Al jove escriptor, promesa de les lletres, li va costar molt, però que molt, molt, molt, prendre aquesta decisió. Al cap i a la fi, era la seua criatura, carn de la seua carn i pell de la seua pell. Bé, deixem-ho en lletra del seu teclat i prou. Però, siga com siga, ell l’havia portat a la vida, l’havia vist créixer, l’havia convertit en qui era i ara havia arribat el moment de fer un pas més per a que la seua vida transcendira definitivament.
El cas és que matar el seu personatge principal no li feia gens de gràcia. Però per damunt de tot estava la coherència del relat, la versemblança, la progressió de l’acció, la sorpresa i la possibilitat de convertir-lo en una icona de la perfecció. De fet, havia arribat un punt en què no seria honest no matar-lo. I ell, com a persona, podria ser moltes coses, però en l’escriptura era honest de collons. Així que, amb llàgrimes als ulls i molt de pesar dins el cor, va matar el seu personatge predilecte en el desenllaç de la que ell pensava que era la seua millor novel·la. Quan tancà definitivament l’ordinador per a fer-se un gotet de llet amb una magdalena i descansar després d’un dia llarg d’escriure es va sentir un poc aclaparat, però, en realitat, molt pagat i satisfet.
***
L’endemà, en despertar-se, volia rellegir amb tranquil·litat la seua obra per a corregir algunes errates abans de donar-la per bona definitivament i enviar-l’hi a l’editor. Es va posar còmode, es va engolir una magdalena (això era pràcticament un ritual) i va començar la lectura. Tot anava bé, l’acció fluïa perfectament, fins que va arribar al passatge on el seu personatge principal moria sobtadament. De repent, l’escriptor va fer un crit que li va eixir del fons de l’ànima. Allò no era possible!!! El protagonista no moria!!! El personatge escapava indemne a la mort que l’escriptor havia descrit i perpetrat la nit anterior. Va comprovar que l’arxiu fora el correcte, que no estiguera llegint una versió anterior, però no n’hi havia cap dubte: havia guardat l’arxiu a les 23:58 de la nit passada i eixa era l’última versió disponible, la que hauria de tancar la novel·la amb la mort del protagonista.
L’escriptor que tenia el cim de les lletres a tocar va passejar molt nerviós per tota l’habitació, fent girs ràpids cada pocs passos, gratant-se el monyo, gesticulant i parlant en veu alta.
—I si no haguera guardat abans d’apagar l’ordinador?—. Que es preguntava. —Però no pot ser, perquè l’hora i el dia de l’última versió guardada del document coincideix exactament amb el moment en què vaig apagar l’ordinador—. Que es responia desesperat. —I si haguera pensat que el matava, però, a última hora, m’haguera fet enrere sense adonar-me’n?—. Elucubrant com sempre, que era un bon escriptor, però molt i molt i molt repesat.
Siga com siga, va decidir que reescriuria una altra vegada el final. Total, el tenia gravat al cervell pràcticament paraula per paraula, amb els seus punts, les seues comes i els seus guionets, marca de la casa. Així que va emprar gran part del matí en tornar a posar el final en negre sobre blanc, tornant a matar a sang freda el protagonista de la seua novel·la.
En acabar, va guardar la còpia, es va apuntar l’hora que era, va tancar el document, el va tornar a obrir, va llegir una altra vegada l’escena de la mort tràgica del seu fill de ficció, el va tancar de nou sense tocar res i va enviar el text al seu editor abans de tancar definitivament l’ordinador amb la pau i la tranquil·litat que deixa el treball ben fet. I, sense dinar, es va estirar al sofà panxa enlaire, que pensar i escriure cansa més del que sembla. Es va quedar adormit, sense més.
***
Quan l’editor va sentir el xiulet que l’avisava de l’entrada d’un correu electrònic es va posar content i nerviós a la vegada. Des que el seu millor escriptor, la jove promesa de les lletres, li havia explicat el que pretenia fer amb el seu personatge principal, estava exultant. Matat el protagonista de la novel·la era la millor manera de demostrar al món el seu grau de maduresa com a escriptor. Matar-lo per la versemblança de la novel·la. Sacrificar-lo per la glòria de la trama. Realment era molt bo, el jove escriptor.
L’editor va obrir l’arxiu i va començar l a llegir. Com sempre, la novel·la enganxava des de la primera ratlla. Era una meravella que seria insuperable quan arribara la mort sobtada del protagonista. Però, quan arribà al passatge final, l’editor es va trobar amb que el protagonista esquivava la mort d’una manera increïble i, sense embuts, es dirigia directament al seu creador, passant per alt totes les regles dels millors bests sellers. Així s’expressava el personatge que hauria d’estar mort:
“Ves amb compte, si et creus Déu. Ves amb compte, perquè podria ser més fàcil donar vida que controlar la vida que has donat. Vigila, perquè tens la capacitat de crear, però no pots evitar que la teua creació tinga vida pròpia. I sí, pots sentir-te omnipotent i matar-me ara, però podria ser que, si no ho fas bé, si no remates la feina, jo acabe matant-te a tu”.
L’editor es va afluixar un poc el nuc de la corbata. Una gota de suor freda li queia del front a terra i, tot i que no volia reconèixer-ho, una espècie de por ancestral l’havia sobrevingut.
—Què cabró, el jove escriptor promesa dels collons!!! No l’ha matat, però el final és encara millor així!!!—. Va pensar sense atrevir-se a dir-ho en veu alta. —Demà o despús-demà el telefonaré per a felicitar-lo, però, de moment, que patisca un poquet—. Sense manies, l’editor.
***
L’endemà, l’editor va telefonar a l’escriptor. Al tercer o quart so sense resposta, els ulls de l’editor van descobrir el titular del diari que, com cada matí, el secretari havia deixat damunt la taula. Al diari venia una notícia funesta. En lletres de mida gran es podia llegir que un jove i prometedor escriptor havia mort mentre dormia a causa d’un atac al cor fulminant. Era una promesa de les lletres i un expert en crear personatges amb una profunditat fora mida. Bla, bla, bla. Descanse en pau.
El telèfon seguia sonant a terra, on havia caigut de la mà maldestra d’un editor que restava de peu, congelat, incapaç de moure ni un sol múscul.
***
Uns dies més tard, com que m’encanta compartir els meus relats abans de publicar-los en el bloc, vaig passar-l’hi a un amic un poc cafre, però prou amant de la lectura com per a perdre un poc del seu temps amb els meus relats. Com sempre que se’ls acabava, em va citar a un bar del poble i, mentre paladejava una cervesa ben fresqueta, em va mirar de fit a fit i em va parlar molt seriosament, quasi solemne i tot.
—Tu per què tens que estar cridant a tota hora a la puta mala sort!? I si eixe escriptor que has matat es rebel·la també i acaba assassinant-te?—. Directe i sense pietat, mentre es demanava una altra cervesa, clar.
—No sigues cafre, que és tot ficció!!—. Amb una seguretat que no sentia ni de bon tros.
De fet, deixant passar un temps prudencial que no em desacreditara al ulls de meu amic, el mire profundament, m’alce, pague la ronda (faltaria més!) i me’n vaig a casa mirant a tots els costats com si algú em vigilara. Per si de cas. Creuant única i exclusivament pels passos de vianants tot i que no vinga cap cotxe. Per pura precaució. Caminant per carrers amples i ben il·luminats. Per si de cas. Arribe a casa. Mire baix el llit. Per pura precaució. Finalment, alce la tapa del portàtil i em pose a llegir el final del meu relat. Algú ha canviat l’última frase. Ara acaba així:
“(...) En els diaris venia una notícia funesta. Un jove i prometedor escriptor havia mort mentre dormia a causa d’un atac al cor fulminant. Era una promesa de les lletres i un expert en crear personatges amb una profunditat fora mida. Bal, bla, bla. Descanse en pau.
I el jove escriptor s’agafa fort el coll amb les dos mans i no pot evitar ofegar-se amb la magdalena que l’ompli la boca en llegir la notícia de la seua mort”.
En eixe instant, rebregant el paper de la magdalena que estava a punt d’endur-se a la boca, va decidir esborrar el relat, tirar al fem l’ordinador i no menjar magdalenes mai més en la vida, que el cementeri està ple de valents.
Comentaris