Sé que no hauria de fer-ho, però estic més que farta. Farta de tot i de tots. Farta de que la gent no em respecte. Farta de les mans a l’aire, dels crits, de les corregudes, de les males mirades, dels intents d’espantar-me i, fins i tot, de matar-me. No penseu que exagere, no. Que és així com vos ho dic: convisc amb gent que intenta matar-me i he de lluitar a diari per la meua supervivència.
La veritat és que sempre he tingut mala sort a la vida. O, almenys, jo ho veig així. Vaig nàixer en un lloc, en una època i en un context social certament opressiu i mai he tingut l’oportunitat de capgirar la situació. Vaig passar la infància pràcticament amuntonada, compartint una habitació amb les meues germanes i un bon grapat de familiars. I estic treballant pràcticament des que tinc ús de raó. De fet, no recorde cap època de la meua vida sense treballar. Mai no he jugat amb cap joguet ni he tingut cap temps d’oci disponible per a mi i per als meus. A casa no ens ho podíem permetre de cap de les maneres. I si, per alguna estranya raó, decidíem pel nostre compte descansar un poc de la vida dura que vivíem, ja s’encarregaven els majors de recordar-nos a la força que això no era possible.
El primer treball que recorde va ser netejant cases i deixant-les sempre ben polides. Cel·la rere cel·la. Habitació rere habitació. Estança rere estança. A les ordres d’una dona molt dèspota que no feia res més que mirar-nos per damunt del muscle, tractant-nos com si fores esclaves. Una dèspota a la qual temíem i veneràvem totes. Una dèspota que ens manava amb la mirada i nosaltres obeíem sense replicar. Perquè, per a rematar, quan semblava que la jornada de neteja ja s’havia acabat, ens feien anar unes a la cuina i unes altres a fer-se càrrec dels nadons, alimentar-los, mimar-los i cuidar-los. En eixos moments, la meua aspiració màxima era que arribara la nit per a poder dormir un poc i descansar.
I és que en aquesta comunitat on m’ha tocat nàixer i viure hi ha gent que compta i gent que no tant. Nosaltres sembla ser que érem de les que no comptàvem massa. I per això ens ha tocat viure en unes condicions que freguen l’esclavatge mentre altres gaudeixen la vida tranquil·lament sense fer res més que divertir-se, descansar i tornar a divertir-se. Però bé. Per més que vulga no puc revertir l’ordre social. Què hem de fer?
El cas és que després d’un temps que se’m va fer etern, la tirana que manava en la nostra comunitat va decidir que tenia una altra faena per a algunes de nosaltres. Encara recorde la meua reacció: estava encantada i exultant davant la perspectiva d’eixir d’aquella maleïda mansió, d’aquella maleïda finca plena de racons per a netejar. Però la feina que m’esperava fora no era exactament com jo la imaginava. Havíem de recórrer quilòmetres i quilòmetres de camps de cultiu per a recol·lectar productes que després transportàvem a la maleïda mansió. Les jornades de sol a sol han deixat marcada per a sempre la meua pell i m’han esgotat físicament i mentalment. Jornades de sol a sol que m’han furtat literalment tota la joventut i que han exprés la meua vida.
I total, per a què? Per a treballar, treballar i treballar. Per a viure una vida de sacrifici perpetu. Una vida que no m’ha donat cap satisfacció. Cap ni una. Perquè jo, secretament, tenia una il·lusió amagada que feia un poc més suportable tanta vexació. Volia ser mare. Però aleshores em vaig assabentar que no podia tindre fills. Després d’una jornada laboral especialment dura em vaig marejar i vaig haver d’anar al metge. Em va receptar gelea reial i em va dir que estava perfectament. I jo vaig decidir confessar-li que volia ser mare i volia fer-me unes proves de fertilitat. Aleshores ho vaig saber. Es veu que el meu sistema reproductor no permetia acollir una vida dins meu. Una de les poques coses que em mantenien viva, l’instint de reproducció, les ganes de ser mare, l’alegria de perpetuar la vida, també era impossible per a mi.
Per això hui he decidit fer una cosa que sé segur que no he de fer. He decidir conscientment prendre una mala decisió. Perquè estic farta i no puc entendre que, després de tot el que m’he sacrificat a la vida, les reaccions dels qui m’envolten siguen sempre de total menyspreu. Com si fora un monstre. Com si fora un ésser repel·lent que fa por només de mirar-lo i necessites que sempre estiga molt lluny de tu. Així que sí, per totes aquestes raons, he pres una decisió que ja no té marxa enrere.
***
De sobte, un brunzit ompli l’aire i la gent es gira sobtada per a intentar identificar la procedència d’un so que sembla perillós. Algú té el temps justet de vore com l’abella obrera agafa velocitat, comença a fer voltes, piruetes i cabrioles en el cel i es llança en un vol picat meravellós, vertiginós i poètic per a encarar el fibló just al mig de la cara d’una víctima inconscient que no s’espera un atac tan inesperat com aquell.
Mentre sent el crit aterridor del ferit i genera el caos al seu voltant, l’abella obrera intenta tirar del fibló amb totes les seues forces per a extraure’l de la cara on ha aconseguit clavar-lo, però el dolor que sent a la panxa és insuportable. Està a punt de morir i l’abella obrera no té temps de penedir-se d’una mala decisió. Tal volta la pitjor decisió que ha pres mai.
Comentaris