Passa al contingut principal

L'aventura futbolística de Paquito Ratón

"Jo no necessitava ningú que em diguera que era molt bo.
M’ho deia jo a mi mateix i em quedava tan ample".
Carles Rexach.

En aquell equip de futbol de categoria cadet de principis dels anys noranta passaven coses extraordinàries. No només perquè era un grup de jóvens del poble que jugava al futbol de categoria, ni tan sols perquè el comandara un personatge llegendari i mític com Pepito López, mecànic de professió i entrenador de vocació totalment entregat a la causa, sinó perquè, de vegades, les confluències astrals fan possible viure situacions estranyes, inversemblants i del tot impredictibles.

Amb l’equip entrenava un xic del poble que li deien Paquito Ratón. Per què s’havia apuntat al futbol un pispa com ell era un gran misteri per a tots nosaltres, ja que no li coneixíem cap dèria pel baló i, per suposat, cap habilitat especial amb ell. Això sí, era un tio viu i espavilat, capaç de sobreviure en qualsevol situació que li passara a la vida, però el seu talent natural per a guanyar-se les garrofes era inversament proporcional a la seua capacitat com a futbolista. I Pepito, el míster, que era molt capaç de vore el talent del seus jugadors i treballar-lo i destacar-lo i promoure’l, tenia encara millor ull per a detectar els poals, els suros, els vuits i els nous i les cartes que no lliguen i no fer-los ni cas.

Com bé imaginareu, la qualitat futbolística de Ratón era minsa (en el sentit estricte de la paraula). Tal volta si haguera caigut en un equip un poquet pitjor... en un grup menys cohesionat... si s’haguera apuntat al futbol un any abans... qui sap... tal volta... Què collons! Ni de broma! Ratón era més roín que la tenca amb suc i tenia de futbolista, i concretament de davanter centre estilós, que era el que ell pretenia ser, el mateix que la Pantoja de diva del pop. I, clar, Pepito, tan meticulós i primmirat en algunes coses, era extraordinàriament despistat en moltes altres, sobretot si no veia el talent emergir.

El cas és que acabàrem d’entrenar un dia entre setmana a les deu i pico de la nit. El míster estava fora dels vestidors, esperant, com sempre, a que acabara de dutxar-se l’últim dels seus deixebles. Amb més fam que Sangonera i cagant-se en la mare de més d’un de nosaltres perquè tardàvem massa, vam anar desfilant uns quants i Pepito, que portava mentalment el compte dels jugadors que havíem acudit a entrenar i que ja no aguantava més l’espera, va tancar la porta de fora dels vestidors amb celeritat, ens va espentar a tots cap a fora de les instal·lacions i va tancar també la portalada de fora de l’estadi amb un carenat de ferro massís.

L’endemà, el president del club va anar a buscar a Pepito al seu taller (que a banda del futbol, el tècnic havia de guanyar-se les garrofes). Algú havia trencat un parell de finestres estretes dels vestidors i havia fet un forat a la reixa metàl·lica que tancava el recinte. En un primer moment, tots pensaren que algun cabró havia intentat furtar en les instal·lacions del club, però prompte van descobrir que no faltava res. El recompte dels quinze balons de Dixan, els sis petos i els quatre cons dels quals disposàvem per a entrenar el vam fer unes trenta vegades. Però no faltava res i ningú no sabia què podia haver passat.

—Ja veus tu on hem d’arribar! A fer mal per fer mal, cague en la mar!—, es lamentava Pepito compungit en aquells dies d’incertesa.

Fins que en un entrenament tots isquérem de dubtes quan Ratón se li va adreçar a Pepito preguntant-li si ja havien arreglat el vidre i el forat.

—Que què!?—, cridava Pepito atònit.

Les coses havien anat més o menys així: es veu que Ratón s’havia quedat tancat a dins del vestidor a causa de la fam, les ganes de marxar i la poca traça amb els recomptes del seu entrenador. I en un temps on els mòbils no existien i només quedava el recurs de l’enginy, Ratón havia posat a carburar la seua ment privilegiada i havia actuat en conseqüència. El jove havia trencat la finestra, s’havia esmunyit per un forat per on no cabia ni una anguila i havia eixit del camp com si res. Botant la portalada de l’estadi, clar. Si sóc jo, encara estic allí. I tu, també.

Però, de sobte, gràcies a eixa acció valenta i agosarada, Ratón va deixar de ser invisible per a Pepito. Va passar de ser ningú a ser ‘el cabró que va trencar les finestres’. No cal dir que, des d’aquell dia, Pepito feia una batuda pels vestidors abans d’anar-se’n a casa després de cada entrenament, cridant i recordant-nos a tots que si algú es quedava tancat i trencava qualsevol cosa, el que fora, aniria directament a passar la nit a la casa quarter de la Guàrdia Civil.

Ratón, evidentment, va seguir entrenant com si res, tot i que en tota la pretemporada no havia disposat de minuts per a demostrar la seua vàlua com a davanter fi i incisiu. Però com de tota dolença és remei la paciència, i Deu apreta, però no ofega, a Ratón li arribà un dia insospitat la seua oportunitat.

Jugàvem al camp de l’etern rival, al poble del costat. I el partit estava ja sentenciat. Era un partit amistós, l’últim de la pretemporada, i guanyàvem 1 a 3. En eixe moment el nostre davanter centre titular va iniciar una carrera i va notar un tiró lleugeret en la part posterior de la cama. Pepito, que no volia sorpreses de cara a l’inici de la temporada, va decidir canviar-lo.

Es va girar cap a la banqueta i només tenia dos opcions: Ratón i Txaqui. Entre dos no feien mig jugador i l’elecció no era gens fàcil, però Ratón era davanter i Txaqui lateral dret marrulleret i Pepito no era molt amant de canviar el dibuix. I sí, ahí tenim a Ratón, més content que un gínjol, sense escalfar ni res, rebent les instruccions per a jugar els últims dos minuts de partit (més el descompte).

Pepito que se’l queda mirant i assenyala una zona ampla del camp, cap a l’àrea gran de l’equip rival i li diu:
—Paquito, ahí et vull. Al costat del lliure. Sense caure en fora de joc. I una cosa... s’ha de córrer! Té igual guanyar o perdre, però s’ha de córrer.

Paquito Ratón que se’l mira i li respon.
—Míster, però si guanyem 1 a 3! Córrer ja no importa... Açò està guanyat.

I Pepito.
—Té igual, tu tira cap a dins i fes-me cas, que futbol és futbol i mai se sap.

I allà que va Ratón, que s’emparella amb en el central en lloc de fer-ho amb el lliure. Pepito que el crida desesperat, però el lliure, veient-se sense marca, puja a l’atac en un intent honorable d’intentar retallar distàncies. Mentre Pepito continua corregint la posició de Ratón (“segueix-lo, per l’amor de Déu!”, que crida quedant-se afònic), passen moltes coses alhora:

El lliure perd el baló.
Ratón que alça la mà com dient, “mireu-me, que ací estic jo!”.
Abrilet que el veu en la distància, no s’ho pensa i li pega un tros de passe en llarg dels que fan afició.
Ratón que corre com en “Carros de Foc”, a càmera lenta i amb molta traça.
El defensa central, enlluernat pel sol de cara, que no veu vindre ni el baló ni a Ratón ni a la mare que el va parir.
El porter que ix a la desesperada.
I Ratón, com en la vida mateixa, espavilat de collons, que posa el peuet baix de la pilota creant una paràbola increïble per damunt del porter. Tac!

Mentre el baló cau a terra després d’un ciri interminable i es cola inexorable en la porteria rival, Ratón ix corrent amb els braços estesos com si fora Kempes en la final del Mundial 78 (només li faltava la melena) i tots darrere d’ell, inclosos els jugadors que hi havia a la banqueta, com si haguérem guanyat Champions, Copa i Lliga alhora en el mateix partit.

Pepito es treia les ulleres i les netejava amb un mocador com si no haguera vist bé el que acaba de passar i l’entrenador rival emprenyat, sense entendre les raons per les quals havien deixat el jugador més talentós a la banqueta, dient-li que quin tros de jugador que tenia i que ja li agradaria a ell i bla, bla, bla. Com que es va girar a l’últim moment no va sentir com Pepito li responia fluixet:
—‘Si vols, te’l quedes i, amb un poc de sort, vos toca reformar els vestidors, que ja toca, ja...’.

Va ser el primer moment de glòria de Ratón i l’últim, futbolísticament parlant. I és que a Paquito li va eixir una faeneta nocturna d’eixes que són impossibles de rebutjar i, com que no podia entrenar, es va deixar el futbol. De tant en tant, això sí, venia a vore algun partit amb els amics amb el cigarret a la boca i el pot de cervesa a la mà i baixava a saludar a Pepito.

El míster, que no podia ocultar la satisfacció que li produïa saber que el mític Ratón ja no formava part de l’equip, feia mig somriure alleujat i li recordava afectuosament l’episodi de la fuga dels vestidors. Els amics de Ratón el miraven amb els ulls com taronges, sorpresos de les grans relacions que havia fet en la seua breu carrera de futbolista. Ell, quan tornava a reunir-se amb els col·legues a la grada, sistemàticament, els hi deia:

—Imagineu-vos! Encara se’n recorda del tros de gol que vaig clavar! És que allà per on passe deixe la meua empremta—. I es quedava tan ample Ratón, entre les mirades d’admiració mig dissimulades dels seus col·legues que, evidentment, mai havien jugat a futbol.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Convergències impossibles

L’avió està a punt d’enlairar-se. Tots els passatgers ocupen els seients i es corden el cinturó. Una xica morena d’ulls foscos i cabells llargs i negres amb reflexos rojos alça el coll, mirant impulsivament tres o quatre seients per davant, per si el xic que hi ha assegut allà es gira i creuen les mirades. Els dos són del mateix poble. Només es porten uns anys de diferència i han coincidit en moltes ocasions en alguns esdeveniments socials i d’oci propis de la joventut. Però han coincidit per separat, cadascun a la seua. Sense intercanviar ni una sola paraula. I pràcticament ni una mirada de més. Només això. Coincidien en l’espai i en el temps. Ara, més de deu anys després d’aquelles trobades que no ho eren, ella voldria saludar-lo, preguntar-li perquè està assegut en aquell avió, quins motius té per a emprendre eixe viatge. Vol explicar-li també per què viatja ella. Vol mirar-lo fixament als ulls, uns ulls clars que miren amb intensitat. Un ulls que recorda de sobte de quan encara ere

L'apogeu i l'ocàs de Txaqui Txaqüel en el món de la música

Després que Txaqui Txaqüel es convertira en llegenda i mite de l’equip de futbol del poble per motius del tot aliens a la seua capacitat futbolística, l’inquiet personatge, que mai parava en torreta, es va presentar una vesprada en ma casa a l’hora de berenar amb un somriure sospitós i, sobretot, amb un embalum més sospitós encara a la butxaca que jo no imaginava què podia ser. Perquè Txaqüel no era precisament un prestidigitador i quan alguna cosa li passava pel cap, se li notava a muntó. A més de que només que feia que clavar-se la mà en una de les butxaques de la xupa de cuir plena de cremalleres i ahí no estava el paquet de tabac, que s’albirava en una altra butxaca, la dels pantalons negres cenyits de la qual penjava una cadeneta grossa que semblava de plata, però que era clarament de pega. El cas és que després d’uns moments d’expectació generats pel meu amic i que jo vaig intentar no correspondre per res del món, apartant la mirada tant com m’ho permetia la meua insana curiosi

Txaqui Txaqüel, un jugador molt especial que es va convertir en llegenda

“Jo col·loque molt bé els meus jugadors sobre el camp, el problema és que quan comença el partit es mouen”. Alfio Basile En aquell vestidor de l’equip de futbol cadet del poble convivien uns espècimens certament curiosos. Com passa en la naturalesa, alguns s’acoblaven millor a l’hàbitat on vivien i acabaven mutant i convertint-se en l’espècie predominant de la caseta. En canvi, hi havia d’altres que, pel que fora, no tenien tanta capacitat per a evolucionar i per a fer una bona simbiosi amb el medi i acabaven, sistemàticament, uns abans i uns altres després, extingint-se sense remissió. Txaqui Txaqüel era d’aquesta segona classe d’espècimens. De fet, per què Txaqüel, que mai li havia pegat una mala patada a un pot, es va voler apuntar a un equip fet i rodat com el cadet de Pepito ? Eixa pregunta, que és la clau de tot el que vindrà després, és pràcticament impossible de respondre. El cas és que Txaqui, que era molt amic meu, em va sorprendre un dia passant per ma casa després de beren