El dragó que volia ser humà

El dragó trepava totes les nits caloroses d’estiu dalt d’una tàpia. D’allà estant, es quedava ben quiet i observava i escoltava tot el que passava al seu voltant. El que més li agradava era escoltar les converses de dos humans que semblaven jóvens per a la seua espècie. No xicotets, sinó jóvens.

Els jóvens agafaven dos cadires de boga i seien enfront de la mateixa tàpia on reposava el dragó, un poc allunyats d’altres humans que semblaven més majors i que seien en rotgle i sopaven junts. Els que semblaven jóvens ja haurien sopat (o ho farien després), perquè ells no portaven mai res de menjar. Treien uns cigarrets d’un paquet esventrat que un dels dos portava a la butxaca i fumaven fent espirals i figuretes de fum en l’aire. Al dragó li encantava olorar el fum que s’evaporava pràcticament a la seua alçada. També li agradava menjar-se algun mosquit que altre mentre els escoltava, com qui no vol la cosa, perquè ells ja haurien sopat, però ell encara no ho havia fet i solia tindre sempre fam.

Al dragó li encantava escoltar els jóvens perquè, secretament, somiava amb ser humà. Volia patir una metamorfosi, que deien ells. I ho volia perquè les converses entre els dos jóvens li generaven curiositats, dubtes, anhels, desitjos i la necessitat de conéixer llocs nous i nous mons lluny de la tàpia on reposava cada nit.

Per això perdia la noció del temps apujat dalt de la tàpia, escoltant les seues històries, els seus plans, les seues cabòries nocturnes aromatitzades amb fum de tabac. El dragó no tenia ni idea de què era el futbol, però volia jugar a futbol i ser una gran estrela, com els dos jóvens. Volia conduir una moto i un cotxe, anar a la discoteca, fumar porros i beure whisky amb taronja. Volia arrimar-se a les dones. Fins i tot volia treballar, que era una cosa que cap dels dos jóvens veia amb massa bons ulls, però ell, àvid de descobriments, també volia saber què se sentia anant a l’horta i com era això de treballar de sol a sol. Semblava una bonica imatge.

Mentre el dragó es submergia en les paraules dels jóvens humans, una altra figura, sense que ell se n’adonara, l’observava atentament des de la part més oriental i més fosca de la tanca, on no li pegava la llum de cara per a no descobrir als humans la seua posició. Era el vell dragó savi, el més venerable i ancià dels dragons, qui vetllava sempre per la salut física i espiritual de la seua comunitat. Com a bon vell dragó savi no s’exposava mai als ulls humans, per si de cas, i escrutava les ànimes dels seus estimats dragons des de la distància. I amb el dragó que volia ser humà estava patint. Perquè el vell dragó savi sabia que el camí que estava prenent no albirava gens bo. Ni a llarg ni a curt termini.

Però el dragó que volia ser humà ni tan sols se sentia observat, obnubilat com estava amb el seu somni de ser humà, en el seu afany d’aprendre més i més coses d’eixos jóvens que tant admirava. Per no caure, no havia vist mai un poc més lluny de la tàpia una bona quadrilla de xiquets que parlaven en veu alta d’eixir a acaçar dragons. Ho deien clar, ras i ferm, però el drac només sentia als seus herois.

***

El vell dragó savi, que ja el tenia clissat, va decidir intervindre i, contràriament als seus costums inveterats, una nit es va acomodar al seu costat, mirant-lo de fit a fit sense dir res. El dragó que somiava amb ser humà se sentia nuet davant aquella mirada tan directa i tan aclaparadora del cap espiritual de la seua tribu. Però no va gosar parlar. Si el vell dragó savi volia dir-li alguna cosa, que donara ell el primer pas. I ho feu. Ben segur.

— Com és que cada nit estàs per ací, jove dragó? — que li va dir.

— És que en este punt exacte de la tàpia fa més frescoreta—. Menja-te-la, vell dragó savi cabró.

— Sí, buscar la frescoreta està molt bé, però jo mai em clavaria dins un congelador per a estar més fresquet—. Per alguna cosa li deien el vell dragó savi, no?

— Disculpa’m vell dragó savi, però no he entés completament la metàfora—. Fent-se el tontet, el draquet.

— La joventut, que no vol saber res de la vellesa ni de la saviesa i que creu que viurà tota la vida. Bé, xiquet, me’n vaig. Però volia donar-te un consell—. Ui, ui, ui.

— Parla, vell dragó savi, que t’escolte—. Fent-se el sord, realment.

— No vulgues ser el que no eres. No busques amb ànsia coses impossibles. No tingues somnis que no pugues acomplir—. El vell dragó savi disparant amb tot l’arsenal.

— Moltes gràcies, vell dragó savi. Però només soc un dragó que busca la frescoreta de la nit. Res més—. Amb dos.

El vell dragó savi es girà amb parsimònia, tragué la llengua, acaçà una mosca que el dragó tenia just damunt del cap i se n’anà. El dragó que somiava amb ser humà estava enfadat, perquè s’havia perdut tota la conversa dels qui ja considerava els seus amics. Els seus iguals. El vell dragó savi, d’esquenes i tot i anant-se’n, ho va notar, però va decidir no insistir més. Això i que estava cansat, què collons, que la saviesa l’havia adquirit amb el pas del temps i ja carregava un bon grapat d’anys en el sarró.

Però el dragó no li va fer cas. Què podia saber de la vida un vell dragó per savi que fora? És que no tenia ell tot el dret del món de desitjar caminar sobre dues potes? És que no podia somiar en deixar de costat la necessitat de traure la llengua cada poc per a atrapar mosques i mosquits? Ell volia la boca per besar, com els dos jóvens de baix, que sempre parlaven de com s’havien quedat amb les ganes de morrejar-se amb aquesta o aquella. I si, pel que siga, algun dels dos ho aconseguia (cosa que no solia passar), no podia dissimular de cap de les maneres una cara de felicitat que, per al gust del dragó, vorejava l’estupidesa. Però, tot i això, al dragó que volia ser humà també li agradaria poder posar eixa cara alguna vegada en la vida.

***

El dragó que volia ser humà estava tan absort en els seus pensaments i desitjos que no va veure els xiquets que s’arrimaven a la tàpia per la part esquerra amb un objecte estrany, però summament amenaçador, a les mans. Era una espècie de tros de xapa de fusta que tenia dos claus rovellats clavats en la part de dalt i un altre en la part de baix. Una goma que passava pels dos claus de dalt i s’aferrava al de baix culminava l’invent horrorós. Els xiquets duien també uns ferrets a les mans, les típiques molles que serveixen per a unir les pinces de la roba. El dragó, com que no estava atent, no sabia que això, que per als humans podia resultar molest, però era absolutament inofensiva, es convertia en una arma molt perillosa i potencialment mortal per a ell.

Quan el primer projectil impactà contra la paret, el dragó, que rumiava i intentava traure el trellat a les últimes paraules dels jóvens que fumaven, es girà de colp, sense comprendre res. Es mogué un passet a la seua dreta per a mirar millor què estava passant. Aleshores va rebre de ple el segon projectil i va caure a terra fent un so somort que el va deixar del tot estabornit. Després, la foscor més absoluta. Ni tan sols va ser conscient quan els xiquets li tallaven la cua i cobrava vida pròpia al marge del seu cos. En eixos moments, ell ja estava gaudint, sense cua, del cel dels dragons mentre el vell dragó savi contemplava l’escena des de la foscor més absoluta i es menjava una mosca més només per inèrcia.