Aquella vesprada de fa 25 anys no tenia pensat eixir de casa. Era un dissabte tonto, mig plujós, i jo estava a soles en casa, amb la televisió de fons, omplint de veus i de vida una casa massa buida i avorrida. Crec que feien “MacGiver”, però ben bé podria ser “L’Equip A” o la mítica “V”. No estic molt segur. Em ballen els records.
El cas és que sonà el timbre del carrer. Era un amic, que passava per si estava per casa. En aquells temps on els mòbils no estaven a l’ordre del dia, o tocaves al fix o et passaves per sa casa. No n’hi havia més opcions. I el meu amic passà per ma casa. Aprofitàrem que estàvem a soles per a encendre’ns un canuts i beure’ns unes cerveses.
Tot i que l’ambient no estava per a massa festes, anàrem animant-nos a poc a poc. I mitja hora més tard m’havia posat uns texans i una samarreta, havia agafat la cartera amb uns quants bitllets i m’apujava al Ford Focus del meu amic a fer una volteta. Una volteta que va ser voltera, tocata i fuga i vol estel·lar. Perquè ja se sap. A voltes una cosa porta a l’altra.
***
Anàrem a ca Peris, el nostre bar de capçalera, a fer-nos unes quantes cervesetes més acompanyades d’unes braves, que alimenten a muntó i són prou barates. Allà que ens trobem a una tropa divertida i de pelatges diferents que ens anima, ens acomboia i ens transporta a un antre als afores del poble. A eixes alçades, la vesprada ja s’havia convertit en nit i jo no tenia ni idea d’on parava el meu amic. Només que sentia els sons tronats d’un bafle que em quedava molt a prop de l’orella esquerra, però el lloc era tan summament estratègic, pràcticament pegat a un cantonet de la barra i amb l’angle de visió just per a contemplar perfectament el pòdium, que d’ahí no em traurien ni els “geos” (a no ser que fora amb els peus per davant, clar).
Les hores anaven esgolant-se a poc a poc i de la colla amb la qual havia eixit de ca Peris ja no quedaven ni els més valents. Ara havia congeniat amb un tipet que, de tant en tant, em convidada a un cubata i em posava un cigarret a les mans. Jo, clar, acceptava de bon grat, que jo soc bon educat i no m’agrada fer lletjos a ningú.
Però en un moment que no sabria dir si era nit o matinada, em vaig sentir indisposat. Veia com el meu nou amic reia i em mirava i em deia coses a l’orella, però no sabia ni on estava ni com havia arribat allí. De fet, les parpelles se’m tancaven i no podia fer res per obrir-les i les cames em feien figa, tot i que soc conscient d’haver intentat per tots els mitjans aferrar-me fort a l’altaveu per a no caure estès a terra.
—La mare que m’ha parit, que m’han posat alguna cosa en la beguda!—. Que vaig pensar en un esclat de lucidesa.
El següent record que tinc d’aquella nit és totalment diürn. El sol m’escalfava el cap de mala manera. Vaig obrir els ulls i vaig vore on estava. Al meu voltant només n’hi havia que dos garroferes, una séquia i molta terra al voltant. Tanquí els ulls i els torní a obrir en un esforç intens per recordar alguna cosa, algun detall que em permetera intuir on collons estava. Perquè no tenia ni idea d’on d’on estava ni de com havia anat a parar ací.
De sobte, vaig notar un dolor intens a la part esquerra de la ronyonada. Una punxada persistent que em va fer dur-me les mans al ronyó en un acte pràcticament instintiu. I aleshores vaig lligar caps. M’havien posat droga a la beguda i després m’havien extret el ronyó per vendre’l al mercat negre d’òrgans.
— Cague’n en la pena negra!!! Ma que soc imbècil, idiota i bovo!!—. Com ens hem de veure, cridant a soles enmig d’un bancal de garroferes.
Vaig intentar posar-me dret i pixar, totalment convençut que el pixum seria roig com la sang, però, increïblement, les gotes eren grogues, pràcticament com sempre. Vaig mirar l’horitzó i vaig localitzar l’ermita del poble a una distància llarga, però no inaccessible i, tirant, tirant, xino-xano, em vaig posar en marxa cap al poble totalment destrossat física i psicològicament.
Quan vaig arribar al poble tres hores més tard, el primer que vaig fer va ser passar per ca Peris a fer-me una cerveseta, que estava sec. I també perquè sabia que ahí trobaria al cabró que em va traure de casa quan jo estava veient la tele tan tranquil·lament i, d’alguna manera, era l’instigador principal de la meua tragèdia.
Efectivament, ahí estava el meu amic, assegut amb una cerveseta fresqueta entre les mans. I, després de soltar tota la bromera possible per la boca en forma d’insults impossibles de reproduir, vaig aprofitar per a explicar-li amb tot detall com n’estava totalment convençut que m’acabaven de furtar un ronyó.
El molt refilldelagran no només no em va creure, sinó que es va fer un fart de riure i va anar escampant pel poble que estava com un llum perquè pensava que m’havien furtat un ronyó. Bé, a voltes la història se li anava de les mans i afegia coses com que m’havia gitat amb una dona que l’endemà m’havia deixat escrita en l’espill amb llapis de llavis una llegenda sinistra: “Benvingut al club de la Sida”. O, quan es trobava un poc més inspirat, adornava el relat amb pinzellades com que tornant a dit m’havia parat la xica de la corba i havia fugit pels pèls. O que en arribar a casa vaig obrir el congelador i ahí estava Walt Disney congelat. Gracioset que és el meu amic.
El cas és que des d’eixe dia em va caure el malnom de “Ronyonet” per a tota la vida i jo ja no vaig esmentar mai més aquesta història. No ho vaig explicar a casa i no vaig anar mai al metge, tot i que jo sempre he notat des d’aleshores que pixe amb molta més assiduïtat.
***
Però com que una cosa porta a l’altra, ara fa tres setmanes, el mateix amic que em tragué de casa fa 25 anys em va confessar que els metges li havien dit que necessitava urgentment un trasplantament de ronyó. Jo, sense pensar massa, em vaig oferir voluntari per a fer-me les proves i veure si podria ser un donant compatible i fer-li un favor al meu amic.
— Els amics i els ronyons, per a les ocasions!!—. Que li vaig dir jo, perquè sempre he sigut un poeta.
Quan els metges em van confirmar que no podia ser donant de cap de les maneres perquè només tenia un de ronyó i que, a més, jo hauria de saber-ho perquè tenia una cicatriu molt clara en la zona de punció i tal, tal, tal, i m’hauria afectat en les deposicions líquides i tal, tal, tal, els records d’aquella maleïda nit de fa 25 anys em tornaren tots de colp. I al meu amic, també, que el molt recabró es va pixar damunt de riure i, afectuosament, em va dir:
—Ai, “Ronyonet, Ronyonet”, no patisques, que si tu has pogut viure 25 anys sense ronyó, jo també ho faré.
***
I ací estem els dos ara. Fent-nos unes cervesetes a ca Peris rememorant històries velles. Cadascun amb mig segle a les esquenes i només dos ronyons entre els dos. Llàstima que ens toque alçar-nos cada tres per quatre per a anar al lavabo, però, ja se sap, una cosa porta a l’altra.
Comentaris