L’avió està a punt d’enlairar-se. Tots els passatgers ocupen els seients i es corden el cinturó. Una xica morena d’ulls foscos i cabells llargs i negres amb reflexos rojos alça el coll, mirant impulsivament tres o quatre seients per davant, per si el xic que hi ha assegut allà es gira i creuen les mirades. Els dos són del mateix poble. Només es porten uns anys de diferència i han coincidit en moltes ocasions en alguns esdeveniments socials i d’oci propis de la joventut. Però han coincidit per separat, cadascun a la seua. Sense intercanviar ni una sola paraula. I pràcticament ni una mirada de més. Només això. Coincidien en l’espai i en el temps.
Ara, més de deu anys després d’aquelles trobades que no ho eren, ella voldria saludar-lo, preguntar-li perquè està assegut en aquell avió, quins motius té per a emprendre eixe viatge. Vol explicar-li també per què viatja ella. Vol mirar-lo fixament als ulls, uns ulls clars que miren amb intensitat. Un ulls que recorda de sobte de quan encara eren molt jóvens i tenien tota una vida per davant per construir. No és que ara no la tinguen, perquè els dos estan al principi de la trentena, però ja han anat alçant l’estructura de l’edifici de les seues vides. Cadascun la seua. Molt allunyada de la de l’altre. I, sobretot, del tot desconeguda per l’altre.
La jove ha tingut l’oportunitat d’adreçar-se-li abans i no l’ha aprofitat. A l’embarcament s’han passat els dos drets un quart d’hora llarg, separats només per uns quants metres. Ell, unes quantes posicions per davant en la mateixa cua. Ella, un poc més endarrerida, amb els ulls clavats en la seua esquena, esperant, i tement a la vegada, que es girara. Però no ho ha fet.
L’avió s’enlaira definitivament i ara ella aprofita per a intentar descansar un poc. Reposa el cap en la finestreta i el deixa caure, tancant els ulls a poc a poc. En eixe moment, el xic es gira. Però no la veu.
Poc més de mig hora de vol i l’avió aterra. El xic agafa ràpidament l’equipatge de mà. No duu res més. I ix ràpidament per la porta. La xica està unes fileres més enllà, taponada per un bon grapat de persones que no li permeten avançar. També ha agafat l’equipatge de mà, però quan baixe haurà d’esperar per a arreplegar una maleta més. Mira cap endavant i el veu d’esquenes, amb el cabells clars, llargs i rulls inconfusibles. Voldria cridar-lo, saludar-lo, preguntar-li si no té pressa i si voldria acompanyar-la a per la maleta i parlar una estoneta. O prendre un cafè o una cervesa junts. Però es queda immòbil. Callada. I veu com el xic ix de l’avió amb el pas accelerat. Ella va més a poc a poc, taponada per l’exèrcit de persones que busca desesperadament abandonar l’aparell, i camina tranquil·lament esperant una coincidència que no es produeix. Sense saber-ho, els dos agafen corredors oposats.
***
Han passat uns quants anys. Més d’una dècada. I moltes cosses que passen en deu anys en les vides dels dos. El xic, ara amb els cabells més curts i un poc més grisosos, i la xica, amb la cabellera morena amb lleus tonalitats rogenques inalterable i perfecta, viatgen ara en el mateix vagó de metro. Els separen només alguns seients. Els dos són del mateix poble. Basta una mirada per reconèixer-se mútuament, tot i que fa moltíssim temps que no es veuen. Només es porten uns anys de diferència i han coincidit en moltes ocasions en alguns esdeveniments propis de la joventut. Però han coincidit per separat, cadascun a la seua. Sense intercanviar ni una sola paraula. Alguna que altra mirada. Només això.
Ell alça el cap i es troba amb els ulls foscos d’ella. Se saluden amb un somriure breu i cadascun segueix a la seua. Ell fa com si llegira, amb un llibre obert a les mans. Ella mira el mòbil i contesta algun missatge. Ell fa tots els esforços possibles per a concentrar-se en la novel·la, perquè sent que no pot apartar la mirada d’eixos ulls profunds que l’han captivat instantàniament, però no vol que es note. Ella sembla no haver-se adonat.
Arriba la següent parada i la xica baixa. Un altre somriure de comiat. Breu i fugaç. Ell es manté quiet al seu seient. Baixarà en la següent parada, que li queda més a prop de casa. La mira mentre s’allunya, pensant en baixar ara mateix i caminar amb ella cap al poble, compartint el passeig i les paraules. Però es quedà quiet, paralitzat, resseguint amb els ulls la seua silueta que se’n va alhora que el tren es posa en marxa a poc a poc.
***
Han passat només uns dies. La jornada laboral ja s’ha acabat. El xic puja al tren de nou. La xica ja està dins. Ell seu a pocs metres de distància, tot i que encara no l’ha vist. Les mascaretes no ajuden. El principi de presbícia, tampoc.
Obre el llibre. I sent una espècie de xanglot. Alça el cap instintivament i la veu. Els seus ulls foscos estan a punt de vessar llàgrimes. Tenen la mateixa intensitat, la mateixa lluentor, la mateixa dolçor, però expressen una tristor profunda i crua. Ell la mira un parell de segons més del compte. Baixa els ulls al llibre de nou. Torna a alçar-los per a tornar a mirar-la. Ella intenta contindre el plor que porta dins, aliena a tot, però li resulta cada vegada més difícil. Ell fa tots els esforços possibles per a concentrar-se en el llibre. Voldria alçar-se, apropar-se i seure al seu costat. No seria gens difícil perquè el seient està lliure. Només ha de tancar el llibre, alçar-se a espaiet, apropar-se, seure al costat i preguntar-li com està. O no dir res. Només seure amb ella i acompanyar-la en silenci amb la seua pena, siga quina siga. Però no ho fa. Es queda immòbil fent com que llig mentre les estacions van passant una a una inevitablement.
Arriba la seua parada i la xica baixa. Esta volta no hi ha cap somriure de comiat. Baixa amb el cap cot i els ulls humits. La pena l’ofega. Ell es queda al comboi. Baixarà en la següent parada, que li queda més a prop de casa. La mira mentre s’allunya, pensant en baixar ara mateix i caminar amb ella cap al poble intentant animar-la. Però es quedà quiet, veient com la seua silueta es va perdent costera amunt a poc a poc alhora que el tren es posa de nou en marxa.
***
Han passat uns quants mesos. El final de l’estiu s’apropa. El xic passeja amb els fills xicotets per un carrer del poble. És estret, antic, amb cases amb segles d’història custodiant-lo a banda i banda. Els xiquets van amb patinet i van més lleugers del compte. Ell intenta frenar-los, però el que volen els menuts es pujar una costereta per a tornar a llançar-se a tota velocitat. Ell intenta impedir-ho sense massa èxit.
La xica dels ulls foscos sent soroll pel carrer de la seua infantesa, on sol retornar amb freqüència des de la ciutat per a retrobar-se amb la família i els amics. S’arrima a la finestra. Són uns xiquets que van amb patinet amunt i avall. El pare intenta controlar-los, però no acaba de fer-se amb ells. Ella sent la veu del pare i guaita per la finestra. El reconeix a l’instant. I es queda immòbil, parapetada darrere del vidre, contemplant l’escena. Somriu. Li agrada la placidesa i la naturalitat del moment que contempla.
I no pot evitar fixar la mirada en els ulls del pare. Eixos ulls que ja ha vist algunes voltes i que no pot deixar de mirar ara. Per un moment li passa pel cap baixar al carrer, obrir la porta i saludar, encetar una conversa, preguntar-li pels xiquets. No ho fa. Quan vol adonar-se’n, han avançat carrer enllà i només els veu d’esquenes, amb les veus cada vegada més fluixes, més llunyanes i esmorteïdes.
***
Han passat unes setmanes. És nit de festa en el poble. Estan pràcticament tots els vells coneguts en un sopar al carrer amenitzat amb una orquestra. Són festes majors i la gent ho celebra com si no hi haguera demà. Per al xic i per a la xica, per separat, és una tornada a un passat cada volta més llunyà, un reviure escenes de quan eren jóvens, tot i que ara consumeixen ja part de la quarta dècada d’existència.
Ell està amb uns amics, xerrant de peu, amb una cervesa a la mà. Ella passa per davant seu, parlant amb un altre amic. Ell l’ha vist de seguida i ha alçat el cap quan ha passat per davant. Ella, encara no. De sobte, la xica es gira. Les mirades coincideixen. Ella somriu i alça també el cap. Se saluden. S’apropen. I, miraculosament, parlen. Ell ha deixat als seus amics xerrant entre ells. Ella té al seu amic a l’esquena. La conversa flueix des del primer moment perquè ella agafa les rendes i li conta, sense embuts, que el va vore passar per davant de sa casa amb els xiquets. Ell se’n fa creus de que no el saludara en eixe moment. Parlen un poc més sobre la timidesa, riuen i tornen cadascun amb els seus després d’una conversa fluida, però breu.
Un moment més tard, ella es mou al ritme de la música amb les seues amigues, en un raconet, pràcticament davant de l’escenari. Ell està només a uns cinc metres, amb els seus. L’ha localitzat entre la multitud, pràcticament sense adonar-se’n, com si haguera estat ahí esperant-lo tota l’estona. Fixa la mirada en els seus ulls foscos, que l’atrapen de nou. Ella, de sobte, també el mira. I somriu. Ell s’apropa. I tornen a parlar. Ella li pregunta si ha anat alguna vegada en avió a tal destinació. Ell diu que sí. Que aleshores vivia allà on anava. Ella li explica com no va atrevir-se a saludar-lo en eixe vol. Ell torna a mostrar-se divertidament indignat, mentre calla totes les vegades que no ha sigut capaç d’adreçar-se a ella. Passen una bona estona parlant, fins i tot allunyant-se de la intensitat de la música que no els permet escoltar-se bé per posar-se un poc al dia d’unes vides que són molt distintes.
La gent els envolta, però ells estan a gust, com si no n’hi haguera ningú més en eixa tòrrida nit d’estiu popular. Però sí que hi ha més gent. I els reclamen. Se separen momentàniament. Sense passar-se els telèfons. Sense parlar de tornar a trobar-se. Simplement han compartit un breu espai de temps que els ha resultat molt agradable.
***
Al cap de poc, ell torna a buscar-la. Es passeja nerviós entre els rotgles de gent que xerren, beuen i es mouen amb poca traça al ritme de la música a la recerca de la intensitat dels seus ulls foscos. No la troba. Va de grup en grup i no és capaç de veure-la. Passa per la porta d’un bar i, defallit, entra a pixar. Quan travessa la porta, ella baixa per la vorera del mateix carrer. Se’n va cap a casa. No s’han vist.
El xic ix del bar i fa un últim intent per trobar-la. No ho aconsegueix. I se’n va cap a casa pensant que no ha sigut capaç de dir-li que ell també és molt tímid i que l’havia vist en el tren i no havia tingut el valor suficient per a adreçar-se a ella. Se’n va pensant que no li ha donat temps d’acomiadar-se’n i que no li ha demanat el telèfon. Se’n va pensant que no sap com trobar-la, tot i que hui en dia no seria massa difícil fer-ho. Però sap que no ho farà perquè la vida que té no li ho permet. Al final, arriba a casa amb la sensació d’haver perdut un tren.
Ella, mentrestant, a sa casa, no pot dormir. Pensa si no ha fet massa passes i ha dit massa coses. Pensa que no sap si ha pagat la pena la trobada. I mentre pensa, la son la venç i tanca els ulls foscos amb els quals el xic somia en eixe mateix instant. Però ella no ho sap i ell mai no li ho dirà. Perquè l’endemà tal volta no recorde què somniava. Perquè l’endemà s’alçaran per a seguir amb les seues vides. Perquè l’endemà el món seguirà fent voltes amb ells dins. Ells, que tenen les vides construïdes i, vulguen o no, ja mig consumides. Ells, que seguiran rodant costera avall, gestionant sense adonar-se’n les seues convergències impossibles.
Comentaris