L’home que arribava sempre tard no es va alçar massa animat. No era una persona amb molta espenta i no li agradaven gens les novetats. Era més de tindre la seua vida controlada en tot moment. Per això, quan intuïa que podia passar alguna cosa que desbaratara el seu dia a dia, es posava molt nerviós. Tampoc li agradava prendre decisions. Rumiava cada possibilitat que li oferia cada gran decisió i preveia una per una totes les hipotètiques conseqüències. Per això arribava sempre tard. Perquè quan prenia una decisió ferma en qualsevol àmbit de la seua vida era inevitable que la possibilitat escollida ja no estiguera al seu abast i s’haguera de conformar amb la següent.
De camí al treball, perfectament mudat amb trage fosc impecable, camisa blanca i corbata roja, escoltava la ràdio del cotxe com cada matí, engegada puntualment pel seu xofer. La locutora parlava de l’arribada a la ciutat d’una celebritat. L’actriu més coneguda del moment venia a presentar l’última pel·lícula, un thriller vertiginós on acabava atrapant a un assassí en sèrie especialment brillant i intel·ligent. Bé que ho sabia l’home que arribava sempre tard, perquè ell era l’encarregat d’anar a arreplegar-la a l’aeroport amb el cotxe oficial d’una productora agermanada amb la principal nord-americana que havia posat els diners necessaris per a poder fer la pel·lícula.
L’home que arribava sempre tard no arribava mai tard al seu treball, ni a cap cita, ni a cap esdeveniment. Era extremadament meticulós en eixe aspecte. L’home que arribava sempre tard ho feia a qualsevol altra experiència de la vida per culpa de la seua eterna indecisió. Per això ordena al xofer que aparque la limusina al lloc que hi tenia reservat a l’aeroport amb tres quarts d’hora d’antelació. Per a no fer tard i estar atent a qualsevol eventualitat.
Mentre baixava del cotxe va observar amb preocupació com darrere de les tanques una munió de periodistes parlava en veu alta, fent temps amb tot tipus de comentaris fins l’arribada de l’artista. No va poder evitar contraure el semblant. No li agradaven gens els periodistes. Treballar en una productora important amb actors i actrius al seu càrrec li feia tindre’ls ben a prop amb certa freqüència. Hi havia una altra raó secreta per la qual no li agradaven els periodistes i és perquè li recordaven el que havia pogut ser i no fou.
Amb el cap ple d’aquestes i altres cabòries, de sobte, els ulls se li van obrir del tot sense poder fer res per a evitar-ho. Acabava de veure un rostre familiar entre els periodistes combregats. Era una dona de mitjana edat, de cabells negres i ulls foscos i de faccions dolces i arrodonides. Reia a cor què vols reaccionant a les paraules d’un company i eixa rialla franca i sincera emfatitzava encara més la bellesa hipnòtica dels seus trets. L’home que arribava sempre tard tornà a pujar al cotxe de seguida, encongint els muscles i acotxant el cap.
***
La dona que reia va sentir alguna cosa estranya dins seu. Mentre reia, imperceptiblement, els ulls havien captat una imatge familiar. I la mirada se li desvià de seguida cap al cotxe on seia, amagant-se, l’home que arribava sempre tard. El va reconèixer a l’instant, tot i que havien passat molts anys des de la darrera conversa que va mantindre amb ell. Aleshores eren molt més jóvens i ella estava del tot enamorada d’eixe home primmirat i metòdic que, encara que no ho semblara, era dolç, atent, comprensiu, amable, divertit, intel·ligent i sabia escoltar.
Encara ara no sabia què havia fallat. Ella havia donat tots els passos que creia pertinents, li havia ofert senyals i senyals, però ell mai no es va atrevir a apropar-se més a ella. Eren jóvens i es conegueren en un bar, una nit que ell havia eixit a sopar i de marxa amb els amics i ella amb els seu. El recorda caminant amb l’esquena recta i amb la mirada perduda, sense atrevir-se a dirigir-se a ella fins que el va abordar en la barra i van passar junts tota la nit. Ella era així. Directa i al gra.
Ell, tot i que aleshores estava emparellat, es deixà emportar per la situació. I passaren un temps prou llarg que si sí, que si no, construint i destruint castells en l’aire. Ella tenia clar el que volia, perquè s’havia quedat atrapada per aquell jove callat i que semblava tan insegur, però no volia estirar el fil més del compte. Ell també, però no semblava capaç de fer el pas definitiu en la seua situació. Cavil·lava. Sospesava. Fins que, a poc a poc, sense cap més explicació, va anar distanciant-se fins a convertir-se en un record estrany i llunyà.
Després ella va assabentar-se que s’havia casat amb una companya de treball d’una important productora de cinema que no era la mateixa xica amb qui eixia quan es van conéixer. Per un moment li haguera agradat que fora la mateixa, perquè trobava que això justificava la seua aposta personal. Però no...
I ella havia fet la seua vida, tot i que mai l’havia oblidat del tot. Perquè el poc temps que passaren junts quasi en clandestinitat havia aigut molt feliç. Perquè ell tenia un no sé què. Una manera tranquil·la d’afrontar la vida que contrastava amb la seua empenta visceral. I ara el tenia davant seu, acotxat en el seient del darrere del cotxe on en una estona viatjaria l’estrela de cinema que tots estaven esperant.
***
De sobte, a la dona que reia se li van passar les ganes de cobrir l’arribada de l’actriu. Havia pressionat molt en el diari per a que l’enviaren a ella a cobrir l’acte, però ara ja no volia saber-ne res. Com que encara faltava més de mitja hora per a l’aterratge de l’avió, la periodista va telefonar a la redacció per a dir que es trobava un poc malament i que no podria quedar-s’hi a l’acte. Que si podien enviar a Marta, que la veritat és que s’havia quedat amb un pam de nassos ahir en descobrir que no aniria. Penjà el telèfon i se’l guardà a la butxaca abans de botar la tanca en un moviment àgil i ràpid i avançà directament cap al cotxe. Va obrir la porta del darrere i, amb una veu clara i nítida, va dir:
— En una hora estaré al bar Empremtes amb una copa de vi a la mà. Estaré esperant-te fins que m’acabe la copa. Ni un segon més.
I tornà a botar la tanca gràcilment sense esperar cap resposta.
***
A l’home que arribava sempre tard li van pujar els colors a les galtes a l’instant. El xofer el mirava dissimuladament pel retrovisor sense fer cap comentari. L’home que arribava sempre tard restà vint minuts quiet al seu seient. Sense moure ni un múscul. Pensava. Només pensava. Calibrava totes les seues opcions. I això passava per recordar temps passats, llunyans, pràcticament oblidats.
Per la ment de l’home que arribava sempre tard desfilen ara imatges:
Ell a casa tancat, fent com si estudiara, calibrant una vegada més. Està en l’últim any de la carrera i necessita pau, tranquil·litat i calma per a tancar un cicle que li ha costat molt d’esforç. Té també els ulls de la seua família i dels seus amics damunt, amb ganes de comprovar si respon a les expectatives que havien dipositat en ell. No és el moment de fer un gir dràstic a la seua vida. Si de cas, quan passe l’estiu, que ja ha signat un contracte de pràctiques en una productora important, mourà fitxa. Aleshores actuarà. Sí. Ho farà més endavant. I obre els llibres definitivament relaxat per a complir els seus deures, deixant de banda el mòbil amb el missatge que li acaba d’entrar sense llegir.
Les imatges el transporten ara a l’edifici de la nova productora on treballa. Ha caigut dret i ben prompte s’ha convertir en imprescindible. La filla del propietari el mira fixament. Ell li torna la mirada sense embuts.
Ara veu la nóvia de tota la vida plorant. Ell es manté impassible, amb elegància, però estricte i ferm mentre li diu que tot s’ha acabat i que no pot fer res per a apanyar-ho.
De bracet de sa mare entra ara a una església atapeïda. La filla del propietari de la productora entra darrere d’ell, orgullosa i bella, de bracet de son pare. La flor i nata del sector audiovisual es troba entre la gentada que s’ha congregat per a acompanyar els nóvios en el seu dia gran (i aparéixer en alguna que altra revista social).
En eixe mateix instant, l’home que sempre arriba tard veu la imatge de la dona que reia. Veu els seus ulls foscos plens de vida, riallers, la mà que agafa la seua, nota l’olor fresc que desprén i escolta la seua rialla feliç i despreocupada. L’home que sempre arriba tard nota un pessigolleig a la panxa. A les mateixes entranyes. I obri els ulls, ix ràpidament del cotxe deixant el xofer a soles en el seient del conductor i es dirigeix a l’oficina més propera de cotxes de lloguer mirant desesperadament el rellotge.
***
L’home que arribava sempre tard volia arribar a temps per una vegada a la vida. Agafa el cotxe de lloguer i el posa en marxa amb molta ànsia. Mira el rellotge per última vegada, busca la direcció del bar Empremtes en el navegador, es corda el cinturó i accelera. El cotxe respon ràpidament i agafa empenta i velocitat. Tal volta massa. Perquè quan l’home que arribava sempre tard cau en el compte de que ha de frenar immediatament si vol agafar bé un revolt molt tancat que queda a l’esquerra, ja està fent voltes de campana.
L’home que arribava sempre tard aquesta vegada no pogué arribar a la cita ni tard ni prompte.
Mentrestant, la dona que reia fa ara un posat trist amb la copa de vi buida. Estava totalment convençuda que l’home que arribava sempre tard aquesta vegada arribaria a temps. Una llàgrima roda per la galta mentre paga el compte i s’allunya del bar caminant poquet a poquet.
De fons se senten les sirenes d’una ambulància que s’integren a la perfecció en el paisatge acústic de la ciutat camí de l’hospital i d’un diagnòstic incert.
Comentaris