas. Perquè la informació que tinc ací, en estos plànols, canviarà la història de la humanitat i et catapultarà a la fama, estimat Cristòfol —. Amb tot l’arsenal que li va tirar l’home que arribava del futur.
Cristòfol el va mirar fixament, com calibrant si calia escoltar a l’astrònom aquell que semblava estar com un llum. Va estirar el coll per la finestra, va calcular quina hora era mirant la posició del sol i va decidir que encara era prompte per a anar a la taverna. Més que res, perquè a eixes hores la tavernera més jove i amb més pitram encara no hauria arribat. Així que va fer un posat interessant i va concedir-li una oportunitat a l’astrònom per a que s’explicara.
— Mira, Cristòfol, el primer que has de saber és que la Terra és rodona. Eixa és la clau per a que entengues tot el que ara et contaré—. Així, de primeres, que el temps és or.
— Ha, ha, ha! Estàs com una puta cabra, astrònom del dimoni!!!—. Sense pèls a la llengua, Cristòfol, com sempre.
— No, no,no! D’això res. Els meus estudis perspicaços amb la tecnologia més puntera de finals d’este segle que se’n va m’han fet arribar a esta conclusió que és del tot irrefutable. De fet, hi ha un astrònom importantíssim que es diu Copèrnic que està treballant amb esta idea i que estic segur que canviarà la perspectiva de tota la ciència que està per vindre—. Amb dos collons, sí senyor.
— Val, val, per a tu la troca. Que jo també tinc eixe tipus de pensaments quan agafe una bona castanya. Però... Què m’importa a mi si la Terra és rodona o no? Què guanye jo amb això?—. Cristòfol, a la seua.
— A vore, Cristòfol, com t’ho explicaria jo... Si la terra fora rodona, podríem anar a les Índies per l’altre costat, anant cap a l’Oest, i ens estalviaríem molt de temps de viatge i guanyaríem molts més diners amb el comerç—. Rotund, el Dumbledore renaixentista.
— Això estaria molt bé si fora de veres!! Però, encara que ho fora, d’on trauria jo els diners per a embarcar-me cap a la Índia?—. Els maravedisos també li agradaven molt a Cristòfol.
—Eixa és la clau, Cristòfol!! Has de convèncer als reis catòlics de que financen una expedició cap a la Índia eixint cap a l’Oest!!!—. Ja estava dit.
— A qui dels dos? A Isabel o a Fernando?—. Cristòfol en mode irònic.
— Als dos junts, Cristòfol, als dos junts!!—. Les coses, si s’han de fer, s’han de fer bé.
— Apa, doncs! Perfecte, astrònom de mercadet! Ara mateix et demane una audiència i els hi expliques tot el que m’has dit a mi. Va, ves tirant que ara t’agafe—. Cristòfol espentant el savi escales avall.
— Espera, Cristòfol, per favor!!! Que no t’ho he dit tot!!! Tinc una informació que et farà ric, famós i important!!! Deixa’m explicar-t’ho, Cristòfol!!!—. Desesperat, l’home que arribà del futur, descobrint totes les cartes en la primera mà.
Cristòfol només girà un poquet el cos de l’astrònom disfressat cara a ell i això li bastà a l’home del futur per a continuar exposant els seus plans.
— Jo ja he fet este viatge i t’ho puc provar amb estos plànols perfectament detallats que només tinc jo. Abans d’arribar a les Índies hi ha una terra enorme que els europeus encara no coneixen. L’habiten uns pocs individus inofensius i està plena d’or. Si eres el primer en arribar, et consideraran el descobridor d’aquelles terres, seràs més ric i famós del que pugues pensar i també un dels homes amb més poder del món—. Tot d’una tirada que li ho digué.
Cristòfol agafà aire, s’arrimà a l’home que arribà del futur, l’enganxà de la pitrera de la túnica i, amb una força descomunal que semblava impossible que poguera tindre un home tan baixet i esquifit, el llançà escales avall, li pegà dos bones bescollades, tancà la porta de casa i se n’anà a la taverna sense mirar enrere.
***
Un parell d’hores més tard, Cristòfol tornava a casa amb una melopea impressionant. Havia agafat una bona bresquilla. Anava molt, però que molt mamat. La merla era descomunal. Una turca monumental. Anava tan pet que en veure a la porta de sa casa a l’home que arribà del futur va pensar que era un bruixot enviat des de l’infern per a endur-se’l. De sobte, el nostre amic es va alçar de colp, prenent precaucions a l’alçada de la pitrera, i li va recordar que estava esperant-lo perquè encara volia ajudar-lo a passar a la posteritat.
Entre les boires etíliques i l’embotiment al cap, Cristòfol no entenia pràcticament res del que deia el paio que tenia al davant, però li va semblar, ara sí, que tampoc no estaria malament provar-ho. Total, només s’arriscava a que els Reis Catòlics l’expulsaren dels seus regnes. I després de totes les garbes que havia fet en els últims temps, tal volta li tocaria fugir una temporadeta llarga de tota manera.
El cas és que l’endemà, afaitat, net, polit i empastifat de perfum, es va dirigir a les estances reials. L’home que arribà del futur insistí en acompanyar-lo, tement que Cristòfol no fora capaç de transmetre bé tota la informació que li havia donat. Però Cristòfol es mostrà totalment contrari a eixa idea i el deixà a la porta del castell, amb un raonament absolutament coherent: els reis catòlics no estaven molt acostumats a determinades vestimentes. L’hàbit, que no fa al monjo, però que és imprescindible en segons quins àmbits.
L’home que arribà del futur es mossegava les ungles, es feia trenes amb els pèls de la barba i, de tant en tant, feia petar els dits per a matar el temps. Tenia ganes de rebre el missatge que el faria tornar a casa i estava rossegat pels nervis. Tant, que va tindre que buscar un raconet fosc i un poc apartat per a alleujar-se. En eixes estava quan aparegué Cristòfol amb una bossa plena a vessar de monedes. Dos milions de maravedisos per a mamprendre l’aventura i començar a fer història. L’home que arribà del futur no s’ho podia creure i, mentre s’abaixava la túnica un poc avergonyit, li va preguntar a Cristòfol com s’ho havia fet per a convéncer els reis catòlics d’una empresa tan arriscada.
— Ha, ha, ha!!! Que la reina catòlica no és tan catòlica com sembla, tararot!! —. Un crac, Cristòfol. — Ara, tros de carabassa, una cosa t’he de dir. He aconseguit que em nomenen almirall de la flota i virrei i governador de totes les terres que descobrisca. Així que com no trobem la terra eixa plena d’or et tallaré els collons i els llançaré als taurons!! M’has entès?—. Inspirador i explícit, com sempre.
— Com?—. Atònit, l’home que arribà del futur.
— Ni com, ni quan, ni on, ni per què!!! Tu vindràs amb nosaltres i si no trobem el que m’has dit trobaria, ja saps el que et passarà. Ho has entés!?—. Cristòfol, amb les idees clares.
***
Quan l’home que arribà del futur va sentir el vigia anunciant “terra a la vista”, va plorar de pura felicitat. I de ràbia, per tots els tràngols que havia hagut de passar, ple de por i d’angoixa en una travessia insuportable que ja durava dos mesos i nou dies. Un viatge penós amb una tripulació d’allò més canalla, sempre a punt per a matar-se entre ells per qualsevol estupidesa. Una passa d’escorbut. Menjar en mal estat. Una passa de grip. Vòmits i vòmits i més vòmits. Dos intents d’amotinament. Una dotzena de mariners penjats del pal major. Tres tempestes interminables. Una passa de mal francès. Un incendi a la bodega. Marejos cada volta que es creuava a coberta amb els germans Pinçons perquè li venia al cap una cançoneta del futur amb poca gràcia i pitjor melodia. Un intent d’homicidi contra ell i un altre de sodomia que, afortunadament, Cristòfol va impedir a temps, tot recordant-li que si no trobava el que buscava el que li passaria seria moooooolt pitjor. En eixos moments tan compromesos, només havia sigut capaç de demanar al cel no acabar com Camot.
Per sort, el “terra a la vista” del vigia va coincidir amb una lleu vibració del xip que duia ocult sota la pell, el mètode més fiable per a rebre un missatge del futur que estava esperant en candeletes des del primer dia que arribà a ca Cristòfol eixe maleït més d’abril de 1492. Baixà a la cabina, s’apujà la túnica, es feu un tall a la galta esquerra del cul i extragué amb molta cura el microxip on es trobava el missatge encriptat en codis binaris.
Bones notícies! Només posar un peu a terra tornaria casa, al futur incert que era el seu present, i per fi podria abandonar al tarat de Cristòfol Colom en la puta Amèrica que acabava de descobrir sense ni tan sols saber-ho. Ara li tocaria a un altre avisar a Amerigo Vespucci per a que contara al món el que havia passat i que el continent fora batejat amb el nom amb el qual ha passat a la posteritat. Però això, a ell, li la suava prou. Ja s’apanyarien uns altres.
La segona vibració a l’altra galta del cul el va sorprendre i no li va fer tanta gràcia. No era molt bona notícia rebre dos missatges del futur tan seguits. Quan va desxifrar el codi binari del text es va quedar blanc com el paper, maleint el seu ofici. L’home que arribà del futur tenia una nova missió: ara li tocava llançar-li pomes al cap a un tal Isaac per a que poguera descriure la Llei de la Gravetat. No semblava una missió especialment complicada, però no va poder evitar que una llàgrima ben grossa rodara galta avall. Va agafar ploma i pergamí i, mentre esperava que la Pinta del dimoni tocara definitivament terra ferma, va redactar la dimissió futura.
Comentaris