Passa al contingut principal

El músic que perdé les notes

El músic que perdé les notes ix cada dia de casa carregat amb l’estoig del seu violí. Camina pacientment per uns quants carrers perduts del centre de la ciutat que el porten al seu estudi sense alçar els ulls de terra, pràcticament rossegant cada pas. Quan entra, encén les llums, recolza l’estoig del violí contra la paret insonoritzada i s’asseu al sofà del fons. No es molesta en traure el violí de la funda. Perquè sense notes no pot fer més que mirar-lo. I tot i ser un instrument preciós d’una fusta increïblement bella, fins i tot magnètica, si no és capaç de traure-li la música de dins, no té cap sentit la seua ànsia contemplativa.

***

El músic que perdé les notes s’agafa el cap amb les dos mans intentant recordar com i quan les va perdre. I si va ser aquella nit que va anar a casa d’un amic per a explicar-li la seua preocupació perquè no acabava de clavar una partitura especialment difícil? Aquella nit que es va fer cinc gintònics perquè necessitava parlar i li costava molt expressar en públic les seues frustracions, encara que el seu interlocutor fora un amic de tota la vida dispost a escoltar-lo sense jutjar-lo. Potser ahí estava l’origen de la seua pèrdua.

Però no. No podia ser perquè en eixir de la trobada es va dirigir directament a l’estudi, tot i les hores intempestives, la boca pastosa i un lleuger mal de cap, i va practicar més i més i més i el violí sonava. I les notes que extreia semblaven meravelloses. El solo no acabava de fluir del tot, al seu parer, però sonava prou bé, pràcticament perfecte per a qualsevol oït profà (i més si tenim en compte les condicions físiques i neuronals de l’intèrpret en aquell moment concret).

***

I si havia perdut les notes el dia que havia decidit no assajar perquè s’havia creuat amb una dona d’ulls foscos en el Metro? Podria ser... Perquè això havia sigut una bogeria de part seua. Ell, que mai, mai, mai, ni tan sols quan era molt xicotet i començava a aprendre solfeig, s’havia perdut cap assaig. Mai dels mai. Però eixe dia viatjava amb el Metro, carregat, com sempre, amb el violí, amb les defenses baixes, amb el cap emboirat perquè havia hagut d’arreplegar els xiquets del col·legi i no comptava amb això. Estava preocupat perquè tenia una audició en un parell de dies i comptava amb el temps que els xiquets li havien furtat sense voler (realment va ser la seua dona qui li va dir que no podria arribar a temps a arreplegar-los i li va tocar a ell), per a practicar més. I en el curt viatge amb tren no parava de pensar en el temps perdut quan va alçar la vista i els seus ulls es trobaren amb els d’ella. De sobte, el violí, l’audició, els xiquets, la dona i les preocupacions s’esvaïren i ja no n’hi havia ningú més al món: només ell i la dona d’ulls foscos.

Però no. No podia haver perdut les notes ahí perquè després d’un sopar romàntic i una vetllada meravellosa que es va perllongar fins les tantes de la matinada el va visitar el sentiment de culpa i va anar directe a l’estudi a trencar-se els dits tocant i tocant i tocant el violí fins que es va fer de dia. I les notes sonaven. Prou bé, haurem de dir de nou.

***

No podria ser que haguera perdut les notes en el banc, on va anar a entrevistar-se amb la directora per a demanar un préstec personal per a regalar-li un cotxe d’alta gamma a la dona dels ulls foscos, que ja s’havia convertit en la seua amant fixa un parell de dies a la setmana? Sí, segur que sí. Perquè ell esperava resoldre el tràmit en mitja horeta i es va haver de passar tot el matí. I un altre matí sencer a l’endemà. I això havia fet del tot impossible que practicara com solia el Doble Concert de Brams que interpretaria dues setmanes més tard amb una orquestra.

Però no. Tampoc no podia ser això perquè tant eixe dia com el següent es va estalviar el dinar i el sopar per a practicar i practicar i practicar... I les notes eixien del violí meravellosament, impregnant l’estança d’una bellesa insòlita i pràcticament inhumana.

***

Al músic que perdé les notes li ix fum del cap. Es mira les mans amb intensitat. Les apropa i les allunya dels seus ulls compulsivament. Finalment, les alça al cel, com pregant a Déu que li oferisca una resposta i, si fora possible, li permetera trobar les notes de nou.

Sobretot ara que té tot el temps del món perquè s’ha separat de la dona, que s’ha quedat la custòdia dels fills, i l’amant d’ulls foscos se n’ha anat amb un altre amb el cotxe d’alta gamma a fer un viatge per tota Europa.

Ara que té temps perquè no viatja amb Metro i viu en un pis xicotet de lloguer, un quart sense ascensor, que li permet arribar a peu a l’estudi en només dos minuts. Perquè dos minuts es molt poc de temps per a creuar-se amb una dona d’ulls foscos, sobretot si no alces la mirada de terra en cap moment.

Mentre s’esprem el cervell amb totes aquestes cabòries, se serveix un gintònic i se’l pren a glopets curts mirant fixament l’estoig on guarda el seu preuat violí esperant que apareguen les notes perdudes.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Convergències impossibles

L’avió està a punt d’enlairar-se. Tots els passatgers ocupen els seients i es corden el cinturó. Una xica morena d’ulls foscos i cabells llargs i negres amb reflexos rojos alça el coll, mirant impulsivament tres o quatre seients per davant, per si el xic que hi ha assegut allà es gira i creuen les mirades. Els dos són del mateix poble. Només es porten uns anys de diferència i han coincidit en moltes ocasions en alguns esdeveniments socials i d’oci propis de la joventut. Però han coincidit per separat, cadascun a la seua. Sense intercanviar ni una sola paraula. I pràcticament ni una mirada de més. Només això. Coincidien en l’espai i en el temps. Ara, més de deu anys després d’aquelles trobades que no ho eren, ella voldria saludar-lo, preguntar-li perquè està assegut en aquell avió, quins motius té per a emprendre eixe viatge. Vol explicar-li també per què viatja ella. Vol mirar-lo fixament als ulls, uns ulls clars que miren amb intensitat. Un ulls que recorda de sobte de quan encara ere

Txaqui Txaqüel, un jugador molt especial que es va convertir en llegenda

“Jo col·loque molt bé els meus jugadors sobre el camp, el problema és que quan comença el partit es mouen”. Alfio Basile En aquell vestidor de l’equip de futbol cadet del poble convivien uns espècimens certament curiosos. Com passa en la naturalesa, alguns s’acoblaven millor a l’hàbitat on vivien i acabaven mutant i convertint-se en l’espècie predominant de la caseta. En canvi, hi havia d’altres que, pel que fora, no tenien tanta capacitat per a evolucionar i per a fer una bona simbiosi amb el medi i acabaven, sistemàticament, uns abans i uns altres després, extingint-se sense remissió. Txaqui Txaqüel era d’aquesta segona classe d’espècimens. De fet, per què Txaqüel, que mai li havia pegat una mala patada a un pot, es va voler apuntar a un equip fet i rodat com el cadet de Pepito ? Eixa pregunta, que és la clau de tot el que vindrà després, és pràcticament impossible de respondre. El cas és que Txaqui, que era molt amic meu, em va sorprendre un dia passant per ma casa després de beren

L'apogeu i l'ocàs de Txaqui Txaqüel en el món de la música

Després que Txaqui Txaqüel es convertira en llegenda i mite de l’equip de futbol del poble per motius del tot aliens a la seua capacitat futbolística, l’inquiet personatge, que mai parava en torreta, es va presentar una vesprada en ma casa a l’hora de berenar amb un somriure sospitós i, sobretot, amb un embalum més sospitós encara a la butxaca que jo no imaginava què podia ser. Perquè Txaqüel no era precisament un prestidigitador i quan alguna cosa li passava pel cap, se li notava a muntó. A més de que només que feia que clavar-se la mà en una de les butxaques de la xupa de cuir plena de cremalleres i ahí no estava el paquet de tabac, que s’albirava en una altra butxaca, la dels pantalons negres cenyits de la qual penjava una cadeneta grossa que semblava de plata, però que era clarament de pega. El cas és que després d’uns moments d’expectació generats pel meu amic i que jo vaig intentar no correspondre per res del món, apartant la mirada tant com m’ho permetia la meua insana curiosi