“Els draps bruts es renten al vestidor”.
Proverbi popular.
“He suat molt més jo a la banqueta que alguns jugadors que estaven en el camp”.
J. B. Toshack.
“Córrer és de covards”.
Carles Rexach.
Diuen que els vestidors són sagrats i és allà on s’han de rentar els draps bruts de qualsevol equip. Disculpeu-me els puristes si vos molesta que vos òbriga les portes del vestidor de l’equip cadet on jo jugava l’any 91, però és un exercici indispensable per a conéixer l’ambient efervescent i místic que es vivia allà dins.
Per a començar, en aquella època els uniformes no eren, com ara, propietat dels jugadors, prèviament pagats a preu d’or i religiosament. Els uniformes (samarreta de màniga curta, pantalonets, calces i camiseta regalada per a escalfar) eren del club i en el club es quedaven després de cada partit per a que l’encarregat o encarregada del material els rentara i pogueren estar disponibles per al següent partit.
I no, no sempre jugaves amb el mateix número durant tota la temporada ni molt menys tenies estampat el teu nom damunt. De fet, l’equip titular jugava amb les camisetes que anaven de l’u a l’onze i els reserves del 12 al 16. I au. I prou. I no es parle més.
Ara els xiquets i les xiquetes acudeixen a l’estadi vestits de casa amb el trage posat. Això en la nostra època era impossible. Com també ho era entrenar tots uniformats, com fan ara tots els equips del món: xandall, dos camisetes per a entrenar, dos pantalonets, dos parells calces i, fins i tot, motxilles amb l’escut del club. Nosaltres acudíem cadascú amb la seua roba, bàsicament com ens donava la gana, com bonament podíem o com els nostres pares decidien que havíem d’anar. Heu de tindre en compte que el camp era de terra i era fàcil foradar-te pantalons, camiseta i genolls, per això era important no acudir a l’entrenament amb les millors gales. El frac, per a les bodes. I només per a algunes.
L’únic instant en el qual n’hi havia alguns que anaven vestits de manera similar a la d’uns altres era el moment del partidet, quan l’entrenador repartia els mítics petos entre els seus jugadors. Uns petos que s’assemblaven un poquet a les casaques de D’Artagnan i els Tres Mosqueters, però sense cap ornamentació i en moooolt cutre. De fet, eren poc més que un tros de tela blava amb dos gometes elàstiques blanques a cada costat del cos. Bé, això el dia que algú els va estrenar, perquè els que vam tastar nosaltres tenien només una tira elàstica en un costat o cap. Solució: un nuc ben fort en la banda o bandes on la tireta dels collons havia passat a millor vida.
Ara, els futbolistes del futur vesteixen petos elàstics de diversos colors, sempre fosforescents, i unes cintes per al monyo també de vàries tonalitats cromàtiques per a diferenciar-se. La bomba! A nosaltres els petos ens venien grans, voleiaven sobre els nostres cossos i érem presa fàcil dels estirons dels companys que només cedien quan se sentia un espetec sonor que clarament indicava que la peça s’havia esgarrat de molt mala manera. Sorprenentment, els petos sempre semblaven intactes al següent entrenament, com si els hagueren comprat nous, però res més lluny de la veritat: les manetes de Paquita, l’encarregada del material, qui els reparava entre renec i renec esmentant entre dents tota la nostra família, la més propera i la més llunyana.
Un altre dels elements indispensables en els entrenaments eren els famosos cons. Com ara, direu els més agosarats, però no, rotundament no. Ara tenen uns cons xicotets. I una espècie de posagots acabats en punta de diferents colors que fan la mateixa funció. I unes quantes estaques. I cordes elàstiques. I porteries xicotetes. Nosaltres només tenien cons, i no molts. Eren escassos, sí, però ferms, grans, robustos i pesats. Dels que posaven els policies en els controls de trànsit. Taronges amb línies blanques i grosses enmig. I eren exactament així perquè d’ahí provenien, dels que els incansables servidors de la llei, incauts, deixaven desemparats en la carretera. Ells no tenien detectats els milers i milers d’entrenadors que paraven el cotxe a la vora de la calçada, obrien el maleter i... nyas, cabàs! Cap a dins. Con que vola, a la cassola. Hui per tu i demà per mi.
I amb eixos cons aprenies de veres, perquè si no eres capaç d’esquivar-los conduint la pilota podies fer-te fàcilment un esquinç de turmell (o un blau a la tíbia o al peroné).
Ah! I la pilota! Les pilotes amb les quals entrenàvem eren espectaculars. Sobretot en la relació qualitat-preu, ja que les regalaven comprant el famós detergent Dixan, que per a la neteja de la roba es gastava cosa mala. El problema era que no pesaven gens i quan xutaves volaven com un pardalet, fent esses en l’aire, dibuixant paràboles indescriptibles i anant, en definitiva, per on els donava la gana, normalment a fer la mà, a fer punyetes o on Crist va perdre la gorra.
L’odi cap a eixos balons de Dixan era tal que molts jugadors es muntaven una competició paral·lela en els entrenaments quan tocava tirar a porta. En lloc d’apuntar a porteria, el cafres jugaven a amorrar el cos, carregar la cama amb tota la força possible i pegar-li una castanyà a la pilota apuntant a la paret que n’hi havia darrere de la porteria. Pam! que feien els tirs. Patapam! I el míster que movia el cap i deia:
—Hui teniu el punt de mira desviat, eh!
Em sembla que ell sabia perfectament quina era la nostra intenció: vore si era possible esclafar el baló contra la paret i rebentar-lo. Però confiava en què no fora possible. I jo també ho diria, que no ho era, si no haguera vist amb els meus propis ulls com Carlitos rebentava literalment contra la paret un dels nostres estimats balons de Dixan. Bum! que va fer. I el mister mut, amb els ulls fora de les òrbites. Amb ganes de renegar, però, en el fons, profundament admirat per una proesa que creia impossible.
***
Però no ens despistem!! El cas és que, com deia, els dies de partit no anàvem uniformats. Arribàvem al camp amb roba de carrer. Ho fèiem amb tres quarts d’hora d’antelació i, quan ja estàvem tots dins del recinte, l’entrenador feia un bram i ens enviava a la caseta. Crits, corregudes, espentes i alguns calbots després arribàvem al temple sagrat del futbol, el vestidor. Més hòsties, més espentes i algun que altre rebolcó afegit per a pillar lloc. Perquè el panorama a la lúgubre estança era el següent:
Les camisetes que anaven de l’u a l’onze estaven penjades perfectament ordenades als perxers i al banc n’hi havia un pantalonet, un parell de calces i una camiseta blanca amb publicitat per a escalfar. Les camisetes dels suplents estaven apilades en l’altra punta del llarg banquet, sense penjar. I, clar, tots volien agafar el lloc de la camiseta amb el número que pensaven que havien de lluir durant el partit.
A més, els pantalonets solien ser de talles diferents (bé, tampoc no exagerem, n’hi havia L i XL i prou) i, quan cadascun havia aconseguit sobreviure a la batalla campal de la recerca de lloc, començaven a volar els pantalonets per l’aire del recinte:
—Qui té una L?
—Jo!
—Passa-me-la!
—Passa’m tu l’XL!!!
—Hòstia, açò no és una L, que no me ve bé!!
—A lo millor s’ha encongit...
—O a lo millor és que t’has engreixat, cabró!
El rebombori dequeia poquet a poquet quan Pepito començava a escurar-se la gola.
—Ehem, ehem, ehem...
A la tercera escurada (o a la quarta), silenci total. I Pepito que començava a comptar assenyalant els jugadors amb el dit des del centre del vestidor.
—1, 2, 3...
No havia arribat al quatre i ja se sentia algun malparit, amagant el cap...
—Ehem, ehem, ehem...
I Pepito que parava de comptar i mirava a la seua esquerra intentant localitzar al gracioset de torn. I després a la dreta. I tornava a començar...
—1, 2, 3, 4, 5...
No havia arribat al sis i el segon recabró que feia acte d’aparició...
—Ehem, ehem, ehem...
Esclat efervescent de Pepito mirant a dreta i esquerra vàries vegades a tota velocitat.
—Em vaig a cagar en la mare que ha parit algú!
I un valent recontracabró que no havia sigut en cap dels dos casos que es disculpa ràpidament i amb cara de pena.
—Perdona, Pepito, és que estic constipat!
Disculpes acceptades. Rialles ofegades i segueix el recompte. Ara ja comença pel 5. Per a anar fent via.
—5, 6, 7, 8, 9...
Mentre el míster recita, un quart remalparit que està en el lloc que fa onze es canvia amb el que fa tretze. Desesperació i impotència de Pepito.
—Voleu parar ja per l’amor de Déu!!!
I el capità que parla, posant les coses al seu lloc. Com fan els cracs.
—Míster, que estem tots. No falta ningú.
Fi del recompte. Pepito que s’escura la gola després de l'esforç.
—Ehem, ehem, ehem...
Ara sí. Silenci sepulcral.
—Amb el 1 Pep Toni. Amb el 2 Ferri. Amb el 3 Epi. El 4 Carnisser. El 5 Durà...
Conforme avança amb l’alineació n’hi ha cares alegres i algunes un poc més llargues. Quasi mai n’hi ha molts dubtes, perquè solen jugar d’inici pràcticament els mateixos, però el ritual és el ritual i les incògnites s’han de resoldre, com si fora una equació. N’hi ha indefectiblement canvis de lloc una altra volta, soroll de tacos, gent que s’alça a per el Rèflex per a untar-se totes les cames, alguns suplents que se n’ixen del vestidor per a deixar més espai als que jugaran de titulars. I mentrestant Pepito d’esquena als seus jugadors escrivint els números en una pissarra verda ocupant els espais reservats a les posicions assignades en el camp. Algú que mira per darrere del muscle de Pepito per si n’hi alguna sorpresa. Com no n’hi ha cap, s’escura la gola per a fer riure als altres.
—Ehem, ehem, ehem...
Pepito ni s’immuta. No se n’ha adonat de la gracieta, absort com està en fer els números grans i amb bona traça a la pissarra per a que tots els vegen bé. Jugarem, com sempre, un 4-3-3. Com el Barça de Cruyff. Què t’ha paregut, morrut?
Pepito demana silenci.
—Ehem, ehem, ehem... Xiquets...—. Pausa dramàtica.
—Hui s’ha de córrer—. Pausa dramàtica un poc més densa.
—No m’importa si guanyem o perdem, però s’ha de córrer. Perquè si correm més que ells tenim mig partit a la butxaca...—. Pausa dramàtica una miqueta més breu.
—Així que, ja sabeu, s’ha de córrer.
I algun espavilat, fent com si se nugara les botes i parlant contra terra, com si escopira.
—Córrer és de covards!
I Pepito, concentrat en el discurs, que no l’ha sentit bé. Aplaudiments a cabassos. I el míster, que creu que el seu discurs ha calat profundament en les ments un poc atrofiades dels seus deixebles, torna a demanar silenci amb un punt de satisfacció.
—I si n’hi ha una falta per la dreta, la tira Abrilet. Si és per l’esquerra, també...
I així, a poc a poc, Pepito va desgranant els detalls d’una tàctica que, com bé sabreu, no servirà absolutament de res si no correm. Perquè Pepito era d’esforç permanent i imprescindible perquè lo que va davant, va davant. I el mític Carles Rexach, l’autor intel·lectual de la famosa frase (sí, aquella de “córrer és de covards”), a cagar a la via, que suar la samarreta sempre ha sigut innegociable per a l’afició. Tocar-la bé i passar-li-la al company en condicions, si ha de ser, ja serà.
Comentaris