“Jo col·loque molt bé els meus jugadors sobre el camp,
el problema és que quan comença el partit es mouen”.
Alfio Basile
En aquell vestidor de l’equip de futbol cadet del poble convivien uns espècimens certament curiosos. Com passa en la naturalesa, alguns s’acoblaven millor a l’hàbitat on vivien i acabaven mutant i convertint-se en l’espècie predominant de la caseta. En canvi, hi havia d’altres que, pel que fora, no tenien tanta capacitat per a evolucionar i per a fer una bona simbiosi amb el medi i acabaven, sistemàticament, uns abans i uns altres després, extingint-se sense remissió. Txaqui Txaqüel era d’aquesta segona classe d’espècimens.
De fet, per què Txaqüel, que mai li havia pegat una mala patada a un pot, es va voler apuntar a un equip fet i rodat com el cadet de Pepito? Eixa pregunta, que és la clau de tot el que vindrà després, és pràcticament impossible de respondre.
El cas és que Txaqui, que era molt amic meu, em va sorprendre un dia passant per ma casa després de berenar amb unes botes de futbol posades, calces, pantalons curts i una samarreta que semblava que volia ser d’esport. Tot de negre de dalt a baix. Això sí. I amb l’aret enorme penjant de l’orella esquerra amb la corresponent creu del revés. Això també.
—Txaqui, què has perdut la xupa?—. Per a trencar el gel sense ser massa directe, clar.
—Però que tu entrenes amb la xupa posada?—. Evasiva total, que Txaqui era un peça, però no tenia un pèl de tonto.
—Ah, però... que tu vens a entrenar amb nosaltres?—. Amb veueta d’incredulitat.
—Faltaria més!! Si sou més roïns que la tenca amb suc!! I vos falta un lateral dret como Déu mana—. Sentència de Txaqüel, tant si vols, com si no. Tot i que jo no tenia gens clar que el tipet sabera què collons havia de fer un lateral dret sobre un terreny de joc.
Però sense cap capacitat de resposta per la meua banda, no vaig tindre més remei que encaminar-me cap al camp de futbol acompanyat de Txaqüel. Jo, vestit de carrer, amb la bossa penjada en bandolera amb una tovallola, una bosseta amb el gel, les botes i la roba d’entrenar. Txaqui vestit de futbolista com si anara a una festa de disfresses, amb el paquet de Fortuna i la mistera a la butxaca dels pantalonets i un pitillet a la boca. Res més. Jo el mirava i notava que tot el món ens mirava als dos. Però segur que tot era producte de la meua imaginació.
En arribar al camp de futbol començaren les bromes. Txaqui, com si haguera anat a entrenar tota la vida, es va abalançar directament, sense preguntar, sobre el cistell on teníem els balons de Dixan i començà a fer tocs a l’aire mentre els altres ens canviàvem. Error funest del Txaqui, que no encertava ni una mentre les rialles dels companys que anaven eixint al camp, i que no s’ajuntaven amb ell ni manant-ho Déu, s’escoltaven pràcticament des del poble del costat. Txaqui Txaqüel, que sempre havia sigut un tipet dur, rebel i de metxa curta, es va dirigir al grupet que començava a fer estiraments amb cara de pomes agres i amb els punys ben tancats, però no va poder arribar a la seua alçada perquè va aparéixer la figura imponent de Pepito, entrenador i ànima mater d’eixe fabulós equip.
—Ie! Tu qui eres i què fas amb el nostre baló?—. Directe al gra, Pepito.
—Jo... eh... Em diuen Txaqui i he vingut a apuntar-me a l’equip—. Posant-se roig com una tomata, el nouvingut.
—Ja, ja m’imaginava... I tu creus que pots vindre ací el primer dia, sense presentar-te ni res, remenar les nostres coses, agarrar un baló i posar-te a pegar xuts a l’aire sense sentit?—. Amb un puntet de mala bava, el míster, marcant territori per si de cas.
—Jo... eh... no ho sabia... Pensava que podíem agarrar els balons i...—. La xuleria se li havia escapat al Txaqui poteta a baix.
—Vinga, va, deixa-ho estar, Txuqui-Txuqui i ves a estirar amb la resta que hui no toca baló. Hui toca córrer!—. Fi de la conversa.
—Córrer és de covards!—. Que se sent en la distància aprofitant que Pepito estava despistat observant la gràcia que es gastava el nou fent estiraments.
***
Quaranta-cinc minuts després del debut de Txaqui en el primer entrenament de l’equip, el jove no podia moure ni les pestanyes. El pobre s’havia passat tres quarts d’hora al trot, bé, pràcticament caminant xano-xano, i no sabia ni on estava. Només que feia que clavar-se pedres a la boca perquè li havien dit que era la fórmula ideal per a combatre el flato. I agafar-se els malucs amb les dos mans cada dos per tres. Això també.
Però el que no sabia el debutant és que l’entrenament acabava de començar. Ara venien un bon grapat d’exercicis amb baló que exigien una condició física i tècnica que, en eixe precís instant, el bo de Txaqüel no estava en condicions d’aportar. De fet, mentre la gent, ara sí, agarrava un baló cada un, ell aprofità per a demanar permís per a anar al vestidor a pixar. Pepito, indulgent, l’hi va concedir, i Txaqui que es fumava damunt, va aprofitar per a fer pipades desesperades a un cigarret a les fosques per a recuperar forces que, al final, li va fer més mal que bé.
I és que mentre Txaqui es relaxava tirant fum per la boca, pel nas i per les orelles, Pepito va trobar sospitós que férem tres rondes de tirs a porta i el nou no haguera tornat encara al camp. I escamat com estava pels lamentables fets protagonitzats per un altre nouvingut de record infaust, Paquito Ratón, que havia trencat una nit els vidres del vestidor, va decidir fer una ulladeta per si de cas. En obrir la porta, el crit de Pepito es va sentir en tota la comarca.
—Cague en la mar serena, santa i peluda!!!! Però què fas, Txuqui-txuqui!?—. Poca capacitat retentiva de Pepito, proporcionalment inversa a la mala llet que es gastava en eixe moment.
—Hòsties, míster!! M’ha entrat pixera...—. Amb el cigarret en una mà i el pardal en l’altra.
—Pixant i fumant!! Això què vol dir!?—. Pepito apujant-se per les parets.
—Eh... És que tinc flato i com que les pedretes no me l’han curat he pensat que unes xamadetes podrien ajudar—. Elucubrant i reflexionant sobre la marxa Txaqüel. Per a eixir del mal pas.
—Va, caracollons!! Ix al camp d’una vegada!!—. Pepito agafant-lo de l’orella. —I tira el cigarret ja, Txuqui-txuqui, que et vas a cremar la boca!!—. I Txaqüel, com si sentira ploure, apurant la burilla mentre tornava a eixir al terreny de joc carregat d’agulletes, de flatositat i de mal geni.
Perquè Pepito va pensar que una bona sessió de grada seria un bon càstig per a la gosadia del nouvingut i el va tindre un quart d’hora ben bo pujant i baixant les escales de la tribuna. Pensava l’entrenador en com augmentaven les possibilitats de què Txaqüel no tornara en cada graonet que pujava, però no coneixia el personatge, cabut com ell a soles i, quan volia, amb una voluntat de ferro.
***
I sí, Txaqui tornà al següent entrenament. Vestit de la mateixa manera, amb el paquet de tabac a la butxaqueta i amb ganes de demostrar que la banda dreta del Bancalet tenia un nou amo. De bones intencions va carregat el món!
—Txuqui-txuqui! Agafa els petos i els cons que farem un circuit amb baló!—. Pepito dixit, amb veu tremolosa i cara d’incredulitat en veure’l tornar.
—Has vist!? Li caic de puta mare!!—. Optimista com ningú Txaqüel, que cadascú interpreta les coses com creu, vol i pot.
Eixe segon entrenament va ser realment memorable i va marcar un abans i un després en la vida futbolística de Txaqui Txaqüel. El jove, espavilat i viu en la vida, va observar com els seus companys més veterans encalaven una de cada tres pilotes quan els tocava tirar a porta. Darrere de la porteria n’hi havia una tanca metàl·lica mooooolt alta que coronava un muret de pedra per a evitar precisament això, que els balons eixiren de l’estadi. I també darrere de la porteria, encastada en el muret, n’hi havia una porta xicoteta que permetia eixir ràpidament a buscar els balons que es perdien per dalt de la tanca. Ja fora de l’estadi, el que hi havia era un camp de tarongers immens que era on anaven a parar totes les pilotes encalades.
Quan Txaqüel va veure la freqüència amb la qual els seus companys encalaven el baló va sospitar un poc. Ni tan sols ell, que no era precisament un prodigi de la tècnica, era capaç de llançar a porta tan malament. Així que va decidir comprovar per ell mateix què collons passava a l’altre costat de la porta xicoteta. Agafà carrereta, posà el peu molt per baix del baló, s’inclinà cap a arrere i... Peim!!!! Pilota a fer la mà!!
—Txuqui-txuqui!! El cos cap a baix!!—. Desgargamellant-se, Pepito.
I Txaqüel amb el cap cot, cagant-se en tot perquè havia xutat tan malament com va poder, però no va ser capaç d’encalar la pilota, que havia eixit volant cap al cantó. Cinquanta metres d’anada i cinquanta de tornada sense premi.
Set o huit xuts més tard, Txaqüel havia aconseguit encalar per fi la pilota, amb Pepito donant-lo per perdut la tercera vegada que havia llançat el baló al cantó. Amb mig somriure a la boca, el debutant va rodar per darrere de la porteria, va eixir per la porteta i es va trobar amb el tarongerar i amb un parell de companys menjant-se una taronja amb total impunitat i amb les pilotes ja recuperades a la mà.
—La teua l’hem vist caure. Estarà quasi, quasi a l’estació del tren—. Amb un poquet de sorna, que li ho deien.
Txaqüel no va fer ni cas. Va botar la tanca del taronger emportant-se uns quants talls amb el filferro de record, va seure sota un taronger, es va treure el paquet de tabac i es va posar a fumar com un desesperat. En acabar, es va internar en el tarongerar i un quart d’hora més tard va trobar la pilota. Quan va tornar a intentar entrar per la porta xicoteta, ja estava tancada. L’entrenament s’havia acabat.
En un intent desesperat per tornar la pilota, començà a pegar xuts cap amunt sense massa èxit. I com que Txaqui no tenia una relació especialment bona amb la sort, el baló rebotà en la paret i tornà a clavar-se en el camp de tarongers.
—Ara anirà a buscar-lo la mare que l’ha parit!!!—. Clar i ras. I la pilota, encalada.
***
Passades unes setmanes i contra tot pronòstic, Txaqui seguia venint a entrenar, tot i que no s’apreciava cap millora en la seua tècnica. Però ganes hi posava. Fins i tot es quedava al final de l’entrenament a xutar penals amb els especialistes mentre la resta de jugadors corria ràpidament cap a la dutxa. Això li comportà alguna que altra brometa per part dels companys més graciosets.
—Txaqui, per què et quedes a xutar penals si no vas a tirar-ne cap ni en deu vides?—. Dubte un pèl cabró, però raonable.
—Mai se sap. I, per si de cas, s’ha d’estar preparat—. Sempre optimista, Txaqüel.
—Però si els penals els tiren sempre els mateixos...—. Ahí, rebregant el clau.
—Algun dia fallaran i ahí estaré jo!—. Buf! Un pèl massa optimista, tal volta.
—Txaqüel, tu saps que per a llançar un penal has d’estar en el camp?—. Ui, ui, ui...
I Txaqui que no responia. Agafava carrereta i intentava colpejar el baló amb totes les seues forces en direcció al company que acabava de parlar qui, per si de cas, ja corria cames ajudeu-me cap al vestidor. Temible, la fúria de Txaqui, tot i que inofensiva i efímera.
El cas és que arribà el dia del seu debut, que ell esperava en candeletes mentre que jo li tenia més por que a una tronada. Jugàvem a casa un partit amistós de pretemporada i ja estava tot el peix venut, amb uns quinze minuts de la segona part per jugar i un rotund 4 a 1 a favor nostre. Aleshores, Pepito es gira cap a la banqueta i li dona a Txaqüel l’orde que tant de temps estava esperant.
—Txuqui-txuqui! A calfar! I rapidet que vas a eixir de seguida!—. No volia Pepito tindre temps de penedir-se’n de la seua decisió.
Txaqui s’alçà com un ressort de la banqueta i se n’anà al vestidor. Pepito no s’ho podia creure.
—Txuqui-txuqui! No aniràs a fumar-te un cigarro ara, veritat!?—. Desconfiat, Pepito.
—Què va, míster! A pixar i a calfar! Rapidet!—. I au.
Dos minuts després, Txaqui, tapant-se la boca amb les mans per a amagar l’alè a tabac, es posà a fer carreteres per la banda. Sense passar-se tampoc, que no era qüestió de cansar-se abans d’hora. I Pepito, que l’havia perdut de vista quan marxà cap al vestidor, el cridà a l’instant.
—Txuqui-txuqui, jugaràs de lateral dret. Ací, pegadet a la banda. Apega’t a l’extrem i no el deixes ni respirar, entesos?—. Recalcant les ordes amb saviesa i mètode, Pepito.
—Entesos, míster! Eixe xic va a somiar amb mi durant un mes!—. Radiant, Txaqui.
—Frena, frena, Txuqui-txuqui! Ves amb compte que tu eres de sang calenta. Si et piquen o et diuen alguna cosa, ni cas. A jugar i au. I sobre tot a córrer, perquè es pot jugar millor o pitjor, però s’ha de córrer—. Mirant-lo amb tota la desconfiança del món que li ho deia Pepito.
—No patisca, míster!—. Exultant, Txaqui.
Cinc minuts més tard, Txaqui Txaqüel abandonava el camp del Bancalet... expulsat!! Impressionant. Es veu que quan es va apegar al futbolista rival, aquell li va dir alguna cosa relacionada amb la seua arracada, la mida de les seues orelles i la seua pinta de mafiós de mercadet. Txaqüel va traure bromera per la boca i el rival se n’adonà prompte que insultava millor que jugava, així que en un baló dividit l’espentà un poquetet. El pobre Txaqui, que no estava avesat a les males arts futboleres (tampoc a les bones, per a ser del tot sincers), va volar per damunt de la tanca mentre el rival alçava els braços en l’aire com dient, ‘jo no he fet res’. No tingué temps de baixar-los, perquè Txaqui es va alçar de terra, va botar la tanca i va intentar tombar-lo amb dos bones punyades. Clar, s’armà un guirigall considerable que va acabar amb el debutant a la caseta mentre Pepito movia el cap a dreta i esquerra sense saber on mirar.
***
Txaqui Txaqüel ja no va tindre massa oportunitats més en l’equip, sobre tot quan començà la lliga i vingueren els partits oficials, però ell, callat i amb ganes, no va faltar mai a cap entrenament en els dos mesos i mig següents. I això que s’arrimava l’hivern, feia un fred que pelava i s’havia de tindre moltes ganes per a vestir-se de curt dos dies a la setmana a les huit de la vesprada i posar-se a entrenar.
A mi em semblava estranyíssim, coneixent a Txaqüel com el coneixia, que no s’haguera afartat i ho haguera deixat córrer tot de molt mala manera. Però no. Així que, a poc a poc, vaig anar fent-me a la idea que l’afició del meu amic pel futbol era sincera, rocosa i ferma.
Jo, que tenia la fortuna de jugar, em veia en l’obligació d’animar-lo quan eixíem junts.
—Txaqui, ho estàs fent de categoria. La temporada és llarga i al final sempre hi ha sancions i lesions. Tu segueix així que al final jugaràs, ja veuràs—. Exquisit. Un pèl exagerat, però exquisit.
I Txaqüel, amb la cervesa a la mà i el cigarret a la boca, somreia. I a mi eixe somriure no acabava de fer-me bona espina.
El cas és que un dia, després d’entrenar, ens convocaren a tots en el vestidor. Ens digueren que n’hi havia una caixa de Nadal per a cada un esperant-nos a fora. Tenia cava, torrons, polvorons, massapà, rotllets, raïm, pinya i bresquilla en almívar, pistatxos, ametles, un parell de botelles de vi, una ampolleta de whisky i un cuixot i tot. Meleta pura!! Com s’havien estirat els del club!! Un per un anàrem agarrant la caixa i, més feliços que feliços, desfilant a poc a poc cap a casa carregats i desitjant-nos bones festes i millors vacances.
Eixe va ser l’últim dia que vam tindre el plaer de veure a Txaqui Txaqüel pel camp de futbol. No va tornar mai més sense donar cap explicació ni al míster ni als companys ni a ningú. Es veu que el molt recabró, espavilat com era, sabia que hi hauria una caixa espectacular de regal per a cada un des del mes d’octubre i havia aguantat en l’equip només amb la intenció d’arribar al Nadal i poder quedar-se-la.
Així va ser com Txaqui Txaqüel es va convertir en un dels jugadors més famosos del club. En una autèntica icona. Entre el mite i la llegenda. No pels seus gols, ni per les seues jugades increïbles, ni per les seues passades, ni per la seua velocitat, ni per la seua visió de joc, ni per la seua intensitat defensiva, ni pel seu joc imprevisible, sinó perquè el gran Pepito el va tindre en la boca, almenys, durant una dècada ben bona.
Perquè a partir de la fugida de Txaqui, cada inici de la pretemporada i cada vegada que venia algun xiquet nou a entrenar, el míster ens reunia, ens explicava fil per randa tota la història de Txuqui-txuqui, el xic que s’havia apuntat al futbol només per a quedar-se la caixa de Nadal i després havia desaparegut del mapa deixant tirats a tots els seus companys, i molt seriosament ens obligava a signar un document pel qual ens comprometíem a pagar la maleïda caixa de la nostra butxaca si no tornàvem a entrenar amb l’equip després de Nadal.
I Txaqui Txaqüel, tan content. Menjant el cuixot a poc a poc, a talladetes fines, fent-lo durar, paladejant el whisky amb deler i ben orgullós de formar part de la història d’un club de futbol tan important i extraordinari, encara que no fora per mèrits estrictament esportius.
Comentaris