D’un temps ençà, la dona que sempre rellegia no podia parar de pensar en els moments vitals que perdia rellegint. En realitat, mai no li havia agafat per pensar que llegir alguna cosa que ja havia llegit abans fora perdre el temps. De fet, ella creia fermament que la vida estava feta de moments, de bons moments apilats un damunt de l’altre per a arribar a aconseguir més instants feliços que infeliços. Una qüestió numèrica. Una simple suma. I la relectura li havia proporcionat molts i molt i molts moments de felicitat. Però ara s’estava replantejant moltes coses. Com havia començat tot, quan i per què.
***
Sempre havia sigut una lectora voraç des de que, sent adolescent, havia descobert les novel·les d’aventures. “L’illa del tresor”, “Robinson Crusoe”, “Els viatges de Gulliver”, “Les aventures de Tom Sawyer” o “Peter Pan” l’havien transportat a llocs màgics i l’havien fet viure mil peripècies a través dels seus personatges. I a poc a poc, com una formigueta que transporta aliments metres i metres sense parar, els llibres es convertiren en una part tan important de la vida que sacrificava quedades amb amigues, trobades familiars, esdeveniments socials o simples converses per tal d’acompanyar-s’hi dels seus herois i heroïnes de paper i tinta.
Els clàssics juvenils quedaren enrere a poc a poc i començà a llegir llibres més grossos, de temàtiques més variades, més complexos alguns, més poètics uns altres, més densos, més grisos, més bucòlics, més artístics, més inversemblants, més avantguardistes... Devorava tots els llibres que queien a les seues mans amb una ànsia fora mida. Li semblava que no tindria vida suficient per a llegir tot el que volia llegir. I començà a sentir que li faltava l’aire quan entrava a la biblioteca del poble i veia que havien arribat novetats mentre a ella encara li faltaven per llegir muntanyes i muntanyes de llibres. Una espècie de suor freda li baixava per l’esquena quan passava per davant d’una llibreria amb els aparadors plens de llibres acabats d’eixir de la impremta. Va ser en eixe precís instant que va decidir deixar d’acaparar títols nous i respirar un poc.
Arribà a casa i es plantà davant les prestatgeries atapeïdes de llibres que ja ocupaven dues habitacions senceres. Passà el dit pel llom d’alguns. Els mirà i els remirà. Els va contemplar extasiada durant molt de temps. Fins que els ulls i les mans escolliren per ella. Va agafar “Frankestein”, de Mary Shelley, i el va obrir per la primera pàgina. Pràcticament se li va fer de dia rellegint-lo. Lletra a lletra, paraula a paraula, paràgraf a paràgraf, pàgina a pàgina, capítol a capítol va gaudir del llibre com mai no ho havia fet amb cap altre.
I va trobar tant de plaer en la relectura, que va decidir no llegir mai més res de nou. Ara la preocupació màxima de la dona era escollir amb cura tot allò que volia rellegir. Perquè les vides que vivia a través dels llibres ara quedaven molt més impregnades a la pell que abans. Fins al punt que vivia pràcticament pendent de si la caiguda accidental d’un pont en una ciutat d’un país llunyà que havia vist a les notícies era real o havia sigut obra de Voldemort i els seus cavallers de la mort. O quan veia la notícia d’un crim especialment luctuós a la televisió no podia evitar pensar que la policia hauria d’investigar la vida nocturna del doctor Jeckyll.
La dona que rellegia va adonar-se’n de que alguna cosa no anava a l’hora quan un home que solia pujar amb ella en el Metro cada matí s’hi va adreçar:
—Senyoreta, disculpe que la moleste—. Afable, el senyor, tot i que a ella no li va agradar gens alçar els ulls de l’edició de butxaca de “Harry Potter i el Calze de foc”.
—No passa res. Necessita alguna cosa?—. Un poc hipòcrita ella, la veritat.
—És possible que la veiera llegint aquest mateix llibre fa un parell de setmanes?—. Observador, el senyor. I a muntó de dotor, també.
—Mm... La veritat és que sí...—. Res t’importa i merda, que volia haver contestat, tot i que no quedara massa literari.
—Doncs deu d’estar molt bé perquè amb tots els llibres que s’han escrit al món... —. Que tenia xerrera, l’home.
—Mm... Sí, te raó—. Que respongué la dona amb la vista ja fixa en les lletres i deixant-lo amb la paraula a la boca.
Però en arribar a casa, la dona que rellegia va ser plenament conscient que les històries repetides ja l’estaven sobrepassant. Que feia setmanes que no quedava amb ningú (o eran mesos?) i que, al final, semblava que l’obsessió per la relectura era mil voltes més perillosa i nociva que les lectures noves, perquè això volia dir que disfrutava només de les repeticions i temia profundament els moments nous i les sorpreses, que preferia la certesa a la incertesa i que rebutjava inconscientment la possibilitat de noves emocions pel temor de no acomplir les expectatives que s’havia generat.
No, segurament estava exagerant, però... Per si cas, tancà el “Calze de Foc” i es va prometre a ella mateixa que no tornaria a rellegir mai més. Era una decisió meditada, taxativa i definitiva.
***
Després d’un dia llarg de treball, en arribar a casa, la dona que havia decidit no rellegir mai més es va posar còmoda. Havia quedat amb unes amigues, però encara tenia temps de tastar una copeta de vi mentre escoltava música. Es va servir el vi i va posar en marxa el tocadiscos. Tancà els ulls en sentir el solo d’harmònica de Neil Young en “Heart of Gold”, la quarta pista del disc “Harvest”, de 1972. Estava experimentant una felicitat immensa.
Paladejà el beuratge alhora que la cançó s’extingia amb les últimes notes. S’alçà, agafà l’agulla de l’aparell i la tornà a posar a l’inici del solc per tornar a escoltar el tema. Una vegada. I una altra. I una altra més. I una altra. I una més. Quan ja anava per la sexta va deixar el got de vi buit a la tauleta i va tornar-la a posar mentre obria les pàgines gastades de “Harry Potter i el Calze de Foc” pràcticament sense adonar-se’n. El mòbil vibrava i la pantalla s’il·luminava amb el nom de la seua amiga, però ella no ho va notar perquè els ulls resseguien les línies del llibre. No recordava haver sigut tan feliç mai de la vida.
Comentaris